T2xC41 - El telèfon mòbil

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el batlle!

El telèfon mòbil és, evidentment, un invent modern. Un invent que ens matarà a tots, Peyu. Bueno, no, home, no. Per què ens ha de matar?

La de gent que deu haver atropellat per anar caminant pel carrer mirant. Això és molt perillós.

Ens amaguen les dades. Més llarg i porta el telèfon mòbil aquí davant. Això és veritat. I va mirant el mòbil mentre camina. Tota l'estona. I què mira? Engega la càmera i llavors va mirant el carrer per on va. Però és que es veu que és de tan bona, una càmera tan bona, que veu més bé per la pantalla que veu-ho directament.

Ui, que quina cosa, eh? Tu inventes això, Fel.

Que m'hagis d'inventar, Farsat. No sé, no sé. Truca'l, el truquem, eh? No, no, no el truquis perquè entrarà la trucada i llavors no veurà per on camina i l'atropellaran.

Anem a la història del telèfon mòbil, sisplau. El primer l'inventa un tal Leonid Kuprainovich, un soviètic. Ulls de soviètics. Estem parlant dels anys 50. El primer model es deia LK-1 i era grossot. Què vol dir grossot? Perquè, clar, grossot no vol dir res. Era grossot. Dona referències. Pesava 3 quilos. És com portar un chihuahua a sobre tot el dia.

Chihuahua gordo, eh? Hi ha pijas que ho fan, això, de portar el chihuahua a sobre.

Però un chihuahua pesa 3 quilos?

Jo crec que sí. Són més petits. Un adult pot arribar a pesar 3 quilos, diguéssim. També hi havia aquell conill d'aquella dona d'en Carlitos que pesava 150 quilos. Home, i tant. Bueno, doncs el Chihuahua, que per un gos tres quilos trobo que són pocs, però per un telèfon mòbil és una bestiesa. L'invent d'aquest soviètic no va acabar de triomfar perquè no hi havia la tecnologia. O sigui, ell va crear el telèfon mòbil, però no hi havia antenes, no hi havia cobertura.

Això és absurdíssim. És com inventar el tren i que no hi hagi la catenària, per exemple. No té cap sentit. Per cert, és una mica el que passa a Catalunya.

Aquí penso. Bé, qui es considera el pare del telèfon mòbil és un americà, el 1973, Martin Cooper, de Motorola. Fixeu-vos que la cosa és molt bonica. Estaven en competició, Motorola, aquest senyor, o Martin Cooper, frec a frec competint a veure qui era el primer d'inventar el mòbil amb un altre senyor que es deia Joel Engel, d'AT&T. L'Engel& Bokers, aquell immobiliari, a mi m'agrada molt. No té res a veure, Fel. T'agrada molt la immobiliària? Sempre em quedo mirant allà a les cases. Els anuncis són molt ben parits. Estan bé aquelles cases? En casas de rics. El més barat val un milió i mig d'euros. En fi. Bueno, doncs el Joel Engel, aquest de AT&T i el de Motorola estaven competint. A veure qui inventa el primer telèfon mòbil. I quan l'inventa el de Motorola, que guanya la cursa, sabeu com ho fa per comunicar-li? O sigui, a l'altre li comunica la competència, diguéssim, des del telèfon mòbil, el truca i diu, saps des d'on te truco? Des del telèfon mòbil que acabo d'inventar. Martín Cooper, encara és viu aquest senyor. Té 97 anys. El primer telèfon que va fer ell ja no pesava 3 quilos, pesava un quilo, que Déu-n'hi-do, també. Un xihuahua adult. És un xihuahua més petit. És mig xihuahua. Puc fer un dubte que tinc? Si ell el truca, l'altre que rep la trucada. Des del fixo. Tu saps que des d'un mòbil es pot trucar un fix. Si crec que encara ho acaba de descobrir.

No havia entès la història. Per això t'he preguntat. Si no ho entens, pregunta.

Que ningú quedi enrere. No deixem ningú enrere. A vegades teniu un nivell intel·lectual que jo no el tinc.

No passa res. La bateria del telèfon mòbil que inventa el Martin Cooper, heu de saber que només durava una hora. Que això m'agrada. Crec que hauríem de tornar aquí. Que tu el telèfon et durés una hora engegat. Jo tinc aquesta hora. Si m'atruques a aquesta hora te l'agafo. I si no, eh? I ja està, la resta del dia lliure. I s'acabarien la merda de whatsapps aquests que envien ara. S'ha posat de moda enviar el whatsapp aquest de, em va bé si et truco ara? Això què és aquesta merda? Truca directament. Si no l'agafo, és que no m'anava bé. I si l'agafo, doncs ja l'agafaré, no? Tota la raó. Jo et poso sempre sí, i després no l'agafo. Carlos Suiriguera, Fel Feixades, Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer.

Avui ens visita un savi per conèixer. Un referent absolut de la patanca al nostre país. Un autèntic tirador de ferro. Un home que allà on posa l'ull, hi posa la bola. Practica la patanca des que era un nen i d'això ja en fa més de 60 anys. Pot presumir d'haver sigut 13 vegades campió d'Espanya i 4 vegades campió d'Europa. També ha participat en diversos mundials i actualment és seleccionador tècnic de la selecció catalana. Avui s'asseu a l'escó

de la renaixença Mario Vascomte. Hola, Vascomte.

Mario, què has menjat avui per esmorzar?

Doncs una entrepà de llangonissa. Bé. Sí, perquè el camí era llarg. Vaig a menjar una miqueta, estic a Pineda. Sí. I una volteta d'aigua i un cafè al llet. Perfecte.

Mario, vas comptar que ets seleccionador català de Patanca. Ja tenim selecció a Catalunya de Patanca. I tant. És gros, això.

Però bé, abans de ser seleccionador de Catalunya vaig estar a la Federació Nacional Espanyola 16 anys. Bé, 16 anys. I al cap d'un temps vaig dir, bé, ja em toca estar. Jo he nascut a Barcelona, soc català, i ja volia estar a la Federació Catalana. I avui en dia, doncs, estic a la Federació Catalana.

La selecció pot competir en competicions oficials? Sí, sí, sí, sí. Hòstia, què ha passat aquí?

De fet, a la de petanca sí. Tinc entès que en. Si no, corregeix-me, eh, Mario.

Els auriculars, els tens aquí, si te'ls vols posar. Ho sento, sí, bé, però.

Ens sentiràs més bé amb els auriculars. Home, i tant. Ara sí, eh. Ara sí, eh. Tinc entès que en el. Tinc 80 anys, eh.

Vos estàs com un Pepe. Ens ha de firmar.

Ens ha de firmar per arribar així. Deia que en el món de la petanca, que hi ha selecció catalana, i crec que és de les poques disciplines on s'han enfrontat Catalunya i Espanya.

Això ha passat? Hi ha algun campionat que sí que es fa així, no ho sento bé. No ens ho sents bé?

No passa res? És millor sense. Ja cridarem. Ara et pugen una mica el volum, no pateixis. A veure si ens ho sents més bé, Mario. Un dos, un dos. Hi som o no hi som? Has de provar-ho abans, això. Sí. No, eh?

És l'única cosa que fallo, eh? Amb l'Ovida, eh?

Tot l'altre funciona encara, eh? Al final, per un programa de ràdio secundari,

això. La broma del Jury l'ha entès, eh? Vull dir que, en principi. Una mica de sentir-hi sí que hi ha, eh? Mario, em sents ara, sí?

Sí, però. Treu-t'ho, treu-t'ho. Si em sents més bé sense.

Doncs sense auriculars, ja està, cap problema.

Doncs sense auriculars, ja està, cap problema. D'aquí un rato podem tornar a provar.

Mario, tinc entès que en el món de la petanca, en la disciplina de petanca, que la selecció catalana i la selecció espanyola s'han enfrontat en alguna ocasió.

Alguna competició, però normalment, per exemple, el Campionat d'Espanya d'Autonomia són 17 autonomies i cadascú juga Andalusia, Madrid, la catalana, i allà no hi és l'espanyola, perquè entre ells. Sempre s'ha procurat de no tindre que enfrontar com a selecció. 17 autonomies,

però Espanya és una i no 51. Me'n falten aquí d'autonomia.

A veure, hi ha algun ciutat de Barcelona que sí que recordo que venia la selecció espanyola. Jo vaig guanyar almenys dos o tres tornejos. Però ara, avui en dia, o sigui, això ja. Ja no, eh? És molt complicat perquè jo penso que l'Espanyola diu si juguem contra la catalana segurament no es guanyaran. Ah! I ara és a base d'autonomies.

Andalusia, Cantàbria. Les 17 autonomies. Escolta, la gent tenim associada a la petanca una mica a un esport de gent gran. Això és una imatge que es projecta de la petanca. Veus senyors grans jugant. No, no és així, això.

Perquè la gent gran disfruta molt, es compra unes boles que valen 200, 250 euros, salsidura. Són cares. Durant, jo què sé, 20 anys o més de 20 anys, se'n van a uns jardins, s'apunten a un club i ho passen bomba, ho passen la mar de bé. Però una altra cosa és jugar a un nivell de competició. Llavors ja canvia. És que està físicament molt bé. Un campionat comença a les 8 del matí i potser acaba a les 9 de la nit. I el dia següent tornem-hi. Mentalment, físicament, has d'estar fort les Obut,

les Obut són les bones? les boles Obut? aquestes són les boles

del Mario aquestes boles són les últimes que m'han regalat a la casa Obut és el Mercedes de la Patanca estan super equilibrades me les han donat amb el meu nom i què vol dir 069? Aquest és el 69. Sí. No, és una referència. Ara, el pes. Ja ho sé, ja. Quant pesa? Que ho has dit amb l'orma?

No, quant pesa? 47P3. No ho sé. Sí, però no,

aquesta és una referència. El pes, si t'hi fixes, és 690. Ah, és això. Ho has deixat al revés. 690. 690.

No ho has vist bé, no ho has vist bé, xurriquera.

Tu ets molt pícaro, eh? Ja, sí, bueno. A vegades una mica curtot, també.

Sí. I el diàmetre són 73.

Escolta, has sigut quatre vegades campió d'Europa.

El campionat d'Europa es deia Mundialito he guanyat-lo 4 vegades però el que sí que he guanyat són 13 campionats d'Espanya i he participat en 4 campionats del món Argelia, Andorra Aosta.

I Genova. I què has de tenir? O sigui, quina és la teva qualitat? Per ser un bon jugador de petanca, què has de tenir? Bueno,

jo em considero un bon jugador, no un crack. No, no siguis. Una mica més, sí. Jo prefereixo que m'ho diguin els companys.

El Maradona de la petanca seria una bona definició?

No, jo crec que Maradona és millor que jo jugant a la petanca. Vale. No, però la veritat és que sí, i avui en dia encara ho faig bé. Els campionats de jubilats jugo i tothom diu, com ho jugues? Jo encara ho jugo bé, però no em considero un supercrack, un bon jugador, sí que ho he sigut i després la gent m'ha valorat. Per la tècnica i la tàctica. És molt O sigui, jo faig de capità i dic, tu has de tirar, tu has d'apuntar, has de jugar per l'esquerra, aixeca la bola, que el terreno és complicat, i això sempre m'ho han valorat moltíssim. Portes molt bé la partida, Mario.

Més complexa del que es veu des de fora, segurament, no? Aquí hi ha unes posicions, també, diguéssim? Sí.

És molt important col·locar-te bé dintre, hi ha el cercle un cercle que és de 25 de diàmetre i si trepitges el cercle ja t'ensenyen una targeta groga tens que posar, per això es diu pied tanqué en francès pied tanqué. A la que tu et poses amb els peus així avui en dia el reglament de la petanca això ha canviat moltíssim moltíssim totes aquestes circumstàncies et poden fer jugar bé o malament una bola. I t'hi pots guanyar la vida jugant a la petanca o no? Hi ha professionals. Ara últimament, fa dos o tres anys, un noi, Jesús Escacho, que és de Saragossa, li han fet un contracte de 100.000 euros. Què dius? Patates Gómez. Patates Gómez. Patates Gómez. De publicitat, eh? Patates Gómez de Saragossa. 7.000 euros. Que hi ha un vídeo i tu veus allà una quantitat de patates que corren. 100.000 euros 4 anys 25.000 euros cada any però bueno,

ja està bé de tenir-los o no tenir-los a França ja hi ha algú que es

guanya la vida que es pot comprar un cotxe i guanya bé la vida és

la meca de la petanca França? Sí,

però ara tenim els asiàtics i Àfrica, que ens va darrere, sobretot els tailandesos, una tècnica, i ensenyen als nois a entrenar-se al cop de canyell, vinga, i són, bueno, campions del món, que l'any passat va ser Itàlia, també. Itàlia, Argèlia, Túnez, Marroc, Madagascar, els tailandesos, sobretot, que són uns fenòmenos, i nosaltres ja estem a punt. Els dos últims anys hem perdut a les finals del Campionat d'Europa. A Santa Susana, que jo vaig ser un dels organitzadors, i vam perdre 13-10, que podíem ja ser campions del món.

Mario, i què passa amb la petanca, que no és esport olímpic, no?

Bé, doncs jo el de l'esport olímpic et puc assegurar que estava ja fet, perquè el meu amic president Plotas de Mà, president de la Internacional, m'aguió set anys on va ser olímpica, i estàvem tots, i de cop i volta el comitè es va reunir i van treure els quatre esports aquests, els surts, l'escalada i després aquell que ballen eskid dans i després els patinets aquests aquests 4 i els vam quedar tots però us dic una cosa. Ai, madre. Sí, sí, això em surt amb tot el cor. Ara, la pròxima que se juega a Los Ángeles, que no sortia, la petanca serà olímpica. Primo. Primo. M'he mullat, eh?

Potser em tornareu a convidar i em direu, Mario, que no ho va ser bé. Però em vaig mullar. Perquè juguem a la petanca 160 països al món. 800.000 licències federatives en tot el món. Això dic jo que, escolta. Ha de notar això. Ha de passar. I moltíssima gent que juga a les boles sense estar federat. Millons de persones. I tant. Que els agrada jugar a la petanca i passar un bon rat.

I tant. Mario, parlant d'olimpiades, tu l'any 92 vas portar la torxa olímpica amb les teves mans, eh? Te'n recordes d'aquest moment? Suposo que sí, no?

Va ser una de les coses més. Jo soc un privilegiat. Sí. Perquè la meva manera de ser i tal, tothom m'estima, tothom em convida i tal. I quan em van dir, quan em van dir, que com a atleta d'elite portaria l'antorxa olímpica a la

Verge de Montserrat. Ens l'has portat aquí, que la tenim aquí al plató. Aquesta és autèntica. És un orgull per mi.

I dintre de l'autocar, al costat meu anava el Zubizarreta. Hi havia totes atletes d'elite. Sitopons, Zolozábal, Alepi.

Alepi va ser l'últim relleu. Quin tram vas fer? Quants metres?

250 metres fent-lo. Tots els meus amics al costat meu, pesa poc a poc, pesa poc a poc. I qui te la va donar? A mi me la dona Zubizarreta. I jo li dono al Manuel Orantes. I els atletes ens la quedàvem de propietat. Ara, després també sortien periodistes i polítics, que van sortir també, homes importants, no? I aquests, no sé si. El polític s'ho queda en tot, Mario.

Aquesta va anar a Montserrat. La vas portar a Montserrat, aquesta, Mario, al carrer Montserrat. A la verge de Montserrat. A la verge.

A la verge de Montserrat és a. És un carrer, és un carrer. Al Guinardó. Ah, entès, entès.

No ho havia entès, això, jo no ho havia entès. És un carrer, eh.

Allà on hi ha el club de futbol Martí Nens. Llavors jo era soci i vaig ser campió d'Espanya tres vegades. Mira. Sí, allà el president es deia Manuel Dengra. Mira.

Molt bé, molt bé, molt bé. Joel, vols fer una pregunta? Que algun dia mataré la marxa d'un susto. No, semblava. És possible que vostè pensi que aquestes preguntes són estúpides, però li asseguro que no. Aviam. Des del meu punt de vista. Hi ha lesions a la petanca? És possible? Vostè ha vist algú lesionar-se jugant a petanca? Molt poca cosa.

És que això no m'ho imagino. Molt poca cosa ha sigut que algú estigui badant, llavors les pistes estan molt juntes, tires la bola i la bola va corrent, i pum!

Ah, hòstia, és que va fer mal, eh? I va parar la cama. Et carden aquest Mercedes pel cap i et diuen que s'ho fot mal, eh? I llavors la subpregunta,

senyor Mario. Al cap ho he vist. Jo crec que una vegada va passar, però molt poques vegades.

Però això no és un accident, eh?

Era quan es va trobar la selecció catalana amb l'espanyola. Sí. Bueno, és que aquí venia la subpregunta. Aviam, Joel. Que és si vostè ha vist mai una tangana en un partit de petanca. També poqueta cosa.

Sí que alguna vegada s'han enfadat, un parell de bufetades i ja està. Però molt poca cosa, molt poca cosa.

Normalment es respecten les dues aficions. Aquest estiu, no sé si és tal cas, hi ha hagut una mica de polèmica a Cambrils, que era que uns veïns es queixaven que els havien ficat unes pistes de petanca allà molt a prop i deien que. A Calafell, perdoneu. A Calafell deien que no es podia conviure, que feien molt soroll.

Jo ho vaig viure, perquè també ho vaig veure per la tele, això que expliques tu, i jo crec que exageren una miqueta. Home, clar. Ara sí que se'ls pot dir, amb els patanqueros, escolteu, nois, baixeu la veu, que jo estic dormint i us assento. O la bola pam pam pam normalment aquests terrenos a les 10 de la nit que ningú pot dir res ja paren de jugar i jo crec que tu tens que aguantar-ho perquè al fin i al cap és un esport com hi entres

a la petanca Mario quan eres una criatura suposa

un nano com arribo a jugar si. És molt maco explicar això, perquè jo anava amb el meu pare a la Barceloneta, i ens anàvem a donar una volta per la Barceloneta, i quan entrem al mercat, al mercat de la Barceloneta, és de sorra, hi havia un camió de la Casa Ricard organitzant un campionat de patanca, i participaven els tres primers clubs d'Espanya, Barcelona, Condal i Balboa. Davant de la cova fumada no he estat mai a la cova fumada allà hi havia el club Patanca Condal i aquest bar encara existeix el Francesc que és molt amic meu fa molts anys jo vaig agafar les boles i un senyor que estava allà organitzant diu nano vols jugar? dic ah si si però jo no he jugat mai jo tenia 12 anys. No passa res. Tu tira boles. I vaig jugar unes partidetes, dues partides. Les vaig perdre. Les perdes, però a mi és igual. I al cap d'un mes o dos mesos, això ja. Els meus pares ja ho portaven al cap. Volien enviar-me a França que prengués el francès. Perquè la meva mare sempre havia tingut la idea que fos jo metre d'hotel. I jo tenia un tiet republicà, pobret, que estava allà. Pobret? I. Amb el sentit que ho va passar malament a la guerra. I va amb un camp de concentració allà al costat de França. Abans me'n recordava. Folliure, Argelés.

Sí, Argelés. Bueno, i llavors el tiet tenia

un hotel-restaurant que es deia Chez José de la Gara, a Carbona, a 40 quilòmetres de Toulouse. I quan hi arribo jo allí, amb el tiet, entro al bar. I veig tot de copes. I dic, tiet, tiet, però què són tantes copes? Dic, noi, que jo soc el president de la gara carbonesa de la Petanca. Era el president de la Petanca del poble. I això ja em va enganxar. Ja m'ha enganxat. Estic dos anys i als dos anys torno cap a Barcelona, busco el Club Petanca Barcelona perquè jo volia estar a Barcelona. Estava al carrer Ample. Llavors ens ens i em vaig inscriure jo crec que t'he deixat la licència per aquí de fet estava

veient una fotografia teva que això és de quan devies tenir 12 anys això és de la Barceloneta, jo tinc 15 anys jugant a patanca,

increïble aquesta fotografia és increïble és molt maca i aquí quedo campió d'Espanya el 1963 sí senyor. Però les eliminatòries les faig al Parc Güell. Això, a la soleta, on hi ha les bicicletes. 12 equips juvenils, quedo campió i m'envien a la Casa Campo de Madrid. I jugo contra el club Petanca Castilla. Jo, que soc del Barça, imagina't. Bé, bé, clar, clar, home. I els hi vaig fotre una pallissa.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

Mario, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa, ral de vinyó, gentilesa de. La paraula d'avui és xipollar. Xipollar. Xipollar. Xipollar. Ah, xipollar. Acció de destriar el sexe de galls i gallines quan encara són pollets per separar mascles i femelles.

Va venir un japonès a la granja. Mare de Déu, quina bèstia. En un matí va xipollar 4.000 polls.

Bé, xipollar. Agitar la superfície de l'aigua fent que esquitxi. La tieta, quan acaba de pixar, sempre se seu el bidet. Fa xipollar una mica l'aigua i es deixa.

Deus deixar els baixos ben nets.

C. Xipollar. Acció molt concreta que fan els veterinaris quan han de posar xips a molts animals de granja i ho fan aleatòriament. Doncs mira, jo vaig posant xips a

totes les truges sense mirar-m'hi gaire. Ara xipo aquí, ara xipollar.

A, B o C. Mària.

Tinc que dir-ho? Sí. Bueno, em fa l'efecte que, no sé si ho adivinaré, la B.

La B, doncs mira, fa l'efecte que l'has endevinat. Correcte! És un campió. Gràcies. El Mario. De veritat, el Mario no perd ni el llamosí, eh? No perd. Ets competitiu, eh? T'agrada guanyar, t'agrada. Molt competitiu. Molt competitiu. Escolta, tens una samarreta aquí de Catalunya,

és això? Bueno, és que jo vaig parlar amb el president meu de la Federació Catalana. Dic, m'agradaria portar-los un petit obsequi. Què dius, ara? El president és Jesús Pérez Tortajada. Sí. Una gran persona. I llavors diu, Mario, doncs, vine a buscar una, vaig anar a la Federació, i aquí, veus, he posat amb afecte i amistat de Mario. Molt bé.

Bravo. Molt bé.

Molt bé.

Es preciosa, es preciosa. És fantàstica, la samarreta. Uniforme oficial, eh? Mario, moltes gràcies. Em fa molta il·lusió. La penjarem per aquí. Home, i tant. És guapa, eh? Amb una meiba, eh? Catalunya. Sí, sí. Posa Catalunya.

És molt bonica, molt bonica. És oficial, oficial, eh? Sí, sí, sí. Això ho fan. Jo, quan faig de tècnic. Sí. Aneu vestits amb aquesta samarreta. Vaig servir aquesta, sí. Fantàstic. Les samarretes aquestes.

Mario, moltíssimes gràcies per venir a seure una estona a l'escó de la Renaixença. M'he trobat molt a gust.

Gràcies. I nosaltres també, Mario.

Penses que els de la Renaixença hauríem de conèixer la teva història? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Hi ha una dada que us agradarà saber sobre el telèfon mòbil. Sí. ¿Sabeu que els primers telèfons mòbils tenien l'anteneta aquella desplegable?

Sí. Estàs fent la teva explicació al costat d'una torxa olímpica, eh, Mercè, que ho sàpigues.

Jo no sé de què parles, eh, Mercè. Ara t'ho explico un moment.

Va baix el fotolumbre. Sí. Guardes més coses aquí darrere la taula? Sí, també, sí. Està ple de merda aquí darrere. La Constitució.

És veritat, està aquí els primers mòbils portaven les antenes com allò de les ràdios

les desplegaves jo no sé de què parleu la ràdio tampoc tampoc te'n recordaràs dels primers Motorola aquells, no? els que es desplegava la tapeta i estiraves

la i els comandaments dels mandos dels cotxes

teledirigits jo no sé de què parleu. Ves-te'n a estudiar una mica l'aia i quan es girava estava fent la broma.

Però el primer mòbil que vas veure tu l'aia, quin model era? La Blackberry. La Blackberry. Ja és més endavant. El papa tenia una Blackberry. Allò de la Blackberry també. Aquell teclat amb aquells botonets que havies de tenir els dits com agulles de cosir per apretar les lletres.

Tots els llupis anaven amb allò. Jo em vaig enamorar de la meva dona perquè tenia una Blackberry. Ah, sí? Només tenia ulls per la Blackberry. Tenia calés la teva dona. Ah, tu la volies per la Blackberry. Està forrada la meva dona. Sí, eh? No he fotut mai res en tota la meva vida. Això ja ho sé, ja ho sé.

He seguit la carrera. Mercè, sisplau.

Va, doncs tot això era per dir-vos que si els telèfons actuals no tenen aquesta antena desplegable és gràcies a una empresa catalana. Visca Catalunya! L'empresa es diu Fractus. Fractus. Fractus, és de Sant Cugat del Vallès. És una empresa que surt de la Universitat Politécnica de Catalunya l'any 99. I es crea l'antena aquesta que es diu antena fractal multibanda. Això. És una antena que va a dins del mateix telèfon. I des de Catalunya s'ha exportat aquesta antena a la resta de mòbils de tot el món.

Els comandos de les forces armades americanes van amb l'antena fractal multirefractària.

Multirefractària, l'hi has dit tu, eh? Multibandes, diu. Multibanda. Antena multirreflectària. Sonava molt bé. O sigui, si aquesta empresa catalana no hagués inventat això.

Ara anirien amb l'anteneta, els comandos.

O hagués inventat alguna cosa. Ara ja no inventem res, també t'ho dic. Ara estava pensant que ja no inventem res de fa molt de temps. Però això ho vam fer el 99, tampoc. Deu ser l'últim que vam inventar.

Amb els telèfons mòbils heu de vigilar perquè podeu tenir un malentès important. Com li va passar, de fet, a la meva compatriota Rosalia. Ei! Home!

És veritat que tots dos sou de Sant Esteve de les Roures. Són Rubines. Jo visc allà.

Tu vius a Sant Esteve de les Roures. Però jo soc de Tona. Correcte. No, perquè aquesta qüestió és important. Hi ha un senyor que quan ha arribat aquí m'ha dit, qui és el de Sant Esteve? I ha molestat. A veure, jo soc de Tona, però visc a Sant Esteve. Doncs què li va passar a la Rosalia? Ha aclarit això. La qüestió és que la Rosalía, quan es posa a compondre un nou disc, necessita tanta concentració que el que fa és una cosa prou pràctica, que és canviar-se de número de mòbil.

Ah, molt bé. No de mòbil, eh? De número. Així ningú li toca la figa i pot fer ella.

Perdona? Ha dit la figa. És una metàfora, xuriguera. Amb la gent que tenim una certa edat. Bueno, clar.

Però això no és l'important.

El tema és que es va canviar de número de mòbil. I el 2020, quan va publicar la peça Dolerme, que Joel, ens en pots fer un fragment? Home, ara no m'atreveixo perquè és en falset.

Dolerme. Harry Styles.

Més o menys, sí, sí, més o menys recorda. En aquell moment, en Harry Styles, li va enviar un missatge felicitant-la. D'acord. Ho ubiquem, no?

Tothom, ho ubiquem en Harry Styles. Sí, sí, hem parlat fa poc. Molt bé. Shuriguera, si no, Harry Styles domines. És de San Esteve, també? Because I'm happy.

No, tant i tant i va. La qüestió és que la Rosalia no comptava amb el fet que, això, quan tu et canvies de mòbil, aquell número no desapareix, sinó que la companyia el passa a un altre usuari. Això ho troba molt lletge, això. Això és molt lletge.

Però clar, llavors el que passava, que qui rebia els missatges no era la Rosalia, era la nova propietària. Pobre!

Aquella persona va rebre un missatge que deia això que li encantava la cançó. Molt bé. D'un número desconegut. I va començar a conversar-hi una quanta estona. Fins i tot amb certs missatges pujats de to. Què dius? Missatges d'amor. Harry Styles. Entre tots dos, entre aquesta persona desconeguda i en Harry Styles, i finalment la persona que no se sap qui és li va reconèixer que s'havia equivocat de número, però aquesta persona va estar conversant una estona amb Harry Styles sense ni tan sols saber-ho. Però jo em pensava que

hi havia un decalatge, vull dir que a la que tu abandones un número de mòbil, abans no el donen a un altre usuari, pensava que passaven 10 o 15 anys.

Es veu que no tants, la veritat. Bueno, clar, és que estan limitats. Estan limitats a quantes xifres hi ha allà.

No, ve, hi ha moltes combinacions. Però ara hi ha 800, eh? Ara hi ha mòbils de 800. Que comencen amb el 8.

Sí. No sé, no sé. Aquesta història no m'ha pas agradat gaire.

Vols afegir alguna cosa, Joel, sobre el telèfon mòbil?

Sobre el telèfon mòbil. Quin mòbil tens? Jo tinc un que no és un iPhone. D'acord. Dels altres. Els Androids. Dels altres. I el que tinc a dir és que els telèfons mòbils, sobretot aquests moderns, són una finestra oberta al món. La putada és que quan obres la finestra tot el que t'entra és merda. Obris la finestra oberta al món i et ve una carretada de merda a sobre i tu et passes allà apartant la merda. A més pots treure el Twitter si vols. Això també t'ho anava a dir. No, perquè ara hi ha molta gent que es queixa del telèfon mòbil. No, és que ens està robant la vida, no sé què. Escolta, ningú t'obliga a estar a tres hores allà mirant vídeos.

A mi em fa molta gràcia els que pengen vídeos a Instagram dient que no hem d'estar enganxats a les xarxes socials. Fan com d'entrenadors personals dient-te, no estés tot el dia con el telèfon o mòbil, tico, a veure,

pues ho acabes de penjar. És que si no, no veuria el que m'estàs dient. Exacte. És totalment absurd. També hi ha gent que ho diu com una cosa bona, no dir, no, hòstia, però és que el mòbil al final té una cosa bona i és que ens connecta a la gent. I això és veritat. Tu vols un telèfon mòbil, pots parlar amb una videotrucada, en temps real, amb un esquimal, si tu vols. Això és increïble. O amb un tio d'Austràlia. Però a la vegada tu segueixes sense trucar a ta mare. Saps què vull dir? Aquesta és una paradoxa molt curiosa. Jo truco a la mare. Bueno, clar, seria un miracle.

Podem parlar de què passa amb els fills que estan tot el dia enganxats al mòbil i són incapaços de respondre a la mare. Els fills, en general, del món. Està parlant del seu fill, la Mercè.

No, el meu no, que té 9 anys, però té mòbil. Tinc la solució. Han de fer una aplicació han de fer que això sigui guai trucar a ta mare una aplicació que es digui mama fai o ai mama o mama gram o de puta mama o algo que sigui una mica de ganxo pels nens llavors els nens ja contestaran com si

estiguessis jugant al FIFA i si perds el partit automàticament et truca ta mare. Efectivament. És el que passa a tu d'aquest programa. Sí, a mi em passa, quan em surt malament

el programa em truca. Hi ha una cosa també molt interessant dels mòbils, i és que el mòbil que tu tens ara té més potència. Que l'ordinador que va enviar l'home a la Lluna.

Sí, sí. No s'ha dit mai, això. Ho he dit jo el primer. Avui ho diré sopant a casa meva, això.

La més potència, en quin sentit? No, que és més potent. La capacitat compositiva. La memòria RAM. La memòria RAM, no? I el trist és que tota aquesta tecnologia al final ha servit per tenir la nostra gent gran petant bombolles de color 6 hores al dia. Aquesta és una altra cosa. I ara vull fer un llamament, si se'm permet. Es parla molt dels adolescents? Això t'anava a dir. Estan fent lleis per prohibir els mòbils als nens. I jo dic, la vida és circular. La vida és circular. Naixem que ens caguem a sobre i morim igual. Per què no ens plantegem l'opció de la nostra gent gran protegir-la una mica dels mòbils? A vegades, la meva mare l'altre dia va rebre una foto. No es pot aguantar. Va rebre una foto. La meva mare no és gran, eh? No. Això se me'n foderà. Va rebre una foto de Pedro Sánchez vestit de Superman. I em va preguntar si era real. No, no, no.

Que ja no saben distingir la realitat de la ficció. A mi jo estic espantat perquè no fa gaires dies la meva mare va enviar per primera vegada al grup de família un missatge d'aquells d'una foto com d'una rosa amb un missatge que deia bon dia. Ui, ja hi ets. I. Ningú va contestar perquè crec que tots ens vam trucar a part, heu vist que ha fet la mama això que no sé què, això és normal i al cap d'unes hores va borrar ella mateixa el missatge no s'ha comentat encara a casa, no s'ha dit això la meva mare ho fa tota l'estona normalment són imatges que hi ha alguna flor mama, ho sents?

que ens escolta, es fa de dir a la renaixença pare ja d'enviar rils,

sisplau no l'hi envieu més, no l'hi envieu més, la Mercè mares de la Mercè, no l'hi envieu més. Joel, vols afegir alguna cosa? Eh, moltíssimes, però em temo que no tinc temps. No tenim temps. Ens ho envies pel mòbil? Vale, ja us ho enviaré. Ens fa somriure i ens ho envies.

Propaganda del segle XIX.

Estimats inversors, ens complau anunciar-los que Negoci Piramidal SLU torna al mercat financer amb una identitat renovada.

Això pot ser un bon negoci. Pa, pa, pa, pa, quin cara de bé amb el

meu primer any de carrera. Calla i escolta, maca. El negoci piramidal SLU fa un canvi radical per convertir-se en nou negoci piramidal SL.

Aviam, ja no hi ha la U. Com a mínim són dos socis. I diu que és nou? Em sembla de fiar.

Nou negoci piramidal SL. Necessito accionistes perquè vulguin fer una inversió rendible i segura.

Vols dir que ara hi hauríem d'invertir-hi? Nena, no ens fieran un any

més a la universitat? Papa, sisplau. Compra i pagaràs corporatius a una rendibilitat assegurada davant de notari. Mira, no he entès res, però jo hi cargo 20.000 euros, em sembla, eh? Vull dir, ho tinc claríssim. Nou negoci piramidal SL, per l'inversor que busca la pela. Ah, ara entenc per què feia

la E tan oberta tota l'estona. Era per la rima. Negoci piramidal SL.

Patrocina Històries per passejar el gust.

Quina cosa més lletja. No és lletja, és preciós.

És en Pi de Mataró. En Pi. En Pi. És un petxón. Per això té aquest nas així tan divertit, no? És típic dels petxons. Us he de dir que el petxón, que el Pi és una màquina de menjar. I sobretot li encanten els pastissos. Veu que un dia se'n va fotre tot un de sencer i va anar lleuger per davant i per darrere.

Això és molt parit, eh? Hi ha gossos que et foten un goteler a la paret, llavors. Jo vaig haver de pintar a casa, eh?

Mèxic ha aconseguit independitzar-se d'Espanya. Però a les potències estrangeres li estan posant bastos a les rodes. Als Estats Units, Anglaterra. Bastons. Bastons. A veure. Que els estan posant bastons a les rodes. No li poseu bastons a les rodes. Això ho corregeix el corrector. La correctora, concretament. Anna Pistó, una abraçada. Els Estats Units, Anglaterra i França veuen el territori mexicà com un pastís per repartir-se. Només necessiten l'excusa adequada. Avui passegem el gos per Tacubaya,

Mèxic. Som a l'any 1832.

Actualment, Tacubaya és un barri de la ciutat de Mèxic, un lloc bastant caòtic, amb problemes de celebritat i massificació. Estem a Tacubaya, estem al Raval. La definició que has fet. Igual que al Raval, l'any 1800, diguéssim, Tacubaya era una vila independent. No sé si era una vila independent al Raval. No, però era fora muralla. Hauria de ser vida paral·lela. De fet, durant el segle XIX, Tacubaya era una zona residencial on vivia l'aristocràcia mexicana. Us heu d'imaginar una zona plena de jardins i cases colonials. Sembla contradictori, però a Tacubaya s'hi vivia millor l'any 1800 que no pas ara.

A Barcelona també passa? També s'hi vivia millor l'any 1800 que ara?

Tacubaya, l'any 1832, seria el lloc ideal per passejar en Pi. Llàstima de la inestabilitat política que afecta el país. Hi ha revoltes internes constants. L'exèrcit és un òrgan corrupte amb uns oficials del tot indisciplinats. Sembla ben estrany, però el passeig se centrarà en un local tan innocent com una pastisseria.

Fixa't. Bon dia, bonjour. Benvinguts a la pastisseria Remontel. Remontel?

Remontel. La dona que ens atén darrere la barra és Madame Remontel. Ui. Ella i el seu marit són originaris de França, però fa temps que van decidir establir-se a Mèxic. Són un matrimoni que fan uns pastissos excel·lents i van posar l'establiment a la vila de Tacubaya.

És que en aquest barri tenim una clientela molt selecta.

Ah, no. Us heu d'imaginar una pastisseria de primer nivell, d'estil francès, amb tots els pastissos i els croissants col·locats perfectament. Haurem d'anar molt en compte, perquè ja sabeu que en Pi el gos té una obsessió a menjar pastissos. L'últim cop li va sortir el pastís per davant i per darrere,

ja ho hem vist. Ah, doncs perdoneu, però aquest gos potser hauria de sortir de la meva pastisseria.

Sí, Fred té raó, no hauria de ser-hi aquí. Però Madame Raymondel no sap que un gos devora pastissos, vull dir que no sap que és un gos devora pastissos, ara mateix. És l'últim dels seus problemes. El que relatarem a continuació és real i està documentat. Aviso. De cop a la pastisseria, aquí tan tranquils amb el nostre gos, mirant uns croissants, s'estaven talant amb el nas del gos el vidre del mostrador, i entren uns militars mexicans. Madame Remontel els atén amb la seva amabilitat característica. Bon dia, bonjour, en què els puc atendre? Sí que és amable, sí, és molt amable. La resposta que rep per part dels militars no és tan amable.

Tranquil·la, maca, eh? Tranquil·la, vull dir, no m'atabalis que acabem d'entrar, me sents? Ho envolguem alguna cosa. Ara. Ja l'hi farem saber. Exacte. Mireu,

aquesta història no sé cap on va, eh? Però una mica de rossi que tenen aquests militars, eh? Per què? Per què? Clar, tu entres en una botiga i la dependenta ja decide què vol, què el puc atendre. Un moment, sisplau.

Mira, aquí t'he de secundar. No ho sé, no ho sé lo que vull. Et secundo, xurriquera. Et secundes amargat? Deixa'm respirar, també, eh? De tant que t'apreten acabes marxant de la botiga. O comprant una cosa que no t'agrada. O compres la primera merda que trobes.

Vaja, poder no sé què vol. Trobo que teniu la pell molt fineta, eh? No, tranqui. Només he dit hola, què tal?

Una mica. Amb què els puc atendre? Deixa que els magicans aquests s'ho mirin.

Sí, els que s'ho mirin.

Normalment acostum. Sí que tenia una mica de mal caràcter el Daniel Barca. Hòstia, sí, tu! Bé, aquells militars han entrat a la botiga amb ganes de gresca. La senyora Raymond Tell és una encantada dona que no es mereix el que li està a punt de passar.

Tu, moça! Eh! A veure si estàs una mica al cas, eh? Que fot estona que ens estem esperant, nosaltres.

A mi m'han dit que m'esperés, que volíeu mirar, a veure què volíeu triar i, en fi, digui què li ve de gust. A veure. Tot és de primeríssima qualitat.

Bueno, això hauríem de veure. Aquests croissants fan prou bona cara, no?

Ah, doncs pensi que el meu marit i jo som francesos. Vull dir que els croissants són la nostra especialité.

Molt bé, doncs no en vull pas, d'aquests. Hòstia, que burro. A veure, apunta.

Apunta, mossa. Tres coques de xocolata, unes quantes ulleres d'aquestes i cinc ensaïmades.

Ensaimada? Cinq. És que no sé què vol dir això, ensaimada. O tens dos cafès també, maca, dos cafès.

Aquests militars tan desagradables no són simples soldats, són oficials que viuen per la zona i es comporten de forma molt estranya. Seran 200 pesos, sisplau. En el moment de pagar és quan s'embolica tot de veritat.

Mira, saps què et diré? Que no et pensem pagar. Com? Oi, que sou francesos?

Ara. Doncs que pagui el rei de França, tu! Toma! L'aire es pot tallar amb un ganivet.

Fins i tot a en Pi li han passat les ganes de menjar pastissos. Aquella provocació és una barreja de superbia mexicana, antipatia militar i fàstic per la gent que ve de fora. La crispació del país i els oficials mexicans cobrin una misèria tampoc hi ajuden.

Aquests francesos, gabatxos, venen aquí i es pensen

que són millors que nosaltres. Escolti'm, crec que els he tractat amb prou respecte. Sí, carinyo, sí. Que m'està costant molt dir això. Prou respecte. És molt complicat ser francesa a Mèxic.

Ara ve la pitjor part. Ai, que me la mataran a la Rapunzel aquesta. No es diu Rapunzel. No ho sé, no me'n recordo, però Rapunzel. Alguna cosa. Remonteu. Aquells dos homes decideixen rebentar el local. Comencen llançant les cadires contra l'aparador de la pastisseria.

Fins que no queda cap taula sencera, no es donen per satisfets.

Eh, moça, eh, tot molt bo, eh?

Molt boníssim. Eh, t'hem redecorat bé la botiga, eh? Nosaltres cobrem 200 pesos cada cop que redecorem un local. Així que bé, estem en pau.

La pastisseria Remontel està feta un desastre. En Pi és l'únic que ha aprofitat per cruspir-se els pastissos que han quedat escampats per terra. Déu meu.

Per què hi ha gent tan dolenta? Què hem fet, nosaltres? Som uns simples pastissers.

Al cap de pocs minuts arriba el senyor Remontel, que torna del poble.

Hola, ja sé que. Però què és tot aquest merder? Què has fotut? Jo? Madame Remontel. Encara em diu que caciof que he fet?

Home, i tant, però. No tinc babots, tu hauries d'haver sigut aquí. Ara, on eres, xuriguera? Exacte, on ets quan et necessito?

Eh? Després de tranquil·litzar-se una mica, Madame Remontel li explica què ha passat i sembla que el seu marit té clar el que s'ha de fer.

I tant, que tinc clar què s'ha de fer. I tant, que tinc clar què s'ha de fer. Què s'ha de fer? Tinc molt clar el que s'ha de fer. Què s'ha de fer? I tant, que tinc clar. Doncs vinga. Això no quedarà així, eh? Ah, no? Tinc tan clar el que s'ha de fer que no quedarà així i lo clar que tinc del que s'ha de fer. I què s'ha de fer?

Ah. I com quedarà? Què faràs? No ho sé. Així no quedarà.

Explica-ho tu, nadador. Vos que ho expliqui jo? No en tinc ni idea.

Aquella mateixa tarda Montserrat Montel escriu una carta dirigida a la corona francesa. Escriuré una carta. A la corona francesa. Amb una corona. No, amb una corona no. No escriuré cap carta amb una corona. No, ja ho explico jo. Val. Escrius una carta dirigida a la corona francesa. Ara. Encara que visquin amb èxit, continuen sent ciutadans francesos. Clar que sí, mardinet meu. A la carta explica amb pèls i senyals el seu cas i també exigeix una indemnització de 600 pesos. Són 200 pesos per la compra que han fet els soldats i 400 pesos més per les destrosses del local.

A veure, marida meva, 600 pesos? 600? Però tu ets imbècil? Ja està.

Ho he calculat, ho he calculat, i he mirat el que ens han trencat i el que havíem gastat, i em sembla un preu just. I el dany psicològic? És que no hi has pensat, amb això.

No, pensa mai, a mi, esclar, com que tu no hi eres, perquè tu estaves allà amb la nena aquella mexicana

que vas veure cada dia. Calma, calma. Això ja ho arreglareu un altre dia. Atenció perquè la carta ha arribat a bon port. Al cap d'unes setmanes, els remonters reben una carta dictada pel mateix rei de França.

Estimats compatriotes, la vostra carta m'ha afectat profundament. Jo, Lluís Felip I, faré que el govern mexicà us pagui no els 600 pesos que heu demanat, sinó que hauran de pagar 6.000 pesos.

Ara, ara, això és un rei com Déu mana.

Sembla una ximpleria, però el cas de la pastisseria acaba convertint-se en un conflicte diplomàtic. Per la seva banda, els mexicans diuen que ni parlar-ne, que no pensen pagar 6.000 pesos per quatre taules trencades. Però el rei de França encara no ha dit l'última paraula. Tornem a rebre una carta en nom seu. Estimats compatriotes,

davant la negativa del govern mexicà, he decidit apujar el preu. Ara us hauran de pagar 60.000 pesos. Vista el rol!

Mira, aquest estirallarronça entre França i Mèxic dura fins que el rei de França perd completament el nord i envia una última missiva.

Mireu, sabeu què, estimats compatriotes? Ja tinc una xifra final. La multa que haurà de pagar el govern mexicà serà de 600.000 pesos. Espero que això us compensi els dants ocasionats. Una abraçada des de França al vostre rei, Lluís Felip I.

Una abraçada, rei Felip I. No, hòstia, 600.000 pesos, eh? Això compensa el dany psicològic. Collons. Ja has de t'arreglar una mica del que ja portaves abans,

eh? Sí. Home, ha de compensar per força. 600.000 pesos són una taxa del tot exagerada. Gairebé és més que el PIB de Mèxic. És un bon pico, eh? El cas del rey Montel només és una excusa perquè el rei de França pugui declarar la guerra a Mèxic. Amigo. Una guerra que, per cert, es dirà la guerra dels pastissos. I d'aquí ve. Ah, exacte. Tot va començar per una tonteria. Sempre són tonteries. Sempre. Sempre són. Una història, però, que ja explicarem en una altra passejada de gos. Ens falta saber si el Pi, el nostre gos, aviam si ha sobreviscut aquest passeig per la pastisseria de Mèxic, això ho decidirà. Ho decidirà l'Anna, que tu n'ets, Anna. Anna. De Mataró. De Mataró, Anna. Molt bé. Anna, parlem de. No sé com aneu a Mataró de rebostaria francesa. Tenim la catalana. Què és típic de Mataró?

Els que? Els rabafaves. Es fa un pastís per la festa major, que ara no sé com es diu. El pastís de festa major. No, té un nom.

Jo tinc un gendre de Matarona que no m'ha

portat mai cap de pastís a casa. És aquell gendre tan alt que ten? Que et porti xocolata d'una pastisseria que tenim. Ara t'apuntarem. Anem a la pregunta. Com és que les magdalenes es diuen així? D'on surt el nom? A. En honor de Santa Maria Magdalena. B. Perquè la seva inventora es deia Magdalena. O C. De la població francesa Les Madeleines. Hosti, són plausibles les tres. És molt difícil. A, B o C. Direm la B. Direm la B? Doncs la direm. La direm B. En Piu. En Piu, no. En Pi. En Pi és viu! Vinga! Gràcies!

En Pi, el nostre gos adicte als pastissos ha pogut superar la passejada sense problemes. Això s'hi torna cap a Mataró després d'haver expulsat pel davant i pel darrere tots els dolços francesos que s'ha cruspit durant la baralla a la pastisseria. I fins. Hòstia, ràdio. Telèfon, perdoneu. Un segon. Ai, ai, ai, qui serà? Eh? Qui serà? No se sap, potser és un. El rei Lluís Felipe. Potser és el Jordi Borda, no sé, no sé qui serà. Hòstia, espero que no. Sí. Ei, mama, què dius?

Bona tarda, estem. Què dius, mama? És una enquesta encarada, també, a saber la seva intenció de vot. Què t'empatolles, mama? Que faig bé. El què? És que no sé. És que faig enquestes per telèfon, aquests dies. Ah, però què vol dir, enquestes? Enquestes d'aquestes de. Ui, perquè em paguen. Et paguen? Em va trucar una noia, bueno, no sé si era una noia o era un robot, perquè ara ja no saps mai, no? No se sap mai, no. I me va dir, hola, Roser, hemos seleccionado su currículum. Però quin currículum, mama? No sé, perquè jo no l'havia enviat pas enlloc, no. Però vaig dir, venga, tu, fem-ho, i em paguen en. Què vol dir que et paguen? En negre, dius que et paguen? Pues això, tu, em paguen un tanto per cada persona que truco. Ja. Em van donar una llista de telèfonos i venga. Sí, i què preguntes, tu? Sobretot lo de les eleccions. Aquest partit votarà en les pròximes eleccions generales.

I què et diu la gent, què et diu? Ah, no sé què diu la gent. Home, com que no ho saps bé que et deuen dir alguna cosa,

no, mama? Sí, però poc que els escolto. No veus que ho faig a la tarda, mentre miro com si fos ahir, què diu? Com aprofites, eh, nena?

Mama, escolta, llavors, fas enquestes i no escoltes

la gent que truques? Una mica sí, però de fondo. Al final, jo apunto a tots que votaran Convergència i Unió i fora. No existeix Convergència i Unió. És igual, tu. Segur que som un puesto atre. Sí, sí. Líder mejor valorado, poso. Jordi Pujol. Sortiran unes enquestes que quedaran maques. Què? Que penses que no se les inventen normalment? Ah, sí, sí, sí. Bueno, penjo mama, vale? Què? Diga-li a la Mercè si li. Mama, es diu Marc Cartes, l'actor. És igual com es diu.

Aviam si pot ser despullat el camarino.

Mama, per favor, adéu. Adéu, adéu, adéu. Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX.

Que el Senyor sigui amb vosaltres.