T2xC42 - El tap auditiu

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! Vivim companya!

La Renaixença.

L'objecte d'avui, abans que me'l critiqueu tots, us vull avançar que és molt més interessant del que sembla, a priori.

Preparau-vos, preparau-vos, perquè ve una bona merda de programa.

A mi m'interessa perquè em faig servir.

De taps em faig servir. Tu fas servir taps per les orelles?

A mi sí que m'interessa especialment per la meva orella dreta, que des de fa una cosa d'un any i pocs mesos, no sé per què tinc una sordera, justament aquesta orella, que comunica directament amb la gralla de la baixa.

Pallasso. Ja ha rebut la gralla.

Jo ho dic en sèrio, jo sí, jo me'n poso de taps. A les nits, quan dormo, perquè si no jo mateix dels roncs que foto em desperto. Ah, dels teus propis roncs. Llavors jo foto uns taps i no dormo bé.

Els taps de les orelles, el tap auditiu. Una de les primeres referències sobre els taps auditius la trobem a l'Odissea d'Homer, escrita al segle VIII abans de Crist. Un bastant enrere, un bastant enrere.

A veure si els taps dels horaris inventats dels dinosaures al final.

No és una descoberta arqueològica, és una referència literària. Se va inventar. No, quan odisseu i la seva tripulació han de passar a prop de les sirenes.

Sí, les sirenes. Les sirenes és el supermercat. No, això és congelar. Les sirenes, no la sirena. Les sirenes. De pas, ja dius que aquest programa no entenc de res. L'Odissea. No l'has llegit, l'Odissea, Domenic? No, l'he llegit. Ara podem mirar la pel·lícula, que dura 80 hores. Ah, 80 hores.

No, no, és un gran noi. Això és el que el viento se llevó. No, nois. Bé, han de passar amb el vaixell al costat d'unes sirenes. Em seguiu o no, més o menys? Jo la veritat és que no. Circe els adverteix. Circe són les tragaperres! Aquest programa. És de Terrassa.

Sí, senyor. És de Terrassa.

Que s'ho va vendre. Anem al caiguda lliure.

Sabeu que jo això m'ho vaig. Jo això he perdut una estona escriure-ho. M'ho estic un rato a casa. És que no es pot. A veure què es pot dir dels taps auditius. Hi ha una gent buscant la informació històrica. Anem al pedregar. Circe, no el de les tragueperres, sinó el de l'Odissea, els hi adverteix i els diu que el cant de les sirenes farà que els mariners perdin el seny i s'estavellin contra les roques. Llavors Odisseu els diu que es tapin les orelles amb cera d'abella. La cosa increïble de tot això, això us ho explico perquè al segle XX, 2.500 anys després de l'Odissea d'Homer, l'inventor del tapa auditiu, el. Tapa auditiu modern, també fa servir cera d'abella com la que surt mencionada a l'Odissea.

Se n'arriben a prendre de coses ben parides en aquest programa. I tu dient xorrades.

Deixeu parlar a la gent que hi ha. Qui l'inventa el tapa auditiu? Doncs un alemany. Un Maximilian Nickwer. Un Maximilian Nickwer. No sóc alemany. Maxi, segur que sí. Era un farmacèutic de Berlín. El primer prova de fer el tap únicament amb cera d'abella, però ho acaba sofisticant amb cotó, una barreja de ceres i vaselina. Bateja els taps amb el nom d'oropax. Perquè eren d'or. No, eren d'or. Els taps eren d'or.

Vols escoltar el Peyu? Què t'han dit? Que són de vaselina, de cotó i de cera d'abella, no? Que portes taps a les orelles, Xuriguera. Ell, ell els porta.

Bé, els hi posa aquest nom, oropax, perquè or, en alemany, vol dir orella i pax, vol dir pau. És com pau per les orelles. Ah! Atenció a aquest home, l'alemany aquest, en Maximilian, el Nick Ware aquest, que tenia una drogueria, se la va vendre per gastar-se tots els clés per fer una fàbrica de taps de les orelles. Ho has de tenir molt clar que et funcionarà. Has de ser un emprenedor. A principis del segle XX, el nen ha perdut el cap, jo me vendré la drogueria i tots els cèntims faré

taps d'orelles. I es va forrar, no? Aquest es va vendre la peixateria per anar a fer això que fa.

Sí, sí, no és. A vegades surt bé i a vegades surt malament. Has de tenir forrat ara, eh? Bé, això fa més de 100 anys i l'empresa encara funciona, eh? Es continuen venent taps oropacs avui en dia arreu del món. Per cert, els soldats a la guerra, a la Primera Guerra Mundial, van començar a fer servir, perquè amb les explosions allà hi va haver una gran demanda de taps auditius. En la Primera Guerra Mundial va petar-ho fort aquest senyor.

Jo, en un context de guerra, no faria servir l'expressió petar-ho fort. Jo, personalment. El que ningú revisa els guions, aquí. Sí que els revisen, sí. Això és el cony de la Bernarda.

Els revisen diverses vegades. El que passa que, com pots comprovar, hi ha molta gent improvisant. A vegades s'improvisen coses que llavors no

les revisa ningú. No pots dir, jo sé que sí, els d'Aleta ho van petar molt fort amb l'atemptat del Carrero Blanco. No ho pots dir-ho. Tens raó. Ho pots dir-ho perquè vas a l'Audiència Nacional Directa.

Això és guió o és improvisat? El Carrero Blanco? Sí. És improvisat. És improvisat, eh? No ho has pensat abans. No, és una volada meva. No, no pots dir una volada. No pots dir una volada meva en el context de Carrero Blanco, perquè s'entén, eh? Carles Fioriguera, Fel Flaixedes. Carles Fioriguera, Fel Flaixedes, Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer. Boja coneguda, una cantant i compositora de Falanitx, a Mallorca. Nascuda i crescuda en una illa que ha deixat marca a les seves cançons, que ens porten des de les melodies de casa nostra fins a les barreges d'electrònica i K-pop. Una mallorquina que va començar a obrir-se a camí fa només 6 anys, però que ha sigut temps suficient per rebre un missatge de Maria del Mar Bonet dient que l'admirava. Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Maria Heinz.

Maria, què has menjat avui per esmorzar? Doncs, te seré molt sincera, res. Ai, hòstia.

Per què? Has menjat alguna cosa? No, he menjat un platan aquí, va. Un platan. He menjat un platan. Però he sortit com. Bueno, som un pot desastre, jo. He sortit com amb presses, no sé què, tal. I ara aquí he menjat un platan.

Se me'n van els ulls a les teves sabates, eh? No puc. Gràcies a Déu. És un color. Són fúcsies.

Són fúcsies. És molt disimulat, realment.

I van a conjunt amb unes petites franges que tens

a la jaqueta. Vas molt bé. Ho has estudiat abans de sortir de casa, ho has estudiat, això. Sí, bé, he de dir que aquesta xiqueta ha estat com darrer moment. Aquests sabates ja tenia clares que me'ls volia

posar i he dit, mira, ja que estic. Has improvisat i t'ha combinat. Exacte. Perfecte. De seguida parlarem de música, però tu ets de Mallorca. Mallorca. Ets Hein, de cognom. Hein. Això és alemany. Efectivament. Sí, eh? Ho dius com amb vergonya?

Bueno, és que abans he sentit com, no sé què, ja està bé d'alemany, no sé què. Jo també ho dic, som la primera que també ho dic. Sí. Bueno, ningú tria on neix i jo vaig néixer mig mallorquina. Mig alemanya. Però és una cosa que no m'he sentit molt mai tampoc, perquè sempre he viscut a Mallorca. Tinc relacions, més família alemana, però com. No el sé xerrar molt, tampoc. És que és molt difícil, l'alemanya.

És molt difícil. En Joel en sap. M'agradaria saber-lo xerrar. Ja, ja.

Ja, ja. Llavors, ich liebe. Ich liebe. Tens el cor com dividit en aquest sentit? Vull dir que la pressió que es viu a Mallorca contra el turisme, els alemanys i tot això, com ho vius això?

Tenint en compte un home alemany. Com a mallorquina, realment. Al final, viure allà, trobar-te amb aquestes coses dia a dia, i òbviament no li agraden a ningú. Jo, clar, ma mare sempre. Ma mare és mallorquina, és mon pare. Però ma mare sempre diu com. Tu no te pots queixar, perquè tu, si no, no haguessis nascut. I jo penso. Ja, tens raó, en part, però també pens que no era el mateix, potser fa 20 anys que ara, saps? Clar, clar. Per què, quants anys tens, tu?

23. 23, fa 23 anys. És més jove que la Laia Gluc, em sembla. Sí? No, és més gran. És més gran. I hasta li veu que és molt més gran. Ha saltat de seguida. Per primera vegada en la meva vida.

Per primera vegada en la meva vida crec que no som la persona més petita.

Tu vas començar molt jove. Molt, molt. ¿Recordes el primer moment que dius va, que em dedicaré a la música?

No, no recordo el primer moment, recordo com anava a xiller, jo ja estudiava al conservatori i una cosa i l'altra vaig començar a gravar cançons i publicar-les a Instagram i un dia vaig pensar, hòstia.

Perquè vas estudiar fort, eh? Vas estudiar piano clàssic, no? Llavors. Sí, bueno, no som molt d'estudiar, jo. Bueno, bueno, bueno, però piano clàssic, piano jazz, cant jazz. Sí, lo que no hay que barras. Bueno, això és perquè a casa t'hi van obligar o no? Hi havia tradició musical o va ser decisió teva?

No, decisió meva, sí, de petita sí que record com, ja que sé, que m'obligaven una mica com a estudiar, però la decisió era meva d'anar a música, no era dels meus pares ni res, perquè al nostre no hi ha hagut mai cap músic, ni un, però clar, sempre he estat molt poc constant, per tant s'havien de posar. Molt damunt meu, hi ha un moment que ho vaig deixar, després vaig tornar-m'hi a posar, bueno.

A mi també em passa. En el meu cas, perquè fumava porros. No sé si a tu també et passava pel mateix motiu. El meu, 50-50. Veus que al final ens acabem quedant. Sí.

I qui t'empenya a publicar la primera cançó?

Ho decideixes tu? Els meus amics, en part, una mica. O sigui, jo recordo com escriure cançons i arribar un moment que vaig penjar a Instagram els meus amics.

És aquesta, sí. Idò un cafè. Això s'està escrivint, no? No, no, encara no. No, no, no, és una altra, ara la posarem. Ah, d'acord.

Pues això, sí, idò un cafè. Jo recordo com amb els meus amics ensenyar-los lo que jo et feia i ells animar-me com a va, publique-ho a Instagram. I ho publicava a Instagram, només. Ara Spotify sí que va ser. Arran de com veure que funcionava Instagram, vaig dir, bueno, doncs vaig aprovar-ho. I jo cercava com publicar una cançó gratuïtament a Spotify. Cercava això a Google. Una me la van emborrar, saps com? Tres anys més tard, però bueno, mira.

I Don Café és la primera que publiques el 2020, per si algú no coneix encara la Maria Hein, sona així.

I plorar.

A casa ve la família amb la decisió de fer camí cap aquí? O t'han anat dient allò de. Ves-te buscant un pla B, has de tenir sempre un pla B?

Bueno, això del pla B fa. Ahir m'ho ha dit ma mare, mateixa.

M'ho diu constantment. Vaig a una entrevista de la Renaixença. Ves-te buscant un pla B?

Sí, sí. Sobretot ara. Tal qual, tal qual. Però el tens, el tens, el pla B o no? No. No, clar que no. No, no, no. Ma mare sempre m'ho diu, sempre, sempre, sempre. Però, és a dir, en el principi, òbviament, era com. Bueno, estava estudiant batxiller, doncs. Deixar de fer a la nena que faci el que vulgui, que tregui cançons, però clar, els estudis, òbviament, anaven per davant. Ma mare record que quan em van contactar amb mi una discogràfica de Barcelona, la meva primera discogràfica, record que em va dir que abans de gravar un disc acabes segon de batxiller, selectivitat, tot, No deixaràs això per dedicar-te ara al 100%. Molt ben fet. He de dir que molt ben fet per part de ma mare. El que ara sí que encara a dia d'avui segueix demanant-me un pla B. Tipo, em diu, has de començar a estudiar alguna cosa, no sé què, i jo penso. Ja estudiaré, saps? Ja estudiaré quan. Si un dia això no me funciona, ja ho faré. Realment pot ser que la meva visió no és la que toca, però bueno. Per què no?

És la que toca, és la que toca. Mira'm felts. No tinc plan B. Jo encara estic buscant el plan B.

Si no tenia plan B de la Generalitat, com l'hem de tenir nosaltres? Exacte. Què escoltaves de petita? T'hauria agradat la música que estàs fent tu ara?

Creus? Sí. Potser sí, potser no, no ho sé. Jo crec que sí que m'hagués agradat, perquè escoltava una mica de tot. Per exemple? Bé, jo recordo de petita a petita el que sonava a casa, Fran Sinatra, per exemple. Bé, mira. A mi mare també li agradaven moltes vigis. Vigis, Fran Sinatra. Vigis. Jo escoltava això de petita, perquè al final era el que s'escoltava a casa. Però així, quan vaig poder començar com a triar, Bé, evidentment, primer vaig començar amb

Hanna Montana. Hanna Montana. Aquí hem fotut un balcón important, eh, de Sinatra Montana. Hi ha un gran vot. Sí, sí.

Clar, Miley Cyrus, després Rihanna, Shakira, bueno, lo que en els 2000 s'escoltava, les divas del pop, diguéssim. Has publicat tres treballs

des del 2020 i no s'assemblen entre ells, no? Cada vegada vas fent com un salt mortal.

És com. Bueno, no sé, jo ho veig com. Tinc tres fills completament diferents. No sol passar, això?

Jo en tinc dues i ja t'ajudo jo que són ben diferents. Les teves són molt diferents. Són molt diferents, les teves. Sí. Tens una de cada color, de fet. No et fa por, però, perquè, hòstia, tu comences molt jove i fas un primer disc, i et funciona, i dius, ara vaig a fer-ne un que no té res a veure.

És arriscat. Sí que és vera que no m'havia aturat com a pensar mai. És bastant arriscat, podria haver fet un segon disc igual, o semblant, però. També jo crec que quan vaig fer el meu primer disc vivia a Mallorca, després vaig venir a Barcelona, vaig fer aquest segon disc, després el tercer, com. També és que vaig fer un disc amb 17 anys, el meu primer disc.

És molt petit, 17 anys. Què feies amb 17 anys? Masturbar-me. Tot el dia. Què fas amb 40?

Estàs allà metent. És el pla B.

De veritat, de veritat. Ens tancaran el bar, nois. Ens tancaran el bar. Maria, a veure, anem a recentrar l'entrevista. No sé, ara t'has afincat a Barcelona, ja?

Vius a Barcelona. És a dir, justament. Ara m'estic tornant a fincar a Mallorca. Per què no es pot viure aquí? Moltes coses, però sí que fa un any o així que ja pensava que volia tornar a viure a Mallorca. Ara em duc cinc i algo, o cinc, vivint a Barcelona, diguéssim. Ara, en aquests cinc anys, he vist que una ciutat també és bastant esgotadora. Sí, perquè on vius de Mallorca, tu, normalment? Jo, en el meu poble.

El poble que es diu? Portocolom. Portocolom. Ah, mira. I s'està bé, allà. Collons, si s'està bé. Sí, sí, en Joel hi ha estat.

Ah, sí? Molt bé. És una zona molt tranquil·la, no està gaire massificat. Massificat, no, no. És la part de la costa de Felenitx,

no? Més o menys. Sí, com el poble gran és Felenitx i Portocolom vendria a ser com la zona de port, es port. I sempre tota la meva vida he viscut allà i ara tornaré a viure allà. I és més fàcil treballar des d'allà?

T'inspires més a Mallorca que a Barcelona?

En aquest cas diria que sí. Ara hauria d'estar viatjant. És a dir, ara després d'aquesta entrevista just agafo un boli i m'entorn cap allà.

La gent té una imatge de tu que no t'agrada, tinc entès, d'una noia fina, tranquil·la, sensible.

Jo crec que a més era el seu primer disc, per això potser vaig fer aquests dos discos com per rompre-ho un poquet.

Vas treure un disc que es diu Katana, directament, el 2025, per reivindicar, no sé si, el teu caràcter més violent i més agressiu.

Sí, podríem dir-ho així. I japonès. És que soc una mica oient

jo de l'artista convidada i és de tota temàtica japonesa, una cosa molt nipona. Estava inspirat una mica en Kill Bill, no?

Sí, de fet, jo vaig veure Kill Bill i aquí va ser quan. Bueno, m'ha inspirat molt i vaig decidir que aquestes cançons, que en aquell moment estava ja composant, tenien molt de sentit. I com a potser fins i tot va ser com inconscient, no?, aquesta influència a l'hora d'escriure aquestes cançons. Sí.

Tu ja que feies judó quan eres petita. Sí. D'on te surt això?

Perquè al meu pare sempre li ha agradat molt com tot estem arts marcials, la cultura nipona, les katanas. També, en part, com va ser un moment en la meva vida, quan estava fent aquest disc, que em vaig adonar de per què m'agrada tant tot aquest imaginari, i vaig descobrir que realment era per ell. De petit a ja, petits inputs, i jo crec que me ve d'allà, i per això també vaig decidir com fer un disc així. I has seguit amb el judo o no?

No, que va. Però encara podries deixar el xuriguera plegat a terra, per exemple, en un moment donat. Quina mania, fotre'm dos tios a mi. Sí, sí, sí.

És que tenim unes ganes, tots.

No, no, no m'he seguit. He de dir que m'ho vaig plantejar el meu segon any vivint a Barcelona, m'ho vaig plantejar com apuntar-me a karate o a una altra disciplina d'arts marcials, però no ho he fet.

¿Fas alguna cosa per desfogar-te més enllà del terreny artístic? ¿Quin és el teu hobby? Jo, si vols, et dic el meu. Ja ens l'has explicat abans.

És que realment el meu hobby és, bueno, ara mateix el meu hobby és estar amb els meus amics i jugar a Truc, que és un joc de cartes mallorquí. També se juga a País Valencià.

El Truc, sí, el Truc, aquí també. Ah, aquí també.

Doncs ara et diria que aquest és el meu hobby. Hauria de fer més esport, és un propòsit de. Sí, home, si només jugues al Truc, algo més d'esport. Ja, doncs sí. Pot ser, sí, pot ser, sí. Però no, no sé, m'agrada molt nedar, bussejar. Mira, t'ho diria aquesta.

Ah, mira, bussejar. A veure, la Mercè. La Mercè també. Pues quedeu un dia, anem a bussejar. Que ella ajuda jo quan era petita. Ai, mira, quantes coses en comú. També canta, la Mercè. Tens un pare alemany, Mercè?

Ah, no. Ah, però jo tampoc, eh? Ja està. També tenim un comú. Jo tampoc sé parlar alemany.

Ah, no, dic si té un pare alemany. Ah, d'acord. Ara has dit jo tampoc i, hòstia, no estic entenent res, ara.

Entres a parlar, perdó, perdó. Escolta,

¿hi ha algun artista que no t'esperaves que t'escoltés mai i que t'hagi sorprès? Sí. Per exemple?

Bé, no sé si m'escolta, no ho sé. Però recordo que em va començar a seguir en Guitarrica de la Fuente fa molt de temps i no m'ho hauria imaginat mai, mai, mai, mai. O en Marial Mabonet, que també. Marial Mabonet, que et va felicitar. Però bé, jo crec que per, no sé, pintura no m'ho podia esperar, però sí que era ver que coincidíem en més coses, saps? Cantàvem la mateixa llengua, en plan. En Guitarrica de la Fuente, por exemple, canto en castellà.

A tu t'agrada molt el Guitarrica de la Fuente, eh, Peyu? A mi? Bueno, vols que t'ensenyi la cançó que més t'agrada de la guitarrica? La 2, la 2. No sap qui és. Ja t'ho dic ara, Maria. No sap qui és. Sí, home, el protagonista de la bola negra. Ah, sí.

La bola negra, bueno. Tampoc l'has vist. Mira, vaig trucar a l'altre dia al meu mare i li dic, mama, escolta, on tens? Diu, no, normalment va jugar a Rúmic, la meva mare. I diu, avui tocava a Rúmic, però al final no han fet Rúmic perquè volien anar totes les meves amigues a veure La Perla Negra. Déu meu, senyor. En fi, no sé com t'imagines d'aquí uns anys o quin és el teu objectiu, fer gires mundials, omplir estadis.

No sé, seguir fent el que faig ara, segur. No sé, o sigui, seguir fent música i ja veurem on m'adobo tot això.

Aviam, què tens ara entre mans, però? On et podrem venir a veure, els que et vulguem veure?

Ara mateix estic fent disc, no estic girant. Fins ara he fet qualsevol concert puntual a piano i bou, una mica més acústic, però ara, que ja estic de tornada a Mallorca, aquest any estic fent composició i preparant un nou disc. 2027? 2027, sí.

El 2027 seguirem a la Maria Gein, allà on vagi. I tant. Allà on te vagi. Sí, Joel, i ara ets fan de la Maria. Sí, no, jo rebufo, jo em posaré a rebufo. A rebufo. Com les motos. Com els cabrons aquells quan l'ambulància va amb la sirena. Clar, clar. A darrere. També ho faig, això.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

Maria, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ral de vinyó gentilesa de. Venga! Vinga, va. La paraula d'avui és barrumbada.

Barrumbada? Barrumbada, sí. Ja me les sé. Directe, eh? Sí. Si vols ens assaltem les opcions. No, no, dona'ns les opcions.

No, va, va. Saps, és molt valenta i ara dius saps què. Barrombada. Passant de carrer que, a base de tambors i altres instruments de percussió, anima festes majors.

Després dels gegants i abans de les simultànies descacs, fan una barrumbada pel casc antic.

Bé, barrumbada, es diu quan una cançó s'arranja i es modifica per adaptar-la als ritmes i instrumentació de la rumba.

T'has d'imaginar la cançó de Titanic, però barrumbada i cantada per sabor de gràcia.

O C, barrumbada, pluja torrencial, aiguat.

Érem a casa, no van enviar cap S-Alert d'aquests, i de cop i volta va caure una barrombada d'aigua que vam haver d'anar a buscar algú al jardí dels veïns.

Ah, bé, o sé. Sí, pluja.

És que a Mallorca ho deien molt, en això. Una barrombada. Aquí hi ha hagut una de barrombada, t'ho juro, t'ho juro. Mira, mira. Aquí a Catalunya té un altre significat. Per això no ho he volgut dir. El mateix, el mateix.

Ho hagués fet bé. Correcte!

Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. A tu, a tu.

La Maria Hein, que no marxarà de la Renaixença sense interpretar-nos abans una cançó amb l'Arnau Tordera i la Laia Gluck, la dama de Mallorca, que és preciosa. És molt maca. Ara és d'aquells moments que val la pena, si esteu anant en cotxe, freneu, d'acord? No cal ni que mireu pel mirall. No, no, poseu els warnings. Els warnings, d'acord. Frenar, agafeu el telèfon mòbil. Pugeu el volum i us mireu, perquè l'actuació segur que serà espectacular. Maria Hein, Arnau Tordera i Laia Gluc interpreten La dama de Mallorca.

Que és hermosa com el sol té la cava era rosa i llarga fins als talons a Mallorca hi ha una dama que és hermosa com el sol té la cava era rosa i llarga fins als talons. Canta todo valguen de guay.

De set colors. Són germanes, els admirava amb els seus ulls rodadors. Si no fos ma germana, jo m'acasaria amb vos, valguem bé.

Resplandor. Ella prana i gobernaida i s'espica i es torna en flors. S'està. Quina Maria, robadora del meu cor, s'està matant.

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. El programa preferit del teu besavi.

Avui dediquem el capítol al tapa auditiu.

Sí, ja no me'n recordava. I va tenir un bon malentès amb un tapa auditiu, va ser en Jack Antonoff. Sí, sí. El coneixereu perquè és el productor musical de Taylor Swift. Segurament ja esteu assabentats que entre Taylor Swift i Katy Perry va haver-hi certa tibetó fa uns quants anys. Et sona, et sona. Home, vaig seguir-ho. Primera línia. Com Lluís Llach i Serrat, una mica. Una mica dissimulars. Com Aitana i Leire. Amb qui anaves, Feu? Aitana, no, com es diu? No, ja sé qui dius tu, les de l'oreja de Van Gogh. No, l'Aitana, com es diu? No. Bé, senyors, situem-nos a l'entrega dels premis MTV. La Maia. La Maia. La Maia y la Leire. Ui, la Maia no està bé, eh? No, està molt malament, de fet. No està bé, aquella Maia. Podem seguir amb la sessió? La borratxa, borratxa tot el dia.

Estigueu pel Arnau, sisplau. Va, en Jake Antonoff.

La millor secció d'aquest programa.

És que jo marxaré d'aquí, jo soc aquí per fer aquesta secció. Endavant, Arnau. Doncs ara ho. Sisplau. Ara que ho expliqui en Joel. No, perquè hauré. Estàvem en l'any 2024. L'any 2024, entrega dels Premis MTV, on hi havia en Jack Antonoff, que és el protagonista d'aquesta anècdota, la Taylor, i actuava la Katy Perry. Ui, ui, ui.

Doncs durant l'actuació de la Katy Perry, es veu que les càmeres van enxampar com en Jake Antonoff es colcava una mena d'auricular

a les orelles de la marinera. Però explico, explico, explico. La qüestió és que aquelles imatges pel gran públic va semblar que el que es col·locava eren uns taps auditius i la gent va llegir com que es posava aquells taps per no sentir l'actuació de la Katy Perry. I no, eh?

És molt fort.

No, en realitat no, se'ls col·locava perquè hi havia un volum tant excessiu que no podia aguantar el volum d'actuació. No és que tingués una confrontació directa amb aquesta artista. Els bateries sempre em porten de taps per les orelles. I les galleres.

A l'esmuc hi ha una assignatura troncal dels quatre anys. Com posar-te els taps a les orelles? Tres taps amb diferents filtres i els protectors dels bebès. I quants crèdits són? Són 12. 12 crèdits de posar-te taps a les orelles?

Aquest tercer tap, no? Seguretat laboral.

Abans he explicat això que m'he de posar un tap a l'orella dreta i m'ha dit pallasso.

Estem parlant tots a la vegada. L'audiència no està tenint res.

Tres taps i els protectors aquests. Però per què tres taps si tens dues orelles? Per què tres taps? Tres filtres, tres filtres diferents. Ah, d'acord. Correcte. M'enteneu, no? El filtre més gros, el que tapa més. Aquesta persona s'està enfadant.

La qüestió és que, per treure el cerro a l'assumpte, és que parlàvem d'una persona que ja us n'heu oblidat. En Jake Antonoff. Va haver de publicar un comunicat explicant que no tenia res en contra de la Katie i que simplement s'havien posat uns taps de protecció per no fer-se mal a les orelles i no malmetre's. Una peça molt preuada pels molts. No n'hi ha pas a sobar perquè ja la sabia jo, aquesta secció.

Aquesta història ja la sabíem i així no em sorprèn Joel,

vols afegir alguna cosa dels taps auditius? sí, que a vegades quan més els necessites no els tens això és una cosa que passa sempre llavors, què fem? ens fotem? de cap manera la gent

no els aporta el necessaire igual que portes un paquet de Kleenex no portes taps auditius. Ah, sí? Jo em porto sempre.

Sempre allà. Va fer l'assignatura de l'smoole, de la mare. Estap, tu dos orelles, tracil. Però, i si la teva parella ronca, doncs ja tens el costum. Però jo, per exemple, a vegades. Jo faig un altre programa que es diu La Sotana, amb uns amics, no? A vegades hem de dormir compartint habitació. Com es diu aquest programa?

Passa amb nosaltres? Això de dormir en una habitació cada un que

sou ganganassos Són més amics ells que nosaltres No, però és un tema de quartos Deixeu avançar, sisplau Què passa si no tens taps en aquell moment? Ens hem de rendir a passar una nit de merda? No, hem d'utilitzar el pensament lateral. Sabeu què és el pensament lateral, no? No, doncs ho llegeixo. Mira, és resoldre problemes utilitzant perspectives no convencionals i solucions atípiques fent servir la imaginació. Llavors, què us porto jo? Una sèrie de solucions de pensament lateral per si no teniu taps i necessiteu tapar-vos les orelles algun dia. D'acord. Doncs jo us ho porto. Per exemple, els dits. Ficarti els dits a les orelles. És incòmodo. És incòmodo. D'entrada, una cosa bona que tenen els dits és que tens cinc mides de taps diferents. Mira que tu abans ho deies, Laia. Cada dit s'adapta a qualsevol. Mal o serà que no trobis entre els cinc dits. Tens deu de dits. No tens per què. Arriba-t'hi amb els peus. Bueno.

La Mercè acaba de descobrir que té 10 dits a les mans. Ja veuràs quan et mires aquí una mica més avall, fliparàs. Fliparàs amb el que trobaràs allà. Llavors, què passa? Un moment, t'acabo d'explicar. És una merda, però és la meva merda. La Mercè s'ha acès a terra. No, és que el que li acaba de. El que li acaba de passar és molt fort, jo no sé si. Segueix, jo. Home, no passa res. Podem parar la musiqueta, Arnau, que m'està posant nerviós? No, però quedava perfecta. No, que estem molt excitats avui. És el temps o què passa? No sé què passa.

Més volia dir, més volia dir. De veritat, que se celebrin ja les eleccions i ens facin fora. Si no, no és nervis.

Amb els dits d'una mala. Prou tots, silenci, només parla en Joel. Res, només volia dir que és possible que, efectivament, pel fet d'estar dormint i estar inconscients, ens traiem els dits de les orelles. Això no funcionaria. Llavors, què hem de fer? Podem lligar-nos demanar-li a la parella, que és la que ronca, escolta, jo em poso el disabellet, tu lliga'm això amb cinta americana. I em problema és que, sobretot, l'endemà al matí, la teva parella, abans de marxar a treballar o el que sigui, que tregui la cinta. Perquè, si no, tu no tindràs mans perquè a la cinta hauràs de sortir al carrer amb una cinta americana lligada i els dits així. Fotaràs el ridícul. El ridícul. Tens el moment delicat del primer pipí del dia. El ridícul. Clar, el primer pipí l'has de fer així. O t'has de pisar. Si tens ràbia interna, nano, va amb una. Ràbia interna vols dir. Tu encara ho tens, això, Fel?

Encara, hi ha dies que encara tinc ràbia interna. Fa il·lusió, eh? Sí, sí, sí. Saps aquelles espelmes que surten bengales? Sí. No crec que puguem afegir

cap comentari més de qualitat. Gràcies, Joel.

Propaganda del segle XIX.

Vuit lletres, vuit lletres, fira de carros nous, educació de totes les vides i per tots els gustos, vuit lletres, vuit lletres, què deu ser això, vuit lletres? Expo Carro, home.

Esclar, l'exposició on hi ha carros, carretons i carruatges, boníssim. Com probablement hauràs vist en algun cartell publicitari que s'ha penjat per tot el que vindria a ser Catalunya sencera, torna Expo Carro.

Una fira que va sobre rodes. Tinc la butxaca ben plena i em vull comprar un carro nou. Expo Carro. Vull les millors ofertes del mercat perquè tinc la butxaca buida. Expo Carro. Vull fer el que fa tothom en aquesta mena de fires.

Mirar, mirar, mirar, preguntar, tocar els collons i després

marxar sense comprar res. Doncs te'n vas a prendre pel cul, que aquí es ve fer negoci. Expo Carro. Patrocina històries per passejar el gust.

Aquesta és la Zera. A veure, què ha de dir? Aquesta cosa té la cadera desplaçada. Té un cul que no li pertoca. Sembla que li hagin enganxat el cul.

Perquè està remenant la cua. I quan remenen la cua, de vegades remenen el cul.

Són dues fotos diferents. Sembla un gos fet de dues peces. El de la part de darrere és d'un heavy de Sant Hilari.

Hi havia un cotxe, un cotxe a l'escoda, que era ben bé igual que aquest gos. Sí, sí. La part de davant no tenia res a veure amb la de darrere. Va, va.

Mercè. És la Zera, és una gossa de 3 anys, és pataner, vull dir, no té. No té raça. No té marca. No té marca. No viu en més anys, eh? Exacte, estan més ben fets. És de la Carla de Mataró i la van trobar, atenció, a Albània. Albània. Sí, sí, al mig d'una carretera, la van trobar allà i la van agafar i se la

van emportar cap a casa. Això vols dir que és legal? Això se li diu segrest. Això és un segrest. Això és un segrest, tècnicament. No, ja em sap greu. Potser ho va demanar. Potser hi ha un nen albanès plorant a casa seva, que va perdre la siusqui. Sí. No sé quins noms es posen a Albanya. Vam perdre la Siuski, no ha tornat, mama, anar penjant cartells per Albanya. Aneu a Albanya, està ple de cartells amb aquest gust.

Ai, senyor. El que és important que sapigueu és que la Zera cava forats. És que no em sortia el nom.

Cava forats. No et sortia el nom de forats? Doncs déu-n'hi-do, també, Mercè. Puc fer-te'l. Així entre Zell i Zell, el forat. Però no em sortia el nom. No, no, està bé, està bé. Vull dir que està bé, no, no. Es passa tota l'estona

que van forats perquè li encanta. Per què vol tornar a casa? No, perquè vol tornar a casa. No és australiana, és d'Albània.

Aquesta no s'està buscant a Albània, tot arreu. Ho puc explicar? Sí, home, però jo. Vinga, Mercè, va!

Que vol trobar talps, li encanta. Ah, ah, ah! Això és tot el que havies de dir, tan rato per dir això?

No, és que no em deixeu parlar. Quina paciència tens, Mercè. En fi, anem justament a un lloc on de taons, de talps, no n'hi ha ni un. Però de forats en podrà fer uns quants.

Avui passegem el gos per Derinkuyu. Mira, això ho he dit a la primera. Això va ser bé, eh? Derinkuyu, República de Turquia, nois. Som al 1963.

Quatre dies, això? Sí. Veure quatre dies.

Ens situem en una de les regions més conegudes de Turquia, la Cappadocia. Eh, la Cappadocia?

Sí. Jo li dic Cappadocia, no sé per què. Jo ho sé perquè és on van els pijos allà a fer-se fotos en unes muntanyes que estan pentitoles. Sí senyor. Tenen com unes, que no m'he anat a Montserrat, encara més entitolades. Sí senyor, sí senyor.

Si teniu compte d'Instagram, segur que heu vist imatges d'aquesta regió, és espectacular fotografiar-se, és molt típic quan viatges a Turquia, que hi ha homes que van a Turquia ara per fer, bueno, per cobrir-se la Cappadocia. Sí, efectivament. Bé, la història d'avui se situa en aquest territori tan bonic i tan important a nivell històric. Som al 1963, però, per entendre el context, hem de començar reculant una mica en el temps, fins a situar-nos momentàniament al 1920. Ha passat el meu context, eh, Peyu? Un moment. Ha passat. Un moment, tranquil. Ho resumiré ràpid. No s'entenen les coses, deixa'l parlar. Exacte. Ai, com li fas el pilot, eh. Anem al resum, mira. No, és que no deixeu parlar. Som al 1920. D'acord. Vale. Els feliços, els feliços. Feliços 1920. Sempre es diu que som feliços. Més per uns que pels altres. Clar, clar, això crec que sí. S'ha acabat la Primera Guerra Mundial. Això és motiu de felicitat, en principi. Sí, això és feliç. Les potències que han guanyat s'estan repartint al territori dels perdedors. En aquests moments, els anglesos i els francesos s'estan repartint l'imperi automà com si fos un pastís.

Clar, que guanyes la guerra, doncs alguna cosa t'has d'emportar. I tant. Què et quedaràs tu d'Espanya quan guanyem? Es muy negro, esto. Ah, es bo, es bo. Es muy mejor pregunta de la que podría ser papi. No, no, no, no tinc resposta. Yo te diría las morcillas y los choricillos.

Però a nivell territorial, tot el nord m'ho quedaria tot, eh? Sí. De Galícia fins aquí. O Vieda o no. El país ens quedaria raro, eh?

País Basc. Molt allargat, eh? Sí. Una botifarra. Tot el nord dius, però el País Basc què?

El País Basc a dintre. Si has guanyat Espanya i en aquell moment el País Basc forma part d'Espanya, te'l quedes tu. I no els podríem regalar alguna cosa de Catalunya, també. Llavors, quan ells vulguin independitzar-se, o poder no voldran, si formen part de Catalunya.

La Vall d'Aran, jo els diria la Vall d'Aran. La Vall d'Aran és un país en si mateix.

Bueno, no ens entretenguem. Som a la Capa d'Òssia. Capa d'Òssia som. Es divideixen el lloc signant un tractat de repartiment de territoris, però el tracte resulta tan humiliant pels turcs que s'inicia una revolta independentista. La revolta dels turcs és un èxit i gràcies a això neix la

República de Turquia. Creu que tothom fa revoltes independentistes? Sí. I els acaba sortint bé? Sí. Alguna cosa estem fent malament aquí. M'ha donat la sensació que hi ha una tecla que no estem tocant. Jo crec que pensem que som més intel·ligents del que som. Jo diria que és això. Diria. Que no es pas d'això. I ves que les independències potser no es fan amb intel·ligència, eh? No,

s'ha de fer servir una altra cosa. Algun paperot de terra es de llençar. No ho sé, no ho sé, Peyu. Bé, abans que haguem de retallar aquest tros per apologia del terrorisme, anem a la història. El Tractat del 1920 queda en paper mullat. Cal un nou acord, que s'assigna ara sí el 1923. És el Tractat de Lausana. El Tractat de Lausana decideix que s'ha acabat que hi hagi cristians vivint en territori musulmà i musulmans vivint en territori cristià.

Senyors, això és un desgavell. Cal posar una mica d'ordre. No us poden mesclar les pomes amb les peres. Cada fruita ha d'anar al seu calaix.

Que també el polític quan parla el teu llenguatge

l'entens de seguida. Pomes i peres. Però qui, els moros i els cristians, qui són moros, qui és pera i qui és la poma? No ho sé.

No ho sé. No tenia idea. Si haguessis fet amb dàtils i taronges. S'ho han dit millor. D'un dia per l'altre, dos milions de persones es converteixen en refugiats i se'ls obliga a abandonar casa seva. Ara hauran de viure en un altre país, un lloc amb una cultura i un idioma que no coneixen. Els habitants d'una i altra banda es creuen a mitja ruta. Si no fos perquè tot plegat és un drama, resulta bastant còmic.

Bona tarda, refugiada. Bona tarda. Soc un cristià que vivia on ara hi ha Turquia i m'envien cap a Grècia. Què està fent el mateix

que a mi l'inversa, vostè? Doncs miri, sí, sí, jo soc musulmana i vivia a Atenes, però ara mira, m'envien cap a Turquia.

Vaja, dona, és un bon merder tot això, eh? Però doni una pregunta, sabria dir-me si és gaire difícil d'entendre el grec, que és que jo no parlo.

A veure, a veure. Depèn de l'accent. Si l'accent és tancat, canvi, si no. Però no pateixi, que segur que s'hi adaptarà ràpidament. Escolta, i el tur?

Que és gaire difícil d'entendre. És com el castellà. Ah! Sí, al principi costa, però quan t'hi acostumes és fàcil.

Ah mira, perfecte, perfecte. Mira, em venia una pregunta al cap. Com és que parlant idiomes diferents ens estem entenent vostè i jo? És curiós.

És interessant això, aquesta pregunta. Això què passa? És una llicència que es permeten els guionistes. Fan com si parléssim diferent i la gent que ens escolta s'imagina que parlem. Els guionistes són idiotes, bàsicament. Sí. Llavors, per fer-ho fàcil, ho fan així.

Ah, molt bé. Jo també els entenc. Per cert. Sí. Deixa-la estar. No estàs del guió, tu.

Per cert. No et molestis, ara.

Si va i s'instal·la a casa meva, li he de dir que li he deixat, que li he deixat, és que ara no me'n recordo, una mica de iogurt, una mica de iogurt, i té, el rebost, vull dir que vostè mateix, eh, el pot agafar.

Jo també l'he deixat, eh, l'he deixat embotit i una mica de vi, allà, vull dir que també, eh, ha vist que soc ben educat? Home, embotit i vi, vull dir que. No, vull dir, ser musulmana vol dir. Ai, noia, també esteu carregats de manies, eh? Vull marxar així desagraïda, saps què et dic? O si no hi.

Perquè s'entengui el tractat de l'Osana, el que va fer és obligar, desplaçava massivament els cristians que vivien a Turquia i els musulmans que vivien a Grècia. Els hem de reordenar.

Això és un lío burocràtic tremendo, eh? Que paperàs te n'has de fer,

mare de Déu. Ara vostè ha d'anar a viure allà perquè li pertoca allà.

Això ho havien de fer els funcionaris, representa. Sí, sí, sí. Bueno, un cop entès el context,

això era el 1920, ara ja podem explicar què va passar a l'any 63. Som a casa d'un home que ha crescut en una d'aquestes cases que fa temps eren d'algú que el van forçar a marxar de casa seva. S'entén?

Sí. Hola. Ei. Hola. Ei. Mira, els meus abans passats van créixer a Grècia. Sí. Però un tractat signat, això que heu explicat, han decidit que jo anés a petar aquí. Sí, sí, sí. Sempre es presenta així vostè quan el coneix algú. Hola, què tal? Hola, què tal? Els meus ho han passat.

Bé, no sabem la identitat d'aquest home, però sabem algunes coses d'ell. Per exemple, que, com la resta dels seus veïns,

és pobre com les rates. Has de ser molt pobre, Peyu. Sí. O sigui, per no tenir ni identitat. No té identitat. És la màxima pobresa. Sí, sí. Literalment no tens res. Inventis un nom, home. Un nom, Mohamed, per exemple. Mohamed, ja m'agrada. Va bé, doncs Mohamed.

En Moha és un habitant de Derinkuyu, que les passa magres per arribar a final de mes. Viu en una casa modesta.

I arribo-te, eh? Sí, sí. Però llavons en comença un altre de mes. Clar, clar. És que els mesos no paren. Això és una putada, això. Sí, sí, sí. Dius, bueno, si no puc arribar a final de mes, aquí he arribat, doncs ja està. Ah, no, un altre mes. Ah, un altre. Sí, sí. És el mite decisif. No, no, no. A ser pobre com una rata, això.

Bé, el nostre amic viu en una casa modesta enganxada a les roques. Aquestes construccions són molt habituals a la Cappadocia, perquè la pedra és volcànica i, com que és fàcil de modelar, s'hi fan cases amb estil de cova. La Zera, la nostra gossa, s'ho passa bé aquí. Amb les urbes pot excavar fins a caure exhausta. Li agrada fer forats.

Aquí les vistes no són gran cosa, però sí està fresca. Sí, sí, sí. Vine un dia. La pedra sempre és fresca, ja vindré. Xindries? Mengem xindries.

En Moja té un grapat de gallines, que són la base de la seva alimentació. Bé, les gallines no, eh? Els ous que ponen les gallines. El bon home té les gallines sempre corrent per dins a casa, tu.

Per dins a casa les té? Això és una emmarranada, no et deuen deixar el terra fet un fàstic? Bueno. Moja. Bueno, però.

Des de fa un temps, les gallines de Moja fan coses estranyes. El pobre s'ha adonat que li desapareixen com per art de màgia. Això sí que ho tenen, eh?

Putes gallines. Sí, eh? No, de veritat, eh? Es foten pels forats i no els trobo. S'amaguen.

Els forats que diu són uns forats del soterrani. Uns forats que, bueno, sempre han estat un mal de cap pels musulmans.

Mal de cap m'estan fent les gallines. És que hi ha molta gallina.

No n'hi ha una, però està molt histèrica.

És el matí, perquè està a punt de. Ara pondrà l'ou.

A sota d'aquestes cases hi ha uns forats. Els musulmans que els van obligar a anar a viure allà no els han entès mai que hi fan aquells forats. Què collons són aquests forats? Quan van arribar a Derinkuyu, es van trobar que les cases estaven plenes d'escletxes i de forats profuns o dels parets i els soterranis.

Aprofito, si tens forats, pots fer una mica de celler. Sóc musulmà. Bueno, jo sí que em bec de vi, però sóc musulmà. És que jo t'ho deia a tu, eh?

Bé, per la gent que hi vivia, aquells forats resultaven un perill, de manera que els van acabar tapiant. Però sempre em queda algun dobert i em moja creu que per un d'aquells forats mal tapats és per on se li esmunyen les gallines.

S'escapen per allà, les gallines? Saps què podeu fer? I enviar. Ara sona dins la cova, eh? Sí, sí, sí. Però és que tinc una idea. I si envies la Zera, que aquella te les troba en un moment? Ah, sí? El que passa, potser te la porta morta, eh?

Un dia, fart de perdre gallines per les escletxes, en Moja decideix arreglar el soterrani. Agafa una masseta i comença a fotre avall la paret per poder-la tornar a fer. Així de pas, potser recupera alguna gallina que encara sigui viva. He anat a obre mat. La Zera? Ah, sí? Sí. He comprat una paleta de ciment. La Zera, la nostra gossa, l'ajuda a excavar fent servir les urpes. Tan bon punt la paret comença a baixar, en Monja descobreix una cosa que el deixa glaçat. Darrere del mur de pedra que tenia el soterrani hi ha el que sembla una habitació secreta. Sí, guita!

Veus? Una habitació secreta. Sí, sí. Ara tindré una habitació per fer.

Aquell dia l'excavació acaba allà, però com que passen els dies i les gallines continuen desapareixent, més tard torna la demolició. Sembla que hi segueixen havent forats per on s'esmunyen les bestioles.

En moja torna a picar les parets de l'habitació i el que troba darrere del mur és fins i tot més sorprenent que el que va trobar el primer cop. Ha trobat uns passadissos enormes que s'endinsen a les profunditats del subsol. Hòstia, hòstia. Ara s'ha collonit, eh? Jo no hi aniria, jo no hi aniria. Aquí no hi ha. Allò ho tapiaria i adéu. Fona, fona, fona, fona. Així que avisa les autoritats i els diu que el soterrani de casa hi té passadissos i habitacions ocults i li envien un grup d'arqueòlegs per estudiar la troballa. Això sí que fa por. Hi ha humitats.

Això fa pinta de ser una construcció subterrània de l'època en què aquí vivien els cristians. Amb una mica de sort en traurem una moreneta. Mira, l'excavació avança amb

l'esperança de trobar-hi coses de profit. I a fer de Déu que es troben, no paren d'aparèixer nous passadissos i noves estances.

Això a Barcelona també passa amb els pisos. On hi havia abans un pis, ara hi ha quatre pisos turístics, per exemple. Molt més petits. Vas excavant i vas trobant turistes, i més turistes. Ai.

A mesura que avancen les excavacions, més se'n va de mar el que es va trobant. Els arqueòlegs continuen baixant metres i segueixen apareixent més passadissos i més habitacions. El que hi ha allà baix és una bogeria. Sembla que hi hagi una ciutat sencera sota els peus de la casa del nostre amic.

Ei, hola. Soc el Cristià, que vivia aquí i que em van de portar cap a Grècia. Ara que excaveu, si trobeu unes ulleres, són meves. Els vaig perdre amb la mudança.

La recerca acaba deixant a la vista una ciutat oculta sota els nostres peus, amagada a 85 metres de profunditat.

Ojo, eh? És molt avall, això. És tan avall que t'ho has inventat. No m'ho he inventat. Os prometo que sí. 85 metres. És un llant de ciutat. Ja és impressionant, la història. No cal que t'inventis. No m'invento res.

La ciutat secreta té capacitat per 20.000 persones. 20.000 persones. Això és banyoles, eh?

Sí, sí, sí. Això és menlleu. Sí, sí, sí. És molt gros. És molt gros, sí. Amb què més es podria comparar?

Amb tu. Una torroella i miga.

Una torroella i miga. O com tres vegades arbustes.

Mira, el fet important és que la ciutat subterrània està connectada a tots els nivells, de banda a banda i de dalt a baix. És una ciutat oculta i està equipada al 100%. Hi ha de tot, fins i tot una església cristiana amagada a l'interior.

Busqueu, busqueu, i segur que acaba apareixent una moreneta. Que sí, home, sí.

La veritat és que d'objectes de valor no n'hi han trobat gaires, eh? Més enllà de la mateixa ciutat, que és una bestiesa. Home, t'ho diràs. No hi ha tresors ni joies ni morenetes, això sí, t'ho avanço.

Ara es pot visitar, si voleu anar-ho a veure. Anem-hi un dia, home, anem-hi un dia. Fem una excursió. Un viatge d'equip.

La Renaixença. Anem a gravar el programa allà. Ens falta saber, escolta, què se n'ha fet del nostre gossot. De la Zera. De la Zera. És el Bani, eh? Sí, a veure. Qui ho decidirà, això, Mercè? Això ho decidirà el Lluís. Que d'on ets, Lluís? De Sant Boi. Lluís, de Sant Boi. Ens has de dir quina és la capital actual de la República de Turquia. Aviam. ¿Encara ve a Istanbul o ser Constantinopla? ¿Istanbul? Encara no ho digui. No, no, encara no ho digui. Encara no ho digui. Espere, encara no ho digui. ¿Istanbul o Constantinopla? Encara. La Zara és. Viva!

La Sara ha estat molt a punt de palmar-la, la Sara, però ha tornat a Mataró sense ni una rascada, i a més ha tornat contenta com un gínjol, perquè s'ho ha passat de meravella. Per una apassionada de fer forats com ella, ha estat un regal poder fer arqueologia a Derinkuyu. Fins aquí la Renaixença, ens trobareu com sempre al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres!