
T2xC45 - El desodorant
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.
Déu vos guard! I visca el paella!
La Renaixença.
El desodorant. Avui tema delicat, eh? El desodorant. Perquè, bueno, hi ha dos tipus de persones. O sigui, hi ha els que el necessiten i els que no el necessiten. I després, per una altra banda, també hi ha dos tipus de persones que són els que el fan servir i els que no el fan servir. El problema és que a vegades uns no coincideixen amb els altres. A vegades el que el necessita no és precisament el que l'utilitza.
És que a vegades un mateix no se sent la pudor, eh? Exacte. Si és la de l'altre, però no si és la teva, eh? Jo abans sento la dels altres que la meva. Què dius, ara?
Per exemple, aquesta pudor que se sent ara,
doncs has de ser tu. Home, però per què ha de ser jo? Però si tu has dit que no te sents la pudor. Per això m'ha dit, si no me sento la pudor jo, i et sento, i tu la sents la primera.
Però aquesta pudor de bacallà que se sent, com és que sigui jo? Perquè si jo no soc perquè era la meva, saps? Doncs has de ser tu per collons, xuriguera. I a més et tinc al costat, vull dir que. Hòstia, quina pudor de bacallar. Va, vale, doncs sí, doncs sí, soc jo.
Si tu, Xuriguera, no te la sents i en Fel sent la dels altres bancs que la seva.
No, no, són dos i dos, són quatre.
Però, a veure, Xuri, fas pudor de bacallar? Sí, bacallar. Per què fas pudor de bacallar? Bacallar és queixat. Per què?
És diferent, eh? Hi ha un matís. És trencada. Hi ha un cas històric sobre aquest problema, que és el cas de Hieró II, que era el rei de Siracusa, situat en una ciutat grega, Sicília, sí senyor. Ens situem 300 anys abans de Crist. Què, eh? Has dit ciutat grega. Eh?
Has dit ciutat grega. Bueno, i què? Has dit ciutat grega. I què? La Magna Gràcia, Sicília. Però com ha de ser grega si està Sicília?
Bueno, perquè abans era una colònia grega en aquella època.
La Magna Gràcia. Vale, vale, vale. Tan intel·ligent que sembla. Tan intel·ligent que sembla. Ha arribat aquí nou, es pensa que ho sap tot. Com que ve de Barcelona, que allà tenen més estudis. A vegades vaig d'obrir la boca.
Aquí el savi del programa és en Xuriguera.
Aquí no, perdó, perdó. Faci pudor, no? És en Bacalao, eh? De Siracusa. Ens situem, eh? El rei de Siracusa. Es veu que aquest home tenia un problema d'alitosi molt greu i que també fotia una catipen, una pudor que aquell és mort, eh? Això li passa a la meva dona. Què passa, però? No pot ser, xuríguera. A veure si ets tu.
I a la teva dona li passa lo d'en Fel. A la teva dona li passa lo que li passa.
Bueno, no despistem la història. El rei de Siracusa fotia molta pudor aquest senyor i tenia una litosi molt bèstia, el que passa que era el rei de Siracusa. Qui li diu a aquest home que fa pudor? Qui li diu a Florentino Pérez, que és un vell verd masclista
que repapieja? És que és un tema molt delicat. A veure, la pregunta és, s'ha de dir si algú fa pudor? Sí, s'ha de dir.
Però el tema és qui li diu. Exacte, perquè el rei Joan Carles, qui li diu que és un putero? La gent del seu entorn. No li dirà això. No, no li dirà. Fins que un dia, un enemic del rei de Siracusa li va directament, nano, cardes una catipent, que, bueno, quan passes es moren les mosques. No, no, no, no.
M'hauria encantat que l'hagués dit així, amb accent d'ozona. Sí. Allà, en el segle aquest. Cardes una catipent. Tu creus que hi havia llatí amb accent d'ozona? Declinaven el verb cardar. Segurament. Carda, cardae, cardatum, cardares.
Bueno, no ho sabem, però el que sí que sabem és que va ser molt directe, aquest home. Però que no s'ha de ser tan directe. No el va matar, no el va matar. Llavors, l'home va demanar explicacions a la gent del seu entorn, aviam, perquè ningú li havia dit fins llavors que feia aquesta pudor. Però per què no s'ha de dir, això?
Bueno, però per això va haver la norma aquella dels set segons.
Quina norma dels set segons? Quina és la norma dels set segons? No ho sé, Xuriguera. Si no demanes primer, et pots demanar set segons? Què dius, Xuriguera?
No és fàcil, és més fàcil. Te l'explico en un moment. Tracta que tu només li pots comentar alguna persona si ho pot arreglar en set segons. És a dir, tu no pots dir, ostres, t'has engreixat molt o t'has aprimat molt. Perquè, clar, el company no pot arreglar en set segons. Però sí que li pots dir, ep, company, tens un trosset de pollastre entre les dents. Far així i ja el tindríem.
És fàcil. A vegades treure un trosset de pollastre entre les dents porta feina.
Sí, perquè amb la llengua ho trobes, però quan fiques el dit no hi és, eh?
Jo, al cap de dos dies, dic, coi, què és això?
És el tall rebussat. El millor de tot va ser la resposta de la dona, de la dona del rei, que quan li va demanar, aviam, perquè ella no li havia dit mai que feia aquesta pudor terrible, la dona, molt hàbil, va contestar, és que no he estat mai amb cap altre home, carinyo meu, jo em pensava que tots els homes fèieu aquesta olor. Eh! Va ser ràpida, va ser ràpida. Sí, perquè la pregunta no era fàcil. Va ser llesta, va ser llesta. No he explicat absolutament res de la història del desodorant, però ja ho farem després de l'entrevista, no patiu. Us puc dir que els grecs i els romans ja es perfumaven, però que l'invent del desodorant és de finals del segle XIX. Hosti, o sigui,
fa cent anys que existeix i encara hi ha gent que no l'ha descobert, eh? Sí. Carles Juriguera. Ah, home, ja hi som!
No, no, no, no ho deia per tu, estava presentant l'equip ara jo. Carles Juriguera, Fel Feixedes, Laia Aglú, Carnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.
Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?
Un savi per conèixer. És lingüista i s'ha endinsat a l'Amazònia per treballar amb comunitats indígenes en la recuperació de llengües que estan en perill de desaparèixer. Perquè cada llengua és una manera diferent de mirar, pensar i entendre el món. I si deixem que desapareguin, cada vegada tindrem menys maneres d'explicar-lo. Avui descobrirem que salvar una llengua és, en certa manera, salvar tot un univers. Avui s'asseu a l'escó
de la renaixença Bernat Bardagil! Hola!
Bernat, què has menjat avui per esmorzar?
Avui per esmorzar? Doncs. Doncs abans de menjar res, m'he pres una mena de mate brasiler, que m'hi vaig aficionar allà al Brasil, que es diu chimarrão. Chimarrão. Que és com un mate d'aquests argentins o paraguais, però l'herba, en comptes de talladeta, està molta i és com una pols. I t'escalfa una miqueta, et dona una mica de cafeïna i després. Era qui casa els pares, aquí dic, i he menjat un tall d'una mena de pa de castanyes que mi mare compra. Pa de castanyes? I una mica de pinya. Com? I pinya, eh?
Coses de lletres continents. Sí, sí. Això ho fas cada dia?
Fas un tipus així d'esmorzar? Bernat, tu ets investigador i docent de la Universitat de Leiden, no de Lleida, als Països Baixos, i dediques la teva recerca a les llengües de l'Amazones. Tu ets ozonenc, i per què aquesta passió per l'Amazones?
Doncs a mi sempre em van agradar molt les llengües quan estudiava a l'institut el grec, clàssic, el llatí traduir aquestes frases i aquestes paraules i entendre-ho i dexifrar-ho era una cosa que m'apassionava i sempre vaig anar tirant per allà i va arribar un moment que vaig pensar que com a català no feia gaire sentit estudiar una llengua més gran posar-me a estudiar l'anglès o el francès o l'alemany i vaig pensar doncs tirem cap a una llengua més petita. O sigui, hi ha coses que estan pitjor que el català, encara. Hi ha coses que estan pitjor que el català i que no tenen ningú que els faci cas. Pensar, doncs, anem cap allà, fer-los una mica de cas. Quantes llengües es parlen a l'Amazones? A l'Amazones es parlen avui dia unes 300 llengües. Si pensem en tota la conca de l'Amazones, tota l'Amazònia. Unes 300 llengües, amb fonts històriques, la gent que ho han investigat, sabem que quan van arribar els europeus s'havien arribat a parlar potser unes 450 llengües. Però són moltes llengües amb molt poc terreno, diguéssim, no? Són moltes llengües, poc terreno no tant, perquè és una zona enorme. Sí. La conca de l'Amazones potser és 5 o 6 o 7 vegades més gran que tota Europa Occidental. Hòstia. Però més que el número de llengües que es parlen, el que és molt interessant és la quantitat de famílies lingüístiques. Aquí a Europa en tindríem 3, si comptem les llengües indoeuropees. Germàniques, les llatines. Tot això, aquestes són la mateixa família lingüística, després tindríem la família finogúgrica, que és l'hongarès, el finlandès, i després el basc, que és una llengua aïllada, tota sola, som-te com una família. Tindríem tres famílies lingüístiques aquí. A l'Amazònia n'hi ha, pel cap baix, cinquanta. I això què es deu? L'aïllament, entenc, de les diferents. Això es deu a l'aïllament, la fragmentació de comunitats, perquè hi ha rius i boscos i altiplans i un terreny que separa I has viscut allà, tu? I has conviscut amb aquesta gent? Sí, he passat temporades d'uns quants mesos seguits en diferents comunitats. I parles algun dels idiomes que estudies, no? Sí. Ah, sí? Sí, sí. Jo, com a català, doncs quan vaig en un lloc, vull parlar el que la gent d'allà parla. Ara, ara. Sí senyor. I vaig aprendre a parlar el panerà, que és la llengua que vaig estudiar primer. El panerà, eh? El panerà. Això on t'ho parlen, això? Això ho parla en el Mato Grosso, a la zona de Bruixingú.
Home, girant a la dreta. Girant a la dreta? Sí, sí. Pujant pel burri cap a. Ah, això mateix. Això mateix.
I després m'he posat a estudiar una llengua aïllada que es diu Mickey.
Quan dius aïllada, perquè ens fem una idea, eh? Quanta gent parla el Mickey, eh? Quanta gent el parla, el Mickey? El Mickey té cent parlants.
Hostia, t'hi comptes a tu, ja, en aquest cent? T'hi comptes? No. Podríem dir cent i mig. I el pots parlar amb certa fluidesa, diguéssim, el Mickey? Sí, amb la gent més gran o la gent que el parlen
I la gent d'allà no flipen amb tu, diguéssim, quan arribes allà i dius, hòstia, aquest tio, no?
Sí, una mica. La primera vegada que vaig visitar una de les dues comunitats que parlen el Mickey, jo ja l'havia començat a prendre amb l'altra, i es van trobar un estranger que no era ni brasiler, un foraster que arribava allà i s'asseia amb ells i els saludava, i això.
Bé, bé, bé. És el primer cop que havia pensat. Li preguntaràs que ho parli una mica. Sí, sí. Et fa gràcia que digui alguna cosa. Et faria gràcia que digués, en Miki. En Miki, que digués Ei, hola, què tal? Com esteu, Miki? Que digui alguna cosa amb ells. Sí. Amb nosaltres. Dius que parles amb la gent gran, nosaltres dos.
Home, vosaltres sou jovenassos, però també us diré alguna coseta. A veure, què pots dir? Doncs els podria dir. Em sembla que ens ha insultat. A un punt que la cara li ha canviat. Què els has dit? Que ets una mica de Mickey. Què els has dit, Bernat? Els he dit bon dia i he dit que us he vingut aquí a explicar una mica qui són els Miki. Molt bé.
I estudiar anglès, per exemple, no t'ha vingut mai de gust, no? Estudiar anglès sí que ho vaig fer. També. Perquè quants idiomes parles? Ara, ara. Anem aquí. Anem a formar.
Depende de pergonotallis, però el miki que ara l'he parlat, doncs hi haurien unes set o vuit llengües que les parlo o igual o més bé. Set o vuit, eh? Diguéssim, hi ha una gradació.
I de les anava a dir-les les normals, no? De les grosses? Ara. L'anglès el dominem, no?, per anar pel món.
Sí, jo vaig estudiar traducció i interpretació. Aquelles tres llengües que he dit que vaig deixar enrere són les que vaig estudiar a la universitat.
L'anglès. El castellà també el domines? Castellà també. Perfecte, perquè sent de Vic a vegades no. Anglès? No, què vols dir? Bueno, que hi ha gent aquí a
Osona que no parla. Que ens costa una mica. Us costa, us costa bastant. Parlo en català amb un accent molt autèntic de la plana de Vic. O sigui, anglès,
francès, alemany, català, castellà.
Sí, portuguès. Portuguès, també. Treball de camp al Brasil. Una mica de mici. Una mica de mici. El Peyu sap italià. Una mica, una mica. Avui aquest, veus, ja no el sé.
Ah, avui. Ja, Peyu, vine amb el darrere. Vine amb el darrere. Vine amb el darrere. Vine amb el darrere, Peyu. No, no. Després fem un intercanvi lingüístic. Escolta, quan. Ui, po, perranades no, eh? Ui, cuidado, eh? Sí que sembla una mica de llançament de trastos, una mica. Bernat, aquí a Catalunya estem una mica espantats amb el català, clar, entenc que tu quan has vist una llengua que només la parlen 100 persones, ostres, ens hem de preocupar pel català? O com funciona això? Perquè tu has vist morir alguna llengua o has
vist que està a punt de morir alguna llengua? Sí, el Mickey el parlen dues comunitats diferents, com deia, i parlen dos dialectes diferents, aquestes dues comunitats. En una hi ha un centenar de parlants, i a l'altre hi són unes 100 persones. A l'altre comunitat són 450 persones, però de parlants d'aquest dialecte del Niki, que es diu Manoki, només en queden dos. Dos. Que han de xerrar entre ells. I quan jo hi vaig també m'aprofiten.
Imagina que s'enfaden. Imagina que s'enfaden aquests dos, quin problema. Sí que aquests dos s'enfaden pel que sigui. Adéu-siau al dialecte.
Llavors aquests dos estan competint amb la resta de 400 que entenc que parlen una llengua majoritària, una altra llengua més potent. El portuguès.
Quina pena. I llavors hem de patir pel català? Doncs pel català sí. Sí que hem de patir perquè al Mickey hi va haver un moment, i al Manoky, que tothom el parlava. I quan comença el canvi lingüístic, primer no te n'adones. La gent comença a fer servir més l'altra llengua. La canalla comencen a no fer-ho servir tant. I quan això ja comença, les forces que ho empenyen en aquesta direcció, el canvi lingüístic, són una mica difícils de separar. Tio, jo m'imagino que quedem tu i jo parlant català.
T'ho imagines? Bueno, ningú més. Un de la Salva i un de l'Empordà. Ja és una mica cap on anem. En Miki i en Manel aquí.
Sí, un fofito. Un manili. Escolta, tu que has viscut una mica les dues realitats, si fossis un indígena, preferiries ser colonitzat per Espanya o per Portugal?
Ostres. Quina pregunta, eh? No. Estem en campanya electoral.
Estàs convertint-te en un periodista.
Vaig allà on. Em estimaria més. Jo crec que seria millor que alguns indígenes d'allà ens haguessin vingut a colonitzar aquí a nosaltres. Potser hauríem après una cosa dura. Bona resposta.
Ei, Joel, vols fer una pregunta? Sí, tinc aquest dret constitucional en aquest programa. Hola, què tal? Doncs exerceix-lo. Bernat, tu com a lingüista creus que els castellans pronuncien malament els nostres noms perquè no poden? O sigui, ho fan malament perquè no poden o perquè no volen? Saps què vull dir? O sigui, el Xavier diuen Xavier, Xavier, Miriam diuen Mirian, aquest tipus de coses. Tu creus que és una dificultat que tenen ells de morfologia vocal? No. O és que no els dona la punyetera gana?
Això és una pregunta de recerca molt interessant. Jo semblo tot tu, però. Però ho és. Així d'entrada, fent una hipòtesi, jo diria que més enllà del primer o segon intent, ja és una falta de voluntat. Sí, no? Sí. Doncs.
El castellà no té voluntat. Bueno, per algunes coses tenen molta, eh? Sí.
Escolta, s'han extingit gaires llengües al llarg de la història?
Vull dir, és un problema d'ara, això? Sempre s'han anat extingint llengües, també s'han anat fragmentant i s'han anat diversificant. El llatí és una llengua que, diem que és una llengua morta, però no es va morir mai, va anar canviant fins que va ser tan diferent que ja era una altra cosa. El ritme al qual es van extingint llengües avui i que es moren és una cosa mai vista en tota la història de la humanitat. Ah, sí? Sí. Anem més ràpid que mai a perdre llengües. Anem més ràpid que mai a perdre llengües. I tot el que va en una llengua, tot el que es transmet oralment a dintre d'una llengua, les històries, els coneixements. La cultura, coi. La cultura, exacte. Hi ha gent que dirà, en castellà també ho pots transmetre igual. Sí, però quan se'n va una llengua, també se'n van altres coses que no són. Si desapareix el Mickey, per exemple, què més desapareixerà? Si desapareix el Mickey, desapareix la música tradicional d'ells, els seus coneixements de plantes medicinals. La relació que tenen amb els esperits guietà, que són els esperits ancestrals protectors, tot això se'n va a una manera de relacionar-se amb el seu entorn i amb el món.
Escolta, he llegit en alguns lingüistes que diuen que parlar la teva llengua materna et proporciona una millor salut. És cert, això?
Sí, hi ha hagut uns quants estudis que ho demostren de manera molt clara. Si tens. Si parles la teva llengua materna, si no has hagut de canviar a una altra llengua, i això amb el català. Passa. També passa, que potser algú ha hagut de canviar de llengua en temes de salut, doncs. Si parles la teva llengua, tens millor salut, tens més bons indicadors, l'esperança de vida és més llarga i la qualitat de vida també.
Hòstia, mira, mira. I ara que estem, ja ens importa, eh, a l'Amazones, però ja que som a Catalunya. Quedem-s'hi una mica més. No, vull dir que quin futur li augures tu al català, que has conviscut amb llengües que moren, quin és el pronòstic?
És. Mira, amb el Miqui hem vist que. Si ens haguessis d'enganyar. Si us haguessis d'enganyar, doncs diria que el català es parlarà sempre. Home, no aplaudiu, no aplaudiu. No aplaudiu, que és mentida, home, que és mentida. No, amb el Miqui hem vist que una llengua pot tenir 100 parlants, però això no vol dir que no s'estigui acabant en una comunitat. Amb el català ja sabem que no és el mateix. En una zona del domini lingüístic que en una altra. Pel català ens hem de preocupar. Segons on, potser immediatament no. Però si acabéssim que el català té 100 parlants en un poble i la resta del domini lingüístic no es parla, doncs no seria una llengua extingida, però tampoc no és el que ens imaginem quan diem que una llengua es parla.
I què s'ha de fer per revitalitzar una llengua
que va en desús, diguéssim? Quines són les solucions? Sí, el secret rau no tant en el coneixement de la llengua. De vegades ens podem pensar que revitalitzar una llengua és augmentar els coneixements, que la gent l'aprengui. Aquella llengua ja l'havien parlada en algun moment. El problema és que es va deixar de parlar. Per revitalitzar una llengua hem d'anar a buscar aquestes causes que van fer que la llengua es deixés de parlar d'entrada i arreglar-ho en aquest sentit. I una mica d'obligar també, no? Una mica d'obligar no està malament. Però més que obligar, si la gent que han anat deixant de parlar la llengua o que han sentit unes forces socials que els empenyen a deixar-la de parlar, potser. Aquestes forces socials pot ser que una llengua soni menys guai, que tingui menys prestigi de carrer. Doncs, com es pot contrarrestar això? Per fer que la gent la vulgui parlar, que no la deixin de parlar.
Parlant-la, també, al final, no? Parlant-la, exacte, sí. Si tothom la fa servir a tot arreu, la gent nouvinguda que vingui aquí, per ell serà indispensable utilitzar-la perquè no entendran la gent d'aquí. Absolutament, és el que van fer els Mickey i me, i coita. Veus? Va, clar. Ningú d'allà et va dir, ui, parleu-li en català a aquest noi. No va passar, això. Bé, anem a posar a prova el teu català. Vinga, va.
No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.
Bernat, una paraula, tres definicions, si l'encertes t'emportes una llangonissa ral de vinyó, gentilesa de. Fela! La paraula d'avui és llòbrec. Llòbrec. Ah, llòbrec. Col·loquialment es coneix com a llibret, menjar que consisteix a farcir l'entremig de dos talls de llom.
En Fela es botja molt talla rebussat, eh? Una vegada el vaig veure menjar-se 15 llòbrecs de pernil i formatge.
Bé, llòbrec. Part per on ha estat doblegat un objecte o una peça.
Per fer un bon avió de paper el més important és el primer plec i llavors fer encaixar a la perfecció
les puntes amb el llòbreg central.
O C, llòbreg, es diu d'un espai fosc i tenebrós.
Diuen que sota la Generalitat de Catalunya hi ha un soterrani llòbreg on els polítics hi fan festes, saps, d'aquestes de milionaris?
Aquestes. A, B o C, Bernat. A veure, a veure, jo diria. Sí. Sí, eh? Fa veure que dubta. Però és que és molt fàcil, aquesta paret. Justament, l'hi hem anat a posar. Aquesta gairebé és Miki. M'ho has posat molt fa. Mickey. I fan festes els polítics. Es veu que sí, diuen. Mira, el soterrani no, però a mi se'm va dir d'unes golfes. Ai, ai, ai. Quantes golfes? Quantes golfes hi havia? Bueno. Se me va a explicar, de fons fidedignes, que hi havia una sala, la Generalitat de Catalunya, a dalt. Però de quina època estem parlant? Estem parlant d'una època moderna. D'una època moderna? De la mort de Francisco Franco cap aquí. No tan moderna. No puc dir més pistes, ja. Però que encara hi és, em sembla, aquest local, eh? Això s'hauria d'anar a fer una visita. Vull dir que sempre ensenyen la casa dels canonges, però I potser hi havia allà un villar, uns dardos. Sí, uns dardos. Uns dardos i tants dardos. Bueno, escolta, Llobreg, eh? Es diu d'un espai fosc i tan abrós. Correcte! Sí!
Bernat, tens data per tornar a l'Amazones o et quedes per aquí a Catalunya una època?
Per aquí a Catalunya no, per Europa sí. Me'n torno cap als Països Baixos demà. Allà a fer classes a la universitat. Allà de què fas classe, exactament? Ara mateix no faig classe. La meva classe és de docència i de recerca. Ara investigo. Investigues. Investigo la lingüística. I classes les faig de sintaxi, de diversitat lingüística. O sigui, això del Miki ho paguen els holandesos perquè ens entenguem.
Això ho paguen els holandesos. Perfecte. Bernat, gràcies per venir a seure una estona a l'escola de la Renaixença. A vosaltres.
El primer desodorant comercial de la història apareix el 1888 als Estats Units i es deia Moom. Moom? Moom. Vols dir que és un bon nom per un desodorant? No sé si és Moom o Mam. Mam. Bueno, Mam. S'escriu M-O-M. No sé si és un bon nom, però pitjor és el que va triomfar uns anys més tard, que era un desodorant que va treure al mercat una dona d'Ohio i que el va batejar amb el nom de odorono.
Odorono. Odorono?
Odorono. Odorono. Odorono. Odorono. Té el nom de medicament de l'avi, eh? Ja, però no. L'avi no s'ha pres l'odorono i ara li ha pujat la pressió. Sí, que és veritat. No, de.
És un joc de paraules que vindria a ser odor o no.
Odor o no. Odor o no. És com si un medicament pel restrenyiment es digués restroto o no.
Restretto. Restretto. És el cafè. En fi. Al principi, el desodorant Odorono no es venia, no sé si pel nom, fins que el màrqueting va fer la seva màgia i van començar publicitant-lo jugant, bàsicament, amb la inseguretat de les dones, sobretot. Què vols dir? Sempre igual. Doncs que s'adreçava al públic femení amb el missatge de. Potser fas pudor i ho sap tothom menys tu. Mira, mira com el sorire. Jugant amb la por, eh? I amb aquest màrqueting tan bonic i elegant, l'inventora de l'Odorono es va fer ben milionària la dia.
Odorono. Ei! Què toques, Arnau? La veritat, aquest programa cada vegada sembla més un psiquiàtric. Un tio sense avís previ comença a tocar la guitarra, l'avi canta.
L'avi canta grups, eh? Ens ho havíem preparat amb Felio, eh? Ah, d'acord, d'acord. Estàvem esperant a que t'arribéssiu. Pensava que seria una mica millor la interpretació vocal, eh? També ho haig de dir.
Perquè el públic m'ha escalfat i se m'han anat una mica de mare, saps? Bé, bravo.
Quina peça era? És Maitre's Spirit. Ah! Això sí que té nom de medicament de l'avi. Smells like teen spirit.
Una peça del 1991. Teniu tots el first certificate.
Mare de Déu. Bueno, va, doncs digue-ho tu. Smells like teen spirit. Per l'amor de Déu, home. Sort que tenim en Joel aquí. Parla, Miki, Joel, parla, Miki. Matut me la cumba.
Veu una peça publicada l'any 1991 pel grup Nirvana, que va catapultar el grunge d'aquest to aspre, que el transmetia també, al cim de la música comercial de l'època. I la cançó sona, però no podeu ni imaginar-vos d'on va sortir el seu nom. Això era una nit de l'any 1990 i la cantant de la banda Bikini Kill, anomenada Kathleen Hanna, va sortir a fer grafitis amb en Kurt Cobain, cantant de Nirvana, que llavors eren col·legues.
Una manera com una altra de distreure's. Camberros. Camberros. Artistes. Mentre fan grafitis no es droguen.
Bueno, bueno. Res és incompatible. Aquests. Vols dir alguna cosa? No, no, que aquests es drogaven. Aquests el que més feien eren grafitis. Aquell matí, mentre es feien grafitis i potser es drogaven, la Kathleen va veure un anunci de desodorant que es deia Teen Spirit, Spirit Adolescent, i li va semblar realment un nom una mica. Li va fer gracieta. Sí.
Sí, us certifico que sí que es drogaven durant aquella nit. Les nostres dades ho confirmen. I quan van arribar a casa en curt, després d'haver perpetrat aquests grafitis per la ciutat, a la Catelyn li va fer gràcia escriure a la paret d'en curt "Curt smells like thin spirit". A la paret, directament, eh? A la paret de la seva habitació, però en referència al desodorant del qual havia vist l'anunci que es deia Teen Spirit. I en curt va quedar impressionat per aquella frase, que no tenia ni la més remota idea que feia referència a un desodorant que es deia Teen Spirit. Perquè anava drogat. Perquè anava molt drogat i va decidir incorporar aquest nom, el concepte, a la cançó. Va anomenar-la així.
I la va convertir en. L'èxit del grunge dels anys 90.
Fotem un grup, Arnau. Fotem un grup directament. Si tu cantes, andam.
I l'ou. L'ou i la veu.
Joel, vols afegir alguna cosa del desodorant? Doncs sí, però espera, perquè estic a punt de mullar la Mercè. Mercè, estàs bé? Perfecte. Carai, aviam, per la gent que no veu el programa.
No! Ai, ai, ai! Per favor, per favor. Verge santa.
Hi ha una tassa d'aigua sobre la taula. Anem a les 12 del matí. Estic a punt de mullar la Mercè. Alguna cosa per puntificar tinc. Digues, digues. La primera és que jo crec, jo crec, jo crec, i per tant és així, els desodorants no han de fer olor. No hi ha manera més fàcil d'identificar una persona que és una hortera i una cutre. Perdó si algú ho està fent servir aquí, que olorar, que fer olor de desodorant perfumat. Això fa I ja no diguem aquests desodorants. Què? Em fa servir, eh? El que segur que no fa servir són aquests que anuncien ja pràcticament com si fossin un reclam per femelles. Saps aquests que normalment són de color negre i que porten noms com Titanium Dark. No, no, no. Power, Lion, no sé què, de la marca Axe, que te'ls venen Tiger, aquestes coses, perquè ja et diuen, hòstia, si et fots això, les dones tornaran completament bolles. Quina és el problema, Mercè? Que hi ha molts senyors que pensen que realment funcionen. Per què? Perquè arriben al puticlub i diuen, hòstia, sí que se m'apropa. Sí que se m'apropen, que no ho entenen, no ho entenen. És molt important que aquests desodorants de macho, de titanium, black, angus, no sé què, entrecot, és molt important que el pot sigui de color negre. Això per què ho fan els fabricants? Perquè l'home de masculinitat, diguéssim, fràgil, a l'hora de comprar un producte d'higiene personal o fins i tot de perfumeria, li fa molta por semblar trilerí. Ah, ja t'entenc.
A veure si semblaré trilerí. Clar, i no pot ser rosa. I llavors, clar. Tots els colors que recorden una certa feminitat, això no. Això no pot ser.
Ha de ser vin negre. Vin negre. I llavors el fabricant diu, bueno, li donaré el mateix que li dona la seva dona. Però amb negre. Però amb negre i amb un nom així d'entre cot d'arc. Angus. Angus Titanium Lion. Un altre problema amb els desodorants negres perfumats de macho és que normalment l'home que se'l posa el fa servir més aviat com una colònia que com un desodorant. És a dir, hi ha molt de senyor que torna de la feina. La dosi és important. Suat com una merda. Ha quedat amb els amics per anar a fer uns dardos. O d'estrals, ara estiren. O d'estrals. Ara també estiren per desestressar-se. Per desestralar-se. Llavors diu, escolta, no cal que em dutxi. Em fot una mica de blacangos. No sé què. I allò. És una bomba atòmica que serveix al contrari de com te'l venen. O sigui, no com a reclam de familles, sinó el que fa és avisar les familles que s'han de mantenir el més lluny possible. I van les familles de rates. Això sí que hi van. Això sí que hi van. I a tot això estem parlant d'espray, d'aerosol o de rolón? Normalment, aquests de cunyat que dic jo, aquests són d'espray. Jo els recomano sempre el de rolón, a poder ser el pot a deciblau, i m'ha donat moltes pistes. Un parell. Em venen uns de pot així grossos i va amb rodillo de pintor. Ah, sí? Ja, directament.
Aquest és el que es posa a mon pare. El Billy. Surt molt, el teu pare, últimament. Una crema que li queda, bueno, com un típex. Es posa pràcticament un típex aquí, que no sua, però qualsevol dia. Els poros de suor queden completament hermètics. Ara vés a saber per on surt la suor, després, també. Pot explotar, pobre senyor. I un segon avís, si tinc temps de fer-lo a la població, i això és molt important, és un tema de salut pública, per més suggerent que sigui la forma del desodorant, jo no aconsello en cap cas ficar-nos-el per enlloc, perquè pot passar una notícia del diari Clarín, que he trobat del març del 2006, narrada. Clarín és un diari. Clarín, Clarín. No és aquella drogueria, el Clarín. No, allò és Clarel. Clarín és un diari, crec, que bastant important d'un país de Sudamèrica, que és concretament Argentina. Perfecte. A la notícia diu així. Lo operaron para sacarle del recto un desodorante. Ai, ai, ai. I el subtítol ens dona més informació. Aviam.
El hombre, de 49 años, casado y con hijos, fue sometido a una delicada intervención durante una hora para extraerle el bote y luego el tapón. No, no, no. El cos de la notícia explica que els metges que ho van documentar avisen als seus col·legues que si es troben en el mateix cas vigilin perquè hi ha risc d'explosió. Què dius? No, no, no. Al final la cosa va acabar bé, perquè li van poder treure el desodorant i va poder tornar a casa amb la família. Però jo dic, imagina't el moment que tu, amb quina cara mires els teus fills. No ho han de saber. O imagina't que t'explota de veritat i el nen ha d'explicar a l'escola, hòstia, s'ha mort un pare, de què s'ha mort? No, mira, és que li va explotar un desodorant al. M'entens? No ho feu ni que sigui per la família, per la vergonya que popa. Gràcies, Joel. A tu, sisplau.
Déu meu, estem atrapats en aquest desert. Ens morirem de set. No queda ni una gota d'aigua, la que en tinc plora.
Aquaplis, l'única manera d'obtenir aigua en un plis-plis.
Arriba l'abans i el després pel món de l'excursionisme. Sobres d'aigua amb pols Aquaplis. Un invent que pot salvar vides. Aigua amb pols?
No ho havia sentit mai. No ocupa espai, no es podreix. Porti la seva reserva il·limitada d'aigua dins
de la motxilla. Oh, estem salvats! Gràcies als sobres d'aigua amb pols Aquaplis tindrem
aigua en un plis-plis i no ens morirem. Obri el sobre, aboqui-la a qualsevol recipient i afegeixi mig litre d'aigua. Com diu?
Que no veu que no en tenim, d'aigua? El sobre s'ha de dissoldre en mig litre d'aigua i un cop fet això tindrà mig litre d'aigua amb aquell gust d'aigua que tant anhela.
Però llavors per què collons serveix el sobre? Sobres d'aigua en pols Aquaplis per obtenir
aigua en un plis-plis. Sobres d'aigua en pols Aquaplis.
Patrocina Històries per passejar el gos.
Bueno, bueno, bueno. Què ha passat aquí? Què ha passat aquí?
Aquestes liris I el que ha passat és que és una barreja de border collie pasto alemany.
Perdona, una barreja no. No és una barreja, és un pasto alemany amb una màscara de border collie.
Jo em trobo això a la nit, li foto tota una cosa que surt volant. Sembla que s'acabi de
llevar de la migdiada allò aturdit. És un pastor alemany disfressat de Border Collie, és increïble. Fa molt riure. La Iris viu a Igualada amb la Mercè.
Molt bé. Ara s'entén. A veure, no foteu noms de gossos a. No, al revés. Noms de persones a gossos. Què he dit? Noms de gossos a persones. Bueno, també passa, però jo volia dir al revés. La filla de la meva filla es diu Iris, i llavors jo em confonc amb aquesta. Veig la nena i faig. Passa d'aquí. El pedòfil del bar.
No li facis això a cap nena, Fel.
No, no ho facis. No ho feu a casa, això. El pitjor en amic de l'Iris és el veterinari i odia qualsevol persona que vagi amb bata blanca. I els pedòfils també els odia. Tampoc ha pres de memòria les possibles rutes per anar al veterinari i fa el que pot per evitar els carrers que s'acosten a la consulta.
Jo ho feia amb la guarderia quan era petit, això. Quan veia la guarderia ja em girava i plorava. I així estàs? Perquè era una guarderia de monges i em tancaven en un quarto. Hòstia, tu!
Quina infància més trista, Peyu. Un dia hem de fer la teva història. Això aquí a Osona.
A Sant Hipòlit de Voltregà. Al mes de gener, boira, un fred terrible, i anava a la guarderia dels monges, et portaves una mica malament i et tancaven un quarto petit.
Poses tirar-te l'escó? Sí.
A finals del segle XVIII, gran part de la societat creia que les innovacions científiques eren obra de gent que jugava a ser déu. Fins on havia d'arribar la ciència per aconseguir els seus objectius?
Avui passegem el gos per Nova York. Som a l'abril de l'any 1788. Com era Nova York el 1788? Doncs bruta i contaminada. Els carrers estaven plens de brossa, enfangats i amb merda pertot arreu. Clar, els cavalls dels carruatges. Bueno, si només fos pels cavalls, Rai, a falta d'un sistema de clavegram, els veïns tiren els seus excrements a la vorera de casa o directament els aboquen al riu. Sembla difícil d'imaginar, però enmig d'aquest panorama l'ésser humà està fent grans avenços tecnològics i també científics. L'any 1788 estem en plena il·lustració. L'humanisme posa l'home al centre de tot i cada cop hi ha més avenços científics. El problema és que l'iris, la nostra gossa, tindrà un passeig ple de bates blanques. La nostra passejada ens porta fins a la Facultat de Medicina de Nova York, on el doctor John Hicks ens dona la benvinguda.
Hola, bona tarda. Siguem benvinguts. No toquin res, eh, sisplau. Adéu. Ja s'ha cagat en Déu, eh.
És increïble. L'humanisme. És científic.
En John és un home molt racional, un investigador que ho donaria tot per la ciència.
La ciència és el més important que tenim. Hem de mantenir una mentalitat científica.
Heu de saber que el doctor Higgs forma part de l'equip del Columbia College, la universitat més antiga de Nova York. Fa anys que ell i el seu equip de metges investiguen la biologia humana.
Gràcies a les autopsies practicades, ara sabem com funcionen els òrgans humans.
Sí, se l'ha mirat aquesta tosca. És un tip nerviós. És un tip nerviós. Vull dir que té una mica de. D'acord. El doctor és un home tan pragmàtic que afirma que Déu no existeix. L'ànima no existeix.
Déu tampoc. És un invent de la religió. Això ho diu 100 anys abans i el foten a la foguera, aquest home. Sí, bueno, i avui, segons a qui li diguis. També, també. El cos. El cos està compost d'aigua,
músculs, dendons, ossos i òrgans. Així en general. Res més, res més. Jo he mirat pertot arreu, eh? No hi ha res!
No hi ha res! Hòstia, que està boig, això.
De cap ànima. Escolti, doctor Higgs, ja que ho veig tan estable mentalment i tan expert en medicina, això que diuen que el cos és 80% d'aigua, jo no ho acabo de tenir clar, perquè si hi hagués tanta aigua al cos, llavors seria transparent. M'ho pot explicar, això, a vostè? S'ha calido, l'autor? Això encara ho estem investigant, eh? Ah, va bé. Quedem així. Ja arribarà.
Com podeu veure, el doctor Higgs ha fet grans avenços en el seu camp. Ara bé, aquestes investigacions s'enfronten a un greu problema. Sí, noi, sí. Ens falten cadàvers. Cuidado, eh? Ara es posa interessant, aquesta cosa. Sense cossos per obrir, el doctor no pot continuar investigant. Evidentment, l'any 1788, ningú dona el seu cos a la ciència. Tothom vol ser enterrat cristianament.
Meus! Me cago en. O sigui, per culpa d'aquesta mentalitat, ens falten cadàvers frescos, eh? Compte ara.
Els metges de la universitat es veuen obligats a comprar cadàvers de manera il·legal. Subornen enterramorts perquè els desenterrin cossos i els hi portin cap a la facultat de manera clandestina.
Doctor Higgs, aquí li deixo els cadàvers que em va demanar. Ai, per favor. Miri, que fresco.
Miri, quin color més bonic. Collons, però si són de color blau. No serveix ni per donar la gossa. No li agraden, doctor Rick.
Fàstic. Estan mig desfets.
Estic marejant. Ai, per favor. La pudor és tan insuportable que fins i tot l'Iris s'ha marejat, pobreta. Són els més frescos que he pogut trobar pel barri. Veient el panorama, el doctor John Hicks decideix llençar els cadàvers que li han portat. No en pot fer res de profit i els llença, tal com s'acostuma a llençar la brossa a la Nova York del 1700, tirant-la a qualsevol racó.
Ho embolico tot amb unes mentes i ja s'ho fotran les rates.
Aquell dia, un nano del barri l'enxampa a mig fer. Que sabíeu que això és real, eh? El nen, encuriosit, li pregunta al doctor què està fent. Eh, eh, senyor.
Senyor, ¿qué fa? És que el veig molt carregat.
Mira, maco, ves tocar els collons de l'altre costat, eh?
Feina jo, eh? Que només li estic preguntant què fa. A veure, em sembla que tampoc cal ser tan desagradable, no?
Nen, tampoc ara, tampoc. Poses a plorar, ara. No, però és que m'ha insultat. M'has insultat, t'has insultat, que toques collons. Vés a casa teu, maco.
Atenció, perquè el que vindrà tampoc ens ho hem inventat. Com que el nen continua emprenyant, el doctor Higgs agafa un dels braços amputats d'un cadàver. Com dius? Sí, sí, sí, això és real, eh? I comença a perseguir el pobre nano. No. A veure si s'espanta. Que cruel.
Mira que tinc, mira que tinc, mira quina boca tinc. El papà d'un mort. Doctor Higgs, doctor Higgs,
per favor, atemperis una mica. No, bueno. No, això, això, això, això està ja.
Aquests nanos perdularis són molt pesats, eh, me cago en dios.
Evidentment, el pobre nano es fot a bremar com un desesperat. Per acabar-ho d'arreglar,
el doctor Higgs mou el braç amunt i avall mentre diu.
Segur que aquest braç és el de la teva mare morta. El braç de la mama morta.
És la teva mama morta. Què fa? Home, això, Fel,
ho estàs disfrutant, això, eh? És una mica estrany, eh? Home, però és doctor, aquest senyor.
Ha estudiat, aquest ha estudiat. Ha estudiat? Una cosa no quita lata. T'imagines el doctor Clotet perseguint una
criatura per marxar a l'hora? Mira, jo sí, del Clotet sí. I el mitjà una mica també, eh? Qui és el mitjà? Ah, l'Oriol.
L'hòstia, l'Oriol, l'amor de Déu. El coneixes? L'Oriol Mitjano, jo conec el gran.
Bé, la broma aquesta de mal gust del doctor Higgs podria haver sigut una simple anècdota, però resulta que la mare del nano va morir fa pocs mesos de tuberculosi. Que el doctor li digués que aquella mare del fantasma de la mare l'ha acabat de traumatitzar, pobret. El nen marxa corrents a explicar-li tot al seu pare.
Has dit que què? I després aquell home lleig m'ha començat a perseguir amb el braç del fantasma. Papa, és que el fantasma a més a més era la mama.
N'estic fart d'aquests torracollons de les bates blanques, eh? Fart n'estic.
Abans d'anar a presentar una queixa a les autoritats, el pare del nano se'n va fins al cementiri per veure com està la tomba de la seva dona. I allà comprova que la meitat de tombes han estat obertes i saquejades. Han robat el cadàver de la meva difunta esposa. I llavors els veïns del barri s'organitzen per estomacar els metges de la universitat. Ara, ara, ara. Ara anem bé. Aquella gent, igual que la nostra gossa Iris, també n'estan ben farts dels doctors amb bata blanca que es creuen superiors.
Ah! Sortiu ara! Sortiu, meu país! Sortiu! Bueno, no hi som, eh? Aquí no hi. No hi ha. No hi ha ningú, eh?
Home, si no hi ha ningú, qui és vostè? No, jo no soc ningú. Ah, no? No, és la portera, eh? No, és la portera, eh?
A l'últim moment els metges de la universitat aconsegueixen escapar-se per la porta del darrere i acaben refugiant-se a la presó de la ciutat. Allà tancats les autoritats podran protegir-los millor. De tota manera els manifestants tenen l'edifici rodejat.
Com els hem de veure, eh? Si nosaltres tot això ho fem perquè la ciència pugui avançar.
El doctor Higgs no pot entendre per què els estan perseguint. Ells sempre actuen pel bé de la humanitat. Esclar que robar cadàvers al segle XVIII era una cosa molt greu. La gent pensava que si es molestava el cadàver, el mort no entraria al cel. Mira, si la meva santa esposa
no ha pogut entrar al cel, us mato a tots. Primer punt, el cel no existeix.
Segon punt, jo no sabia que el seu fill se li havia mort la mare. Jo també només volia fotre un susto, saps?
En aquella època la gent estava molt emprenyada amb els doctors perquè tot això de la ciència era una cosa massa desconeguda, massa innovadora.
I en aquella època i ara també, eh? Ara la gent va al metge i al contradit li diuen, mira què m'ha dit el xat GPT. Això ha de ser terrible. Això fa patir, eh? I ha de discutir el metge amb el xat GPT.
També està bé que s'ha frenat una mica els metges que es feien el xulo, perquè n'hi havia molts que anaves allà i li deies, jo és que em sembla que estic refredat, ja t'ho diré jo, el que està. Exacte. Bueno, escolti.
A mi un metge em va dir, amb aquests anàlisis, qualsevol altre metge et donaria tres mesos de vida. I ells, quants te'n va donar? No, no, jo li vaig donar menys d'una setmana. El vaig matar allà mateix, aquell fill de puta.
El vaig esperar fora. El vaig esperar fora.
Jo una vegada he xerrat amb un avi que esmorzava cap i pota i era de menjar fort i li vaig preguntar una vegada, el metge què li diu? Diu, metge, n'he enterrat tres o quatre. Metafòricament. Sí, no, no te'ls hagués matat ell. Bueno, bueno, bueno. Bé, sí que és veritat que els doctors sempre roben els mateixos morts, en aquest cas cadàvers de gent pobra, d'esclaus o simples delinqüents enterrats en una fossa comuna. Ah, no roben els rics. No. No roben els seus familiars.
No, no. Doncs a qui roben? Ah, doncs als pobres, ho acabo de dir. Ah, vale. I com és que no agafen els de la seva família? Ara he trobat la frase. És que buscava la frase i no la trobava. Ets el pare del nen, eh? A veure una cosa, eh?
A la meva família no s'hi posi, eh? No ho portem al terreny personal. Finalment, i després de molta tensió, el governador de Nova York arriba a posar una mica de pau.
Silenci! He vingut per acabar aquesta discussió tan absurda entre metges d'una banda i familiars afectats per robatoris de l'altra banda. Perquè la ciència progreixi, els doctors només podran robar els cadàvers dels cementiris de la gent pobra. Què us sembla? Què us sembla? A veure.
Em sembla una idea de merda. El discurs del governador evidentment és un fracàs i acaba amb el cap obert d'un cop de roc que li tira un manifestant.
Ens agradaria que acabés d'una altra manera, però la discussió entre manifestants i la comunitat científica acaba amb l'exèrcit al carrer. Durant els disturbis s'han de lamentar, atenció, 3 militars i 20 manifestants morts. A més, els revoltats han decidit entrar al campus de la facultat i destruir-ho tot.
Són retallades de sanitat, però fortes.
La milícia haurà de patrullar mesos pels carrers i cementiris per pacificar la zona. Aquests han sigut els disturbis dels doctors, també anomenats els disturbis de l'anatomia de 1788. Ens falta saber si aquella barreja de Pastor Lamany i Border Colli ha sobreviscut al passeig l'Iris. Marsequi ho decidirà, això. Això ho decidirà el Josep. Que d'on ets, Josep? Josep. Bones. Bona nit. I d'on ets? Bona nit. Hi ha un poble que es diu Bon Dia, però Bona Nit en principi encara no. Bon dia. Bon dia. Bon dia. Bon dia. D'on ets, Josep? De Toralló. Toralló, perfecte. Josep, el doctor Higgs era un expert en el cos humà, però anem a veure si tu, Josep, també ho ets. Saps quants ossos té el cos humà en edat adulta? Ah, 181 B, 206 O C, 370. 206. La Iris es. ¡Viva!
L'Iris, la gossa d'Igualada, a qui no li agrada la gent vestida en bata blanca, ha pogut superar la passejada. Ella també s'ha unit als revoltats per protestar contra els metges. I fins aquí la. Ui, perdoneu, telèfon, segon, segon, ja l'agafo jo. Agafa'l, agafa'l. Ja l'agafo, ja l'agafo. Agafa'l, agafa'l. Sí?
Nen? Ei, mama, què dius? Escolta, em has d'ajudar amb una cosa. Ah, què passa, aviam. És que sóc. A la gasolinera? Cony, a la peixateria, si et sembla. Clar que sóc a la gasolinera. Mama, jo què sé, no ho sé. Tinc el dipòsit obert del cotxe. No pots fer servir el telèfon mòbil mentre poses gasolina.
Ai, per què no? Pot explotar, que això ho expliquen, que explota. Ah, peixateries, deixa.
Tu saps si el nostre cotxe és diesel o és gasolina? No ho sé, mama, és diesel o gasolina, no ho sé. És que sempre posa la gasolina el teu pare. I on és el papa? És a casa amb uns amics que han quedat per tornar a veure el partit. Perquè l'ha de tornar a veure, si van jugar fa dos dies. Ai, mira, noi, per analitzar-lo, jo què sé, persa el cap el teu pare, eh? Ara vam a Espanya, tu. Com que vam a Espanya? Que juguen amb Espanya, eh? Anima Espanya? Que sí, que sí. L'altre dia hasta xerraba castellà. Què dius? Vamos, i xuta, passa el balón. El papa, això. No sé si és el Seidman o què.
No, home, no, això tampoc.
Et piten. Un moment, home, que estic parlant per telèfono. Bueno, escolta, diesel sense plom, què li poso? No ho sé, mama, deu estar una enganxina en el dipòsit. És que ho vaig treure perquè. Truca al papa. El teu pare, quan mira futbol, para el telèfon, ja ho saps. Bueno, mama, és que no sé jo ara. Bueno, te fotré 20 euros de gasolina i 20 euros de gasoil.
No, ja, no, no, no, no, no. No ho facis, això, mama. Te piten, mama.
Pots parar amb el pito? Me tornes a pitar i et foto el sortidor pel cul. Mama. Ui, ui. Ves a l'altre sortidor, si tens pressa. Mama, escolta, demana'm algú que t'ajudi, ja està. Sí, no, ja ho demano. Bueno, és que no puc des d'aquí ara. Tios, va, ja m'espavilo jo, com sempre.
Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres.