"Teenage Sex and Death at Camp Miasma": la bogeria de terror que ha sorprès Sitges 2026

La finestra indiscreta. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio amb totes les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena.

Comencem amb l'esperadíssima Teenage Sex and Death at Camp Miasma, un títol magnífic i llarguíssim, de la directora Jenny Schoenbrun, que proposa una mirada reflexiva al voltant de les películes Slasher, on un assassí va matant diferents víctimes i s'obsessiona normalment amb un personatge femení. Sexualitzats, una mica com en les pel·lícules del Nicolás William Reff. Té la seva proximitat. I la protagonista és una directora de cinema que ha de dirigir una nova entrega, que ha de ressuscitar una saga d'aquest tipus de pel·lícules, i que es troba amb l'actriu que va protagonitzar la primera entrega per mirar de convèncer-la de participar en la nova pel·lícula. Elles són la Hannah i Binder, l'actriu de Hacks, i Gillian Anderson. A més, faig referència a Hacks perquè hi ha una similitud aquí, perquè al final Hannah i Binder. Representa una mica una generació jove, i Gillian Anderson, una generació més veterana, que juga el mateix joc, una mica, que la sèrie.

Sí, aquí hi ha aquesta espècie de lluita entre una espècie d'intel·lectualisme molt contemporani sobre les pel·lícules de terror i el personatge de la Gillian Anderson, que és aquesta final girl d'aquesta saga de Can Miasma, que li exclama al personatge més jove. Que vol que torni les pel·lícules al blot en fles, fles en bot, a la sang i fets.

Però això és molt interessant, especialment aquí a Sitges, perquè al final aquesta intelectualització que estem fent constantment és realment, és molt pròpia de la generació més jove, és a dir, com més joves més intelectualitzen el cinema, jo diria. I aleshores aquest contrast em sembla molt interessant i aquesta reivindicació que ve a fer més aviat per la via de l'estupefacció el personatge de l'actriu, que és com pots deixar de llegir. Pots deixar. De 50.000 maneres diferents, una pelicula que el que és, és un assassí amb un cap de quadrat.

Clar, clar, és una pelicula que parla molt sobre el desig i sobre això, sobre el desarcenar. A mi m'ha agradat moltíssim, sí que és cert que intenta ser, intenta moltes coses, hi ha moltes capes, masses potser, però a mi és una directora que m'agrada molt, la Jane Sopron, I és curiós perquè aquesta pel·lícula, que és la que té més sang i fetge, em sembla la seva pel·lícula més lluminosa. O sigui, les anteriors pel·lícules que una mica tractaven del mateix, que és sobre com els espectadors ens vinculem amb un producte, la primera pel·lícula de We Are All Going to the World's Fair era més sobre com veiem internet, no?, i com ens vinculem amb internet. La segona pel·lícula, que a mi em sembla extraordinària, que és I Saw The TV Glow, era sobre una sèrie de televisió i un nen que li agradava molt la sèrie, un fan de la sèrie, i aquesta, que també parla del mateix, però ho parla des d'una espècie de prisma molt més lluminós, molt més esperançador, romàntic, inclús.

Jo diria, o sigui, hi ha una cosa que a mi em sembla preciosa d'aquesta pel·lícula i que a més crec que té molt sentit que gent parli sempre des del cinema de terror, que és que al final el cinema de terror parla gairebé sempre de l'alteritat. I crec que és un gènere en el qual. A vegades pot semblar un lloc, diguéssim, un gènere que et faci enrere, però molta gent també és un refugi, perquè d'alguna manera accepta aquesta alteritat i l'abraça i juga amb això. I aleshores crec que aquesta és una tercera sublimació, en aquest sentit, d'aquesta directora cap aquí i que fa que, diguéssim, fa que canviïs una miqueta o que d'alguna manera confirmis la percepció que es té a vegades sobre el cinema de terror o aquest equívoc que genera el cinema de terror. I crec que en aquest cas, com deia el Joan, és una pel·lícula molt lluminosa. A mi sí que m'ha passat que comença, em sembla que l'inici és brillant i fins a mitja pel·lícula o una cosa així estic molt, molt, molt a dins, diguéssim, també em va passar a Mysore de TV Glow i crec que fa una cosa que, efectivament, intenta moltes coses, evidentment, diguéssim, per pròpia definició, no totes arriben al mateix port i intenta, crec que, fer tantes coses que. Jo crec que una certa subtilesa li donaria, diguéssim, una certa capacitat de síntesi en alguns moments faria que guanyés, perquè a vegades l'excés de gestualitat, l'excés de voluntat de fer coses i aquesta fugida cap endavant sempre, diguéssim, crec que a vegades el minimalisme li jugaria a favor.

Clar, potser acaba una mica atrapada en si mateixa, però clar, és que és tan fascinant, o sigui, l'inici. I aquesta idea de posar una capa sobre una capa sobre una capa, que al final és una pel·lícula molt metalingüística, que està parlant sobre una saga de pel·lícules de terror, que podem més o menys identificar en moltes pel·lis que hem vist, està intelectualitzant també moltes d'aquestes pel·lícules. Parla del desig, parla del paper que tenen els personatges femenins i les final girls, com en diuen en aquesta mena de pel·lícules. Parla de la relació també que tenen els espectadors amb aquesta, en concret, una espectadora. A mi em sembla que al final és una història que si la primes és una directora que ha de ressuscitar una saga que està morta. I d'aquesta idea tan petita, en realitat, aconsegueix treure'n. Contradictòriament, eh? Tantes reflexions perquè la pel·lícula en si mateixa està criticant el fet de reflexionar o interactualitzar el cinema en general però especialment aquest cinema, però la pel·lícula ho acaba fent també i a mi em sembla fascinant tot el que arriba a aconseguir i tot el que ens arriba a fer pensar mentre està passant tot això Sí,

jo tinc ganes realment de tornar-la a veure crec que és aquestes pel·lícules que et donen com ganes d'intentar esbrinar encara més com totes aquestes capes i si realment hi ha tanta profunditat com sembla però jo crec que sí, que sí que n'hi ha. I a més és un univers,

no sé si us va passar a vosaltres, que tot l'univers que desplega en les pel·lícules del camp miasma és un univers de ficció que jo em vaig acabar creient. És a dir, va haver-hi un moment que jo realment pensava que havia vist totes les pel·lícules de camp miasma. I si no les has vist,

tenies moltes ganes de veure, encara que fos la sisena seqüela, que segurament era dolentíssima, però t'agradaria veure-la i poder-la analitzar o com a mínim riure amb unes crispetes en la banda.

Com a l'escena de crèdit inicial, amb aquesta cançó de sonar, de l'al·leu que hi caia, que vas veient tot el merchandising que genera Can Miasma, és una forma fantàstica d'explicar l'origen de la saga.

Hi ha un moment en què l'actriu i la directora s'asseuen per mirar la primera pel·lícula, i aleshores la pel·lícula dona pas a la pel·lícula. I va haver-hi un moment que jo vaig oblidar que estava mirant. Estava tan a dintre de la pel·lícula, de dins de la pel·lícula, que vaig oblidar que estava veient amb elles. I em va semblar que hi havia una feina allà molt ben feta, realment, de recrear un tipus de pel·lícula d'una manera que no eres una excusa per la pel·lícula principal, diguem-ne, que realment aconseguia, que era prou sòlida i era prou rica com perquè tingués entitat per si mateixa.

I a més, hem començat parlant de la xarxa social i de veure les coses en perspectiva, crec que. El que comentava el Joan de deixar-se anar, crec que és una cosa també com a retrat generacional d'una generació que sobreanalitza les coses i li costa tantíssim deixar-se anar, també és superpotent. Al final, una de les coses que també té el cinema de terror és que en tots els sentits és molt visceral. Aleshores, si sobreanalitzes, si ho estàs mirant massa restret, diguéssim, no gaudeixes d'això. I en el moment en què et deixes anar és el moment en què realment gaudeixes. Però, irònicament, estem en l'era de l'elevated horror, eh? Sí, sí, clar, clar, i a més es parla molt d'això, també, a la peli.

Sí, però és això, com que, a mi és el que més m'impressiona de la pel·lícula, que sense renunciar a caure en el que critica, perquè realment crec que és necessari que hi hagi una mica d'aquesta espècie de territorialització, la pel·lícula ens porti cap a aquesta espècie de festival final de sang i fetge que és la

lliberació I que és una bogeria absoluta. No explicarem res, però la pel·li és una

bogeria absoluta. Podem dir que l'assassí és una espècie d'aire condicionat amb una espècie d'arma molt estranya

que fa una llança. Una llança arpó, una cosa molt estrambòtica. En fi, doncs això és Teenage Sex and Death at Camp Miasma.

Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio amb totes les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena.