"The invite": del teatre català a l'èxit de Hollywood

Comença La finestra indiscreta, amb Toni de la Torre.

Benvinguts a La finestra indiscreta el dia que arriba a les sales de cinema The Invite, una pel·lícula que ha triomfat a Hollywood i que té el seu origen en el teatre català, concretament en l'obra de teatre Els veïns de dalt, que va escriure i dirigir en Cesc Gai l'any 2015. I que des d'aleshores ha generat múltiples versions. L'última és aquesta pel·lícula dirigida per Olivia Wilde, que, com deia, està tenint molt d'èxit de crítica als Estats Units, va allornar el públic al Festival de Sundance i és candidata a unes quantes categories als Oscars. I tot va sortir d'una obra de teatre catalana que van poder veure al Teatre Romea. De seguida en parlarem, perquè em sembla una història increïble. I també farem balanç del Festival de Cinema de Sitges. De fet, estem fent el programa des d'allà després d'haver passat la setmana engolint pel·lícules sense parar, aplaudint en moltes sessions, però també quedant-nos una mica freds en d'altres. Així que avui repassarem tot el que hem vist i farem la nostra predicció de la possible guanyadora. A la millor película de la competició oficial. M'acompanyen el Manu Yáñez, la Marta Ferrer i el Joan Pàmies. Bona nit, els tres. Bona nit. El que queda dels tres. Exacte. O dels quatre, perquè estem tots bastant arrossecats. Totalment. Comencem per les estrenes i ho fem amb el sopar terriblement incòmode i una mica picant de The Invite.

They're coming in 10 fucking minutes. Why didn't you tell me any of this?

Because we've been talking about them coming for like six months, okay? And they've been so nice about all our noise from

the renovation. Our noise? That's nuts. You're making a soufflé for these people now? What is happening here? She said she wanted to see it.

She just wants to see it now that it's done. And she's very nice. They're very, very, you know, they seem cool.

Hem escoltat la parella protagonista de la pel·lícula que, com hem sentit, han convidat a sopar els veïns que viuen al pis de dalt, que també són una parella, i com hem pogut escoltar, a ell no li fa cap mena de gràcia haver de rebre els veïns. I a ell, en canvi, ha hagut de convidar-los una mica per compromís. Situació perfectament reconeixible i d'uns bons actors, Seth Rogen i Olivia Wilde, quan arribin els veïns s'hi afegiran Penelope Cruz i Edward Norton. Amb aquest quartet comença una nit. Incòmoda, sobretot perquè el personatge de Seth Rogen no dissimula gaire, que als veïns no li cauen bé, i van emergint tensions, tensions prèvies, que emergeixen en forma de retrets i comentaris sarcàstics. Però després fa un gir bastant inesperat, de manera que la pel·lícula entra en una espiral d'intencions molt divertida i entretinguda, i molt teatral també. Tota la posada en escena dels quatre personatges del menjador remet fàcilment a l'obra de teatre en què es basa. Hem escoltat l'inici de la pel·lícula, doncs escoltem també el mateix fragment. De l'original, de l'hora de teatre que es deia Els veïns a dalt. Estem esperant algú?

Els nostres veïns. Ah, els nostres veïns. Sí, t'ho vaig comentar ahir, ja no te'n recordes?

Recordo perfectament que em vas dir que volies convidar els nostres veïns, no que ja havies convidat els nostres veïns. Hi ha una diferència important en el temps verbal, Anna. A mi m'agrada mirar les estrelles, Anna.

No, a tu el que t'agrada és no estar a casa, Juli.

Ai, que no l'havíeu vist vosaltres acabat el pis. No, no, no, no, no.

Com que no ens volíeu convidar.

Clar, és calcat, és realment calcat. En Seth Rogen ha agafat el paper de Pere Arquilloe. I Olivia Wilde és la versió nord-americana de La gata roca. L'obra de teatre també tenia repartiment en Jordi Rico, la Carme Pla, que interpretaven Els veïns de dalt, que la pel·lícula sona Edward Norton, i Penelope Cruz. És una obra que va tenir un èxit a públic, però sobretot èxit en el que ha estat realment espectacular, és com ha anat generant interès per fer-ne versions cinematogràfiques, perquè el mateix Cesc Gai va fer-ne una pel·lícula que es deia Sentimental, i després hi ha hagut. Una pelicula italiana, una francesa, una suïssa, una sudcoreana i, finalment, l'estadounidenca, que imagino que acabarà sent la més famosa de totes.

Sí, jo he de dir que no he vist l'obra de teatre, però sí la pelicula sentimental, en què Cesc Gai va portar el cinema a la seva pròpia obra. I en aquest sentit, cal dir que en els títols de crèdit de The Invite, curiosament, es fa referència a sentimental i no als veïns de dalt. Després, pel que fa a l'adaptació de l'Olivia Wilde, amb un guió notable dels actors i escriptors Rashida Jones i Will McCormack, Diria que la pelicula troba un bon equilibri entre el respecte a l'obra original i la incorporació de trets distintius d'acollida pròpia, molt estatunidens. En línies generals, The Invite és una obra força més cinematogràfica que sentimental. Olivia Wild utilitza una posada en escena molt esmolada, enèrgica, amb un muntatge força frenèdic, caia els personatges en plans i contraplans, queda força lluny aquest naturalisme de caire teatral del Seth Guy. És la meva impressió. I de fet, Wilde i els seus coguionistes treuen molt suc del joc de conflictes i reconciliacions que es va donant entre aquesta parella interpretada per Wilde i Seth Rogen. Aquesta espècie de zigzagueig o solapament d'amor i d'odi, de complicitat i rebuig, està en el cor de la comèdia de Hollywood, jo diria des dels anys 20 del segle passat fins a Annie Hall de Woody Allen. Aquesta referència a Woody Allen no és gratuïta perquè l'Olivia Wilde dedica The Invite en els títols de crèdit finals a Diane Keaton i veient la pel·lícula resulta força difícil no pensar en les comèdies sexuals i matrimonials de Woody Allen. De fet, diria que el que més m'ha agradat de The Invite, que és una peli que m'ha agradat força, és el ritme de la comèdia i com els diferents actors van recitant les seves frases, a vegades un a sobre dels altres, amb molta precisió. És un joc vibrant, en què els actors, actrius, directors i directores estatunidenques dominen a la perfecció.

Jo no he vist ni l'obra de teatre ni la pel·lícula del Cesc Gai, però sí que conec l'obra del Cesc Gai perquè és un dels directors més prolífexs que tenim a casa nostra. És un director que, no sé si és per una qüestió generacional o exactament què és, a mi em costa connectar amb les seves històries i amb el seu cinema. Crec que hi ha un salt i que explica unes històries que potser a mi em queden una mica lluny. Però, en canvi, amb The Invite hi vaig connectar de seguida. I no sé si és aquesta cosa tan yankee d'explicar les històries d'una manera o de tenir un punt de vista concret sobre les relacions, que em va entrar molt bé, però hi vaig connectar moltíssim i vaig pensar, ostres, potser hauria de recuperar la de Cesc Gai per poder fer la comparació amb l'original. Però és veritat que, per molt que no sàpigues que està basada en una pel·lícula o, en aquest cas, fins i tot en una obra de teatre, La sensació que allà hi ha restes d'una cosa teatral és molt evident, perquè, o almenys jo sempre ho penso, quan hi ha molts personatges en pocs escenaris, quan hi ha una espècie com de sitcom dintre de la pel·lícula, sempre penso que potser remet molt alguna obra o alguna cosa que s'havia portat al teatre, però jo crec que li funciona per això que comentava el Manu, perquè dintre d'aquesta teatralitat, Juga molt amb els espais, juga molt amb el muntatge, juga molt amb el ritme de la comèdia. Ara, quan sentien el tall de l'obra de teatre, pensava, ostres, quin ritme més diferent. Semblava com un text absolutament diferent, també perquè el català no sona igual que l'anglès, el teatre no és el mateix que el cinema, evidentment, però és interessant que agafi com pinzellades d'allò i després ho porti com al seu terreny i faci una cosa totalment nova.

Sí, sí, és ben bé que pots veure el rastre perfectament, però alhora no tens la sensació en cap moment d'estar veient un teatre en una sala de cine.

No, no, jo crec que això és perquè realment l'Olivia Wild, a mi en general em fa una mica de mandra aquestes pel·lícules que adapten a hores de teatre, llavors com que només no surten del text, no? I trobo aquesta pel·lícula, el que més m'agrada de fet va ser com això, com utilitza. Per exemple, en una obra de teatre, clarament, una qüestió com la separació física de la parella en una casa és molt fàcil veure-ho a l'escenari, però en una pel·lícula, doncs, l'ús que fa del pla contra pla, i sobretot jo crec que de la posició que ocupen els personatges dins del pla, que estan com molt petits en relació a les parets, al menjador, com que hi ha algo com si la pròpia casa els estigués ofegant, trobo que demostra que la Olivia Wilde, com ja havia demostrat a Booksmart, que a mi és una pel·lícula que a mi m'agrada molt A mi també m'encanta Booksmart. A mi també. Molt bé, fans de Booksmart, aquí realment m'agrada com sentir que el director ha tornat també com bastant potent.

Clar, ha agafat un bon text, també, de dir, ja sigui un text que té aquest origen teatral, fa la sensació que ella, de fet, l'ha descobert a través de la pel·lícula de Cesc Gai, o potser a través d'alguna de les altres versions, això és una mica indiferent, però és un bon text sobretot perquè, no sé si us va passar a vosaltres, que vau connectar de seguida amb la situació. És a dir, la situació d'una parella que ha de rebre algú a casa a sopar. Un els ha convidat, l'altre li fa molta mandra que vinguin. Ja genera com una tensió entre ells dos, ja pots veure que és una parella que té els seus conflictes, que té la seva crisi, que allò està allà, però que s'estaparà segurament quan arribi la parella. Després es planten els veïns a dalt. I també és el. És el peronama que és. És a dir, un cop tens muntat el quartet, allò funciona molt bé perquè són dues parelles amb les que fàcilment et pots identificar o t'hi pots trobar, que són molt diferents perquè una és una parella més rígida, els ostres són més rígids i els veïns són més alliberats, com a mínim sobre el paper, perquè en realitat no són tan diferents com semblen. I a mesura que arrenca aquest sopar, la tensió i la incomoditat que genera allà és que allò has de continuar mirant. Clar, jo crec que de seguida

està A mi una cosa que em va agradar molt és que el fet que quan arriben la Penelope Cruz i l'Edward Norton, que són la parella dels veïns, de seguida són conscients, perquè han escoltat darrere la porta, del que ha estat passant a la casa fins aleshores. Tu com a espectador has vist com realment són aquesta parella del Seth Rogen i l'Oliver Wilde, que estan fantàstics, i tu et penses, bueno, ostres, com intentaran tapar això, ara quan arribin els veïns, però els veïns quan arriben ja ho saben, de manera que ja tenen bastant la informació que també té l'espectador.

I a més saben que no són benvinguts com a mínim per part d'ells, ja és un pla de sopar que s'ha torçat des del principi és que és interessant

perquè pots entendre tots els personatges, que això no sempre passa, normalment t'identifiques amb un i l'altre l'intentes entendre o hi ha un altre que ets completament aliè i dius jo aquest personatge no m'identifico gens o no l'entenc però aquí més o menys pots entendre'ls tots, perquè tots hem estat en una situació amb una altra parella en què clarament estàs veient que a l'altra parella hi ha alguna cosa que no rutlla. I és una situació profundament incòmoda perquè tu no pots dir res perquè és una altra parella, ells no estan bé però fan veure que sí. Aleshores, posar-se en la situació de Penélope Cruz i Eduard Norton en aquest cas és molt fàcil perquè tu ja veus d'aquella incomoditat. Perquè tu ja has estat en aquella incomoditat, però alhora també entens el personatge d'Olivia Wilde, que necessita tenir altres relacions, que se sent com encallada en la seva relació de parella, però també entens Seth Rogen, que dius que a mi ara això no em ve de gust, perquè si jo no estic bé amb la meva parella, per què he d'aguantar aquests dos que no conec? Jo crec que funciona per això, perquè de tots els personatges en pots treure una mica de suc i et pots arribar a identificar, i és molt difícil criticar-los. Fins i tot si tu no combregues amb el que estan proposant, o penses, ostres, jo això no ho faria mai, o jo no tindria aquest tipus de relació, o no li parlaria a la meva parella així. Tota aquesta inconditat i aquesta tensió la notes de seguida tu perquè apela a coses que tu també has viscut en major o menor mesura. I això vol dir que la construcció dels personatges està molt ben aconseguida.

Clar, la construcció és com molt clara, molt transparent, molt arquetípica. Tens aquests personatges perfectament perfilats amb els que et pots arribar a identificar. Però el que em sembla encara més interessant és com la pel·lícula va jugant i. I vas girant els personatges i te'ls imagines d'una manera, però en moments determinats adopten actituds que no podies arribar a imaginar. En aquest sentit, em sembla que The Invite pot ser fins i tot més valenta que sentimental, diguem, perquè a la pel·lícula original, sobretot, La perspectiva que imperava en el relat era molt la del personatge masculí tradicional, que en la pel·lícula anterior, l'original, era Javier Cámara, aquí en la nova pel·lícula és el Seth Rogen, i aquesta mirada distanciada, una mica escèptica, respecte a l'alliberament sexual. Era molt constant al llarg de la pel·lícula original. Tinc la impressió que aquí, sobretot el personatge de Seth Rogen, no imposa una mirada tan moralista, no és tan taxatiu, i això em sembla que obre la pel·lícula al territori de la curiositat, d'un joc més atrevit. Amb els límits morals de la vida de parella del que trobàvem sentimental. M'ho he passat molt bé. Havent vist l'original, hi ha moments i girs molt sorprenents.

És interessant això que dius perquè jo crec que aquí es nota que hi ha una directora al darrere. Segurament que hi ha el canvi d'un home a una dona.

Un dels encerts de la pel·lícula, com deia la Marta, és l'atenció que és capaç de generar en la pel·lícula, només en diàleg, que això també és molt interessant. És a dir, és veritat que el punt de partida, ja d'entrada, és un joc d'equíbuques, d'aquesta parella que arriba, que sap que no són benvinguts, els altres que un no els vol rebre, que l'altre no. Però igualment, només en diàleg aconsegueix crear moltíssima tensió perquè, també com apuntava la Marta, aquesta trobada a quatre acaba derivant en uns camins sexuals que no destaparem perquè se li ha aixafat la pel·lícula, que també fa que tu et vagis tensant d'alguna manera mentre vas mirant la pel·li a veure com acabarà això. Jo què faria aquí i sobretot aquesta combinació de joc sexual però en parella és de fet una pel·li bastant delicada de mirar en parella, a mi em sembla com una mica com The Drama, recordeu The Drama? que també era una pel·li d'aquest any que deies per mirar-la en parella o al contrari per evitar mirar-la en parella jo dient-me la vaig veure

en parella només per dir que la vaig veure en parella i la conversa és molt interessant exacte,

té uns derivats molt interessants que crec que hem de avisar que té derivats. Sí, és interessant.

A mi, de fet, una de les coses que volia comentar és que, no sé si us va passar a vosaltres, que és una peli que em va semblar molt depriment, com una parella que s'ha quedat com estancada en O sigui, que sentia que hi ha un moment que m'agrada molt de la peli, que és que van com a criticar el personatge de la Penélope Cruz junts com a l'habitació de l'estudi, i llavors com que hi ha una espècie de primer moment de complicitat que és una complicitat basada en l'odi, en la crítica, no? Com aquestes parelles que tenen complicitat només criticant els demés, no? Com una parella estancada en una vida que aparentment no volen. Crec que la pel·lícula reflexa molt bé això. I no sé si us va passar a vosaltres que una mica arrel del que deies tu, Marta, dels prejudicis que podem tenir dels personatges o com de la construcció de personatges a través d'estereotips, la parella de la Penélope Cruz i l'Edward Norton us va caure molt malament al principi. Com que em van fer realment aquesta ràbia que crec que aconsegueix que et passin com a les protagonistes.

A mi em va, com deia el Manu també, em va fer anar d'un lloc a l'altre. És a dir, al principi em van fer enrabieta, perquè porten un puntet de, no de superioritat moral, però sí de superioritat basada en el seu alliberament sexual. Perquè ells són més lliures i són més oberts al món i tota aquesta història que porten. Però també és veritat que a mesura que aquests personatges es desenvolupen i vas veient el que hi ha al darrere d'això i veus que són tots igual de desgraciats, que penso que part de la tensió que emana de la pel·lícula i la incomoditat és això, que mira de cara a aquestes misèries, a la misèria de connectar amb l'altra persona criticant una tercera persona o a la misèria de dir no estem bé però estem fent un sopar aquí amb gent intentant fer veure que estem bé i el personatge de la Penelope Cruz que té un punt potser una mica estereotipat estem escoltant aquesta cançó de Sade que és un tema que al seu personatge li encanta perquè la porta pels camins de l'erotisme és un personatge que està potser molt proper a l'exageració. Però que també li dóna una dimensió còmica al final, quan això es desenvolupa, que és molt divertida.

Clar, jo aquí introduiré potser una perspectiva una mica alternativa, perquè jo també vaig veure la pel·lícula amb la meva parella i ens ho vam passar molt bé. Sobretot, vull dir, la qüestió de riure junts amb la parella em sembla una qüestió meravellosa. I, en tot cas, estic d'acord amb tu, Toni, que potser el personatge de la Penélope Cruz. Hi ha alguna cosa molt evident en la seva sensualitat. Es presenta d'aquesta manera des de l'inici, de manera molt oberta i potser una miqueta sobrellada, quan a la pel·lícula original sentimental hi havia un factor de sorpresa més interessant. Però, en tot cas, em sembla que. Que la pelicula et porta per un viatge, un viatge de pujades, baixades, de girs. El que plantejava jo anteriorment, que la parella passa per moments de confrontació, però hi ha moments on sorprenentment connecten a partir d'aquesta curiositat comú, per una sortida, per alguna cosa que pot donar vida i esperança a la seva relació de parella. I sí, la pel·lícula et porta per molts camins, però la comèdia de Hollywood sempre té la promesa de la felicitat. Hi ha aquest gran llibre d'aquest filòsof, Stanley Cabo, que es diu La cerca de la felicitat, un dels millors llibres sobre comèdia del Hollywood clàssic, que parla sobre comèdies rematrimonials, parelles que se separen i es tornen a casar, i una mica en aquesta pel·lícula també està aquest esperit de la cerca de la felicitat.

Jo us ho dic que em va semblar una partida. Primer que és una pel·lícula molt juganera, és molt divertida, però també penso que és molt hàbil posant-te contra les cordes. Per això deia que és una pel·lícula difícil de mirar en parella, per molt que t'ho posis bé i riguis molt, perquè al final està fent preguntes. I t'està preguntant, sou feliços? Sexualment, la parella funciona bé? Canviaríeu alguna cosa de la vostra vida sexual? I aquestes no sempre són preguntes que vulguis respondre en aquell moment concret, no? Al final no deixen de ser preguntes que tenen un punt d'incòmode i per això la comparava una mica amb

The Drama. Sí, absolutament. A mi el que més em va trontollar del matrimoni Penélope Cruz-Edward Norton és Edward Norton. Més que la Penélope, eh? Sí, a veure, perquè Penélope Cruz, clar, jo crec que la pròpia pel·lícula juga la idea aquesta que ella és espanyola i. I juga la carta del jamón i de la sensualitat, que entenc que és una cosa que deu ser molt exòtica pels nord-americans, no? Que veuen els espanyols com una cosa absolutament, que gairebé pornogràfica. Sí, sí, picant, picant, sí. Sí, com si fossin ballerines exòtiques, pero no tan cruz, no? I ella ho juga amb molt de gust. Clar, a ella l'encanta, ella està en la seva salsa absoluta, però en canvi crec que el personatge d'Edward Norton, a mi em va costar creure-me'ls com a parella, perquè crec que no acaben de tenir la química necessària perquè te'ls creguis com una parella tan apassionada com sembla que són, i després que a mi Edward Norton no em va semblar que estigués especialment bé. No m'acabava d'encaixar amb el paper, no sé.

Doncs a mi sí que m'ha funcionat té moments i la seva manera de presentar-se com un tio molt segur però a l'obra amb algunes ombres en el seu passat em va semblar interessant i sobre la qüestió de Penelope Cruz. Jo he tingut una experiència molt interessant amb la prèvia i després veient la pel·lícula, perquè quan vaig saber que estaven fent aquesta pel·li i vaig conèixer quin era el repartiment, vaig pensar que la Penélope Cruz seria l'altra personatge femení, perquè, diguem, tinc molt en el record els seus darrers papers per l'univers almudoverià, i trobo que és un moment en la trajectòria de Penélope, també a Bunker, la pel·lícula que es va presentar en el passat Festival de Venècia, on ella està oferint una imatge més maternal, diguem. En canvi, Olivia Wilde té, diguem, tota una història, fins i tot personal, de declaracions, entrevistes, presentant-se com una dona molt alliberada, molt desinhibida, i em vaig imaginar que els papers estarien canviats. Per mi, qui fa millor papers és

Olivia Wilde. Està molt bé. La manera com ella es torna absolutament boja amb cada sortida de to de la seva parella, perquè és aquesta dinàmica que hem vist tantes vegades de la vida real, d'ell que va dient el que li dona la gana i ella que va al darrere com dient he d'anar tapant tot aquest. No tota aquesta mala educació del meu senyor.

El que no podem oblidar és que Olivia Wilde és la directora i és la que està dirigint tota aquesta tru.

Clar, clar, per això és interessant que ella se senti més Penélope, però triï l'altre paper. És molt interessant. Dèiem que la pel·lícula juganera picant, però també acaba sent més dramàtica del que sembla.

Sí, jo crec que aquí és potser la part que jo trobo que aquesta mitja hora final on s'expliciten més verbalment tots els conflictes que ja hem vist a la pel·lícula de forma molt més sutil, més elegant, quan s'explicita més com una espècie de teràpia de parella, com verbalitzada, trobo que aquí la pel·lícula comença a perdre més pes. No sé si us ha passat a vosaltres també.

Doncs jo sí, estic totalment d'acord, però ja coneixeu els meus problemes en pel·lícules que utilitzen la figura d'un psicòleg o psicòloga per resoldre algun conflicte i de sobte la pel·li es converteix en una teràpia psicològica. Sempre em resulta difícil. De fet, quan vam analitzar Backrooms aquí en el programa ja vaig plantejar aquest problema. Ah, però Backrooms és molt més instrumental. Ostres, però aquí. No volem fer. No volem entrar. No volem desvelar massa. No volem entrar. Però ja estic d'acord amb el Joan, que hi ha com 15 o 20 minuts de pel·lícula que és teràpia de parella amb psicòloga gestionant.

Bueno, és una psicoterapeuta, eh? Com que aquí la corregessen, que realment no és exactament una psicòloga.

Clar, però per mi la gràcia és que no acaba. No acaba de ser del tot. No t'acaba de portar a prendre-te l'aïlla gaire seriosament, tampoc, en aquest moment. Per mi, quan realment baixa cap al drama, potser són els últims 10 minuts, i em sembla que té molta habilitat d'estar sent una cosa molt divertida, que, com dèieu, rius moltíssim, i a última hora acabes en un estat més aviat meditatiu, reflexiu, que la veritat és que no me l'esperava. I no direm com és, però té un final brillantíssim. Molt emocionant. Bé, doncs The Invite, que s'ha estrenat avui a les sales, però tenim més opcions. La següent és la nova pel·lícula d'Irokazu Koreeda.

Es titula Kakeru, i de fet l'hem pogut veure aquí al Festival de Sitges, però ja ha arribat a les sales. Es tracta de la història d'una parella que ha perdut el seu fill. I que estan patint un dol. I en aquesta situació accepten la proposta d'una empresa de tecnologia de tenir a casa un humanoide artificial amb el mateix aspecte del seu fill i equipat amb intel·ligència artificial perquè es comporti com ell. La idea és que els ajudi a gestionar el dol. A la pràctica és com tornar a tenir el fill a casa excepte pel fet que no és el seu fill. Pot ser una manera d'autoenganyar-se, pot ser una manera de portar amb més calma un procés dolorós, però en tot cas el que la pel·lícula proposa és endinsar-nos en el nou dia a dia de la parella amb la seva criatura artificial i explorar com la tecnologia i la seva capacitat per recrear la vida fa que la frontera entre les emocions, en aquest cas el sentiment que desperta el nen, i la raó, el fet de saber que només és una màquina, cada cop està més diluïda. No és el punt de partida més original del món, si parlem de ciència-ficció, però Koreeda sap imprimir la seva sensibilitat particular i, sobretot, torna, que això és una marca d'autor, torna a un tema que ha estat bastant recorrent en la seva filmografia, com és afrontar la mort i també l'ús de la tecnologia en aquest sentit.

Sí, a més, hem de recordar que l'any 1998 Coreda va dirigir Afterlife, que passava en una espècie de limbo en què els morts havien de trobar un record per endur-se el més enllà, i després l'any 2009 va dirigir Air Doll sobre una nina inflable que adquiria vida i cercava l'amor entre els humans. Aleshores, tenim aquest director conegut per als drames intimistes, però que ha anat posant la poteta a l'univers del fantàstic i la ciència-ficció. Ara, a Kakeru, aquesta perspectiva humanista que Kore-eda aporta a totes les seves històries, arriba, jo crec, a sorprendre en un moment en què la intel·ligència artificial sembla com la gran amenaça que està confrontant la humanitat. Diria que més enllà d'aquest cert excés de sentimentalisme que a vegades apareix en el cinema de Kore-eda, la pel·lícula se'n surt, sobretot per aquesta aproximació humanista a la figura del robot, el cíborg.

Sí, jo no soc molt fan del cinema del Kore-eda, precisament com per una cosa com molt, a vegades una mica pornogràfica de les emocions, i soc molt fan de la pel·lícula de Spielberg, Intel·ligents Artificiales, de les meves pel·lis preferides, I realment vaig anar com en plan, bueno, com a veure què ens explica ara el Coreida, no com intentar fer una espècie de remake. Tu vas anar com dient, anem a fer una això és una imatge artificial de Coreida. Jo vaig anar a odiar-la directament i la veritat és que em va sorprendre molt. O sigui, a diferència de la de l'Spielberg, que és una pel·lícula com molt més basada en l'aventura del nen robot, aquesta s'entra més en el que deies tu, Toni, de la gestió del dol. O sigui, s'entra més, jo crec, en els arcs dramàtics dels personatges dels pares que han de superar el seu dol a través de la figura de l'humanoide, del nen robot. Llavors, per mi hi ha algo maco que és com que parla una mica a priori de la intel·ligència artificial com a funció més terapèutica, perquè de fet el personatge del pare és molt interessant perquè al principi és qui està més en contra que aparegui el nen robot. El nen, aquest robot, les seves vides, i després veus que el que ella necessita és poder demanar-li perdó al nen. Llavors, tenir el robot amb la imatge que és tal qual el seu fill, i poder-ho fer, és com que el cura. I per part de la mare hi ha una escena que m'emociona moltíssim, que és l'escena que veu els seus sentiments a dins del cos del robot, i és conscient del que pot estar sentint. Són idees que trobo que en pel·lícules i en debats que hi ha actualment sobre la maldat de l'intel·ligència artificial porta aquesta qüestió tan actual, tan filosòfica i tan ètica en un lloc com molt més lluminós i molt més constructiu. La pel·li planteja una pregunta filosòfica que em sembla interessant, que és la de a qui pertanyen els morts, que és una frase que diu un dels personatges al final de la pel·lícula, i crec que la pel·lícula tracta una mica d'això, Com deia, a mi el que més em va agradar va ser que no només és la gestió dels pares envers el dolç, sinó també que apren aquest nen, un robot, de la seva experiència com a fill, perquè el nen és un robot que està sent fill. Llavors, hi ha una idea molt maca que el nen, a través de les ensenyances de la seva mare, que és arquitecta, apren a dissenyar com la seva casa com ideal, com la seva casa dels somnis, on ell vol viure amb uns nens que també són robots que han estat abandonats, hi ha una espècie de cosa com Peter Pan dels nens, nens tenen un cajamàs, però amb robots. O fins i tot amb un punt Miyazaki. També, també, totalment no ho havia pensat. I m'agrada molt això, com la idea de l'herència, o sigui que el propi robot, la pròpia intel·ligència artificial, tingui també una herència humana, i que la direcció que no porta el Coreda és que aquests robots el que proposen és tornar als orígens, tornar com a a la comunitat, a la naturalesa i construir des d'allà. Llavors, en aquests temps on som tan catastrofistes amb aquestes lectures, trobo que una pel·lícula com aquesta ens porta una perspectiva més lluminosa del que, no tant de la intel·ligència artificial, sinó més de com els humans som els que realment som destructius, no? Sí.

Sí, sí, i de relació al final amb les màquines. A mi una de les coses que més em van sorprendre de la pel·lícula és el fet que tots són reticents d'aquesta nova relació. O sigui, el pare, evidentment, la mare és la que vol el robot, el pare no el vol, aleshores el pare és el més reticent, però el robot també és reticent. Aleshores trobo que això està molt ben treballat i després hi ha algunes escenes on aquesta reticència cau, per exemple l'escena del pare on li diu que el seu fill, li diu ell al robot que el seu fill podia recitar les línies, em sembla que són una línia de metro, les parades d'una línia de metro. I li diu, doncs, deia aquesta parada i després aquesta altra. I el nen comença a recitar, el nen robot, comença a recitar-les totes i el pare en aquell moment s'adona que està experimentant emocions pel robot i ràpidament tira enrere, però ja és massa tard. Això està molt ben treballat, trobo.

Per mi el joc de perspectives és molt interessant, que durant el que comentava el Joan, durant la primera meitat de pel·lícula tenim la perspectiva dels pares i tota aquesta complexitat, diverses maneres d'apropar-se a la figura d'un robot que té l'aparença del teu fill o filla mort. Però després hi ha aquest gir interessantíssim també d'adoptar la perspectiva de la intel·ligència artificial. I a més de trencar amb aquest catastrofisme o sensació d'apocalipsi que tenim davant de la intel·ligència artificial, hi ha un altre interrogant, i és que acostumem a donar per sentit que de sobte la intel·ligència artificial es rebel·larà contra nosaltres perquè se sentirà amenaçada pels humans. Però potser a la intel·ligència artificial no li importarem gens, perquè li semblarem unes criatures molt primitives, molt simples. I la pel·lícula està reflexionant sobre això. Potser tindran altres interessos, la intel·ligència artificial, i potser aquests interessos seran més utòpics que els nostres. Diguem, no és exactament això potser el que acaba passant a la pel·lícula, però va obrint aquests interrogants d'una manera molt interessant. És una pel·lícula, per mi. Fins i tot per moments notable, però estic absolutament d'acord amb el Joan en que el referent d'intel·ligència artificial d'Steven Spielberg sobre una idea d'Stanley Kubrick és massa elevat. És una ombra enorme que, clar, quan poses l'emoció d'Spielberg davant d'un cert sentimentalisme de Coreda.

El sentit de les emocions sí, però al final hi ha 20 anys de diferència entre l'una i l'altra i a mi em sembla que la proposta de Coreeda respira més 2026 i crec que ens planteja preguntes que són més urgents ara. Que el que pot fer o que va poder fer la pelicula de Spielberg i al final són complementàries i està bé que anem tornant als mateixos temes i els intentem tractar de maneres diferents jo ja us dic que he agraït moltíssim el fet que no fos que ja heu dit vosaltres que no fos una exploració de malson del futur de la relació que tindrem amb les màquines que és evident que tindrem algun tipus de relació Kakeru que s'ha estrenat avui als cinemes. I no és l'única pel·lícula del Festival de Sitges que s'estrena ja avui a les sales, perquè també tenim l'asfixiant Whale Fall, on Austin Abrams, l'actor de Resident Evil, s'endinsa a l'oceà fent submarinisme i és engolit per un catxalot gegantí.

Canvi total de to ara mateix, perquè aquesta pel·lícula és un thriller de supervivència, perquè el personatge té una hora per aconseguir sortir de l'interior del catxalot, 60 minuts és el temps que li queda d'oxigen, així que es tracta d'una lluita contra el rellotge per tornar a l'exterior, això vol dir que el protagonista passa la majoria de la pel·lícula dins del catxalot, l'interior del qual s'ha recreat, diuen, de forma cientificament acurada, basant-se en les descripcions del llibre en què es basa la pel·lícula, escrit per Daniel Krauss. A més de la supervivència, també té importància el pare del protagonista, interpretat per Josh Brolin, perquè, de fet. El pare és el motiu del protagonista per ficar-se al mar, ja que el pare va morir al mar, i el protagonista el que volia era trobar-ne les restes. Per tant, tenim pel·lícula d'acció i també drama paterno-filial. La relació pare-fill era complicada, cosa que es va desenvolupant durant la pel·lícula.

Jo soc molt fan del gènere Austin Abrams fent d'un tio normal a qui li passen coses xunguíssimes. És que se li ha donat molt bé el paper. Resident Evil és això. I Weapons, fins a cert punt, també és això, perquè té un paper a Weapons, que també és un tio bastant normal a qui li ha passat una cosa xunguíssima, i això és exactament això. Austin Abrams és un jove normal i corrent, i de cop, que també dius, tu has buscat una miqueta, perquè t'has fotut allà al mar quan no t'havies fotut. Clar, però és que si no, no hi havia pel·lícula. I li passa una cosa xunguíssima que és que se t'empassi un catxalot és com una premissa que et dona perquè la pel·lícula sigui molt disfrutona llavors per mi la pel·lícula quan exceleix és quan és disfrutona l'únic que vol fer és explorar què passa quan hi ha un tio atrapat en una balena i n'ha de sortir i quan més falla és quan s'endinsa més en aquesta relació paterno-filial que hi ha un punt fins i tot de melodrama que està una mica suat. Pel meu.

Aquí l'ombra de Spielberg també planeja.

Em sembla una premissa increïble. Jo no he vist la peli, però la gran pregunta és, troba Pinocho dins de la balena?

Troba moltes coses dins del catxalot.

Troba si mateix, les ganes de viure, les ganes de continuar. Llavors, a mi quan em funciona és quan té aquesta cosa. Profundament claustrofòbica, perquè a més, l'interior de la balena, no és un interior d'una balena molt ampli, gran, allò, tinc espai per moure, no, està realment molt aixafat, vull dir que entenc que deu ser molt barçamblànic, o l'interior d'una balena deu ser així. Estómac, vísceres, uau. És una pel·lícula que a mi m'agrada dir-li que la pots olorar i la pots tocar, de com de molt s'endinsa en això i aposta per això, i això li funciona perquè un tio atrapat en una balena, vull dir, has de poder tocar l'interior de la balena només veient la pel·lícula. I allà és on triomfa, és a dir, quan hi ha Austin Abrams parlant amb una medusa d'aquestes com fosforescent, perquè aguanti, perquè així li fa de llanterna i té un moment com Tom Hanks, Wilson, interessant, allà és quan a mi em compra i llavors quan hi ha tots els flashbacks de que si el pare li va ensenyar que una balena té aquesta anatomia o que el tanc d'oxigen funciona d'una manera, tota aquesta cosa, a més el personatge de Josh Brolin. Té un punt estereotipat del típic pare que no pot connectar amb el seu fill i l'única manera que té de connectar amb ell és a través del que li ensenya del mar i en el barco i això és el més important que tinc. Aquesta cosa em va semblar una mica allà trillada i molt mastegada.

Que també, perdona, és un gènere, eh, Joss Brolin com a pare, també, ja Austin Abrams fent coses normals, no?, com li passen coses, i Joss Brolin com a pare, que t'ha ensenyat algo, també és un tipus de pel·lícula.

Aquí es troben les dos, els dos tipus de pel·lícula, i el que funciona és Austin Abrams, aquí li passen coses xunguíssimes. Llavors, jo us diria, si voleu estar una hora 45, passant-ho francament malament, perquè ho passes malament, perquè Austin Abrams té aquesta cosa que deies tu, Toni, se li dona molt bé fer aquest paper, és un tio molt expressiu, gran part de la pel·lícula se la passa que no pot parlar, per diversos motius que tampoc cal explicar, però llavors tot està en els ulls, tot està en els diferents crits que fa, té com molta varietat de crit, un crit més agut, un crit més de cagar-se en tot, no?, Té com tot aquest repertori i a mi aquí és on jo volia veure més d'això, perquè tens un protagonista que t'ho aborda. Llavors, realment ho passes malament, disfrutes, perquè hi ha moments de riures, fins i tot aquí a Sitges la gent va a riure, també el públic de Sitges té les seves dèries i les seves manies, Però és veritat que potser si s'hagués entregat molt més a aquesta cosa disparatada i a aquesta cosa del 100% tenim una premissa surrealista, anem a explotar-la al màxim, crec que hauria funcionat millor.

Jo estic amb tu, penso que com més petita és la pel·lícula, en el sentit que com menys espai té ell, millor funciona la pel·lícula. Com més aposta per la claustrofòbia, millor. Però al mateix temps també penso que era una mica inevitable, no el tema del pare específicament, però clar, al final ha de trobar una manera de sortir i per tant ha de prendre alguna cosa a l'interior de la balena que li serveixi per sortir, perquè si no sortiria al cap de cinc minuts. I aleshores ja tota aquesta estructura del pare, de jo recordo les lliçons del pare, al final és el mecanisme que la peli fa servir perquè al final pugui fer coses que el puguin portar a, potser, a sortir. Em costa imaginar-me com es desenvoluparia aquesta pel·lícula sense aquestes lliçons recordades del pare.

Hi ha el referent de Berit, segurament, que també és un tio que ha de sortir i no tirar tant per aquesta cosa tan sentimentalista. És veritat que la pel·lícula emociona, o sigui, a mi al final em va emocionar, que no m'esperava emocionar-me amb la pel·lícula sobre una balena.

No, no, perquè fa molta estona que estàs patint amb aquest pobre home allà tancat.

Sí, o sigui, quan vol ser emotiva funciona i és veritat que al final necessita sortir de la balena en algun moment, perquè si no és un curt, no és una pel·lícula. Però potser una mica menys.

Doncs aquestes són les pel·lícules destacades de la setmana. Anem a recordar els títols, perquè hem parlat de The Invite, que trobareu, per cert, a les sales com La Invitación, el títol en castellà, Caquero i Wildfall. I, com sempre, us demano que us mulleu i us pregunto si neguessis de triar una. Per anar aquest cap de setmana al cinema, amb qui no us quedeu? Doncs jo diria que a nivell temàtic,

potser que quero aquesta nova perspectiva sobre la intel·ligència artificial, però com a pel·lícula em quedo amb The Invite, amb el ritme, amb les actuacions, amb la posada en escena, el rerefons teatral, The Invite.

Jo crec que si voleu revifar la vostra relació matrimonial, aneu a The Invite, però jo més per la qüestió temàtica i realment també sensible de que quero, em quedo amb que quero.

Tu creus que la revifa, eh? Jo crec que sí, eh? Jo crec que l'enfonsa, però. Jo no, jo estic amb ella jugant. Però pots potenciar-la. Podria ser molt diferent. Separar-se a vegades de la solució. Podem dir que la remou, la remou, i aleshores veurem què passa després.

Jo em voldria quedar amb Will Foll, eh? Per això de l'Austin Abrams. Però crec que també m'acabaré quedant amb The Invite, perquè és una peli, en general, molt més rodona. Doncs mira, semblava dividits,

però al final tots anem amb The Invite, perquè jo també m'hi sumo. Anem ara amb Sitges.

Perquè és hora de fer balanç. Aquests dies hem viscut moltes coses al festival. Hi ha hagut sessions on hem passat por, d'altres on ens ho hem passat bé, algunes que haurien d'haver passat por i hem rigut, d'altres que hem rigut justament perquè passàvem por. Ens hem creuat amb molts noms propis, amb Peter Jackson, amb camisa hawaiana, per exemple. Però és el moment de donar el nostre veredicte a l'edició d'enguany i, sobretot, de valorar les candidates a guanyar el premi a la millor pel·lícula. Comenzaremos por Hope, la película del sudcoreano Hong Jin, que partía ya antes del festival, como una de las grandes favoritas.

Partia del fet d'haver estat una de les pel·lícules més comentades a Cannes i l'expectació era alta. I podem dir que el que prometia, que és una pel·lícula persecució espectacular que té com a protagonistes agents de policia i altres personatges que proven de reaccionar a un ésser que no veiem, almenys al principi de la pel·lícula, i que està provocant la destrucció per allà on va, això t'ho dona. La força d'aquest ésser agressor és molt gran. Perquè aixeca cotxes amb facilitat i a més es mou molt ràpid d'un lloc a l'altre i converteix la pel·lícula en una experiència trepidant on hi té cabuda el terror, la ciència-ficció i fins i tot també el sentit de l'humor. La direcció de les escenes d'acció és especialment destacable, potser el punt feble al meu parer és la tesi de la pel·lícula que resulta força evident perquè funciona com una mena de. De metàfora sobre els conflictes entre comunitats i la incapacitat de posar-nos en la pell de l'altre i el fet que el poble on passa la història estigui situat a prop de la zona desmilitaritzada convida inevitablement a relacionar-la amb la divisió entre les dues Corees que estarien representades pels humans i per la criatura. Jo dedueixo que els humans seria Corea del Sud i la criatura Corea del Nord, però ja no m'atreveixo a desxifrar-ho tant.

Estic força d'acord amb tu, Toni, que tota la qüestió al rerefons social-ideològic de la pel·lícula potser és una miqueta elemental, la metàfora una mica elemental, però aquí vull recuperar un argument que ha utilitzat la Marta per reivindicar Whalefall i és la qüestió física. I penso, no només física, perquè penso que Hope és una pel·lícula que es pot gaudir amb totes les parts del cos. Amb les grans escenes d'acció, desfarmada, et posa la pell de gallina, et fa bategar el cor a tota velocitat i fa que t'enfonsis també a la butaca, però també és una pel·lícula que t'activa el cervell, sobretot en termes cinéfils, perquè combina l'esperança, però de dramas criminals sudcoreans com, per exemple, Memories of Murder de Bong Joon-ho, i estar tota aquesta especialitat sudcoreana a l'hora de combinar diferents gèneres, n'has mencionat molts, Toni. Jo afegiria el western, potser no direm com, però hi ha un punt westernià a l'escena final d'acció. Però també hi ha grans referents del cinema de Hollywood. Penso en Depredador, la mítica pel·lícula dels anys 80 de John McTiernan amb l'Arnold Schwarzenegger, o la saga de Mad Max. De fet, quan vaig entrevistar el Nahong Jean al Festival de Canes i li vaig mencionar aquests referents, Va dir que els havia tingut molt en compte i ell, de fet, va posar molt èmfasi en la idea que amb Hope volia fer quelcom que no s'hagués vist mai, amb escenes d'acció inèdites. I ell deia que per aconseguir això realment necessitava aprendre dels millors. I em sembla molt interessant fer una pel·lícula gairebé megalòmana, quelcom que no s'ha vist, però tenint memòria cinèfila.

A mi recordo que quan amb el Manu vam fer el programa especial des de Cannes ja vaig dir que m'havia flipat la pel·lícula i que veient-la vaig pensar és que és una pel·lícula carn de sitges 300% i si hagués tingut temps l'hauria tornat a veure aquí al festival amb el públic perquè és que és una pel·lícula que aquí encanta i encaixa a la perfecció. La primera hora, o sigui, funciona tan bé, és com un rellotge i passa tan ràpida la seqüència d'acció. Que munten a Hong Jin a la primera hora, és que és això que deia el Manu, l'està sentint amb tot el cos des dels primers cinc minuts. Llavors, hi ha un moment que la pel·lícula, com que de cau, de ritme, i també del que vol explicar, i després al final té una altra gran seqüència d'acció de persecució que t'ho deixa molt amunt. Clar, és veritat que li has de comprar el que et proposa, això ja ho vam dir des de Canes, que és una pel·lícula que a Canes molta gent va dir, ostres, primer, no sé si ha d'estar a Canes, i segon. No sé, jo també gran part d'això era que els efectes visuals que tinc entès que els ha millorat des d'aleshores perquè després el Festival de Cades va sortir a dir no, és que els efectes visuals no estaven acabats perquè molta gent es va queixar d'això. Tenia mitges, tenia la peli mitges. I llavors entenc que ara és encara millor i que funciona millor sobretot el terç final de la pel·lícula però li has de comprar el que et proposa perquè al final. És veritat que hi ha tota aquesta metàfora i tota aquesta cosa que vol explicar, però no deixa de ser una pel·lícula d'acció molt ben parida. Aleshores, totes les coses estranyes que Anna Honjin et proposa, que a vegades són tretes del barret, has de dir sí a tot i entregar-t'hi en cos i ànima perquè la pel·lícula realment et funcioni i et faci flipar, com a mi em va passar, que encara tants mesos després la recordo i penso, és que pel·lícula assa.

He dit això de la metàfora, però en realitat és que ni ell mateix li dóna molta importància a la metàfora. És a dir, la metàfora hi és, però en cap moment és el centre de la pel·lícula, ni és el motiu per anar a veure la pel·lícula, ni està gaire més desenvolupada que 4.000 pel·lícules que tenien aquesta mateixa. De fet, el cinema infantil, en un 99% potser, té aquesta mateixa metàfora. No sé, Com entrar en el teu drac té aquesta mateixa metàfora. No és una metàfora molt elaborada, ni tampoc està molt aprofundida, i la pel·li no va d'això. Però és veritat que si li has de buscar una tesi és aquesta, jo és el que us dic el que li he trobat és que potser la tesi és una mica simple i no té gaire profunditat, ara em sembla bastant innegable el que dieu que és un espectacle visual la primera i l'última. La primera part, que crec, Marta, que ho has posat molt bé, i crec que podem dividir la peli perfectament en tres parts, o millor dit, dues persecucions, i la part del mig, li direm. Aleshores, tens la primera persecució, que et deixa enganxat a la butaca, tens la part del mig, i després tens la. La segona persecució, que és la que et deixa content a acabar la peli.

Clar, en una part del mig que hi ha, el més èpic és un senyor gran explicant una anècdota escatològica. És més sobre el relat escatològic d'uns que no desvelarem molt més, però hi ha molta èpica en això. Jo estic molt d'acord amb això que expliqueu, com que realment. A diferència de pel·lícules anteriors del Nahon Jean, com The Chaser, The Yellow Sea sobretot o The Wailing, a aquesta sí que li falta alguna més de profunditat, no? En què jo sento que és una pel·lícula que pels fans clàssics de Sitges hi ha tot el que volen, hi ha persecucions impressionants, realment la persecució final a la carretera és bestial, hi ha monstres que ploren, a mi de fet és de les escenes que més m'agrada, hi ha aquesta espècie d'escena on a un monstre se li cau una llàgrima a càmera lenta i es mira amb el protagonista, Però sí que li falta com algo més. A mi em va fer pensar molt en dues pel·lícules. Una és The Host, del Bong Joon-ho, que també hi havia aquest misteri de com seria el monstre, com que és un monstre que canvia de forma. I després amb Nope. Que sembla una broma perquè el títol és idèntic només per canviar una lletra, del Jordan Peele, que també hi havia com unes persecucions a cavall, amb un clímax impressionant, però sí que tenia una reflexió més sobre el present dels Estats Units, o sigui, com que realment hi havia alguna cosa més que aquí. Sento que quan tu, Marc, t'explicaves això que Cans estava incompleta, sento que potser estava incompleta a nivell tècnic, però que a nivell de guió també és com que li demanes més, i de fet la peli acaba com de cop. Sento que la peli té un final com molt ruta que crec que ja està gravant la.

És el que anava a dir, és que tot plegat és un pròleg.

Exacte. És una primera part molt clara.

I ella ha explicat que tots aquests personatges secundaris, monstruosos, que van apareixent, en principi tindran una evolució, tindran un arc. És veritat que sembla que a la pel·lícula li falti alguna cosa. És molt interessant perquè anàveu parlant en moments. Diferents de les vostres aproximacions al film de la noció d'èpica d'una certa humanitat també vibrant o fràgil potser a mi el que m'interessa molt és que no aborda l'heroïsme d'una manera directa o transparent, tot són personatges molt imperfectes i justament en aquest tram central que jo crec que en una pel·lícula més convencional o de Hollywood hi hauria algun moment greu, dramàtic el que hi ha són moments escatològics i una mica patètics. Això em sembla interessant.

Sí, fins i tot en les escenes d'acció hi ha moments que són humorístics que estan colocats allà al mig i que a mi m'han funcionat molt bé. I a mi sobretot el que em va funcionar molt bé de les escenes d'acció, a part que estan rodades molt bé, és que són una flipada tota l'estona. Jo crec que la mentalitat a l'hora de construir les escenes d'acció és tinc 15 anys i vaig a fer la cosa més flipada que em pugui imaginar.

Sí, i també la comicitat que genera veure que els personatges a l'inici de la peli, quan encara tampoc has vist el monstre i ells tampoc l'han vist, tenen por del que puguis ser. Llavors genera com veus aquests personatges que aparentment haurien de ser herois, armats i tal, que aquí es senten igual que tu com a espectador que encara no has vist el monstre i que també tens aquesta por. Jo trobo que realment és molt conscient d'una espècie de construcció de la figura de l'heroi.

M'ha agradat molt això que has dit, Toni, perquè jo m'imaginava anar honjint com un nen amb figuretes. Saps quan jugues amb figures? Totalment. Una Barbie, un dinosaure, un lleó que et va tocar la mona i els fas tot jugar junts.

És que per mi és això, però el tio ha plasmat en una peli que és espectacularment brutal i que s'encomana moltíssim, sobretot l'energia de la pel·lícula s'encomana molt i aquí Sitges es va notar molt. Aquesta és una de les propostes, però n'hi ha més.

Hola y bienvenido a Bloody Burger. ¿Puedo tomar vuestra orden? Hola y bienvenido a Bloody Burger.

Perquè en aquest festival de Sitges també hem tingut la nostra reacció de terror corporal, un gènere que està de moda i que aquí a Sitges ha tingut molt d'èxit, recordem The Substance, que va ser la sensació fa dos anys, o La germana estralletja, que va guanyar el Premi Millor Película l'any passat, i això fa que Sanguín, pel·lícula francesa de Marion Le Corollier, sigui una bona candidata. És una obra prima que té com a protagonista una jove metgessa que comença les pràctiques en un dels serveis d'urgències més exigents de França. Està sotmès a una pressió enorme, Però el problema no és només l'oral, perquè comencen a arribar pacients amb símptomes físics inexplicables i progressivament ella comença a presentar també els mateixos símptomes.

Sí, com molt bé dius, Toni, en aquest cas les comparacions són força inevitables. Sanguint, per la seva aproximació a aquest terror corporal de caire clínic i alhora alegòric, fa pensar en The Substance. A mi, sobretot, em fa pensar en Alpha, la darrera película de la Julia Ducournau. Que va obrir el festival l'any passat. Totalment, i que utilitzava la idea d'aquesta espècie de virus psicosomàtic per estudiar un fenomen de caire social, una crisi social, que de fet tirant més enrere ens podria portar a Mala Sang de Leo Skárax, pel·lícula mítica dels anys 80. Però en aquest sentit i en aquesta pel·lícula la denúncia que es proposa a Sanguín sobre les pressions que exerceix el capitalisme i la societat de consum sobre l'individu em sembla molt oportuna i força genuïna. A més, he de dir que en el meu cas la pel·lícula compta amb el valor afegit de vincular-se amb la sèrie The Pit, que sabeu que m'encanta aquesta idea de.

Marta, saps el que fèiem? La sirena de Hitchcock. Com hi harem Hitchcock per The Pit. És una baixada de llistó guapa, eh, Manu? No, no tant.

De pit és brutal i a més aquí tenim aquest retrat de la tasca frenètica sota la gran pressió d'aquests metges d'una unitat d'urgències i això en general diria que Sanguín no em sembla una pel·lícula perfecta per mi abusa d'alguns afectismes audiovisuals que poden remetre. De manera força evident a, per exemple, Wrecking for a Dream, de Darren Aronofsky, però, com deia abans, la idea de l'aproximació a una jove generació disposada a plantar cara als excessos del capitalisme salvatge, em sembla estimulant. Estic en aquest vaixell. Sí, jo també.

A mi em sembla una pel·lícula bastant correcta i tot i que realment hi ha aquestes comparacions de The Substance, Alpha o Requiem for a Dream, que estic bastant d'acord, crec que és una pel·li que té força personalitat. El que sí que em passa és que hi ha el fet d'ambientar-ho en l'ambient aquest de la medicina, de les pràctiques de la medicina i l'exigència que hi ha en aquest món sobre arribar a l'excel·lència i la pressió enversa que pot morir algú en les teves mans o en la teva responsabilitat. Trobo que no sé si. Em passa que la veig com una idea més de posar el focus en aquest món perquè genera més fàstic, o sigui, és més fàcil generar aquest terror corporal en un hospital que no pas en un McDonald's, per exemple. El segon exemple és dubtós, i ara et compraria jo

una peli de terror corporal que passa en un lloc de fast food, així de ràpid, eh? Totalment.

Jo també penso que m'interessaria més, potser, perquè tenen en compte que això, per entendre-ho, per dir-ho ràpid, és un desabstenç sobre l'explotació laboral i sobre fins on ens porta el capitalisme i aquesta voluntat de ser excel·lents productius. Trobo que podria haver passat a un altre món que no fos el de la medicina, que sí que se'n surt molt a retratar aquest tipus de món i aquestes aquesta exigència, però que hi ha algo de que ho veig com més un capritxo de vull fer terror corporal i ho vull coguir. Sí, a més, és possible que això

generi com una espècie de vinculació molt evident amb l'univers de David Cronenberg, que és com el pare de tota aquesta qüestió del terror corporal, tot i que, jo ja dic, em sembla més The Pit que Cronenberg, i per aquí la salvo, però potser la connexió cronenbergiana és molt evidente. Sí, sí, és molt.

I de fet, la directora, hi ha dues coses que penso que també, una mica arrel del que deia, la directora va explicar que aquesta pel·lícula està basada en la seva experiència infernal, segons ella, treballant en el món de les finances. De fet, hi ha un personatge, el primer cas que veu la protagonista, és d'una noia que treballa a la borsa i que comença a tenir els mateixos efectes que tindrà la protagonista. Està embarassada, a més. Sí. És molt dramàtica. Sí, és una escena de part bastant forta. I també que a mi em va passar, no sé si a tu també et va passar, Manu, que hi ha com moltes idees molt bones. Hi ha un epíleg, la pel·lícula acaba amb una espècie d'epíleg que planteja una espècie d'utopia estranya, no desvelarem molt més, però que hi ha una idea molt interessant de mostrar una espècie de món nou. I per mi és com, ostres, ara aquí comença la pel·lícula que realment és interessant. O sigui, hem vist una pel·lícula que és molt correcta, que està bé, que té molts valors, té actitud, té poder, les interpretacions són molt bones, però ara hi ha una idea que em sembla nova, amb aquest plantejament d'un món on una mica les normes laborals s'han canviat. Llavors, com que és una espècie de pílaco molt breu, però molt brillant, diria jo, que em promet, bueno, com que penses, ostres, aquesta és la pel·lícula

que voldria veure. Això és la idea, no descartem que sigui no ben bé un pròleg com passa a Hope però no descartem que no vulgui.

Tant de bo, tant de bo, jo realment la següent pel·lícula d'aquesta directora la veuria, em sembla que realment això té molta força, però en pas això crec que potser es pensa que ha fet una pel·lícula més arriscada i més forta del que realment és que és bastant convencional dins d'aquest tipus de subgenre del terror A mi aquest pròleg i la

pila que són molt interessants però que semblen d'una altra pel·lícula. M'interessen i crec que tenen molt potencial i tenen unes tesis sobre el rerefons social i el que jo deia, la idea d'una generació que diu prou, em sembla molt potent, però alhora hi ha quelcom com caricaturesc o grotesc, tant en el pròleg com en la pila, que em costen una mica. Idees molt potents però que, com molt bé dius, Joan, potser requeririen un desenvolupament major. Doncs en tot cas, Sanguín,

jo diria que és una candidata bastant potent, ja entrarem després en realment quina és la favorita i què en penseu, ens dona una candidata bastant potent a guanyar el premi a la millor pel·lícula. De fet, a la competició oficial també trobem, n'hi ha moltes a la tercera, per exemple, trobem Company, la nova pel·lícula de Casey Affleck.

Ha presentat una pel·lícula de terror gòtic a través de tres històries que transcorren en tres èpoques, 1903, 1953 i 1975. Tot comença el 1975 quan una dona misteriosa apareix sense ser convidada en una reunió de Nadal i ella comença a explicar una història sobre un ermità que el 1953 rescata una activa atrapada durant una tempesta de neu a Colorado i per passar la nit aquesta actriu explica una història encara més antiga, que passa al 1903, en què una parella de grangers acull un vagabunt. Són tres històries que van encaixant, podríem dir, com unes matrioxques i el més interessant és com els personatges i conflictes d'una època ressonen en la següent. Una mica la bola negra. Ho heu pensat o no? Podria ser.

La bola negra estil Casey Affleck. En aquest cas, per això, hem de ser molt curosos a l'hora de no revelar girs que porten aquest drama intimista cap al terreny del cinema fantàstic. Estar sitges per una raó. A mi la pelicula m'ha semblat estimulant per diverses raons, d'una banda m'interessa molt el cinema que celebra l'auralitat i aquesta és una pelicula de personatges que expliquen històries i que van dibuixant a través dels seus relats una espècie de genealogia de patiments, de soledat, de violència i tot això a partir de l'auralitat. I després està la idea de la maldat, que és el que està en el cor d'aquesta pel·lícula, d'aparença calmada, però d'una essència molt tèrbola, molt sinistra. I per últim, també m'agrada l'apartat estètic de la pel·lícula, que utilitza uns paisatges nevats, d'una manera que fa pensar en el mític western McCabe i la senyora Miller, de Robert Altman. És una pel·lícula en memòria, en memòria cinéfila, del que va ser el nou Hollywood dels anys 70 i 80. I trobo que Casey Affleck ha fet una pel·lícula que aconsegueix renovar alguns arquetips del cinema fantàstic explorant sobretot la seva dimensió humana, posant el focus en els petits gestos i en la fundària psicològica dels personatges més que en l'espectacularitat de l'acció. I és lo maco, vens a Sitges, veus pel·lícules que semblen que estan en pols oposats del cinema, Hope és pura acció, The Company són moments de gent explicant històries, però les dues aporten mirades noves sobre els codis del fantàstic.

Absolutament, i a més hem parlat de Hope, hem parlat de Sanguin, hem parlat de Company, però la barrabassada més grossa del festival ha estat Buddy.

Hem de baixar, ara que el Manu estava parlant, que s'estava apropant a la profunditat, hem de tornar una miqueta cap a la superfície per parlar d'aquesta pel·lícula que ja la setmana passada vam dir que teníem moltes ganes de veure-la. Ha estat una de les més comentades del festival, sobretot en la sortida de la projecció. Ha estat cada una sàtira. Grotesca d'un programa infantil dels anys 90. L'estrella del programa es diu Buddy, és un unicorn taronja enorme, aparentment simpàtic, que canta, balla i ensenya lliçons als nens, però quan un dels nens es nega a seguir les regles del Buddy. Doncs el món feliç del programa s'esquerda i els nens descobreixen que estan atrapats. La pel·lícula ha generat xarxes, discussions sobre què ens ha de fer riure i què no, i què s'ha d'aplaudir i què no, en un festival com el de Sitges, això és una discussió de cada any, pràcticament, i és veritat que és una pel·lícula que, clar, és una gambarra, i per mi, al final, que cadascú rigui i aplaudeixi el que li doni la gana, això és evidentment. Però has de saber llegir una mica els codis també de la peli. Jo penso que això és una peli que justament és una gran barrabassada i que convida a reaccionar com vulguis. Però vaja, és la meva opinió.

Sí, jo també estic d'acord amb que una de les abelles que va dir, per exemple, permet aquest tipus d'aplaudiments perquè realment hi ha una cosa molt salvatge. No crec que sigui una pelicula que no sigui profunda, crec que ho és molt, però sí que. Pel que fa als aplaudiments jo crec que hauria d'haver-hi una mica una coherència no pot ser que en una mateixa pel·lícula la gent aplaudeixi quan el bo pega el dolent i és com un acte de violència la gent aplaudeixi com boja i instantàniament després el dolent pegui el bo i la gent també aplaudeixi ens hem de posar d'acord amb qui anem està bé però o sigui o amb qui vas perquè aplaudir qualsevol tipus de violència aquí hi ha una mica de potser tens un problema una qüestió d'amoralitat. Clar, i a part, no sé, jo vaig tenir una experiència bastant forta fa uns anys a Sitges, durant la pel·lícula Càniba, que està un documental sobre un caníbal japonès, on hi havia una escena on una noia es treia la samarreta i el públic va aplaudir. I em va semblar tan repugnant que recordo que em vaig posar molt en contra del festival de Sitges, com de, no entenc com això es permet, i amb aquesta filosofia trobo que es pot aplaudir qualsevol cosa, trobo que després la gent ja aplaudís a coses que ningú hauria d'aplaudir, no? A mi em va passar amb

The House that Jack Built, la casa de Jack de Lars von Trier, on de sobte el personatge, que és un psicòpata, Matt Dillon, es posava com un franc tirador a disparar uns nens, i hi havia com uns aplaudiments, i em va semblar que la gent no estava entenent els codis del film, però bueno.

Jo penso que és un estat previ, diguéssim. És a dir, que hi ha una part del públic de Sitges que ja ve a fer això independentment de la pel·lícula i dels codis de la pel·lícula i també penso que és part del joc, no sé si dir-la, de l'encant i de la màgia del festival. Però sí que em sembla que és un punt que té aquest festival, que s'ha de conservar, que és la llibertat de poder reaccionar com et doni la gana a qualsevol cosa. És a dir, segurament en aquestes mateixes escenes, en altres projeccions, en altres festivals, ningú no gosaria riure o aplaudir i el terror té una part important com a gènere de ser disruptiu i portar la contra. Això no vol dir que jo mateix m'hagi sentit incòmode alguna vegada amb alguns aplaudiments que m'han trastocat una mica, però al final es tracta d'això. Sí, totalment.

Jo en Badi vaig aplaudir molt. El que vas aplaudir, exactament? Doncs a morts molt violentes.

Però. Doncs hem de censurar, Joan.

Bueno, marxo. Però perquè realment Badi és una gran pel·lícula, em sembla realment molt intel·ligent, està plena d'idees molt divertides i això molt més profundes del que sembla. La peli jo crec que és una bona metàfora sobre els estats del terror o de figures de poder que tenen sotmesos, siguin sectes o siguin països, estats dictatorials, com que el Badi és una espècie de dictador que té com quasi. Badi és Donald Trump. Buddy Donald Trump, sí, sí. Hi ha molts memes, de fet, a internet, una frase d'un senyor, hi ha molts memes a internet que comparen la petronja del Buddy, no?, com una espècie de Donald Trump. De fet, el Buddy hi ha una escena que intenta com abusar d'un personatge, també és un personatge realment molt molt ben caracteritzat com una figura terrorífica, sota aquesta espècie de bondat i de cosa com didàctica. I trobo que no només hi ha com idees de guió molt divertides, sinó que també de posada en escena hi ha, per exemple, un canvi de format que és una delícia, perquè no desvalorem moltes coses de trama, però la pel·lícula es va movent entre el format purament televisiu, com que fa una espècie de rèplica, no diré una paròdia, però realment és com més una imitació d'un tipus d'estil d'aquest tipus de sèries per nens, i una part com una pel·lícula, diríem, normal i convencional, però que té idees de direcció molt bones. I és una espècie de pel·lícula sobre els mètodes de captació d'una secta, com una espècie de secta, com una espècie de mètodes de captació de poder, però que el mètode és la televisió. I això em va fer pensar en dues pel·lícules, perquè. La pelicula, a mi, dins del vol que m'ha agradat, em va saber una mica de greu que no apostés més per profunditzar en els engranatges d'aquest sistema de captació, de com la televisió és un mètode de captació, un mètode de diament, i se'n vagi més a el que és l'aventura d'aquests nens per aquest món de la sèrie de Buddy, no? Com que ja apareixen més personatges d'aquest univers, una espècie de ventríloc bastant divertit, I aquesta part de l'aventura a mi no m'ha funcionat tant, però en canvi tot el que és el món que genera, el món sobre com es construeixen aquests programes, com la televisió capta, em van fer pensar, efectivament, amb la història de TVGlow, de la gent soure, que avui també en parlarem més, I també en The Cabin in the Woods, del Drew Goddard, que hi havia també una cosa de descobrir com un engranatge subterrani i aquella pel·lícula sí que explicava molt millor això. I aquí, en canvi, trobo que es queda més en una espècie d'explicació com més estètica, un recurs molt interessant, però que potser si hagués anat més cap aquí seria una pel·lícula que seria excel·lent.

Sí, ho apunta, apunta als engranatges però es queda més amb la amb la paròdia que per sort és un personatge que es diu Buddy i és un programa dels 90 perquè això ho podríem fer amb el Super 3 dels anys 80 tindries el Petri en comptes del Buddy i els sistemes de captació d'engranatges segurament serien molt similars i ens faria bastanta més angúnia probablement amb la festa dels Supers com a epicentre d'aquesta secta.

També teníem a la llista de les més esperades del festival d'enguany, The Face of Horror, sobretot per l'estètica technicolor que la directora Anna Wheeler ha triat per explicar aquesta història medieval en que una donzella espera pacientment el retorn del seu cavalli que ha marxat a la recerca d'aventures. Ella no s'adona que el cavaller en qüestió, que per fora sembla noble i a més és atractiu, és un individu que no té cap mena d'escrúpols i que l'únic que vol d'ella és la seva posició social i la seva propietat. Clar, què passa? Un cop casats, la veritat surt a la llum i a partir d'aquí es desencadena una tragèdia que es convertirà en venjança. Es veu que la pelicula és un remake d'una pelicula japonesa de finals dels anys 50 i he de dir que jo pensava que era original.

Sí, ho va explicar la seva directora quan va presentar la pelicula i jo tampoc ho sabia i em va sorprendre perquè bé, no he vist la pelicula ni l'obra de Kabuki en què s'inspira però a mi me la imagino bastant diferent del que ha proposat Anna Piller. És una pelicula que i m'ha passat amb una altra pelicula també d'aquest festival que era No Rest for the Wicked. Que el meu problema principal és que l'element fantàstic entra massa tard. És a dir, és una pel·lícula prodigiosa a nivell tècnic perquè realment el Technicolor està súper ben recreat i no només el Technicolor sinó que remet molt a aquelles pel·lícules dels 50 en el tempo, per exemple, en com els actors diuen i quan diuen les frases de diàleg, en aquest sentit de l'humor, que evidentment està exagerat perquè parodia aquelles pel·lícules, però. Com està recreat tot minuciosament és superinteressant, perquè tinc la sensació que si ho hagués fet només una mica pitjor, no hauria funcionat gens. I hauria quedat com un intent barroer, fins i tot, d'homenatjar o imitar aquelles pel·lícules, però aquí la clava, realment. En el vestiment, en el vestuari, fins i tot en la posada en escena dels matte paintings, d'aquests escenaris que tots són com de cartropedra, que saps que de seguida caurà la paret.

I a més és un atractiu molt gran de la peli el fet d'endinsar-te de nou en aquest univers

estètic llavors això està perfecte és a dir, és el que més t'atrau de la pel·lícula i és el que a mi més em funciona el que passa és que la pel·lícula parteix d'una premissa que tampoc explicarem molt perquè crec que la gràcia és descobrir-la i és aquest element fantàstic que entra massa tard. I aleshores, com que entra massa tard i hi ha com una sobreexplicació, i per mi la metàfora és massa evident perquè no deixa de ser una crítica al masclisme, a la posició de la dona, la típica dona que espera que el cavaller torni, de la guerra. Em va semblar que era una idea que ja estava molt mastegada, que ja estava molt explicada, que evidentment és important i que sempre s'ha de continuar explorant, Però vaig pensar que perdia força perquè l'element sobrenatural que és en el qual es basa tot aquest missatge, quan entra ja és a l'hora i pico de pel·lícula, llavors la pel·lícula es fa molt llarga, fins a cert punt es fa repetitiva perquè segueix com un patró que ja hem vist i el recupera molt sovint i massa sovint i amb massa facilitat. I llavors em va perdre i em va saber greu perquè realment estava molt a dins de la pel·lícula, perquè com que aconsegueix captivar-te molt amb l'apartat tècnic, jo m'hi vaig entregar, però a mesura que passaven els minuts pensava, però i ara quan ve lo bo? I quan ve lo bo, quan ve lo bo, i quan arriba ja estàs una mica cansat. I llavors es fa bastant bola i crec que perd la força que podria tenir. Si hagués entrat directament amb l'element fantàstic. Joan, no sé si a tu també et va passar, però et vas tenir aquesta sensació molt clara.

Jo estic molt d'acord. De fet, jo aquest estiu vaig tenir la sort de poder veure la pel·lícula original, la de Ghost Story of Yotsuya, en el Festival Cinema Ritrovato, i era una pel·lícula que jo desconeixia per complet i em va fascinar. I realment jo definiria The Face of Horror com una bona adaptació, crec que és una bona adaptació de la pel·lícula, però que per mi ha sigut una petita decepció. Jo tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula, més pel component original que tenia The Love Witch, que era realment una pel·lícula que malgrat era un exercici d'estil era molt original, i aquesta, a diferència de la pel·lícula original, la de Ghost Story of Yotsuya, que. O sigui, era la història i ja està, aquí l'Anne Biller vol fer una espècie de en aquesta intenció de ridiculitzar la figura del cavaller, que realment és molt divertida, però hi ha com tota una espècie d'afegit que a la pel·lícula japonesa no hi és, simplement per fer aquest subratllat contra la figura del cavaller, és una pel·lícula que reflexiona molt sobre la figura de l'home com a. Com el que empresona la seva dona. Llavors, hi ha tota una espècie de paròdia del món de caballeries que està molt ben feta, de fet, pel que ho deies del vestuari, ho fa la pròpia Ann Biller, que trobo que la pel·lícula original ja era inherentment feminista. Llavors, com tota aquesta espècie d'afegit de la directora, tens la sensació que això, que ho ha sorprès massa. Malgrat tot, em sembla una pel·lícula que és bastant divertida, és terrorífica també, però sí que és cert que el terror arriba tard.

Un altre candidat a guanyar el Premi a la millor pel·lícula, que potser ha passat més desapercebuda, és The Spiral, thriller psicològic del director italià Paolo Stripoli, que té una inspiració austriana evident, perquè parteix d'un pacte que embarcarà tota la família. La pel·lícula comença amb la mare confessant la veritat, 20 anys enrere la seva filla va patir un accident, i hauria perdut la cama si ella no hagués acceptat un pacte amb una dona misteriosa per salvar-li la cama a la filla. I clar, qui no hauria acceptat el pacte? El dilema de Faust és impossible de resoldre i 20 anys després és hora de cobrar el deute. Al mateix temps, la confessió de la mare destapa aquesta mentida que, clar, se m'ha tingut durant anys alterant la relació entre mare i filla.

S'ha de dir que no és fàcil fer una pel·lícula original sobre la idea del pacte amb el diable, idea molt treballada. En aquest cas, inicialment sembla que l'italià Paolo Stripoli es decanti per una lectura costumista del relat faustià, tanmateix, a mesura que avança la pel·li, tot es va tornant més grotesc. Per mi fins i tot una mica evident apostant fins i tot per un mal gust en el retrat dels cossos decadents dels seus personatges la pelicula combina imatges d'impacte i d'altra banda també molt de terror psicològic i per mi se salva d'un possible oblid gràcies sobretot a la tasca de dues grans actrius del cinema italià d'una banda Jasmine Trinca que interpreta la mare i que és directora a més d'actriu. L'altra també és directora més d'actriu i és una gran diva del cinema italià contemporani per la que tinc molta devoció, que és Valeria Bruni Tedeschi, que fa un paperàs en la pell d'una diablesa molt civilina i molt, molt sarcàstica. Per mi val la pena la pel·lícula per diferents motius, però sobretot per la Valeria Brunitedeschi.

Sí, estic molt d'acord. Realment les escenes de les dues són molt poderoses. Jo la veritat és que la vaig veure ahir i encara estic destrossat. És la pel·lícula que més malestar m'ha generat en tot el festival. Crec que és molt interessant posar el dimoni en una espècie de quotidianitat i aquesta espècie de decadència de la família a través dels pactes amb el dimoni. Està molt ben escrita, la pel·lícula, però. De cadència del món burgès. Exacte, exacte. Hi ha una crítica social forta. Clar, clar, hi ha la intenció aquesta de la mare de voler aferrar-se a la burguesia, a la que pertany, i l'únic que fa és enfonsar encara més la família. Però sí que sento, una mica, darrere del que deies tu, Manu, del retrat dels cossos de cadència dels personatges, és una pel·lícula que es va convertint cada cop més en més malvada. O sigui, trobo que hi ha com una espècie de. Em va fer pensar en les pel·lícules del Yorgos Lanzimos o com d'aquesta pel·li que es el Sacrificio de un Ciervo Sagrado, que és una pel·lícula que detesto, i que hi ha alguna cosa com d'un esperit del dimoni que s'apodera de la pel·lícula. O sigui, hi ha alguna cosa com de recrear-se en certes idees una mica sàdiques. Em sembla una gran pel·lícula, molt poderosa, però a la vegada. El sadisme de la pel·li et va tirant rebaix. Clar, se le apodera com la. Sí, molt, molt. O sigui, hi ha un parell d'escenes que em van semblar realment molt, molt sádiques. Però, repeteixo, que em sembla una pel·lícula molt poderosa.

Una de les propostes més interessants del festival ha estat The End of It, una pel·lícula que planteja un món on la humanitat ja ha aconseguit vèncer l'envelliment i la mort. La protagonista és una dona que té 250 anys, interpretada per Rebecca Hall, i que té una vida acomodada, podríem dir, però la immortalitat ha fet que res no tingui sentit i, per tant, ella desitja morir. Quan ho expressa la seva família, això obre una crisi, que és l'eix de la pel·lícula, una pel·lícula que és òpera prima de la directora catalana Maria Rodríguez Bayona, que, aclareixo, res a veure amb el Bayona que tots coneixem, perquè hi ha una consciència de cognom i res més.

Jo començaria l'anàlisi d'aquest film comentant que ja portem unes quantes pel·lícules que s'aproximen al fantàstic des d'angles inusuals. Està la barreja de gèneres de Hope, el terror naturalista de Company, per exemple, i aquí trobem una altra proposta, una mica heterodoxa, estranya i força interessant, perquè The End of It utilitza la idea de la mortalitat, o en aquest cas la immortalitat, per explorar unes existències vampíriques i molt decadents. La qüestió de la decadència del món burgesc també aquí està molt present, fins i tot connectant amb l'univers de Michelangelo Antonioni. Però bé, a través d'aquest retrat d'una comunitat molt privilegiada i força snob, són un univers molt arti, i la Maria Rodríguez Bayona formula una crítica enginyosa d'aquest món burgesc. Jo diria que la pel·lícula captiva, per la seva estranyesa, tenim mares, pares, que tenen com la mateixa aparença, que els seus fills i els seus nets aparenten la mateixa edat, és tot molt estrany, però el que no funciona tan bé per mi és que de vegades té un ritme una mica apagat, però acaba funcionant, sobretot gràcies a la interpretació de la sempre magnífica Rebecca Hall. En aquest sentit, jo crec que s'ha de destacar que una directora catalana debutant hagi estat capaç de convèncer, perquè siguen els protagonistes de la seva peli estrelles com Rebecca Hall, Gael García Bernal i la Numi Rapaz per protagonitzar la

seva òpera prima. Déu-n'hi-do, imagina't la següent pel·lícula. Imagina't la quarta pel·lícula, quin repartiment ens portarà. Haurà de ser una qüestió molt, molt estel·lada. I penso que segurament hi ha una gran part d'això que és el guió. Jo crec que el punt de partida, la idea i el guió són molt bons,

segurament. El guió és potent, però visualment també. També, també. És una passada, perquè ella va treballant amb la idea que la mort només tindrà sentit en el futur com una espècie de gest artístic subversiu. La protagonista, la Rebecca Hall, és una artista que intenta trobar un sentit a la seva vida i al seu món creatiu i només el troba sobre el paper, no desvelarem com acaba, però em torna la idea de la mort.

I com explica tot això molt visualment? Ja només el punt de partida de fet, que és aquesta festa d'aniversari, tu no saps que tens 250 anys fins que no veus el cartell de. Felicios 250, no? Sí, aquesta manera de buscar sempre una manera visual per explicar el que està passant també és la marca

d'una bona cineasta. I també estan els gestos dels actors, perquè clar, no ho veus evidentment en el seu rostre, en una bellesa física, però en el gest hi ha un cansament d'estar viu. Com s'interpreta això?

Rebeca Hall ho sap fer. Molt inquietant. També hem vist Onze, que és l'única pel·lícula rodada en català que hem vist en tot el festival, que ja és greu això, eh? Deixeu-me dir. La firmen les cosines Paula i Clàudia Serra i segueix un grup d'escoltes que marxen d'excursió a la muntanya i a una forta tempesta de neu els tanquen un refugi. Són deu nens i dos monitors. I no només queden atrapats allà, sinó que descobreixen que hi ha un nen més, que és el que fa Onze, que ningú no coneix.

Això no és un lloc per venir amb nens. Estarem sols? Sí. Voleu fer tot el sovint que vulgueu. No ho sentirà ningú. Onzo.

Com et dius? Lleu. Sí, un nen perdut. Ostres, Lleu, i això?

Diuen que no vindrà ningú fins que passi la tempesta.

Aquí també tenim gent atrapada a la muntanya, com a company, i la veritat és que és una peli que m'ha impressionat molt. Com a balandrau, també. Exacte, com a balandrau. Una connexió. I m'ha impressionat perquè a nivell estètic, a nivell visual, és una pel·lícula molt convencional, amb els seus plans de dron per la muntanya, com una mica tot el que podem imaginar en una pel·lícula com que no aposta massa a nivell visual, però que a nivell de guió em va impressionar i impactar, inclús, lo forte que va. O sigui, com que va fins a les últimes conseqüències dels seus actes. O sigui, hi ha una espècie de violència que no esperava per res en una pel·lícula amb tants nens. A més, de fet, a la Ciutat Sitges estaven els 11 nens a la sala, amb els seus pares aplaudint, els pares i els que més aplaudien les mortes, etc. Aquí també hi hauria un altre debat. Per tant, salvats. No, salvats. Si els pares poden aplaudir, tu aplaudeixes el doble. Exacte. I em va impressionar això, perquè realment és una peli que va molt, molt forta, i em va agradar que també, en el cas del psicòpata de la pel·lícula, que és un nen, la pel·lícula no expliqui, no intenti justificar-lo explicant com no és aquest nen,

l'origen, etcètera. És un encert. Ja fa temps que crec que jo vaig tornar a la tabarra amb això. Jo penso que hem arribat a un punt d'intentar explicar sempre la maldat. Que és que no, que de vegades la maldat no té explicació i que a més a més fa la pel·lícula més avorrida moltes vegades en comptes de més complexa. No hi ha res més terrorífic que el misteri. Exacte, exacte.

No és una pel·lícula plena de misteri que realment em sembla impressionant que dos directores que és la seva primera pel·lícula aconseguissin generar tanta, tanta tensió en un únic espai i que realment apostin per una pel·li tan violenta i tan. Sí, amb tanta tensió, o sigui, em sembla que realment són dues directores a seguir, i molt, molt, molt bona la interpretació de la protagonista, la Mia Salapatau, que fa com d'una final girl que està increïble.

També hem vist terror japonès, Never After Dark, pel·lícula dirigida per Dave Boyle, que té com a protagonista una médium itinerant que es dedica a ajudar les ànimes que no poden passar al més enllà, i la seva feina la porta a una casa situada en una zona rural, molt recurrent el tema de la casa de la zona rural, on ha d'ajudar un ànima que serà particularment difícil. És potser una de les més fluixetes del festival?

Segurament, sí. Clar, jo tenia esperances perquè el J-horror, el terror japonès, a banda de ser molt japonès, també fa molt de terror i els japonesos són molt bons. O sigui, no els cal gaire per fer-t'ho passar malament, hi ha pel·lícules de pressupost baix que són molt efectives en aquest sentit, no els cal grans astridències ni coses molt pensades, amb molt poc realment són hàbils per fer-t'ho passar malament. I aquí no ho vaig passar gens malament. Crec que vaig tenir molt la sensació, no sé si entendreu aquest referent, però per mi era un referent molt clar. Sabeu quan adapten un manga o un anime a la versió live action amb molt poca pasta? Sí. Doncs aquesta flaire la tenia aquesta pel·lícula.

Sí, és més, sé què vols dir i ho veig. Oi? Ho veig.

I fins i tot vaig pensar, ostres, a veure si és una adaptació, i jo no me n'he enterat. I després, no, la idea original també és del director, que també és el guionista, però tenia tot com aquest tuf de cosa com molt poc pensada, en aquest sentit. I llavors, l'altra cosa que em va treure molt de la pel·lícula és la germana de la protagonista, que, sense explicar molt, sempre apareix reflectida en els miralls, en planos veritablement. Surrealistes, de lo mal fets que estan, i a sobre està caracteritzada com la dona del matrimoni Arnolfini. I això a mi és una cosa que em va treure moltíssim, però moltíssim, a més hi ha moltes escenes que dialoguen les dues germanes, i entre això que no em va fer por i que tot tenia com un toc així barat, per mi sí, és de les més fluixes d'aquesta edició. Jo he de defensar la composició de plans amb les germanes, les reflexions.

Va ser de les poques coses que m'agrada de la peli, però sí que és cert que és una peli insubstancial, que hi ha, com que realment té aquesta espècie de tuf, com a pel·lícula més cutre, i això també crec que ho fa el fet que intenta, el gir és raríssim, intenta posar noves capes. Ja el veus a venir, també. Ah, no, jo el vaig veure a venir. A mi em va sorprendre molt. He de dir que la Marta, normalment, es veu a venir les coses, és així, i de tots és la Camila que es veu a venir les coses. Però sí, és una pel·lícula que no passa en la història. De fet, ara l'he vist al guió i no me'n recordava, que havíem de parlar d'aquesta pel·lícula. Descullant la minesta indiscreta. Així t'ha impressionat la pel·lícula. Sí, és una llàstima, perquè jo crec que l'Ignis sí, és una mica prometedor, fent com més mirant els fantasmes des de la curiositat i la complicitat. De fet, la protagonista diu que li fan més por a les persones vives que no pel les fantasmes, perquè les persones vives no saben el que volen. Llavors, comença d'una forma més, potser més interessant, però sí que després es torna molt convencional.

Acabem ja el repàs d'aquestes candidates a la millor pel·lícula festival de Sitges amb Históries de la Noche. Una pel·lícula francesa del subgènere de la invasió domèstica, on tenim una família que viu en una zona rural força aïllada, on tenen una única veïna, que és una pintora, celebren l'aniversari de la mare, aniversaris també n'hem tingut molts, per cert, aquest any de Sitges, que fa 40 anys i li munten una festa sorpresa. Però la sorpresa es produeix quan hi rompen, dins la masia, tres homes que estan relacionats amb secrets del passat que la protagonista ha intentat amagar. L'actriu principal és Havja Herzi, que ja havia treballat amb la directora Lea Misius a la seva anterior pel·lícula, Los Cinco Diablos, i també hi apareix Mónica Berucci, interpretant la veïna. Sí, aquesta pel·lícula va

estar a la secció oficial del Festival de Canes abans d'arribar a Sitges. Sobre el paper, som davant d'un film que s'aprova més al thriller o al drama que al terror. De fet, com deies, Toni, és un relat d'invasió domèstica. I en tot cas, es nota que la directora, la Lea Misius, té un passat en el cinema fantàstic i de terror. Sap crear tensió, sap crear angoixa. La pel·lícula té les seves pujades i baixades de ritme, però proposa un joc molt interessant com de finestres indiscretes entre dues cases a aquesta França rural. Són les cases de la protagonista i la seva veïna, tot molt Hitchcockià. Al final, per això, per mi el més interessant és el personatge del malvat de la funció, a qui dona vida el gran actor Benoit Magimel, que de jove, m'encanta recordar això, va ser una espècie de sex symbol del cinema francès, i que ara s'ha especialitzat en donar vida a aquests personatges una mica de cadents sinistres, el recordo, per exemple, a Pacificion del Albert Serra. Puc acabar dient que, no sé si heu notat, estic reivindicant al final moltes pel·lícules pels seus actors i actrius. No sé si això és un signe massa positiu del conjunt de les pel·lícules. Tinc la impressió d'haver vist millors interpretacions que millors films en global.

Això ho diu tot. Després anirem a la pala final.

En aquesta pel·lícula, realment, jo crec que el millor són les interpretacions, no només del Magimel, sinó també de la família protagonista, i crec que la directora, a mi m'agrada més quan la primera part de la pel·lícula, abans d'aquesta invasió domèstica que aconseguís, trobo com transmetre molt bé la tristesa d'aquesta família. Amb problemes econòmics, amb problemes sexuals, i la directora jo crec que li vol donar potser massa profunditat emocional en aquesta invasió domèstica, i m'agrada, em sembla una bona idea la proposta, crec que no acaba de funcionar. Com a curiositat, hi ha una escena que va ser bastant, no aplaudida, no va haver-hi aplaudiments com a tal, però sí que va haver-hi molts llibres a la ciutat Sitges, que és una escena on un dels invasors li explica a la Mònica Bellucci què són les backrooms. Sí. I ensenya a la pantalla del mòbil unes backrooms i veus com unes imatges de backroom de la pel·lícula backroom i em va semblar com de sobte una espècie d'erupció d'una altra pel·lícula en una pel·lícula que no es parava per res molt meta en una pel·lícula que no es parava però bé, sí que és cert que genera una tensió que està bé però que acaba sent bastant oblidable i acabes una mica cansat vols que realment la resolució arribi no tant pels personatges sinó per tu mateix com a espectador.

I ara anem amb una pel·lícula que només hem pogut veure la Marta i el Joan. Al Manu tu no hi vas poder arribar, jo tampoc. I ara seria interessant tenir una tercera veu, perquè no podeu estar en llocs més oposats l'un de l'altre. Ara ve un duel, estimants oients, perquè hem de parlar de Wildwood, la nova pel·lícula de l'estudi Laika, responsables de Kubo, de Coraline, animació stop motion amb efectes digitals, per explicar la història d'una nena que ha de trobar el seu germà que s'ha endinsat al bosc. Allà es desplega un univers molt gran, amb molts personatges, moltes faccions, amb una animació que té aquesta qualitat artesanal difícil de trobar enlloc més, i que literalment la Marta troba la millor pel·lícula del festival, no qui s'ha escrit, del món. Sí. I el Joan ha contestat en el WhatsApp quin desastre de pel·lícula. Per tant, ara no sé, trobeu un punt mig entre els dos. Joan, prepara't per morir. Jo tinc moltes ganes d'escritar-te.

Jo també a tu. Perquè, o sigui, crec que és l'única persona que conec i que he llegit que no li ha agradat aquesta pel·lícula. Llavors tinc moltes ganes de saber els arguments del Joan.

No passa res. A mi em va entusiasmar Digger i la majoria de vosaltres. Jo també estic a favor. Tu estàs a favor del Digger, mano? He trobat algú? Sí, sí, s'ha de fer justícia. Fem equip, mano, perquè estem sols, t'ho dic.

Wildwood és millor que Digger, ja us ho dic. A mi m'ha semblat la millor del festival, però amb moltíssima diferència i l'he posat en el top 3 de les meves millors pelis de l'any, de moment. Queda molt perquè s'acabi l'any, bueno, no tant, però queda perquè s'acabi l'any, però de moment està en el top 3. D'entrada, perquè, i és el que més crida l'atenció de la pel·lícula i és el que més s'ha d'aplaudir, és l'apartat tècnic. O sigui, el stop motion a mi em sembla de les coses més difícils de fer en animació, perquè requereix un nivell d'atenció al detall, un nivell de cura, de ser molt meticulós amb allò que estàs fent, requereix molt de temps, que de fet l'Aika és una estudi que triga a treure pel·lícules, perquè clar, requereixen moltíssim, moltíssim temps, i aquesta pel·lícula tinc la sensació que han posat tots els seus esforços en fer. La millor pel·lícula de stop motion possible hi ha coses de l'animació d'aquesta pel·lícula que jo em fotia les mans al cap pensant amb el que costa amb stop motion que recordem és aquesta animació que mous una mica el personatge has de fer una foto mous una altra miqueta el personatge fas una altra foto i això són com els fotogrames i els has d'anar muntant. Estava pensant, com pot ser que aquests bojos hagin fet això? O sigui, una atenció al detall, amb coses que dius,

és que no us calia realment fer aquest moviment de cella, per exemple, però l'heu fet, i l'heu fet per nosaltres, pels espectadors, perquè gaudim d'aquest moviment de cella. Aleshores, això, juntament amb. Un món que aconsegueixen crear, que és veritat que està ple de referents, perquè a mi em va fer pensar moltíssim en Narnia, per la idea de personatges de nens que entren en una espècie de món, bosc encantat, on hi ha animals que parlen, que són antropomòrfics, que està dividit el món en dos bàndols. Aterroritzat per una bruixa dolenta que culmina com en una gran batalla. És a dir, és Narnia i de fet veu molt també visualment de molts d'aquests referents. Després en un altre apartat em va recordar molt els videojocs de Zelda per aquesta manera dels espais, els escenaris que munta. O sigui, està plena de referents però aconsegueix ser molt única. També remet a les pel·lícules de Miyazaki, em va fer pensar en Arrieti, en Princesa Mononoke, és a dir, té com molts referents, però a partir d'aquí aconsegueix ser molt única i molt original en el que explica i en com ho explica. I, a part d'això, la història a mi realment em va calar moltíssim, perquè els personatges, és veritat que hi ha molts personatges, però per mi tots estan molt ben treballats. La protagonista, sobretot, crec que podria. Haver acabat sent molt arquetípica, però aconsegueixen trobar-li

un punt diferent, un punt divertit, un punt una mica gamberro també, que fa que sigui molt interessant. Tots els personatges crec que tenen alguna cosa única que fa que puguis connectar amb ells i que els entenguis i que estiguis al seu favor o en contra seva. I després que no cau molt sovint en els tòpics d'aquesta mena de pel·lícules. Els pares de la protagonista juguen un rol molt diferent del que hem pogut veure fins ara. La dolenta té una motivació, però és dolenta i no hi ha com una intenció de redimir-la o de voler que connectis amb O sigui, pots connectar amb ella, però tampoc cau com en els estereotips d'aquesta mena de pel·lícules. I després, a mi, una cosa que em va sorprendre és que és una pel·lícula bastant hardcore per. És molt violenta. Sí, és molt violenta. La primera escena ja és tota una declaració d'intencions que jo dic, ah, d'acord, o sigui, anem per aquí, anirem per aquí, i això anirà així. Em va semblar molt valenta i que potser no és apta per tots els nens.

Bé, Corellant, que és precedent del mateix estudi, sí que era per nens, però havies de vigilar una mica.

Clar, i en aquest sentit m'interessa perquè no tracta els nens de tontos tampoc, els ofereix aquest repte d'entrar en aquest món fosc, en què no tot és del color de la rosa, sinó que realment les accions tenen conseqüències molt tangibles i molt evidents i que són molt les del món real. Llavors, et fa riure, t'emociona, visualment et colpeix, em passen una pel·lícula absolutament rodona en tots els sentits.

Joan, a tu no t'ha agradat, no t'ha emocionat el moviment de Cella?

A mi m'ha abrumat, o sigui, crec que aquesta voluntat de ser com la pel·lícula definitiva en stop motion, que és la pel·lícula més llarga de la història del cine en stop motion, que no només en quant a la durada, sinó en aquesta èpica que té la pel·lícula. Hi ha aquesta espècie de gran batalla de fer aquest món, que realment és un món que és interessant, malgrat que jo crec que hi ha una mica de pot i pot i de moltes coses, com que mescla moltes coses, però bueno, és un món que es genera i que realment la pel·lícula té, jo crec que es perd en aquesta búsqueda de l'èpica, i és una èpica que per mi t'exigeix des del minut zero de la pel·lícula, o sigui, tal com comença la pel·li, com. Hi ha una escena amb una música molt forta, hi ha uns personatges que fan una cosa bastant forta, hi ha una presentació de set personatges, després presenta com a. Hi ha tants personatges, Marta. A mi em va semblar que era com que tota l'estona et presentava molts personatges i jo estic molt d'acord amb els referents que has citat tu, de Narnia, de Ghibli, i també jo no he jugat tant a videojocs, però quan jugava sí que a videojocs com el professor Leighton, com que mons així, com entrar a mons diferents. Em recordava, però, per exemple, les pel·lícules de Ghibli trobo que tots els secundaris tenen un valor més simbòlic, com que a vegades, inclús, ni tan sols, per exemple, els ocells de l'última pel·lícula del Ghibli, el Chico y la Garza, a vegades hi havia uns ocells que passaven per allà i estaven anant al món, però que no tenien una espècie d'arc dramàtic o de pes molt fort. I aquí trobo que cada personatge ha de dir la seva i ha d'explicar la seva història. I vaig acabar molt cansat. Realment, per mi, la sensació. Sense menstenir el valor del tècnic. Per mi va ser com quan agafes un AVE i no tens auriculars i poses a la pantalla una peli d'animació que hi ha trens, hi ha nens, no sé, i poses una peli d'animació que no entens res i has d'esbrinar-ho i és com, ostres, però on va aquesta trama? I t'has d'imaginar tu. És una sensació similar, com que va haver un punt que vaig pensar, és que jo no puc incorporar més personatges en el meu cap. O sigui, hi ha tanta gent. És curiós, això. Hi ha tanta plastilina, com que realment. No sé ni si és plastilina, però hi ha tanta gent que vaig quedar molt abrumat, quan realment sí que pensava en aquests referents i pensava, ostres, que xulo hagués sigut que realment fos una pel·lícula potser més ordenada o que no tingués tanta por potser a ser avorrida. Vaig tenir aquesta sensació, com que la pel·lícula comença molt forta i després. Després ja passa com l'incident desencadenant, que és quan agafen el bebè, no? I portes potser cinc minuts de peli, llavors potser, inclús si hagués durat una hora més, la peli, hagués agraït com aquesta tranquil·litat de les coses que van passant. O sigui, la vaig sentir com a ser una pel·lícula que estava com desesperada, d'alguna manera. I vaig anar amb una amiga que també li va passar el mateix, així que són dues persones que no. Mira, mira com va a recórrer.

I tu vas. Jo vaig anar amb més gent i a tothom li va agradar molt.

A les sales es percebia que agradava i la gent reia. Però Joan, no li demanis una hora més a una peli de stop motion? Que vol dir uns quants anys més de producció. A mi m'hauria semblat que em deixava respirar una mica més.

Entenc què vols dir. Clarament esteu dividits, estarà molt bé. Quan el Manu i jo la puguem veure i els oients també, opinarem. Tornem a parlar de la pel·lícula. Evidentment, tornem a parlar de Wildwood, perquè a més té pinta que serà una de les. Per mi ha de guanyar l'Òscar, ja t'ho dic. Probablement continuarem parlant, perquè exacte, en el terreny de l'animació, com a mínim, serà una de les pel·lícules de l'any.

I l'última candidata que repassem és Leviticus, que de fet vam comentar la setmana passada al programa anterior, la pel·lícula d'Adrian Chiarella, que parla de la repressió del desig homosexual passant-lo pels edats del cinema de terror amb unes teràpies que desperten un monstre que pren la forma de la persona que més desitges. He de dir que és un visionat que ha anat creixent a mesura que han anat passant els dies, això passa en els festivals, Mira, és una pel·lícula, i si és molt recent, doncs el pòsit que ha deixat encara és difícil d'avaluar-lo. Ara que ha passat una setmana, he de dir que és una pel·li que ha anat creixent en el meu rànquing particular.

A mi m'ha passat al contrari, de fet. Està en el revés. Sí, com que crec que podria haver sigut potser un pèl més juganera amb aquesta fórmula, aquesta interessant, sobre que veus a la persona que més desitges com la persona que et persegueix, no?, com una espècie de entre monstruos que et matarà. I crec que sí que podré ser més juganera, però bé, crec que em mantinc amb el que vaig dir la setmana passada sobre que m'agrada molt que aconsellés la pel·lícula de, malgrat que hi ha un element fantàstic i terrorífic, el que acaba sent més terrorífic és l'acció dels humans, dels personatges humans que volen que aquesta parella de nois no puguin estimar-se, com aquesta homofòbia, aquesta terapia de conversió, acaba sent aquesta mare que vam esmentar, acabi sent el més terrorfic de la peli i també que crec que la història d'amor entre els dos nois funciona molt bé, o sigui, fa que tu t'enamoris d'aquests dos nois com a parella i vulguis que els hi vagi bé. Llavors sí que les seves virtuts les mantinc, l'únic que sí que trobo a faltar potser que. Que incluís, no sé, com certs discursos menys monògams, dins del O sigui, com que, malgrat que hi ha com aquesta espècie de. Hi ha un primer gir que és interessant, potser si ho hagués portat cap a un terreny com de què passa si estimes a dues persones, no? Com que em plantejava

això aquesta setmana. Clar, clar. Segurament se'ls hauria anat la pel·lícula, o sigui. Era una altra pel·lícula, eh? Exacte. Bueno, que cau també la idea aquesta de l'aparença del monstre és la persona que amb tu més desitges, que en principi la que més desitges és una. Si fossin dues, exacte, seria una altra pel·lícula, però és que la mecànica de la criatura es trencaria. A mi m'ha semblat molt interessant sobretot això, sobretot que la criatura, evidentment la comunitat és la gran malvada, és el monstre, però inclús la criatura en si mateixa, que no deixa de ser la culpabilitat com el gran monstre, Em va semblar una idea que és molt interessant. Bé, hem repassat unes quantes, no totes, però unes quantes de les candidates a millor pel·lícula. Per tant, ara us he de demanar la pregunta, que és, quina creieu que guanyarà? És difícil, eh? Si voleu m'avanço i us dic que jo crec que guanyarà Hope. Ah, doncs jo estic d'acord amb tu.

Estàs amb mi, Manu? Sí. Crec que hi ha, sobretot, aquesta qüestió maximalista, la idea d'estar veient quelcom que no s'ha fet. Una pel·lícula que porta l'acció, la sublima, i la porta cap a la idea de l'espectacle total, combinant tots els gèneres imaginables. Aquest component com megalòman i maximalista crec que pot pot conquerir el jurat. Sempre és difícil adivinar cap on tirar un jurat, però jo també apostaria per Hope.

A més, vam dir des del principi, des de la setmana passada, i de fet ja a Canes, vosaltres estàveu apuntant que era una pel·lícula que quan arribés a Sitges tenia tots els elements necessaris per impressionar el públic de Sitges. Penso que això és el que ha passat. I és veritat que els jurats són difícils de saber, però seria una mica estrany que una peli que està tan clarament dirigida al públic del Festival de Sitges, i el públic de Sitges l'ha rebut amb els braços oberts, de cop i volta el jurat anés cap a una altra banda, que estaria bé, podria guanyar Levíticus, i tampoc no seria estrany, o Sanguín, que és una bona candidata, perquè el terror corporal darrerament tira molt.

Clar, a mi sempre em fa dubtar, aniran per la que és clarament la guanyadora, intentaran sorprendre i treuran per una cosa com Sanguín, que potser menys gent tenia les travesses. Clar, Hope, estic d'acord que pot ser i pot guanyar. Clar, a mi idealment m'agradaria Wildwood, perquè ja he fet la meva candidatura a favor de Wildwood, però normalment passa que el cinema d'animació no se'l considera de la mateixa manera que el cinema de no animació.

De persones humanes. No, i a més és el contrari de Hope, és a dir, si Hope és una pel·lícula típicament Sitges, Wildwood no és tan típicament Sitges.

No, tot i que és veritat que hi ha un apartat de Sitges que sempre ha apostat molt per l'animació i s'han vist grans pel·lícules de Mamoru Hoso, de. De Miyazaki, és a dir, sempre hi ha hagut molt d'interès, sobretot per l'animació japonesa, però de posar en valor l'animació i crec que en molts sentits Wildwood sí que és una pel·lícula, no tan evidentment com Hope, però sí que és una pel·lícula. El que passa és que jo crec que el jurat. Potser no, també perquè és una de les més esperades o de les més durejades en general. Crec que la passaran potser una mica per sobre i tiraran per una cosa més purament Sitges. Va dir no guanyarà, no?

Podria ser. Podria ser. Jo crec que tindria bastants números de guanyar. Seria un premi bastant merescut. Tot i així jo aposto més per The Spiral. I crec que. Penso que realment és una pel·lícula que. Promet algo que tenen com aquest tipus de pel·lícules de culte, que són de culte més per la brutalitat dels gestos que proposen. Pel·lícules com Old Boy, com Irreversible, pel·lícules que quan surts de la sala pots parlar-ne molt sobre el que t'ha provocat i sobre l'ètica i la moralitat del que ha passat. Una cosa és com. Actes brutals, i aquesta pel·lícula té això, té això que genera dilemes ètics i morals que permeten que l'espectador pugui sortir del cine i que les converses no són com aquests jocs de què preferiries, no? Hi ha alguna cosa d'això a la pel·lícula que jo crec que, malgrat ser una pel·lícula que és una pel·lícula gran a nivell de pressupost, la pel·lícula que està seleccionada pels Oscars per Itàlia, té aquest component que quan surts de la sala en pots estar parlant moltíssim.

Us he preguntat quina creia que guanyaria, no us he preguntat quina és la que més us ha agradat. I ara obro també, eh? La que més us ha agradat no només de la secció oficial, sinó en general que hagueu vist al festival.

A mi com a pel·lícula la que més m'ha agradat és Teenage Sex and Death at Camp Miasma. La pel·lícula extraordinària. Tots? Anem els quatre?

Sí, no, no, Wildwood, Wildwood, però també Camp Miasma.

Però a més, en cap mi asma, he de dir que m'ha passat una cosa durant el festival, que com més pel·lícules veia durant el festival, més m'agradava cap mi asma. I no per demèrit de les altres pel·lícules, sinó perquè realment la reflexió que proposa la gent sobre la figura de l'espectador envers les pel·lícules en general, però concretament les pel·lícules de terror, M'he sentit molt connectat amb la pel·lícula. M'ha crescut moltíssim. Tinc moltes ganes de tornar a veure, de fet. A mi m'encanten diverses

coses de la pel·lícula. La primera, que tots la mencionem de maneres diferents, per alguns és camp miasma, per altres teenage sex. És que és molt llarg de dir teenage sex. Tots aquests conceptes barrejats em sembla genial. També, també. Però sobretot m'interessa el fet que és una pel·lícula que es pot llegir de diferents maneres aquestes pel·lícules que són diverses qüestions alhora i no només una combinació de gèneres em sembla molt interessant i en aquest cas em sembla una pel·lícula que té una dimensió sensorial molt poderosa la qüestió d'aquesta química sensual entre la Hannah Entwinder i la Gillian Anderson aquest món fantàstic però força com tàctil com a usted també que presenta. O està tota l'ús de la música pop, els plans, seqüències, objectius. Té tota aquesta qüestió envolvent a nivell sensorial, però alhora l'estàs veient i sembla que estàs veient una classe teòrica sobre com redem el cinema, sobre el valor cultural del cinema, aquesta espècie de reflexió sobre la tradició del cinema slasher en clau queer. Què volia dir una pel·lícula? Què vol dir ara i és una meravella una classe

teòrica que al mateix temps reivindica que no haurien de fer teoria que aquesta és com la doble volta i que ens haurien de deixar anar

més és fort de camp miasma que molta gent es queda amb la seqüència més sitges que també és quan la vam veure a Canio això a sitges anirà però duríssim i en canvi a mi el que més recordo i el que més se m'ha quedat és. Precisament això que diu el Manu, aquest monòleg que té Hannah Einbinder sobre ella mateixa reflexionant sobre si havia de fer una seqüela, com aquest metacinema sobre el cinema de gènere, el cinema de terror, totes aquestes reflexions que també t'obliguen a tu com a espectador a posar-te en situació i a opinar, i que alhora juga amb el discurs que hi ha a xarxes socials, aquesta cosa com més de cinèfils purs i durs que emergeixen a Twitter o a Facebook o on sigui com aquesta consciència de la part pop de la cultura pop i de com el cinema de gènere forma una part tan intrínseca d'això, a mi em va deixar molt boja perquè alhora em va fer qüestionar el que jo penso sobre això i em va obligar com a reimaginar i repensar totes aquestes idees i sobretot després de veure la pel·lícula no vaig tenir clar. Quina era la posició de la pel·lícula,

que això em va encantar. Però és que això és un punt fort, o sigui, va a favor i en contra de la pel·lícula. És a dir, per una banda és una pel·lícula que posa molts temes sobre la taula, per l'altra és una pel·lícula que no acaba d'arribar a cap conclusió sobre cap dels temes que posa sobre la taula. Però és molt interessant això, que ho faci amb aquesta intel·ligència. Tu deixa per tu. Sí. Deia a favor i en contra perquè algú voldria que li digués alguna cosa més a part de posar-se sobre la taula això també és una opció possible sembla com reflexions començades però no acabades de madurar segons com

per acabar m'agradaria celebrar aquesta pel·lícula com un autèntic film trans Jane Sean Brun és una persona trans és una pel·lícula que s'està transformant que pot ser diferents coses alhora. Vaig entrevistar la Jane Sean Brun al Festival de Cannes i ella deia que aquesta era la primera pel·lícula que havia fet ja després del procés de canvi de sexe, que les seves pel·lícules anteriors estaven fetes des d'un moment de desconcert i finalment aquesta és una pel·lícula de celebració de la seva identitat. Clar, és que realment amb

My Story of the Big Low, per exemple, que també era una pel·lícula que parlava d'alguna manera sobre una transició o sobre algo que. El personatge no s'atrevia a fer, era una pel·lícula molt fosca, una pel·lícula que et transmetia molt malestar, malgrat ser extraordinària, i aquesta, el que comentàvem la setmana passada, que curiosament una pel·lícula que és la seva pel·lícula amb més sang, amb més violència, sigui la pel·lícula més lluminosa de la gent soberana, això em sembla molt fascinant, realment.

Can Serena m'ha agafat tots a Can Miasma, vol dir que l'acollida en guany de Sitges no ha estat del tot regida?

A mi m'ha costat trobar pel·lícules que en conjunt em semblessin rodones o que hi hagués una idea de fons tan poderosa com per sostenir tota l'estructura del film. És el que he dit abans, he trobat grans interpretacions, propostes originals a certes idees del fantàstic, però jo, propostes rodones, poques.

Ho deia perquè sembla que estem resumint tot el festival, inclòs a totes les accions que no són l'oficial, a dues pel·lícules, que són Can Miasma i Hope. I Wildwood. Sí, exacte, i Wildwood també. Però tenim com un consens molt clar en dues pel·lícules, no? Hi ha un consens molt evident i això vol dir

que està poc repartit. Sí, és que pel que fa a la secció oficial, que al final és veritat que hi ha moltes joies fora de competició, però sempre en un festival el que més pes té és la competició, crec que és molt difícil encertar-la amb més de 30 pel·lícules, 32 o així, em sembla que són que són moltes, són masses, jo crec, i crec que és molt difícil, clar, encertar-les amb tantes. Estic d'acord amb el Manu, jo, en general, altres anys he vist grans pel·lícules en aquest festival i crec que l'aposta pel cinema de gènere és molt important i que hi ha grans pel·lícules en el cinema de gènere, però sí que, en general, el regust que se'm queda és una mica agra, no? De dies, oi? De potser salvo tres o quatre pel·lícules com a molt bones pel·lícules i la resta tenen coses.

Jo discrepo una mica, o sigui, jo no sé si és que esperava realment trobar com més crueltat, o més maldat, o com una violència més, no m'agrada dir com justificada, però sí com que realment més gratuïta, i la veritat és que he vist bastant d'intel·ligència, i per això m'agradava com citar a Teenage Sex, Endet, et canviàs-me, perquè crec que és el far que il·lumina la resta de pel·lícules, és una pel·lícula com que és tan conscient d'aquest tipus de pel·lícules que presenten persones sitges que el que fa és que a mi me les ha fet millor totes llavors el fet de llegir-les d'una altra manera a través més dels ulls de la gent soborn d'alguna manera o del fil de la gent soborn doncs no sé, crec que realment ha sigut un festival bastant fantàstic.

El que a mi em sembla que és bastant clar és que el terror en general, o almenys el que en podem veure aquí a Sitges, ha agafat una direcció que busca més la complexitat, busca més dobles capes, lectures, comentaris socials. És a dir, pràcticament cadascuna de les pelis que hem anat comentant de la competició oficial tenia alguna cosa més que la idea de terror, potser més bàsica i més elemental, I això també fa que potser és veritat que pel·lícules rodones potser les podem comptar amb els dits d'una mà, però en canvi totes les pel·lícules ens han deixat alguna cosa.

Pel·lícules que volen dir coses sobre el món contemporani. I que ens en portarem al final d'aquest festival.

Doncs gràcies als tres per aquests dies de festival. Estem esgotats, això no ho podem negar, però ens ho hem passat molt bé. Molt, sempre. A dormir, sí.

Sempre acabem amb engines i amb mocs, però ens ho passem molt bé.

Doncs des del Festival de Sitges tanquem el programa d'avui. La setmana que ve tornarem a ser a l'estudi, com sempre, amb totes les estrenes de la setmana. Parlarem de la nova adaptació de Seny i Sentiment de Jane Austen, del Samurai y el Prisionero i també de Blue Heron, entre d'altres novetats. Gràcies, com sempre, per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.