"Unabomber": Russell Crowe s'endinsa en el cas del terrorista més buscat dels EUA

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Anem ara a la resta d'estrenes, ara a plataformes, perquè avui Russell Crowe ha estrenat directament a Netflix una pel·lícula titulada Anna Bomber.

És una pel·lícula que recupera, de fet, un dels casos criminals més famosos dels Estats Units, és el cas de Ted Kaczynski, un prodigy de les matemàtiques que va estudiar a Harvard, però va acabar abandonant la seva carrera acadèmica, es va aïllar en una cabana, i entre el 1978 i 1995 va enviar i col·locar bombes contra persones relacionades amb el món acadèmic, empreses, el món de les empreses tecnològiques, se'l coneixia com a Anna Bamber, Tenia un manifest on explicava les motivacions dels atacs i la nova pel·lícula se centra en el seu procés de radicalització. Jacob Tremblay interpreta a Ted Kaczynski i a Russell Crowe interpreta a un professor de Harvard que va dur a terme una sèrie d'experiments psicològics que, segons la pel·lícula, van ser clau en tot el

que passaria després. Eres el perfecto candidat. Sí, lo eres. Hay algo especial sobre ti y es exactamente lo que estamos buscando. Dado que solo tienes 16 años, necesitaremos la permisión de tus padres. ¿Tienes algún problema con eso?

Jo he de començar dient que la pel·lícula m'ha interessat més del que m'imaginava. Tot i així, iniciaré el meu comentari amb dues qüestions que crec que són problemàtiques per la pel·lícula. A veure. La primera és que, clar, estem a l'àmbit de Netflix, i a Netflix trobem una obra capital en l'àmbit de l'aproximació a la psicopatia, que és Mindhunter, de David Fincher. I realment jo crec que això és un privilegi per Netflix, tenir aquesta sèrie, però també una pedra a la sabata perquè aleshores tota producció, sèrie o pel·lícula sobre el món dels psicòpates s'ha de comparar directament amb Mindhunter i fa molt mal. I una bomber és bastant estàndard en termes estètics. És curiós perquè venim de la bola negra,

que és justament el contrari. És a dir, la bola negra és una pel·lícula amb molta personalitat, i en canvi aquí tens justament el problema d'Anna Bomber, és que la personalitat és inexistent.

Clar, i hi ha una altra connexió amb la bola negra, que és el fet d'una pel·lícula partida en diferents relats de diferents èpoques. Sí, és veritat, hi ha dos eixos temporals, hi ha el passat i hi ha el present.

El passat on ell passa per aquests experiments psicològics. I el present dins de la història,

que és quan l'FBI l'està capturant. Exacte. Final de la dècada dels 50, finals dels 90. I per mi, en aquest cas, sí que són dues històries que no combinen massa bé. O realment no tens la impressió que una història estigui afegint massa cosa a l'altra. Són com dues pel·lícules que podrien funcionar de manera completament autònoma. Això realment a la bola negra no passa, per exemple. No, no. I en aquest cas, entre aquestes dues pel·lícules, és veritat que la més moderna, la trama de finals dels 90, té l'interès de que és un thriller d'investigació, que pot tenir alguna connexió amb el silenci dels anyells, el que fa la Shailene Woodley pot remetre al que va fer la Jodie Foster, la pel·lícula de Jonathan Demme, però amb menys energia, amb menys força. El que m'ha interessat de la pel·lícula és la trama pretèrica, la històrica.

Però perquè és la que té interès, perquè tu menciones El silenci dels anyells, però és que, de fet, d'aquest personatge se'n va fer una sèrie, que és de Manhattan Abomber, amb Paul Bettany, si no recordo malament. I clar, justament, estava molt ben feta, hi havia molta adrenalina, hi havia molta tensió, i justament la part de la captura i interrogatori, o sigui, tota aquesta part estava molt ben treballada. Aleshores, això, diguéssim, és un 50% d'aquesta peli. I no gaire reixit. Aleshores, l'altre 50% al final

és el que pot arribar a tenir interès. Clar, és on està l'essència, jo crec, del discurs i del que pot tenir innovadors aquesta aproximació a un psicòpata, que és que veus realment com la seva forja, el seu naixement, té molt a veure amb el fet que va ser, entre cometes, víctima d'un procés, d'un estudi pseudocientífic, psicològic, molt. Empès i plantejat per institucions, no direm quines, per no revelar massa, però al final, la impressió que et queda després de veure la pel·lícula és que el Juna Bomber òbviament va ser un boig, però també una víctima del sistema. I què t'ha semblat Russell Crowe? Perquè Russell Crowe té gran tema.

Les aparicions. Sé que és un gran tema. Sempre és una bona pregunta aquesta. A mi. Des de fa uns anys, la gran pregunta amb Russell Crowe és, està fent la pel·lícula perquè vol o per pagar la tercera casa a Malibú? Exactament. És a dir, hi ha moltes vegades, estic inventant el de Malibú, òbviament, però hi ha vegades que tinc la sensació que, bueno, ha treballat i ha fet l'encàrrec, que està molt bé, però que no s'hauria de transmetre, això.

Però el que és molt interessant d'aquesta dicotomia que estàs plantejant és que normalment és molt evident. Tu ho veus des de la primera o segona escena. Sí, perquè quedes a Malibú, tots els actors se'n compren i no ho notes quan estàs mirant la peli. No, però en Bailey notes la desgana, el pilot automàtic. Un punt de desidia, sí. En canvi, aquí no és tan evident. O sigui, moltes vegades el veus així com passant l'estona o complint amb el mínim necessari, però a mesura que va passant la història i la recta final, emergeix una intensitat en el personatge que fa més ambigua on situar

esta paraula en la dialèctica aquesta. Per mi és un alumne que va pel suficient, diguéssim. Que intenta anar pel suficient i que en algun moment apreta perquè no es noti tant, però.

Clar, de fet, la qüestió és que el Jacob Tremblay, que tots el recordem en els seus papers com a nen, particularment en la pel·lícula The Room, es menja, el Russell Crowe. Per això ho dic.

I penso que és més de mèrit del Russell Crowe que mèrit, sense treure-li un cap, del Jacob Tremblay. En fi, no és una gran pel·lícula. Per mi no, però per la gent que

tingui interès en l'univers dels psicòpates, jo la podria recomanar. Doncs Jonah Bomber, que la teniu a Netflix.