
"Wild horse nine": l'agent de la CIA que va fer caure presidents ara busca redempció
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
Comença La finestra indiscreta amb Toni de la Torre.
Benvinguts a la finestra indiscreta el dia que arriba a les sales de cinema Wild Horse 9, la nova pelicula del cineasta Marta I. Macdonach, director de pelicules com Amagats a bruges, que ha fet una de les pelicules amb més personalitat de l'any, i també una de les més incòmodes. Aquesta vegada ens porta fins a Xila, l'any 1973, poc abans del cop d'estat de Pinochet. Per presentar-nos a dos agents de la CIA interpretats per John Malkovich i Sam Rockwell que treballen en operacions clandestines destinades a desestabilitzar el govern de Salvador Allende. En un moment determinat, els dos homes són enviats a l'illa de Pasqua i el que sembla un viatge a un paradís es converteix en una història sobre la culpa i la possibilitat de redimir-se després d'una vida dedicada a alterar el curs de la història per la força. És a dir, a través d'assassinats, i de cops d'estat, el resultat dels quals potser no ha fet el món millor, sinó al contrari. Aquesta és l'estrena destacada d'un programa en què us hem preparat un monogràfic molt especial. Ens hem proposat triar les 50 pel·lícules essencials per mirar abans de fer-se gran i les hem separat per etapes, des dels 3 anys fins als 15 anys, amb la idea de fer una guia formativa per descobrir el cinema i estimar-lo. Després us ho expliquem bé. Manu Yáñez, bona nit. Bona nit, Toni. Comencem per les estrenes i, per tant, marxem a l'illa de Pasqua per seguir els últims dies de vida d'una gent de la CIA amb remordiments a
Wild Horse 9. ¿Cómo te gusta tu nuevo presidente? Tu nuevo presidente de izquierda. ¿Qué dije antes, Chris? Sí, le gustamos. Todos le gustan. No todos. Eso no sería verdad. Bueno, disfrútalo mientras puedas, señoras. ¿Y qué significa eso de disfrutar de él mientras puedas? No estoy diciendo nada. Estoy solo diciendo que disfruta de él mientras puedas. Eso es todo.
Comencem parlant de la gent que interpreta Joan Malkovich, que és el que escoltàvem en aquest tall, perquè és un personatge fantàstic i per mi un dels encerts de la pel·lícula, perquè tant el personatge com la interpretació. Es defineix molt bé com un home que ha convertit el cinisme en una forma de vida. Ha participat en operacions terribles arreu del món i ho explica amb una naturalitat esfereidora. Fins i tot sembla sentir-se orgullós d'algunes de les seves barbaritats. Però. Ara que sap que s'està morint, perquè té un càncer, té una malaltia terminal, comença a enregistrar les seves memòries i explicar coses que potser hauria estat millor que continuessin sent secretes. És com si hagués perdut d'alguna manera la capacitat de callar. O com si necessités dir la veritat, siguin quines siguin les conseqüències.
Sí, aquesta idea del personatge malèfic que acaba cercant una certa redempció és un arquetip força habitual en la història del cinema en majúscules. Penso, per exemple, en l'art del personatge de Michael Corleone a la saga del padrí. Sí. O altres personatges de Martin Scorsese. I, de fet, el propi John Malkovich ja va interpretar a un agent de la CIA que decidia escriure unes memòries molt comprometedores a la pel·lícula "Cremeu després de llegir-ho", dels germans Cohen. I de fet, aquesta referència als Coen és força idònia, perquè Martin McDonagh comparteix amb els directors del Gran Lebowski aquesta fascinació per personatges cínics, molt monstruosos, força amorals. De fet, a Wild Horse Nine, com deies, Toni, McDonagh combina una mirada a la monstruositat en termes polítics, amb l'estudi del crepuscle d'aquest home que travessa un cert despertar de la consciència. Un home amb el que suposadament ens hem d'identificar, i ens hem d'identificar amb la seva crueltat, però també amb la seva vulnerabilitat com a ésser humà. Em sembla una combinació de factors molt interessant que porta, de fet, el cinema de McDonald's a un territori molt inèdit en la seva filmografia.
Clar, això és el que m'ha semblat més interessant, perquè tu deies, ens hem d'identificar amb la crueltat i la vulnerabilitat. Sí, combinació complexa i contradictòria. Aleshores, crec que a través d'aquest personatge, que no sé si et va passar a tu, però jo a la pel·lícula hi havia vegades, doncs, quan era cruel, o depèn de com s'expressava en termes polítics, em provocava rebuig, I en canvi, quan vèiem que és un home que el càncer l'estava matant i el veies vulnerable, doncs paties per ell. A través d'aquest personatge deia que apareix una de les grans preguntes que genera la pel·lícula, no sé si intencionadament, diria intencionadament o no, que és fins a quin punt la pel·lícula pot humanitzar persones responsables de crims polítics sense acabar justificant-les. Perquè podem entendre que el director no pretén absondre el personatge sinó mostrar que fins i tot les persones moralment més deteriorades tenen por davant la mort i necessiten trobar una pau amb el que han fet i evidentment connectem amb això. Però al mateix temps també és veritat que la pel·lícula gira al voltant de la crisi existencial d'aquesta gent. I en canvi, la violència que ha causat i les seves víctimes, perquè a més està situada en un context molt específic, pràcticament no es mostren, queden fora de pla. I fent això fa que sigui més fàcil connectar amb ell en els últims moments de la seva vida, que no pas si t'hagués estat ensenyant tota l'estona les conseqüències dels actes que ja havia fet.
Jo diria que McDonagh és molt hàbil, sobretot perquè adopta aquesta postura una mica ambivalent, però molt profitosa a l'hora de construir el film, i és que d'una banda ofereix un retrat molt crític de les polítiques imperialistes dels Estats Units a Llatinoamèrica a la dècada de 1970, una època en què la CIA va orquestrar aquests cop d'estat per destruir el somni de diferents nacions que s'inclinaven cap a un socialisme democràtic, Però alhora, la pel·lícula i McDonald's ens convida a empatitzar amb els autors d'aquesta aberració històrica. Perquè els agents de la CIA que ens presenta McDonald's són enginyosos, tenen sentit de l'humor, tot i que és un sentit de l'humor molt macabre, i sobretot són persones amb consciència i capaces d'estimar. De fet, la bona amistat i els seus límits és un altre component important de Wild Horse 9. En el meu cas, jo diria que en aquesta balança entre aquestes dues cares de la pel·lícula, diguem, la crítica sociohistòrica i el retrat de la humanitat del monstre, penso que McDonald's resol millor la qüestió històrica que la humana. És la meva opinió. La foscor del seu univers i la seva mirada marcadament nihilista són perfectes per retratar els horrors de l'imperialisme yanqui. Que, per cert, perviu de manera evident en la figura de Donald Trump. La pel·lícula té aquesta dimensió contemporània.
De fet, jo no pensava que com a pel·lícula política que critica la política exterior dels Estats Units, funciona molt millor Wild Horse 9 que altres pel·lícules que, mirant cap enrere, però parlant en realitat sobre el present, d'una manera una mica tangencial, que no pas altres pel·lícules que hem vist aquest any que han atacat directament la figura de Donald Trump i que potser no ens han convençut tant.
Sí, és possible. Però després, diguem, de l'altra banda, a l'hora d'humanitzar el monstre, crec que McDonald el perd una mica el seu propi talent com a guionista, i intentaré explicar-me, no? A diferència del que em passa amb les pel·lícules de Martin Scorsese o Pier Paolo Pasolini, en què puc arribar a identificar-me plenament amb figures molt sinistres però molt humanes, En McDonald's sempre tinc una mica la sensació d'estar veient un guionista que busca el lluïment personal a través de les odissees dels seus personatges. No és com que els personatges sempre són massa llestos, no? Hi ha com un cert exhibicionisme que em distancia una miqueta. Sí, estan una mica.
Sí, són molt intel·ligents i són molt enginyosos i en certa manera la mà del guionista és evident que és el darrere, que són les seves bromes i és el seu enginy.
La línia, en tot cas, és molt fina, perquè també passa, no sé, amb Quentin Tarantino, però no sé, Tarantino sento sempre que està una mica més a prop dels seus personatges. McDonagh crec que és gairebé com un entomòleg, que per ell els seus personatges són com petites criatures, insectes, els que està estudiant.
Sí, és cert, però quan s'apropa al tram final de la pel·lícula, que evidentment es va apropant la mort d'aquesta gent de la CIA, jo crec que ell aconsegueix apropar-se més, d'una forma més humana, del que li havien vist en pel·lícules anteriors.
Sí, i potser el concepte de l'amistat entre homes, que està en moltes de les seves pel·lícules, Aquí està tractat d'una manera molt extrema, però sensible, alhora. Bueno, treballat d'una manera molt,
jo diria, molt realista, perquè al final tu vas veient que s'estimen sense que, evidentment, sense que s'ho diguin, però, vull dir, s'estimen d'aquella manera que s'estimen dos homes que es gasten bromes pesades l'un a l'altre, que és que es critiquen, que fins i tot que s'insulten. És aquell estimar-se que va una mica que l'has de donar per fet perquè no és gaire visible. Sobre la crítica política, ¿tu creus que aconsegueix la pel·lícula fer realment una crítica política sobre les ingerències de la CIA, sobretot en política exterior? O el que deia abans, el fet de no ensenyar o que quedin fora de camp part de les activitats que ja han dut a terme aquests agents fa que la pel·lícula acabi d'alguna manera utilitzant la història de Sheila com un marc, com un marc que és adient per explicar una crisi existencial. Al final, dos Estats Units vencen, perquè tens dos protagonistes que són d'Estats Units amb una crisi existencial i el marc en el qual passa aquesta crisi. Sí que és veritat que és la història de Sheila, però la manera com està tractat és bueno, hi és, però no hi és, no? Vull dir, no hi ets, realment.
Sí, sí. Curiosament, jo penso que sí que ho aconsegueix McDonagh, construir un discurs crític. I he de dir que això m'ha sorprès gratament. Quan vaig saber que McDonagh estava preparant una pel·lícula sobre el cop d'estat de Sheila, Em vaig espantar una miqueta perquè sempre m'ha semblat que McDonald's té una tendència a convertir els escenaris de les seves pel·lícules, diguem, de la Bruja, d'Amagats a Bruja, a l'Amèrica Profunda, de Tres Anuncis a les Afores, en una espècie de rarafons pintoresc per a les seves cròniques negres. Tanmateix, a Wild Horse 9 veig a McDonagh veritablement implicat en la crítica històrica, sobretot perquè hi ha referències molt explícites a la coneguda implicació de la CIA en la caiguda dels governs progressistes del Congo, Guatemala i Xila, I és veritat, també hi ha un joc de gaire més irònic amb la possible implicació de la CIA en l'assassinat de Kennedy, però això forma part de la dimensió satírica de la pel·lícula. No hem d'oblidar que estem davant d'una espècie de comèdia satírica, que de fet pot remetre al doctor Strangelove d'Stanley Kubrick, que, diguem, és el gran referent quan pensem en satirar política. Jo el que diria. Sense poc equivocar-me, és que Wild Horse 9 és la pel·lícula més política de McDonald's. Una altra qüestió és si Wild Horse 9 deixa algun marge per a creure en les utopies polítiques i en la cara més noble de l'ésser humà. Aquí crec que McDonald's troba el límit del seu discurs.
No, no, no em marja per utopia, no em deixa. Cap, cap. Sense explicar el final, evidentment, però no em deixa cap. On em sembla que no hi ha debat és que la relació dels dos agents funciona, funciona de meravella, és un dels punts forts de la pel·lícula, i funciona primer perquè el guió, com deia, explica molt bé com es tenen una gran estima a través d'això, discussions, bromes, però també perquè els dos actors, Joe Malkovich i també Sam Rockwell, claven, és que claven els seus papers en aquesta relació masculina molt construïda a partir de codis tradicionals.
Clarament és un dels punts forts de la pel·lícula. Malkovich i Rockwell estan sensacionals. Rockwell ja va guanyar el seu premi Oscar com a millor secundari per tres anuncis a les afores del propi McDonald's i ara jo crec que Malkovich segurament ho farà com a protagonista de Wild Horse Night. Té moltes possibilitats. Clar, el seu personatge, és que l'equilibri entre aquesta qüestió cínica i un punt de vulnerabilitat, de fragilitat, de veure un ésser humà perdut en la seva circumstància, culpejat pel desig de redempció, per la culpa, està molt ben treballat per part de Malkovich.
Sí, molt, molt. I el que deia de la relació, de la manera com es relacionen ells dos, que em va fer pensar molt en Amagats de Bruges i també en general en l'univers de Marta i MacDonald que és un univers molt masculí i potser en aquesta pel·lícula en concret desaprofita una mica els personatges femenins que n'hi ha. Però són molt accessoris a les trames d'ells.
És possible. El que jo penso és que McDonagh té un univers autoral molt marcat, que a més veu del cinema dels germans Coen, de Tarantino. Com bé dius, Wild Horse Nine remet moltíssim a Amagats a bruges, i jo diria també a Ànimes en pena, a Amy Sherin. A McDonagh li encanta construir les seves pel·lícules al voltant de parelles, de personatges masculins que tenen conductes moralment qüestionables. Però s'ha de dir que McDonagh també ha demostrat que pot crear grans personatges femenins, com per exemple Frances McDormand. Exactament, la Frances McDormand de Tres Anuncis a les Afores.
Per això em sorprèn que aquí realment hi ha tres personatges femenins importants a la pel·lícula i totes tres depenen en gran mesura, perquè clar, el personatge, inclús entre els dos protagonistes masculins, el central és el de Joan Malkovich. I tot acaba orbitant una mica al seu voltant.
Sí, però jo crec que aquesta és la perspectiva de McDonald's i em sembla molt honesta, molt conseqüent amb el seu imaginari. El que em sembla molt interessant a mi és el personatge femení que interpreta la Mariana Di Girolamo, és aquesta actriu xilena, que interpreta una noia compromesa amb el projecte socialista de Salvador Allende i, tot i que és molt important no desvelar el seu arc narratiu, jo diria que em resulta molt conflictiu cap a on porta el personatge McDonald's. Perquè és, diguem, la veu de l'idealisme i ell la porta cap a una foscor realment terrible. Jo diria que la pregunta que em desperta l'itinerari d'aquest personatge és ¿és possible ser una bona persona quan et trobes envoltat per la barbàrie? I penso que, en aquest sentit, McDonald's i jo tenim respostes completament diferents a aquesta pregunta. I potser és el que em distancia una mica del seu univers.
Probablement, sí. Sí, com sigui, la pel·lícula és molt bona. Sobretot desplegant les diferents capes de la història, perquè deia al principi que no sabem ben bé què fan a l'illa de Pasqua, i es va destapant tot. Amb una dosificació de la tensió hem intentat no explicar i de fet crec que ho hem aconseguit que aguanta fins al final de la pel·lícula té molt temps perquè controla molt bé els motius emocionals de la història. Dèiem també les bromes políticament incorrectes però sobretot les motivacions dels personatges que tu les vas intuint però et va donant sorpreses fins a pràcticament al final.
Els personatges es van transformant i la pel·lícula en el to en el rerefons no, però en el to també va com canviant de registre hi ha moments que és obertament satírica al
principi té un humor que a més d'un jo crec
que el posarà incòmode a la mutaca. Molt negra. I, de fet, per exemple, hi ha un personatge secundari genial interpretat per Steve Buscemi, que és com el cap d'aquests dos membres de la CIA, que també és patètic, però alhora un personatge extremadament sinistre. I, en canvi, després hi ha, de sobte, aquesta aparició del personatge de la Mariana de Girolamo, que porta una mica de llum a la pel·lícula. Després vas veient l'amistat entre els dos personatges, com un està intentant ajudar l'altre, l'altre que no s'acaba de deixar ajudar. Aquest concepte tan yankee de la buddy movie, la pel·lícula de dos amics que han de superar una situació molt difícil. No sé, la pel·lícula va canviant una mica de registre.
Va agafant un to crepuscular, va agafant un to. Ah, també. Fins i tot nostàlgic, una mica, al final. Vull dir que, clar, estem parlant, és també una pel·lícula sobre un home amb un càncer terminal que està vivint els últims dies de la vida. Per tant, tu pots començar amb molta sàtira. Però al final la sàtira, que a més és el principal, és el que té les línies de diàleg més punxagudes, però al final no deixa de ser una defensa, perquè ell en realitat es troba en un moment en què inevitablement, vulgui o no, ha de revisar el que ha estat la seva vida. I a vegades les bromes i fer humor negre t'ajuden a no revisar-ho amb ulls, amb transparència, però hi ha un moment que aquesta barrera acaba caient.
Aquest camí cap a una certa profunditat de la pel·lícula jo el descriuria en termes cinéfils dient que la pel·lícula comença com una comèdia salvatge dels germans Coen o com una revisió de l'univers de Doctor Strangelove de Kubrick i es va convertint en una cosa gairebé bergmaniana amb molt pes filosòfic o fins i tot també en algun moment vaig pensar en l'univers de Sorrentino tota aquesta idea dels personatges masculins desencantats.
Sí, i de revisar l'última pel·lícula de Sorrentino era exactament això, revisió del llegat. Totalment, totalment. Wild Horse 9, que s'ha estrenat avui a les estades de cinema, però no és l'únic estren, aquesta setmana també val la pena que comentem la nova pel·lícula de Matthew McConaughey.
Es una comunitat formada per a gent amb dificultats, molts d'ells amb un passat complicat, o que han tingut poques oportunitats, simplement. I amb Zaya els ha anat reunint al seu voltant. Per tant, la pel·lícula parla de la idea de la família escollida, i també la posa en risc, perquè el negoci de la mel és un món molt competitiu, amb interessos econòmics importants, i rivals, com diu el títol de la pel·lícula, disposats a utilitzar qualsevol mètode per aconseguir el que volen. I aquí és on entra el joc, el personatge de la Car Russell. Que és una empresària agrícola amb una mentalitat de gàngster, podríem dir, i ens tornem a trobar amb una pel·lícula que també fa un canvi, ara deies mano de registre, aquí passa una cosa similar. La pel·lícula comença com un retrat costumista d'aquesta comunitat i va girant cap a l'història criminal.
Sí, i jo he de dir que en aquest cas m'ha funcionat moltíssim, aquest gir, m'ha funcionat molt bé el conjunt de la pel·lícula. De fet, diria que em sembla una de les bones sorpreses cinéfiles del meu 2026. Sí. Potser es una mica llarga, de vegades és un pèl afectista a nivell visual, però l'aventura que et proposa a mi m'ha captivat. Completament. La primera part de la pel·lícula, com explicaves, Toni, em sembla un retrat preciós de la vida d'una comunitat a l'Amèrica profunda que tira endavant, malgrat les dificultats econòmiques, sobretot gràcies a un cert esperit de germanor, en el que és absolutament central el personatge de McConaughey. I després, quan el mal fa acte de presència, no hem d'explicar com, la pel·li té un moment de trencament molt fort, El film combina per mi de forma molt original el thriller criminal i la faula d'aventures. Una mica l'estil de Mark Twain. Penso sobretot en els personatges de Tom Sawyer o Huckleberry Finn, aquests grans personatges que aquí troben una digna successora en la pell d'una jove ameríndia. He de dir que m'ho he passat pipa amb aquesta pel·lícula. Es nota, eh?
Es nota que t'ho has passat molt bé. A mi també m'ha agradat. T'he de dir que saps qui s'ho ha passat millor que tu i que jo junts? Massi McConaughey. Es nota que s'ho ha passat molt bé. També he de dir que em sembla que és un personatge, no sé si fet a mida, però pràcticament. Perquè és aquesta mena de patriarca informal, un home que tothom reconeix com a figura de referència, que té una saviesa molt particular, una manera de parlar també plena de metàfores i d'ocorrències, que s'assembla bastant a altres personatges que ell ha fet, com per exemple el Rust Cole de True Detective.
Sí, em venen a la ment molts dels personatges de McConaughey. De fet, el que jo diria és que McConaughey és un d'aquells actors que sembla que no estiguin actuant, i ho dic com un elogi. De fet, McConaughey no tenia previst dedicar-se professionalment a l'actuació quan li va sortir l'oportunitat d'aparèixer a Dazed and Confused, la gran pel·lícula de Richard Linklater, quan ell tenia 23 anys. I bé, la resta és història. McConaughey sempre imprimeix als seus personatges una dimensió per mi molt humana, molt empática, molt idealista, i en aquesta peli, a los rivales d'Amzia King, segurament fa el seu paper més angelical. És increïble veure'l tocar la mandolina. Que toca la mandolina, sí, sí. Sí, és pur carisma, pura bondat, d'alguna manera. La pel·lícula i ell, el seu personatge en concret, per mi, és una espècie de balsam contra el cinisme que trobem a tantes altres
pel·lícules contemporànies. Com Wild Horse 9, mateix. Directament. També està molt bé que després d'un any en el qual Matthew McConaughey ens va decebre amb la sèrie Brothers, al costat de Woody Harrelson, almenys tenim una pel·li.
Sembla que sí que ens ha agradat. És un personatge que està pertot arreu. Ara fa poc, crec que ell ha expressat el seu desig, potser, de fer carrera política. Si es presentés, pel que fos, jo el votaria.
Mira, això, de fet, a Brothers ja una mica presenta aquesta idea a través de la ficció. Jo no sé si el votaria, eh? El que sé segur és que recomanaré Los rivales de Anzaya King. Això sí, que ha arribat avui a les estades de cinema. I ja que parlem de sèries, parlem de les novetats també de sèries, perquè hem de comentar una nova sèrie d'HBO que es titula The Good Daughter i que protagonitza un altre nom propi, Rose Byrne.
L'actriu australiana que continua combinant papers al cinema i a la televisió. Recordem que en el seu moment va tenir molt d'èxit protagonitzant la sèrie Damages al costat de Glenn Close, una sèrie més a TV3 amb el títol Danji Perjudicis. I malgrat el seu prestigi al cinema, que ha crescut moltíssim des d'aleshores, Continua combinant projectes als dos mitjans. L'any passat va estrenar Si pudiera te daria una patada, magnífica pel·lícula, millor títol, un dels seus millors papers com a actriu, penso, i aquest any ha tornat a les sèries amb The Good Daughter, que ens explica la història de dues germanes. Les dues advocades, com de bon veu és el seu pare, que es retroben després de molts anys a causa d'un tiroteig en el seu antic institut per defensar la noia que l'ha comès. Aleshores, aquesta situació fa reviure un trauma que van patir de molt joves quan uns encapotjats van entrar a casa seva i van assassinar la seva mare davant seu quan intentava defensar-les. A partir d'aquí, la història ens parla del poder o no de l'amor per curar les ferides més profundes i la complexitat de les relacions familiars. És una sèrie que té bones interpretacions, evidentment, perquè té Rose Byrne entre les protagonistes, que està basada en un llibre de l'escriptora Karen Slaughter, que és guionista productora de la sèrie també, i a més de Rose Byrne també compta amb Megan Feige en el paper de l'altra germana i de Brendan Gleeson interpretant el pare. Per tant, aquí hi ha una base sòlida, la sèrie fins i tot jo diria que pot arribar a enganxar, però està molt, molt lluny de ser impecable, i té moments que s'explica des de l'obvietat, té girs que es veuen a venir, i després té, no sé si estaràs d'acord amb mi, Manu, té una sobredosi de coses que passen constantment, crec que ja només amb l'explicació, tot el que he explicat són 10 minuts de sèrie, potser, només amb. Amb tot el que passa en els 10 minuts ja dius poden parar de passar coses que no cal que
passin tantes coses aquí sobretot coses terribles la veritat és que aquesta sèrie a mi en particular m'ha costat força perquè com deies en els 15 primers minuts del primer capítol ja tenim l'assassinat de la mare de les protagonistes aquest factor brutalment traumatitzant i de sobte saltem molts anys després al present on una de les germanes viu aquest dramàtic tiroteig escolar. Això per mi tira una mica per la borda qualsevol possibilitat de trobar algun tipus de matís dramàtic en la construcció de l'univers de la sèrie. Jo diria que és droga dramàtica molt dura. Després, d'altra banda, la sèrie té coses interessants, sobretot uns actors impecables. Penso, per exemple, en Brendan Gleeson, que està magnífica en la pell d'aquest advocat irresponsable amb la seva família. Però compromesa amb el destí dels oblidats pel sistema. Hi ha una qüestió de molta noblesa en el personatge, tot i que, com dic, és molt irresponsable amb la seva família. I després hi ha la Rose Vine, que ella sempre està bé, però de sobte trobem que la creadora de la sèrie, la Karin Slaughter, que, com dius, és també l'autora de la novela en què es basa la sèrie, converteix el personatge de la Rose Vine, per mi, en una espècie de caricatura d'una dona traumatitzada. La sèrie que passa en aquest petit poble de Georgia a l'Amèrica Profunda en el segon capítol veiem que apareix el personatge de Byron vestida de forma molt elegant intentant dissimular una coixesa molt evident de fet el que és evident és que Slaughter per mi no confia massa en l'enorme talent actoral de Byron i acaba portant construint un personatge per mi massa simplista. Renega d'alguna manera d'aquest talent i prefereix que el personatge sigui una col·lecció inacabable de traumes i més traumes psicològics i ferides físiques que són molt òbvies.
Sí, segurament aquest és el principal punt feble de la sèrie, que és l'acumulació de. Et deia coses que passen, però tu ho dius molt bé, Manu, coses traumàtiques que passen tota l'estona. Penso que confia molt poc, no és que confi poc en els actors, sinó que confia poc en deixar-los espai perquè els actors puguin fer créixer el conflicte dels personatges. Com que els passen tota l'estona coses, segurament això ve de la novel·la, És a dir, que tot el que passa ja deu venir en el text, però és una sèrie amb molta acció física de successos que es van sobreposant l'un sobre l'altre. És a dir, que no tens temps d'assumir el que ha passat i ja estàs en una altra situació i això deixa molt poc espai per respirar i també per demostrar el talent. El repartiment, i és una llàstima, quan tens un repartiment que realment et pot aguantar justament al contrari, que és una història on passen poques coses, doncs el tens allà intentant treure el cap entre escena impactant i escena impactant, perquè, Manu, són les dues coses, eh? És trauma però també hi ha certa voluntat de provocar un impacte en l'espectador,
en la manera com està executat. Sí, és una miqueta factista. És interessant el que comentaves, passa molt també amb sèries i amb pel·lícules que adapten novel·les, que de sobte es queden només amb aquests episodis molt terribles i molt impactants, i al final queda tot com una espècie de. D'amalgama massa carregat dramàticament.
Doncs això és The Good Daughter, que s'ha estrenat a HBO, però avui també s'ha estrenat una nova sèrie a Apple que explica la història d'un robatori i que es titula 12-12-12.
Cas claríssim d'un concepte amb potencial per ser interessant, però que no és suficient per fer una bona sèrie. M'explico, el títol 12-12-12 fa referència als 12 mesos de preparació d'un robatori, les 12 hores que dura el robatori i els 12 dies posteriors al robatori. Gran premissa. És un punt de partida que dius, estic dins, m'agrada el concepte, però clar, la sèrie intercala aquestes tres línies temporals. Però el que sembla una bona idea estructural està llestada per una dosificació del ritme nefasta. Primer, perquè la sèrie s'entreté sense motiu en detalls que no fan avançar la trama, i després perquè alhora és un punt de partida que té una trampa en si mateix. És a dir, tu quan ja estàs a les 12 hores posteriors, Els 12 mesos anteriors no els necessites, és a dir, tota la part de la preparació ho has de fer molt bé perquè t'interessi la preparació quan ja estàs veient el resultat. Hauries de ser un Nolan per jugar amb el temps de manera magistral. És un concepte que li hauries de donar a Nolan. Però has de ser molt bo perquè això et funcioni. I a part d'això, que és un fet purament estructural, el guió està mal escrit. Està ple de diàlegs encarcarats, diàlegs previsibles. I realment el repartiment, que hi ha, per exemple, aquí el protagonista Jamie Dornan, vull dir que no hi ha actors dolents, també hi ha l'Olafur de Riola, són el nostre islandès preferit, que fa un paper secundari, això hi tens actors que fan bé la seva feina, però amb aquests diàlegs tan encarcarats és molt difícil fer-los vers semblants, i després passa aquesta cosa. Que no sé si et passa a tu, Manu, de vegades mirant una sèrie, que pots acabar la frase d'un personatge de tan tòpica que és la típica línia de diàleg de dues parts i pots acabar la segona i això, clar, és un problema bastant gros. Guions de manual o guions amb ia, no fets amb la ia. Malauradament crec que estan fets amb humans, però cauen en el tòpic igualment. En tot cas, sèrie fallida, tap al TV, que darrerament no parava d'encertar-la, i, bueno, doncs per una vegada ha patinat. Va, repassem els títols que hem comentat, perquè tenim el cinema Wild Horse 9 i Los rivales de M. Zaya King, i pel que fa a les sèries tenim The Good Daughter i 12-12-12. A mi em sembla, i t'anava a preguntar, Manu, amb quina et quedes, jo diria que descartem les sèries ja d'entrada. Jo sí, sí, les descarto. Però aleshores el duel està entre Wild Horse 9 i los rivales de Amzaya King, que a més ja hem dit que no podien ser més diferents, perquè una és cínica i l'altra és lluminosa.
Amb quina et quedes? Ja em vas coneixent, Toni, i jo te'n deixo cap a la llum. I si tinc aquest angelical Matthew McConaughey estic temptat d'anar amb ell però he de reconèixer que Wild Horse 9 sobretot per la força del seu discurs polític també m'ha interessat molt i crec que la que s'acabarà enduent premis és clarament
Wild Horse 9 doncs jo també em sumo a Wild Horse 9 em sembla que és clarament la pel·lícula per anar a veure aquest cap de setmana.
Avui a la finestra indiscreta ens hem proposat fer una tria de 50 pel·lícules. 50 pel·lícules per créixer estimant el cinema. Farem un recorregut des dels 3 anys fins als 15 anys per pel·lícules imprescindibles per acompanyar-nos en aquesta primera etapa de la vida. Imprescindibles tant per la qualitat artística com pel seu valor pedagògic i humanista i també com a introducció de les diferents possibilitats que ofereix el cinema. Ho volem plantejar com una proposta de bagatge audiovisual, com una col·lecció de pel·lícules formatives que veiem com llavors per plantar durant la infantesa i la preadolescència i que acompanyaran per sempre a qualsevol futur aficionat al cinema. Podeu compartir aquestes pel·lícules amb els fills, els nebots o els nets, perquè poques coses més maques hi ha, per a algú que estima el cinema, que traslladar i compartir la seva passió amb els que venen al darrere. O també per descobrir vosaltres que potser hi ha alguna pel·lícula de la llista que teniu pendent i mai és tard per descobrir i emocionar-se amb qualsevol de les meravelles que us proposem avui. Per elaborar aquesta tria de 50 pel·lícules per créixer estimant el cinema, m'acompanyen els millors guies possibles. Albert Galera, bona nit. Bona nit. Gloria Salvador Correge, bona nit. Bona nit. I Maru Llanes, continues aquí. Continuem. Doncs farem aquest recorregut per franges d'edat i comencem per l'edat, que va dels 3 anys fins als 6 anys.
Hi havia un Totoro gros amb mi. Vols dir un Totoro d'aquests tan grossos que surten als contes? L'he vist i m'he enfilat al damunt seu. I era tot pelut. I tenia una boca molt grossa. Ei, que hi ha algú? Quina magatall més bo? Ara saps què? La Mei diu que ha vist un Totoro gros.
Un Totoro? Sí.
En aquesta etapa és fonamental que els infants descobreixin que el cinema no és només una història explicada en paraules. És moviment, música, gest, color, espai, silenci i sorpresa. I, per sobre de tot, les pel·lícules no han d'exigir-los una comprensió narrativa complexa, sinó despertar la curiositat. La curiositat visual i també la curiositat emocional. La primera pel·lícula que recomanem d'aquesta etapa és tot un clàssic de Ghibli, com és El meu veí Totoro, una de les pel·lícules més importants que pot veure un infant, sobretot perquè Hayao Miyazaki entén perfectament la imaginació infantil i construeix un univers en què la realitat quotidiana i la fantasia conviuen amb absoluta naturalitat. El més extraordinari no és només Totoro, sinó la manera com la pel·lícula observa els arbres, la pluja, les trajectes en autobús, les cases, els camps i els petits descobriments de les dues protagonistes, la Mei i la Satsuki, que es muden a una casa nova amb el seu pare mentre la mare està ingressada a l'hospital. És una pel·lícula que no té pressa. Confia en el temps, en els silencis i en la capacitat de l'espectador per trobar bellesa en allò que és aparentment insignificant. És tota una lliçó de posada en escena, de construcció d'atmosferes i de respecte per la imaginació infantil. I a més té moltes capes de lectura, però això és perfecte per aquesta edat, perquè els tres anys es fixaran en el Totoro i en el món dels esperits del bosc. Però més endavant, ja cap als 6, entendran la situació amb la mare. I més endavant fins i tot s'adonaran que les aventures que les protagonistes viuen a Matotoro són una manera de refugiar-se en la fantasia del fet que troben a faltar a la mare que està hospitalitzada.
Jo diria que la pregunta amb Hayao Miyazaki, com ens passarà amb altres directors, penso en Chaplin o en Spielberg, podria ser amb quina pel·lícula ens quedem i on la situem. Però en el meu cas no tinc masses dubtes, no només perquè el meu Baito Toro em sembla l'obra mestra de Miyazaki, sinó també perquè els seus valors pedagògics, sobretot si pensem en nens i nenes molt petits, em semblen extraordinaris. Mitjançant aquest equilibri perfecte entre el relat de la quotidianitat d'una família i la immersió en el món de la fantasia, una mica a la manera d'Alicia en El País de les Meravelles, Miyazaki obre les portes de l'infant a una pila de descobriments i reflexions. D'una banda, està aquest sorgiment dels esperits del bosc, que ens pot fer pensar en el xinduisme, i després també, com deies Toni, està la reflexió molt delicada i sensible sobre la sensació de pèrdua que pot provocar la malaltia d'un ésser estimat. I en aquest sentit, cal dir que la malaltia de la mare de les nenes protagonistes de la pel·lícula està inspirada en la pròpia experiència de Miyazaki. La seva mare va patir una tuberculosi espinal quan ell era petit, i va passar molt temps a un hospital. En aquest sentit, la pel·lícula és tot sensibilitat i màgia, com sempre és l'univers de Miyazaki.
Doncs el meu baitotoro, primera proposta per la franja de 3 a 6 anys.
De l'animació japonesa passem al cinema mood. Veureu que hi ha moltes pel·lícules de cinema mood a la nostra tria. Hi ha molts pares que no s'atreveixen a posar xapri, noves terquitos en els fills, pensant potser que el blanc i negre els farà tirar enrere. Davant d'això jo proposo que ho proveu. Que potser us sorprendreu, perquè els nens ho entenen de seguida i se senten fascinants per entendre el que està passant amb imatges. Com a primer pas, us proposem l'Homa Mosca, que és una de les millors introduccions possibles al llenguatge del cinema mood. Harold Lloyd demostra que no calen diàlegs per construir una situació, generar expectació i provocar rialles. I la famosa seqüència del rellotge penjat d'un gratacel és una lliçó magistral de muntatge, d'enquadrament, de suspens. És una pel·lícula perquè la canalla descobreixi com el cinema pot jugar amb les nostres emocions perquè ens fa patir, ens sorprèn i finalment ens fa riure. I també és una primera aproximació a la comèdia física. És fonamental perquè ensenya a mirar les imatges, no només a escoltar les històries.
Jo recordo perfectament l'impacte que em va produir la primera vegada que la vaig veure, sent encara un nen, i va ser per televisió, lògicament, amb una d'aquelles seqüències que ja et queden per sempre, òbviament, com comentaves la del rellotge, no? I sobretot també per reivindicar Harold Lloyd com una de gran estrella de la comèdia de l'etapa del cinema mood, a l'alçada de Keaton. En molts casos, Harold Lloyd jo crec que també. En molts aspectes s'emparallava amb Esther Keaton en el fet d'atrevir-se, per exemple, a fer acrobàcies sense doble. El seu moment penjant de les agulles del rellotge gegantí d'un gratacel, sens dubte, és un dels meus records d'infantesa més preuats. Lloyd va dir que la idea de rodar l'home mosca, curiosament, li va sorgir per pura casualitat mentre passejava pel centre de Los Ángeles i que, malgrat que va rodar, com us comentava, escenes de risc, ell mateix tenia vertigen durant el rodatge, amb la qual cosa no deixa de ser l'home mosca és una visió com també molt irònica del somni americà realitzada fa més de 100 anys és una radiografia crec que excepcional sobre el capitalisme salvatge el creixement desmesurat de les ciutats i sobretot també l'obsessió per l'èxit material per tant res tan lluny de l'actualitat.
Podem combinar l'Ova Mosca amb el circ, la pel·lícula de Charles Chaplin, que és un dels grans educadors de la sensibilitat cinematogràfica, perquè en aquesta pel·lícula del 1928 el seu Charlotte es converteix sense voler en una estrella de circ. L'escena en què es queda tancat a la gàbia del lleó, no sé si la recordeu, us farà aguantar la respiració i segur que els nens us preguntaran si el lleó és de veritat. I sí, ho és, i els podeu explicar que Chaplin va necessitar més de 200 preses per rodar aquesta seqüència. La pel·lícula permet descobrir la precisió del gest, el ritme de la comèdia i la capacitat de construir emocions sense paraules, però també introdueix una idea important, que darrere del somriure hi pot haver també solitud, tendresa i una certa tristesa.
Chaplin és un cineasta que dona molt de sí per introduir els nens al món del cinema i també a l'humor, a la tendresa, a l'eslàpstic. Pot generar una certa reticència d'entrada, però cal superar-la perquè un dels grans encerts de la pel·lícula és la capacitat de Chaplin per explicar històries sense gairebé paraules. Els gestos, les mirades, els moviments i el ritme de les escenes permeten que els infants segueixin l'acció sense problemes. Charlotte no parla, però s'expressa amb el cos, camina d'una manera particular, mou el bastó, s'ajusta al barret, fa ganyotes i reacciona amb tot el cos davant de cada sorpresa. Hi ha persecucions, hi ha caigudes, hi ha els embolics habituals del cinema còmic i dins de l'univers del circ tot això pot connectar molt bé amb els nens i nenes més petits. Charlotte és un vagabond de bon cor que arriba accidentalment en un circ i m'agradaria destacar una escena divertidíssima de la pel·lícula on Chaplin es veu obligat a substituir l'equilibrista del circ i ha de creuar la corda fluixa que es troba a molta alçada i en aquell moment tot de micos se li tiren a sobre. Li posen les manetes a la cara, li tapen els ulls, li treuen la roba, de manera que es queda fent equilibris en roba interior, que és un gat que sempre fa riure molt. A tothom. És una mostra magnífica de l'humor físic de Chaplin i es posa de manifest que el cinema mut pot fer riure i mantenir l'espectador en tensió només amb el gest i el moviment. Dir només que Chaplin no feia servir dobles d'acció, com molts d'aquests creadors del cinema mut, sinó que ell va entrenar intensament per aprendre a caminar per sobre de la corda fluixa i afegir que no només és una pel·lícula que fa riure, sinó que també és una pel·lícula entranyable, tendre, i que el personatge de Charlotte és un personatge que quan cau s'aixeca, quan té por buscar la manera de continuar, que quan s'enamora és capaç de pensar en la felicitat de l'altre, és a dir, que és una figura generosa que constantment està intentant superar els problemes amb els quals es troba.
Abans hem posat un peu en el món de Ghibli, ara ho fem en l'univers de l'estudi Hartman, que és un imprescindible, especialment a aquesta edat, ja sigui a través de les sèries o de les pel·lícules. Com a porta d'entrada hem triat Els pantalons equivocats, un curtmetratge de Wallace y Gromit en què l'inventor crea uns pantalons robòtics que un pingüí malvat vol utilitzar per dur a terme un robatori. És una pel·lícula que permet descobrir als infants que les coses quotidianes es poden convertir en una font d'aventures, des dels pantalons, però també un tren, unes sabates o un sofà, poden generar situacions còmiques, també perill, també suspens, i cal destacar que Góbales i Gròmit sempre posen l'èmfasi en l'enginy i la solució de problemes, especialment el gos. El gròmit, que és qui observa les situacions, interpreta les pistes i busca solucions. El cortometratge també és una lliçó de posada en escena, on cada element està col·locat per tenir una funció narrativa i també de muntatge i ritme, perquè sobretot la persecució final, ensenyar com alterna plans, accelerar l'acció, controlar el temps per generar tensió, que possiblement, clar, evidentment a aquesta edat tot això no ho poden veure,
però, Manu, ho poden gaudir. Totalment. Per mi, els pantalons equivocats, com passa en tot l'univers de Wallace i Gromit, encarna una pila de possibles descobertes pels nens i nenes. D'una banda, per exemple, aquest curt apropa l'espectador a la cultura britànica, ja que el Wallace és aquest prototip d'home britànic de classe mitjana, amic de les tradicions i d'una certa correcció social, tota la qüestió d'aprendre el té, vestir amb correcció, llegir el diari. Després, està el talent de Park per jugar amb els gèneres cinematogràfics. I en aquest sentit, Els pantalons equivocats, juga amb codis del cinema negre, del terror, en una clau molt innocent. I també, després, està la qüestió del cinema policíac i de lladregots. Però, si m'hagués de quedar només amb un element dels pantalons equivocats, em quedaria amb el sentit de l'humor de Park i de la factoria Hartman. He de dir que a mi m'encanta la comèdia amb un punt irònic, i les aventures de Wallace i Gromit estan plenes d'aquesta ironia molt fina. Però més enllà de la ironia, res em genera més plaer que la comèdia enèrgica, aquella que et fa esclatar de riure. I en aquest sentit, per mi, un moment fundacional a la meva cinefília infantil va ser l'escena que mencionaves tu, Toni, de la persecució del tren de joguina. Home, és que el moment del tren de joguina juguint al final, que és quan el Gromit s'adona que està a punt d'acabar-se la via del tren i agafa una caixa plena de trossos de via i les comença a posar a tota pastilla davant del tren perquè el tren pugui seguir avançant, és un moment gloriós de comèdia física que a més penso que funciona a la perfecció gràcies a l'animació stop motion fotograma, fotograma, perquè l'animació stop motion encara està arrelada al real, i això fa que les coses extraordinàries semblin encara més impossibles i increïbles.
De moment ens està quedant una tria culturalment molt variada, perquè hem parlat de produccions japoneses, estadounidenses, britàniques, i ara una pel·lícula francesa, perquè havíem d'incloure aquí la nostra tria Ernest i Celestine, una de les pel·lícules, penso, visualment més delicades del cinema d'animació recent. Els fons estan pintats amb aquarela, els personatges conserven expressivitat, com deia Manu, també imperfecta, orgànica, molt humana, i la relació entre els dos protagonistes, que són un os i una rateta. Desafia les convencions dels seus respectius mons, de manera que la pel·lícula parla de l'amistat, de la diferència, de les normes socials i de la possibilitat de construir vincles forts dels prejudicis.
És que tant els llibres originals de Gabriel Vincent com les adaptacions cinematogràfiques són una meravella. La pel·lícula del 2012 que van codirigir Stéphane Ouvier, Vincent Petard i Benjamin Renner és una delícia animada sobre el poder justament de l'amistat i un cant molt adequat contra el racisme i la xenofòbia. La relació d'amistat entre un os i una ratolina parla d'aprenentatge, de llibertat de pensament, de fugir dels estereotips i tot a través de l'interès artístic perquè l'os Ernest vol ser músic i poeta, trencant per tant els esquemes de la tradició. I toca molt bé el violí, a més a més. Fantàsticament bé. A més, és visualment enlluernadora, amb la seva animació 2D feta a mà, amb aquestes pintures aquarela que comentaves. Certament és una pel·lícula molt adequada per a aquesta franja d'edat, perquè els més menuts gaudeixin d'un cinema encantador, sensible, sense estridències i amb un gran valor pedagògic que parteix justament del respecte envers l'espectador, per petit que sigui.
Afegeixem ara un altre clàssic, El Globus Vermell, la pel·lícula d'Albert Lamorís de 1956 sobre un nen de París que descobreix un globus vermell que sembla tenir vida pròpia i que es converteix en el seu company inseparable. Pel·lícula per descobrir que una imatge senzilla pot convertir-se en el centre d'un univers poètic. La metàfora visual té molta força, sobretot per com contrasta el color vermell del globus amb els tons grisos de la ciutat. És una pel·lícula molt curta, dura poc més de mitja hora, però deixa una gran empremta i parla sobretot de la necessitat de protegir allò que ens estimem. I també sobre la capacitat de trobar companyia en elements completament inesperats, com parla el Globus Vermell.
Sí, aquesta idea del contrast és molt important. I en aquest cas voldria començar el meu comentari apel·lant a una certa essència del cinema, que segurament és l'art que per la seva naturalesa fotogràfica i temporal millor pot capturar la realitat, però tant mateix, com ja hem vist diverses vegades en aquesta llista, el cinema també té una inclinació a refugiar-se en la fantasia i en particular en la faula. I si parlem de faules cinematogràfiques per a infants i també per a adults que tenen un component real i també fantàstic, Hem de fer referència al Globus Vermell. En aquesta pel·lícula gairebé muda de només 34 minuts, un nen, que és el Pascal Lamouris, fill del director de la pel·lícula, Albert Lamouris, troba un Globus Vermell quan va de camí a l'escola i viu una sèrie d'aventures sorprenents al costat del Globus que sembla tenir voluntat pròpia. El film ofereix un retrat meravellós d'alguna de les parts del París de la dècada de 1950 i pot descobrir als infants la capacitat del cinema per construir aquestes faules en el límit entre
la realitat i la fantasia. Sí, és que només la idea d'utilitzar. És que amb només un globus aconsegueixes trencar un espai gris, anodí, realista d'una ciutat per convertir-lo en una cosa completament diferent. We're walking in the air. Una altra pel·lícula molt curta, que és pràcticament un migmetratge i que fa Jimena llista, és The Snowman, que és una adaptació del conte il·lustrat de Raymond Briggs, que es va estrenar a la televisió britànica Channel 4, concretament als anys 80, i que des d'aleshores s'ha convertit en una tradició nadalenca al Regne Unit. Cada any hi ha algun canal que la programa. Explica la història d'un nen que crea un ninot de neu que pren vida la nit de Nadal. L'animació és imperfecta perquè es poden veure perfectament els dibuixos que estan fets amb llapis de color, com si es movessin, però això li dóna certa màgia que segurament l'animació digital no pot assolir. I encara que sigui una pel·lícula breu, Té molta profunditat perquè The Snowman parla sobre el pas del temps i introdueix la idea de la pèrdua.
The Snowman és un curtmetratge d'animació britànic de l'any 1982. Ho dic perquè hi ha gent que es pensa que és anterior. És una pel·lícula molt dolça i tendra basada en el llibre il·lustrat del mateix títol de Raymond Briggs, un dels grans autors il·lustradors britànics de literatura infantil del segle XX. Una figura molt estimada per a actors de diverses generacions pel seu estil visual i pel seu interès pels petits gestos quotidians i la seva gran sensibilitat narrativa. Tot això es trasllada clarament a la pel·lícula, que adapta fidelment el seu àlbum il·lustrat i que explica com, durant les festes de Nadal, un nen fa un ninot de neu al jardí de casa seva i aquest pren vida. A partir d'aquí, els dos amics fan petites entremaliadures, com el moment en què el ninot de neu es vesteix amb roba dels pares del nen o els dos van en moto pel jardí. L'escena més memorable i poètica de la pel·lícula els mostra sobrevolant la ciutat i els paisatges navats. De manera que la quotidianitat, tan habitual en els relats de Briggs, dona pas a una aventura màgica plena de fantasia i descobriments. Es posa en el centre el joc, l'amistat i el poder de la imaginació. Deixem dir també que és una de les poques pel·lícules dirigida per una dona d'aquesta llista, que és un fet que, com que és excepcional, el comento. Sí, sí, val la pena. Que és una cosa que no té a veure amb la tria que hem fet, sinó amb com és la història del cinema. Però ho deixo dit aquí. Però és important. Un dels grans atractius d'aquesta pel·lícula és la seva forma visual, la música, els colors, els moviments de càmera, en continuïtat, que transporten de ple i de manera quasi onírica dins d'aquell món. També, això que comentaves, veure com els dibuixos estan fets amb llapis i veus les ratlles del llapis pintat i veus com es mouen, de manera que els nens, quan fan els seus dibuixos i pinten, poden entendre que allò pot prendre vida d'alguna manera. Com a contrapunt, la pel·lícula també introdueix la idea que algunes experiències són efímeres, ja que al final la neu es fon i el ninot de neu desapareix, però perduren el record del nen. Per tant, és una història màgica, té un component realista i a la vegada posa sobre la taula les contradiccions de la vida.
I també és una porta d'entrada, com moltes de les pel·lícules que estem comentant, però en aquest cas una porta d'entrada magnífica, als àlbums il·lustrats de Raymond Briggs, que tant aquest com el del Pare Noel són magnífics i que poden trobar a les llibreries, i és fantàstic mirar The Snowman i després anar a la llibreria i continuar aprofundint en aquest univers. Viatgem ara a la Lluna amb Melies i, per tant, fem un viatge també pels inicis del cinema per descobrir que el cinema va néixer també com un art de la fantasia, la sorpresa i els trucs visuals. Viatge a la Lluna és una primera aproximació al cinema com a il·lusió que permet conèixer els orígens dels efectes especials. Melies utilitza escenografies teatrals, decorats pintats, sobreimpressions, aturades de càmera i substitucions per crear imatges impossibles i convida a preguntar-se com s'han aconseguit determinats efectes cosa que passa molt quan veus la pel·lícula, i això com ho han fet, no?, quan veus la pel·lícula en un any, i això com ha passat? S'ho qüestionen ells o els ho pots preguntar tu? I permet introduir la idea de la història del cinema perquè comencin a entendre que les pel·lícules han canviat molt des dels seus inicis.
Sí, la qüestió artesanal és molt rellevant, i en la llista que estem fent hi ha molts casos, ja hem parlat del stop motion, de Wallace y Gromit, ara hem parlat de The Snowmen. En el cas de Viatge a la Lluna, d'Amelie, cal afegir el component fundacional d'aquesta pel·lícula de només 14 minuts, feta l'any 1902. Estem parlant d'una de les primeres pel·lícules fantàstiques i de ciència-ficció de la història, per tant, pels nens i nenes pot suposar un apropament als orígens del cinema. Però a més, voldria reivindicar el component lúdic d'aquesta pel·lícula, en el sentit que, veient-la, pots experimentar la fantasia del viatge a la Lluna, però també pots identificar clarament que la Lluna és un rostre humà maquillat, que els alienígenes són persones disfressades. No em vull posar pedant, però deixeu-me que citi a Jean-Luc Godard. Que deia que tota pel·lícula es pot veure com un documental sobre la seva pròpia creació, i crec que per nosaltres i pels infants pot ser molt maco veure el Viatge a la Lluna d'Amelies com una espècie d'invitació al joc, a la disfressa, a la creació manual, fins i tot casolana de realitats fantàstiques.
És que és una de les coses maques que té Viatge a la Lluna, i a més hi pots anar tornant, també és allò que dèiem, pots començar als 3 anys i veure una cosa, pots avançar cap als 6, les preguntes que generen, i sobretot la idea del com s'ha fet això. Que també pot passar en el cas de Keaton o de Chaplin, és una pregunta que va generant una curiositat que va més enllà de la història que t'estan explicant per començar a veure què hi ha al darrere del cinema i què és el que el fa possible. Fins
demà! Pot ser perfectament La cançó del mar, que és la pel·lícula que hem triat. És una pel·lícula que apresenta un estil gràfic inspirat en la cultura celta, amb formes geomètriques, espirals, textures i composicions molt elaborades. La música tradicional irlandesa i els sons de la natura també formen part de la pel·lícula, que té com a protagonistes dos germans, i que parla de la importància d'expressar allò que sentim.
Estem comprovant que en aquest nou segle el cert és que s'han produït pel·lícules d'animació molt remarcables, molt bon cinema, a més amb un esperit pedagògic molt interessant, i en aquest cas estem davant d'una joia d'animació irlandesa dirigida per Tom Moore l'any 2014, que per cert va ser finalista a l'Òscar com a millor film d'animació irlandesa. També realitzada amb una animació tradicional feta a mà, com el cas que comentàvem d'Ernest i Celestín, malgrat que exposa temes tan profuns com el dol i l'enyorança, el cas és que la seva sensibilitat i la delicadesa amb la que està explicada la història permeten que els nens i les nenes puguin connectar amb la seva història i sentir-se fascinats per la seva forma de respectar la natura com a suport redemptor el compàs d'aquest folclore irlandès preciós. El gran Bruno Köhler va crear la seva banda sonora, que estem escoltant ara una de les seves peces, en col·laboració amb el grup tradicional irlandès Kila. Una pel·lícula preciosa, màgica i molt, com deia a l'inici, molt pedagògica. És un viatge per deixar-se emportar, per desconnectar i per gaudir de la seva aposta poeta.
I per descobrir Cartoon Saloon, que hi ha molta gent encara, segurament, potser inclús coneixen el títol d'alguna pel·lícula, com la cançó del mar, o el secret del llibre d'aquells, o The Breadwinner, per exemple, o Wolfwalkers, potser coneixen els títols, però no coneixen que al darrere hi ha un estudi amb una identitat molt concreta i una direcció específica. En un altre sentit,
tant com els noms de Ghibli i Armand, de moment encara, tot i que estan creant joies. Estan creixent, sí.
Pel mateix motiu podem incorporar Kirikou i la Bruixa, que està inspirada en l'art, els colors, els paisatges i les tradicions africanes, que tenen molt de pes en la història. A més té un dels protagonistes més macos de totes les pel·lícules que hem triat avui. És un nen particularment petit, però que en canvi és aixerit, valent, curiós i té una gran capacitat per qüestionar-ho tot. És una pel·lícula que reivindica la curiositat i la intel·ligència per damunt de la força física i convida a intentar comprendre les causes del comportament dels altres. El seu poble viu atemorit per una bruixa terrible que s'anomena Carabà i ell, en comptes de despantar-se, en Quiricú intenta entendre per què la bruixa els vol fer mal. Kirikou i la Bruixa és una pel·lícula ja per nens més grans, jo crec que l'hauríem de situar a prop dels 6 anys, fins i tot té alguna escena que pot resultar una mica forta inclús per aquesta edat, però podeu començar, si teniu nens més petits o voleu compartir-ho amb nens més petits, amb Kirikou i els animals salvatges, que és una col·lecció de petites aventures protagonitzades per en Kirikou, que són unes aventures més innocents, però igualment amb grans ensenyances.
Aquí tenim tota la qüestió etnogràfica, que ja has mencionat, que és molt interessant, com de descoberta d'un altre món, però també tenim un autor amb una personalitat i amb un estil molt singular, és Michel Ocelot, i penso que és interessant fer alguna referència a la seva història, perquè ell va néixer a França, però després va passar la seva infantesa a Conakry, a Guinea, i d'aquí sorgeix la seva fascinació per Àfrica. I també és interessant dir que ell, de molt jove, es va interessar, diguem, en clau amateur per l'univers de l'animació, i en unes vacances d'estiu, amb els seus amics, van decidir fer unes pel·lícules d'animació, això, molt, molt amateurs, i ell va decidir utilitzar retalls de paper. I tota aquesta qüestió de treballar amb retalls, amb diferents capes, que van creant una certa idea de profunditat a partir del 2D, crec que està explorat d'una manera molt, molt estimulant a la.
Evidentment, havíem d'incloure una pel·lícula de Disney i tot i que hem procurat expressament que la tria sigui variada en aquest sentit, però clar, per descobrir el potencial de l'animació clàssica hem triat una gran pel·lícula com és el Llibre de la Selva. Es pot veure moltes vegades i apreciar coses diferents, com, per exemple, la construcció de les seqüències musicals, per exemple, el disseny dels personatges, l'expressivitat de les animacions A més, és una introducció a un clàssic de la literatura de Rudyard Kipling, que encara no tenen edat de llegir en aquest moment, però ja la tindran més endavant. I també és interessant com la pel·lícula parla del sentit de la pertinença i el fet que Mowgli. Ha d'aprendre a reconèixer els seus límits i a comprendre que formar part d'una comunitat implica també assumir-ne les normes, que gran part de la pel·lícula és bàsicament ell volent fer el que vol i la pobra Bagheera anant al darrere, no?
Intentant ordenar les coses que ha de fer Mowgli. Confesso que el llibre de la selva era una de les meves pel·lícules favorites de nena. És una pel·lícula que es va estrenar l'any 1967. Com deies, Toni, és un clàssic de l'animació i explica les aventures de Mowgli, un nen criat per una família de llops a la selva, que haurà d'aprendre que el seu lloc, de fet, és amb els humans. I mentre du a terme aquest aprenentatge, es creuarà amb personatges inoblidables de Disney, l'os balú el seu gran amic i còmplice de jocs i aventures, de qui aprendrà essencialment els plaers senzills de la vida, tal com explica aquesta cançó que estem sentint ara. Aprendrà també el valor de l'amistat. També apareix la pantera Bagheera, que citaves, la figura responsable que el protegeix i que li ensenya sobreviure a la jungla i es preocupa sempre per ell. També apareix el tigre Shirkant, la força oposada de Bagheera, la gran amenaça de Mowgli, que l'única cosa que vol és menjar-se aquell petit ésser humà. Dues curiositats, els noms dels animals en hindi volen dir l'animal que són, és a dir, Balú vol dir os, Bagheera vol dir pantera i Shirkant vol dir tigre. I una altra curiositat és que la Serp K, que també és un personatge que protagonitza una escena molt important de la pel·lícula.
Però pràcticament. És aquella serp de Disney.
L'origen està aquí. Aquest animal en el conte era un animal savi i bo, però Disney va considerar que el públic infantil no l'entendria com un animal amigable i va convertir aquesta serp en un personatge dolent. Pobres serps. Un dels trets més significatius és que els animals tenen maneres de moure's i gesticular que els fan immediatament reconeixibles. El contrast té entre la manera de caminar, de ballar i de gretar-se, de balú, que ens ve al cap ràpidament amb totes aquestes músiques, i el moviment pausat, les mirades tenses, deixircant, que de vegades no es mou i justament la manca de moviment és el que el fa tan perillós. És una animació que confia molt en el llenguatge gestual i això facilita la comprensió dels nens. També m'agradaria dir que els grans atractius de la pel·lícula són, precisament, que el conjunt de personatges que hi apareixen actuen com la família de Mowgli i tenen aquest carisma, que hi ha aquesta combinació d'aventures, humor, tendresa, i que hi ha aquests números musicals que no oblidem, com The First Necessities, que abans sentíem, o bé aquesta cançó que sentim ara, que és el I Wanna Be Like You, cantada pel Rei Lui.
Tots legats converteix aquesta història de creixement i amistat en una experiència festiva, plena de colors i de ritmes. I és l'últim llargmetratge en el qual va participar Walt Disney, que va morir a finals de 1966. Quines cançons més fantàstiques hem estat ballant tots a l'estudi mentre sonaven, ho hem de confessar ha estat el moment en què de sobte discretament ens hem animat amb el llibre de la selva ens
hem animat amb això acabem aquesta franja dels 3 als 6 anys i ara entrem a la franja de pel·lícules que hem triat per nens i nenes entre els 6 i els 9 anys vostè deu
ser el pare de la gent i en Michael Banks oi? Li he preguntat si vostè és el pare dels nens.
Ah, sí, sí, esclar. Suposo que deu haver portat referències. Me les deixa veure?
Oh, tinc per norma no portar mai referències. Em sembla una cosa passada de moda. Ah, sí? D'això ja en parlarem després, si li sembla. Ara, els requisits que compleixo. El primer, estar sempre contenta. Jo no m'enfado mai. El segon, les galtes vermelles. És evident. El tercer, jugar a jocs de tota mena. Segur que els nens trobaran que els meus jocs són molt divertits.
D'on l'ha tret aquest paper? Però si l'havies tripat.
En aquesta franja els infants ja poden començar a descobrir amb més consciència primer com funciona una pel·lícula, com es construeix una història, com es creen els personatges, com el muntatge controla les emocions i com els diferents gèneres cinematogràfics ens proposen experiències molt diverses. Per això comencem amb Mary Poppins, perquè entre d'altres motius permet als joves espectadors descobrir que el cinema pot barrejar imatges reals i animació, que ja reconeixen i separen, per crear mons impossibles. En el seu moment basa en una pel·lícula visual molt innovadora i també permet descobrir el musical cinematogràfic. Ara ja sí, abans estàvem ballant discretament amb el llibre de la selva. Ara aquí ja la temptació de començar a ballar per l'estudi ja és màxima. Ara ja ens hem de coordinar. Clar, perquè les cançons, les coreografies, els decorats, els moviments de càmera que transformen la narració en un espectacle. Mary Poppins és una pel·lícula que reivindica el joc. La imaginació i la creativitat com a parts essencials de la infància. Té un personatge memorable en la figura de la Mary Poppins i la llum que després en Julià Andrius en el paper. I parla de les relacions familiars i de la necessitat que els adults dediquin temps i atenció als infants que. Spoiler, és el que més volen.
Exacte. Mary Poppins és un dels grans clàssics del cinema musical familiar de Disney. Explica l'arribada d'aquesta mainadera extraordinària interpretada per una magnífica Julie Andrews a casa de la família Banks, a Londres. És inoblidable la seva aparició, la pel·lícula amb el paraigües a la mà mentre baixa volant des dels núvols. És una dona de personalitat misteriosa i molt imaginativa que barreja autoritat, elegància, humor, tendresa i que transforma la vida dels dos infants de la família, Jane i Michael. Mary Poppins obre les portes a un món on la fantasia i la realitat conviuen amb naturalitat i introdueix la màgia en el món ordenat i convencional de la família Banks, de manera que transforma completament. Home, endreçar una habitació.
Qui no ha somiat anar fent així i que tot acabi ben endreçat, eh?
Amb la cançó aquella del sucre. A través del joc i de la imaginació, Mary Poppins ajuda infants i adults a mirar el món d'una altra manera, a veure una altra possible realitat. Un dels elements més singulars de la pel·lícula, el citaves, és aquesta combinació d'imatge real i animació. En la seqüència en què els protagonistes entren dins dels dibuixos de Bert, els actors, que és el personatge interpretat per Dick Van Dyke, els actors interactuen amb animals i paisatges animats. I aquesta barreja crea un espai visual sorprenent, un nou espai cinematogràfic, per dir-ho d'alguna manera.
És que la seqüència en la qual ballen amb els pingüins per mi és divertidíssima i per mi és el millor
de la pel·lícula sí, sí, sí i sempre són moments que van acompanyats d'aquestes cançons emblemàtiques que de la mateixa manera que ens passava amb el llibre de la selva, aquí també ens passa que tots coneixem i en sabem la lletra i ara mateix la podríem cantar del supercalifragilístic espialidosos. El xim-xim-xiri de les xamanelles o aquest un poquito de azúcar, es va dir en castellà, crec que es diu amb una culleradeta de sucre en català, per ordenar l'habitació. Totes aquestes cançons, aquestes coreografies i aquests moments formen part de la memòria col·lectiva i converteixen el film en una experiència musical preciosa. Destacar que les coreografies mesclen dansa i acrobàcia en molts moments, per això. És una pel·lícula que transmet molta energia, alegria i llibertat, que s'integra molt bé el moviment de tots els ballarins amb els decorats, com en aquest número de les xamanelles, protagonitzat per les cura xamanelles, i que també hi ha moltes escenes còmiques que se centren i posen el pes en l'expressivitat corporal, com aquesta escena que deies ara dels pingüins, o qualsevol escena protagonitzada. Sí, però és que Dick Van Dyke era boníssim fent això. Sí, Dick Van Dyke és la figura central d'aquesta expressivitat corporal. I hi ha, doncs, això, una combinació de diversos estils de dansa al llarg de tota la pel·lícula. Mary Poppins ens ensenya a ser responsables i generosos, però també ens ensenya a no perdre mai el desig de jugar i divertir-se i de mantenir viva la curiositat. I, com deies, no només educa els fills, sinó que també educa els pares.
Tornem a Chaplin amb The Kid que va ser el primer llargometratge que va dirigir i protagonitzar en aquesta pel·lícula el seu Charlotte es fa càrrec d'un nen el que intenta educar és una gran pel·lícula per descobrir que el cinema ens pot fer riure i emocionar-nos profundament amb una mateixa història. Chaplin combina comedia física, pantomima, melodrama i demostra com els gestos i les mirades poden expressar sentiments molt profuns. També parla sobre paternitat, afecte i famílies que es construeixen més enllà dels vincles biològics. Desenvolupa també empatia envers les infants vulnerables i permet parlar de la pobresa, la desigualtat i la importància
de sentir-se protegit. Mira, aquesta vegada començaré el meu comentari explicant que fa poc, amb els meus alumnes de l'ESCAC, reflexionàvem sobre la pregunta de què és una bona pel·lícula. I un dels arguments que vam estudiar és la qüestió de l'emoció, que s'ha de dir que ha generat tot tipus de debats aferrissats entre la crítica de cinema, que històricament ha tendit a sospitar una mica de les pel·lícules massa sentimentals. De fet, l'adjectiu sentimentalista s'acostuma a utilitzar de forma. És negativa. Pejorativa en relació a les pel·lícules tanmateix, si pensem en la mirada d'un infant aquest debat es tendeix a diluir i el que queda és un sentit molt pur de l'emoció amb això no vull dir que els nens i nenes hagin de ser exposats a tot tipus d'emocions al cinema de fet jo soc una mica crític amb la manera en què Disney tendeix a explotar els traumas emocionals en les seves ficcions sembla que sempre hi hagi d'haver un pare o mare mort pobres pares i mares. Però si parlem del cinema de Chaplin i veiem com connecten els infants amb la innocència i bondat de Charlotte, crec que el debat també queda gairebé resolt. Quan veus a Charlotte cuidant el nadó de The Kid, convertint una cadira que cau a trossos en un orinal, una tetera en un biberó i un llençol en uns bolquers, sorgeix de forma molt orgànica l'empatia, la humanitat, l'humor, l'emoció. Diguem, és possible que algunes parts de la pel·lícula siguin un pèl massa melodramàtiques, sobretot quan assistim a la cruel i puntual separació del nen i de Charlotte, és una mica el segell de Chaplin també, però la humanitat del conjunt de la pel·lícula, la seva tendresa extraordinària, passa per damunt de qualsevol altre factor.
La Guerra de les Galàxies no podia faltar a la nostra tria. L'any que ve farà 50 anys i continua sent una pel·lícula que, quan la canalla la mira, obren els ulls com taronges absolutament bocabadats pel món que s'obre al seu davant. I és veritat, sí, els efectes especials de la trilogia original es noten envellits, però desperta les mateixes emocions. És un dels grans viatges de l'heroi de la història del cinema i una aventura èpica que és intergeneracional, a més de ser una introducció. Extraordinària al cinema de gènere. En un segon visionat ja ens podem fixar segurament en la construcció del seu univers mitjançant decorats, vestuari, maquetes, efectes visuals i la banda sonora de John Williams, del qual en parlarem molt avui, que contribueix a crear identitats, emocions i expectatives. També és una pel·lícula que permet parlar sobre autoritarisme i resistència a les injustícies dins, evidentment, del marc d'una història
d'aventures galàctiques. La saga Star Wars de George Lucas és una de les grans joies del cinema d'aventures per aquesta franja d'edat. La força del seu imaginari és extraordinària, naus especials, robots, combats amb espases laser i personatges tan icònics com Darth Vader que han passat a formar part de la cultura popular. La trilogía original obre les portes a un univers immens que es pot anar descobrint més endavant a través de totes les altres pel·lícules i de totes les sèries que encara ara s'estan filmant i estrenant constantment. Jo començaria amb la primera pel·lícula d'aquesta trilogia, Una nova esperança, de l'any 1977. Perquè l'escena inicial és una de les obertures més memorables de la història del cinema. Comença amb el text groc que s'allunya cap a l'infinit i que ens explica el context de la història i tot seguit veiem l'espai i una petita nau rebel perseguida per un immens destructor imperial que ocupa tota la part superior de la pantalla. La diferència de dimensions entre les dues naus a l'interior del pla ja ens transmet la sensació d'amenaça i desigualtat. En aquell moment els soldats imperials envaeixen la nau rebel, hi ha un intens combat, apareix Darth Vader amb la seva armadura negra, la respiració mecànica i aquella presència tan intimidant. També apareix la princesa Leia, R2-D2, C-3PO. És un inici que, valgrà, comença, ets dins de l'aventura sense saber res de ningú. Ja t'ha atrapat, ja ets allí. És com una catedral. Però ja estàs implicat amb tothom i amb tots els personatges. Argumentalment, tota la saga és fàcil de seguir perquè està construïda sobre elements molt reconeixibles del relat d'aventures i del conte tradicional, el bé i el mal, el viatge de l'heroi, l'amistat, el coratge. La lluita per la llibertat, de manera que aquesta senzillesa narrativa combinada amb la riquesa visual i la força de personatges tan carismàtics com Luke Skywalker, Han Solo, Chewbacca, els Ewoks, el Yoda, els droides diversos que van sortint, la converteix en una porta d'entrada magnífica al cinema de ciència-ficció i d'aventures. I, com abans comentaves, un dels grans encerts de la pel·lícula és la música de John Williams, especialment el seu tema principal, que és tan reconeixible com les imatges i els personatges. És una aventura èpica que combina fantasia, acció, humor, emoció, i que permet parlar de qüestions tan importants com el coratge, l'amistat, la lleialtat i la responsabilitat de prendre determinades decisions.
És evident que la Guerra de les Galàxies havia de formar part de la nostra tria dels 6 als 9 anys, com també ho havia de fer la següent pel·lícula.
Era difícil dir ja qui en em posa més la pell de gallina. Arribant a aquest punt, no sé si és que toca especialment una part concreta de la infantesa, però clar, evidentment ET havia de formar part de la nostra tria, aquesta història d'amistat entre un nen i un extraterrestre que vol tornar a casa. Película per descobrir com el cinema pot fer-nos viure una aventura fantàstica des del punt de vista d'un infant. Ens podem fixar en que Spielberg situa sempre o molt sovint la càmera a l'altura dels nens i ens fa descobrir el món des de la seva perspectiva. La il·luminació, els contrallums, de nou la música de John Williams, converteixen una història d'extraterrestres en una experiència emocional. És una pel·lícula més que permet desenvolupar l'empatia. Envers qui és diferent, que és un dels temes que més s'està repetint en la nostra tria, i comprendre també que estimar algú també pot implicar deixar-lo marxar. Recordem que Spielberg hi va volcar en aquesta pel·lícula el divorci dels seus pares.
A veure, ¿per on comencem amb ET? Aquesta és la pregunta. És una pel·lícula que s'ha convertit en un ritual de pas per moltes generacions i una pel·lícula que, de la mateixa manera que The Kid, The Chaplin, funciona com una mena de prova del cotó de l'emoció cinematogràfica i de la passió pel cinema. Perquè, ¿ets realment un cinèfil si no has vist ET? O també, ¿es pot dir que et corre sang per les venes si no has plorat amb el final d'ET? Deixo aquestes preguntes a l'aire, no?
Li deixem a una IA que miri ET, a veure si la. El dia que una IA pugui emocionar-se amb ET és
que ja s'ha guardit una humana. Seria una bona prova, sí. Després, clar, si penso en el valor que té ET pels espectadors més joves, crec que som davant d'un exemple majúscul del poder narratiu immersiu del cinema. Quan veus ET, sent un nen o nena, t'endinses plenament en l'univers del film. El talent escènic de Spielberg, el seu domini de la posada en escena, fa que experimentis de primera mà la por, la intriga, els patiments i alegries dels personatges. En el fons, és una manera de descobrir el poder del cinema clàssic. En aquest sentit, no em sembla gens casual que Spielberg posés un homenatge a la pel·lícula L'home tranquil de John Ford, el centre del seu film, en l'escena en què l'Elliot s'emborratxa per la connexió psíquica que té amb l'E.T., L'alienígena en aquesta escena està veient el film de Ford a la televisió i l'Elliot acaba recreant el mític moment del petó de John Wayne a Maureen O'Hara. Òbviament, no cal que els nens i nenes sàpiguen que tot això és un homenatge a Ford, però en el fons estan descobrint el gran poder del cinema clàssic.
Aquesta, de dir que és una de les menes preferides de tota la llista, el personatge de Messia Oló, que va crear Jacques Tati, connecta molt amb els nens. Podem recomanar, per exemple, les vacances de Messia Oló, que és la primera que jo vaig posar als meus fills, de fet, un estiu. Però la que hem triat per la selecció és Mon oncle, una pel·lícula en la qual Messia Oló exerceix de tiet. I porta a l'escola el seu nebot. Jacques Tati contraposa la manera de ser espontània, despreocupada i lliure del seu personatge amb la vida rígida, moderna i consumista dels pares del nen que viuen en una casa ultra tecnològica i també molt absurda. La porta d'entrada perfecta per la comèdia visual i sonora de Jacques Tati i una magnífica introducció a la composició de Pla. És una pel·lícula, i en general en el seu cinema, però especialment amb un oncle, on l'espectador ha de mirar, descobrir i trobar els gags dins de la imatge. I que content que estic
que haguem inclòs Jacques Tati en aquest llistat, adoro incondicionalment Jacques Tati, amb una de les obres més curtes i més coherents segurament de la història del cinema, no? I de fet crec que no hi ha edat realment per entrar en l'univers jaxtatí, qualsevol moment de la vida és bo, però si es fa ben aviat ens pot ajudar a veure el món segurament d'una altra manera, relativitzant fins i tot els segons quins problemes i potser trobant el sentit per afrontar-los. Mon Oncle, efectivament, igual que Les vacances de Michelle Loh, és una de les seves grans obres mestres, una gran forma d'ironitzar sobre el capitalisme de consum, i sobretot, com també ja deies ara, l'absurd de la tecnologia mitjançant l'ús genial de l'slapstick. En bona part, Tati va seguir les pautes que va marcar Chaplin a temps modern i les va portar fins a la modernitat del moment amb aquest film visionari realitzat l'any 1958 que segueix funcionant perfectament avui en dia i que va ser mereixedor de l'Òscar al millor film de part la no anglesa. M'agradaria citar una frase que va dir Buster Keaton. Deia, Tati va començar on nosaltres estàvem acabant. Clar, és un reconeixement a aquest relleu generacional innegable, no? Keaton, Chaplin, Harold Lloyd, fins i tot, que comentàvem, i Tati, que està en aquest nivell, no? El cinema Jacques Tati demostra que a través de l'enginy del gag es pot reflexionar sobre la vida i la societat, qüestionant-se moltes coses sense perdre el respecte, la dignitat i l'elegància.
I sobre aquesta pel·lícula, en concret, sobre el mononcle, és curiós com aquella casa absurdíssima, plena de tecnologia moderna, que el 1958 segurament era impensable imaginar la vigència que té avui. Proposa una casa. Que està ultramodernitzada d'una manera que sembla que facilita la vida dels seus habitants, però en realitat la converteix en una cosa absurdíssima. Sí, com aquella fonda benvinguda que només s'activa segons els visitants. O l'atorradora aquella. Bueno, tots els sistemes que tenen allà dins, però clar, com més temps passa, irònicament, més vigent és tota l'absurditat del món tecnològic que, malauradament, ara ens envolta més que mai.
En aquesta franja, dels 6 als 9 anys, també és perfecta per mirar la pel·lícula On és la casa del meu amic?, que és una obra meravellosa en què un nen emprèn un viatge pel seu poble per retornar al quadern d'un company de classe i evitar que el castiguin l'endemà. És una pel·lícula per descobrir que una història extraordinària pot néixer d'un gest aparentment insignificant i d'una situació quotidiana. Kiarostami utilitza plans llargs, paisatges, silencis i repeticions per fer-nos participar en la preocupació del protagonista. Ensenya que no calen grans aventures perquè una història tingui tensió i significat i també és una gran lliçó sobre responsabilitat, sobre un estat d'edat i sobre el compromís amb els altres, perquè el nen protagonista actua per ajudar un company i s'arrisca a ser castigat. Aleshores, això permet reflexionar sobre la diferència entre obeir secament i actuar segons la pròpia consciència.
Per començar, he de dir que aquesta pel·lícula és segurament la meva preferida de totes les que comentarem. La sensibilitat amb què Abbas Kiarostami ens apropa a la determinació d'aquest nen que vol ajudar el seu amic és extraordinària, però també cal dir que segurament per als nens i nenes d'avui en dia que acostumen a créixer acostumats a produccions, a productes audiovisuals marcats per la velocitat i la fragmentació, l'experiència de veure on és la casa del meu amic pot suposar un repte o també un aprenentatge, una aproximació a altres temporalitats. En aquesta pel·lícula el que és més important és l'observació de la vida quotidiana dels personatges, els seus costums domèstics, la vida en l'Iran rural i la bellesa dels paisatges. I després està el meravellós encaparrament del protagonista per tornar al seu amic aquest quadern que s'ha endut per error. Kiarostami posa tota la seva sensibilitat al servei de l'observació del rostre innocent i determinant del seu jove protagonista, que esdevé un emblema inoblidable de l'amistat en majúscules. I, de fet, el títol original de la pel·lícula no és "On és la casa del meu amic?", sinó "On és la casa de l'amic?". Veiem que Kiarostami, més enllà del retrat d'aquesta realitat molt específica de l'Iran rural, vol fer una obra molt, molt universal.
També tenim a la nostra llista el viatge de Dorothy al Magic 2, un musical clàssic de Hollywood que destaca també pel poder expressiu del color i dels canvis de registre visual. El contrast entre el blanc i negre sèpia de Kansas i el tecnicolor d'os transforma el pas de la fantasia. En una experiència cinematogràfica absoluta. A través dels companys de gami que van trobar la Dorothy, també es parla de la descoberta de les pròpies capacitats, cosa que és molt adient en aquesta edat, perquè busquen fora d'ells mateixos allò que en realitat ja tenen. També és una pel·lícula que transmet la importància d'ajudar-se els uns als altres.
El Màgic d'Oz és una pel·lícula de l'any 1939. M'impressiona que sigui de fa tants anys, perquè em sembla posterior i, en canvi, és de fa ja moltes dècades. És una adaptació de la novel·la de Frank L. Baum, que convida els espectadors a endinsar-se en un món imaginari ple de personatges entranyables. L'espanta ocells, l'home de llauna i el lleó poruc. Cada personatge es defineix per una característica única i molt fàcil d'entendre pels infants. A l'Euspanta Ocells li manca intel·ligència, a l'Home de Llauna li manca coratge, i al Lleó Poruc li manca coratge i a l'Home de Llauna li manca la capacitat d'estima. La gràcia del relat és que tots acaben descobrint, això que ara apuntaves, que és que allò que busquen ja ho porten a dins. L'espantaocell és enginyós, l'home de llauna és sensible i afectuós, i el lleó demostra coratge quan ha de protegir els seus amics. La idea de fons és que no necessitem que algú ens doni les qualitats que ens fa valuosos, sinó que només les hem de descobrir que de fet ja les tenim. Per això, els grans temes de la pel·lícula són l'amistat, la superació de les pors, la capacitat d'ajudar els altres, la importància de la família, també la família d'amics, no només la família pare, mare, fills, i la confiança en un mateix. La música és un dels grans atractius de la pel·lícula, com ja passa amb la majoria de musicals que hem comentat fins ara. Aquí apareixen temes tan emblemàtics com Follow the Yellow Brick Road, que sentíem abans, o Over the Rainbow, que estem sentint ara. Les cançons i coreografies s'integren magistralment a la història perquè ajuden a expressar els desitjos, la personalitat dels protagonistes i, a més, donen ritme a l'aventura. Un altre element fonamental és el color. El color és clau en aquesta pel·lícula. Per una banda, perquè hi ha aquest contrast entre el Kansas inicial on viu Dorothy representat amb tons sèpia molt apagats i el món brillant d'oz desplegat en tecnicolor. Sí, el que dèiem és que això destaca moltíssim. Moltíssim, és una gran novetat en aquell moment i facilita aquest pas cap a la fantasia a través d'aquesta experiència visual extraordinària. I després, qui no recorda les sabates vermelles de Dorothy o el camí de rajoles grogues que condueix a Ciutat Esmeralda. Curiositat, a la novela de Vaughn aquestes sabates eren platejades, no eren vermelles. Oth no és tan sols un món meravellós, sinó que també és un reflex de la realitat de Dorothy a Kansas, per això el retorn a casa ens recorda que l'aventura imaginària ens pot ajudar a mirar d'una altra manera el món real. Aquí m'agrada connectar el màgic d'Oth amb l'univers fantàstic de Wicked. Que és una pel·lícula i una saga de pel·lícules que està tenint molt d'èxit entre la gent jove i que reprèn i reinterpreta tot aquest altre univers del Màgic 2 que és una mica el punt de partida és on hi ha els orígens cinematogràfics per tant, crec que és una bona porta d'entrada a tot aquest món Sí,
sí, podem perfectament utilitzar Wicked per portar els nens i les nenes cap al Màgic 2.
Abans hem recuperat a Chaplin, ara la recuperem a Buster Keaton, perquè en aquesta edat ja poden descobrir El maquinista de la General, película ambientada durant la Guerra Civil nord-americana, on un maquinista intenta recuperar la seva locomotora i rescatar la seva estimada després que uns soldats enemics se l'enduguin. Película essencial que, a més, enguany fa 100 anys per descobrir que el cinema pot convertir el moviment i la precisió en una gran coreografia còmica. Buster Keaton realitza gags d'una precisió extraordinària, és que de fet la precisió jo crec que és la paraula que defensa Buster Keaton, amb locomotores, ponts, vies, i objectes en moviment de tota mena.
Bé, jo com en Tatí tinc debilitat també incondicional per Buster Keaton, sempre tenim en Keaton per casa, no? I diríem que res millor que celebrar justament el seu centenari per reivindicar les vegades que faci falta el maquinista de la General, títol icònic i probablement convertit en el més famós i emblemàtic del gran Buster Keaton, que en aquesta ocasió va codirigir amb Clyde Brookman, que era un especialista en codirigir pel·lícules d'alguns dels genis de la comèdia, tot i que. Qui ho controlava pràcticament tot era Keaton i Brockman. Bàsicament es limitava a ajudar-lo i a remarcar alguns gags concrets. És una pel·lícula ideal per veure en una edat tendra. Per què? Perquè ens parla de l'aprenentatge, l'aprenentatge de la vida. Reforça l'enginy i parla de quelcom tan important per a un infant com és l'observació. A més, el descobriment de l'eslàpstic i la fascinació pels trens, que són elements molt atractius per als infants. Jo diria que tanmateix. Ja ens comença a posicionar també sobre l'absurditat de les guerres mentre gaudim de gags plens d'enginy que són certament genials, no? I si em permeteu, només a títol anecdòtic, doncs m'agradaria recordar una festa d'aniversari que vaig celebrar amb les meves filles a casa quan encara érem bastant petites, amb tot de companys i companyes per casa, amb el que això suposa, però rient sense parar veient el maquinista general. Sí, vas agafar l'aniversari.
El dia de la festa d'aniversari de les teves filles amb els amics i vas dir toca el maquinista de la General
totalment, amb l'esveramenta que portàvem vaig dir, espereu un moment, ara toca una pel·lícula i aquesta pel·lícula del maquinista de la General que, clar, hauríeu de veure les criatures rient sense parar un fet que em va servir per enregistrar alguns instants i enviar-ho a aquests grups de pares tan peculiars de l'escola que uns pares que només posaven Disney als seus fills i es van quedar bocabadats amb les reaccions quan els veien riure i entusiasmats veient Buster Keaton en una pel·lícula centenària amb la qual cosa jo animo a molts pares que aprovin la fórmula perquè funciona i molt bé. Sí, atrevir-se jo penso que
és el més important quan parlem de clàssics del cinema i especialment del cinema mut, que costa atrevir-se i després els resultats, com dèiem, potser ens sorprenen. Amb això acabem aquesta franja d'edat dels 6 als 9 anys i entrem ja a la franja en què comencen a deixar de ser nens. Les pel·lícules per mirar entre els 9 i els 12 anys.
Com esteu? Aquest és en Willy. Willy Alborni. Saluda'ls, Willy. Són els meus amics, els unis. Quanta estona fa que sou aquí?
Déu-n'hi-do, Mikey. Déu-n'hi-do.
En aquesta franja ja poden començar a interpretar les pel·lícules amb més profunditat. Poden comprendre millor les motivacions dels personatges, descobrir diferents maneres de narrar, reconèixer els codis dels gèneres i apreciar les decisions artístiques que hi ha al darrere de cada obra. Als 9 anys a més, no hi ha res millor que unir-se als Goonies i sentir que formen part del seu grup amb aquesta pel·lícula obligatòria dels anys 80 dirigida per Richard Donner i escrita per Chris Columbus. Sobretot, no deixeu que es posin a mirar Stranger Things sense abans passar per l'origen de tot. Una pelicula per descobrir el cinema d'aventures com una experiència col·lectiva d'exploració, misteri i perill on hi ha pistes, mapes, enigmes, obstacles, espais secrets, girs argumentals i sobretot és que els Goonies tenen una dinàmica d'amics extraordinària. Que es transmet, respuga per la pantalla. Les diferències entre ells són la fortalesa del grup i aquesta és una de les grans idees que se'n poden treure, a més de la defensa de la comunitat com a força que pot fer front a l'especulació immobiliària, que és un tema que sembla que quedi en segon pla, però que és el centre de la pel·lícula.
Tots som gunis, esclar que sí. A mi em va tocar generacionalment molt de prop i aleshores diguem que ja forma part de la teva vida quan t'agafa així i només esperes justament el dia per veure l'Ajuntament, en aquest cas també amb les meves filles. Jo ja no sé la de vegades, des de la pantalla això sí, que he tornat a Estòria, al poble real d'Oregón on transcorre la seva acció. És un film màgic de Richard Donner, tota una lliçó del sentiment o del sentit aventurer infantil i un missatge molt potent i, malauradament, també molt actual sobre el drama dels desnonaments, no? Donner i la parella de guionistes que van formar Chris Columbus i Steven Spielberg. Sí, Steven Spielberg. Exacte, Spielberg. Spielberg va ser coguionista de la pel·lícula, doncs van ser molt hàbils a l'hora d'explicar una història de pirates protagonitzada per nens i, alhora, compartir una reflexió tan seriosa, no? 40 anys després segueix funcionant igual de bé que quan es va estrenar, amb un carisma que no se li acaba mai i un valor que no pot morir. Perdó, que els gonis mai diuen mort, no? El que sí que hauries de fer, Toni, és un dia organitzar un viatge al poble dels gonis. Ah, quan us animeu, hi anem.
I segurament cal més bagatge cinèfil per entendre-ho. No cal dir que és un musical memorable i que si feu coincidir amb el visionat en un dia de pluja, les temptacions de sortir al carrer a saltar i ballar se'ls faran irresistibles.
Completament. A diferència d'alguns dels musicals dels quals he parlat abans, Cantant sobre la pluja és una pel·lícula on els valls i les cançons no ens transporten a un món fantàstic, sinó que transformen el món real en un espectacle. És una pel·lícula una mica més complexa que els altres musicals dels quals hem parlat a nivell d'argument i ens situa al Hollywood de final dels anys 20. Don Lockwood, una estrella del cinema, haurà d'adaptar-se a la revolució tecnològica del canvi del mood al sonor mentre intenta salvar la seva carrera. El cinema dins del cinema sempre és una premissa molt rica que dona molt de si per reflexionar, com comentàvem abans. La pel·lícula destaca per la seva energia coreogràfica, el sentit de l'humor i la capacitat de convertir situacions quotidianes en grans moments musicals. La seqüència en què Jean Kelly canta i balla sota la pluja és una de les més icòniques del cinema, però també és memorable l'esbojarrada escena de Donald O'Connor amb Make Them Laugh, un número musical amb cadires, caigudes i acrobàcies pròpies de Les Lapstick, que és la cançó que estem sentint ara. Una altra de les escenes més divertides i iròniques de Cantant sota la pluja no és un número musical, sinó un moment inicial en què el protagonista, interpretat per Jen Kelly, explica els seus inicis com a artista. Mentre el seu relatoral idealitza la seva formació, les imatges ens mostren una infantesa humil i plena de privacions i com es va haver d'espavilar per guanyar-se la vida. Aquest contrast genera una comicitat molt efectiva i crea una complicitat immediata amb el personatge. Darrere d'aquesta comicitat, la pel·lícula reivindica l'amistat, l'autenticitat i la humilitat i mostra que l'èxit s'assoleix amb esforç, creativitat i capacitat de superar les dificultats.
Pel·lícula més complexa, com dèiem, justament només amb això que comentàvem de el que ell diu i el que veiem, aquest contrast, i és una pel·lícula més complexa, però és perfecta ja per aquesta edat dels 9 als 12 anys. Introduïm ara el director més important del cinema indi i una pel·lícula que acabarà sent una referència per tota la vida, si la mireu en aquesta edat especialment, parlem de Satyajit Rai i de La cançó del camí, la primera pel·lícula de la trilogia d'Apu, que ens situa en un petit poble rural de Bangala, on seguim la vida quotidiana d'Apu i la seva família marcada per la pobresa i un estatus social baix dins de la societat índia, que ja sabeu que. Diguéssim que té una estructura piramidal molt dura. És una de les grans obres del neorealisme indi i una introducció a un cinema contemplatiu, atén als paisatges, als rostres i als petits esdeveniments. El director utilitza localitzacions reals, actors naturals i una posada en escena delicada. També desenvolupa, és una pel·lícula que desenvolupa la sensibilitat envers altres realitats. I ajuda a comprendre la pobresa sense reduir les persones a la seva situació econòmica. I també introdueix la idea que créixer implica descobrir la bellesa però també la fragilitat de la vida.
A primer cop d'ull, si pensem en el valor pedagògic de la cançó del Camí, cal destacar sobretot el retrat de la societat índia de la dècada de 1920. El film ens mostra aquesta societat molt, molt jerarquitzada i, malgrat que la família protagonista pertany a la casta dels Bremans, que en principi és una casta relativament privilegiada, veiem que viuen en la pobresa. La mirada de Satyajit Rai és profundament humanista i està marcada per la influència del neorealisme italià. De fet, Rai comentava que va decidir dedicar-se al cinema després de veure Yadra de bicicletes de Vittorio de Sica. Després en parlarem de Yadra de bicicletes. Aquest compromís de Rai amb la vida dels seus personatges va fer que la cançó del Camí es convertís en la primera part d'una trilogia que va reseguir la vida del nen protagonista de la primera part, que es diu Apu. I, de fet, la trilogia és coneguda com la trilogia d'Apu.
Que evidentment podem començar per la primera pel·lícula i després, si funciona, que estic convençut que funcionarà, especialment en aquesta edat, ja podem continuar amb la resta. També havia de ser a la llista el Miracle d'Anna Sullivan, la pel·lícula que explica la història real d'una nena sorda i cega que es deia Helen Keller. La pel·lícula parteix de l'arribada a casa de la nena l'any 1887 d'una professora que intenta trobar la manera de comunicar-se i ensenyar-li a comprendre el món. Una pel·lícula que va dirigir Arthur Penn, que utilitza primers plans, gestos, moviments i confrontacions per fer-nos comprendre una comunicació que no depèn de la paraula parlada. És una pel·lícula que permet reflexionar sobre la discapacitat, la comunicació, l'autonomia, el dret a l'educació i, sobretot, el dret a poder rebre els recursos i suports adequats, cosa que no sempre passa.
Obra mestra dirigida, efectivament, per Arthur Penn l'any 1962, que se centra en aquest període concret de la vida de la nena, quan tenia 7 anys, Tot coincidint, com deies, amb l'arribada de la mestra i els objectius conseqüents que aquesta acaba assolint en els seus propòsits. Amb interpretacions antològiques d'Anne Bancroft i Patty Duke, que amb dues ja havien interpretat els seus personatges a Broadway dos anys abans, i amb dues van guanyar l'Òscar com a actriu principal i actriu de repartiment respectivament. La Bancroft, per cert, es va imposar per sobre de la Bette Davis de "Què se n'ha fet de bé vigent?", que es diu aviat. La seva forma gairebé documental d'oferir la metodologia d'una educació especial es manté com tot un referent de la pedagogia moderna. La seqüència al menjador sense diàlegs i d'uns 10 minuts de durada en què el personatge de la Anne Bancroft intenta pacientment que la nena mengi amb cullera i doblegui el tovalló correctament és d'una intensitat absolutament legendària. El Miracle d'Anna Sullivan és un film esfraidor però jo diria que absolutament necessari.
I, evidentment, també havíem de tenir Indiana Jones a la llista. És molt difícil triar una Indiana Jones, però pel propòsit d'aquesta llista, que és compartir el cinema amb els fills, ha de ser l'última croada, justament perquè gira al voltant d'un diàleg entre generacions. Indiana Jones emprèn una expedició per trobar el sang real abans que els nazis i converteix l'aventura amb el seu pare, amb qui s'havia distanciat. Cinema d'aventures amb un tant de memorable, com Harrison Ford i Sean Connery, i amb un Spielberg que evidentment domina la planificació de l'acció i el muntatge fent que l'espectador entengui sempre l'espai i entengui sempre el perill. També és interessant observar com l'humor i la relació entre pare i fill donen profunditat emocional a una història d'aventures. I la seva relació permet parlar de les dificultats de comunicació entre generacions, de les expectatives familiars i de la necessitat de reconèixer els errors. També distingeix entre la recerca arqueològica i l'espoli del patrimoni cultural, que és interessant aquesta distinció, i és una distinció que es fa sovint a les pel·lícules d'Indiana Jones, i és un primer retrat cinematogràfic dels nazis abans de passar a pel·lícules històriques que són més crues.
Indiana Jones i la última croada es va estrenar el 1989, dirigida per Steven Spielberg, i és la tercera aventura cinematogràfica de l'arqueòleg més famós del cinema. En aquesta ocasió, Indiana Jones emprèn la recerca del sang real, després de la desaparició del seu pare, Henry Jones, interpretat per Sean Connery. L'aventura el portarà a recórrer diversos països, afrontar enigmes i, com anunciava, superar perills en una cursa contra els nazis. La pel·lícula combina acció, humor, misteri i referències històriques amb un ritme narratiu que manté l'espectador atrapat tota l'estona. La posada en escena destaca per tres elements. L'exotisme dels escenaris, que ens porta de castells europeus a paisatges desèrtics i temples arqueològics. En segon lloc, pel dinamisme de l'acció, amb persecucions, combats, trampes i obstacles físics que converteixen els espais en part de l'aventura. I, en tercer lloc, per la combinació d'espectacle i humor, amb un ús molt expressiu del cos, els gestos i els gags visuals. Spielberg construeix així un univers d'aventura clàssic, trepidant i ple de sorpreses. Una de les escenes finals és emblemàtica de tot això que estic explicant. És el moment en què Indiana Jones ha de superar tres proves per arribar fins al sangreal i salvar la vida del seu pare. Cada obstacle demana interpretar pistes, confiar en els coneixements i, sobretot, atrevir-se a fer un pas endavant amb gran valentia. Aquí hem de destacar una altra vegada la banda sonora de John Williams, ben coneguda per tothom, que reforça l'èpica d'aquesta escena que comentava i tants d'altres moments de la pel·lícula. Un altre dels grans atractius d'aquesta història és la relació entre Indiana Jones i el seu pare. És molt significatiu que la pel·lícula. Comenci amb un jove Indiana Jones i l'intent desesperat de comunicar-se amb el seu pare. Per una banda, perquè en pocs minuts, amb molt d'humor i un ritme extraordinari, descobrim d'on venen alguns dels trets més característics d'Indiana, el barret, el fuet, la cicatriu a la barbeta i la seva barreja de valentia i imprudència. I, per altra banda, també entenem d'on prové la dificultat per relacionar-se amb el seu pare. I també és molt divertit el moment final, quan el pare revela que el nom d'Indiana Jones ve del gos de la família. És que és una pel·lícula fantàstica,
a la qual, per cert, el Joan Enric Barceló li va dedicar un videoclub que us recomano que repasqueu quan pugueu. Qui no ha volgut ser arqueòleg després de mirar una Indiana Jones? Tothom. També, perquè si és impossible no voler-ho. Entre la quantitat de propostes dels anys 80, moltes de les quals són perfectament conegudes i mencionar-les avui crec que no aportaria gairebé res a ningú, una que passa sovint desapercebuda és El secret de la piràmide, que presenta un jove Sherlock Holmes que coneix un també jove John Watson en un internat, i tots dos comencen a investigar una sèrie de successos misteriosos. Aquesta pel·lícula que va dirigir Barry Levinson és una excel·lent introducció al relat detectivesc en presentació de pistes, aparences falses, suspens, hipòtesis i revelacions. I estimula la capacitat d'observació, la deducció i el pensament lògic, que són característiques que van definir evidentment el personatge, però que en aquesta pel·lícula també adquireixen un altre vessant, que és el fet que la pel·lícula ensenya a no acceptar la primera explicació i a buscar també proves abans de treure conclusions. També avui estem parlant molt de portes d'entrada a llocs, això és una porta d'entrada claríssima a l'univers de Sherlock Holmes, tant al literari, perquè en aquesta edat ja poden començar a llegir relats de Sherlock Holmes,
com també a l'audiovisual. De fet, és un altre títol generacional indispensable, d'aquells clàssics dels 80 que resulta impossible no tornar-hi de tant en tant, malgrat que, com comentes, no és precisament de les pel·lícules més conegudes. Això sí, és exactament el que ens comentaves, aquest naixement de l'amistat legendària, la de Sherlock Holmes i John Watson. L'estudi, l'observació i la forma lògica d'aplicar la intel·ligència són mostrats d'una manera molt interessant mitjançant una història farcida d'elements fantàstics absolutament irresistibles i sorprenents. La gestió del dol, la pèrdua i la lluita contra el fanatisme són alguns dels elements que inclouen aquesta joia segurament no prou reconeguda. I que per cert inclou el primer personatge de la història generat íntegrament per ordinador, el cavaller de la vidriera de l'església que cobra vida. I per descomptat també destacar molt aquesta meravella de banda sonora que va crear Bruce Broughton.
La tria que presentem avui l'hem fet partint de quatre tries prèvies, de fet, que ha fet cadascun de nosaltres per separat. Hem buscat el consens per fer-la i d'aquí surt la tria. Doncs, Bon dia, de Yasuhiro Oso, és l'única pel·lícula que era a les quatre vistes. Jo deixo aquí la dada. Explica la història de dos nens que són germans i que decideixen deixar de parlar als adults fins que els comprin un televisor. Aquest silenci provoca petits conflictes al veïnat en una pel·lícula on Osu aborda la comunicació entre infants i adults. Una pel·lícula que ensenya observar el funcionament dels espais domèstics, mostra com les relacions entre els personatges es poden explicar només amb mirades o amb silencis, també és una magnífica introducció a la comèdia de situació i a l'humor basat en la repetició i també en petits malentesos, i permet parlar de la publicitat, el consumisme i la influència dels objectes materials en la vida familiar. És especialment valuosa perquè pren seriosament el punt de vista dels infants i la seva manera d'entendre el món.
Sí, aquí cal explicar que Yasuhiro Oso és reconegut com el cineasta més important de la història del cinema japonès, i ho és sobretot pels seus drames familiars, on hi trobem un retrat de les tensions i transformacions del Japó de mitjans del segle XX. Però, en paral·lel a aquesta dimensió dramàtica, en el cinema d'Oso també hi ha molt sentit de l'humor, i això es pot comprovar en les seves pel·lícules protagonitzades per nens que acostumen a ser molt entremaliats. Això es pot veure en la seva pel·lícula Muda he nascut, però, I també a la genial Bon dia. En aquesta pel·lícula, filmada a l'estil d'Osu, amb plans fixes, sempre filmats des d'una alçada molt baixa, veiem com una parella de germans es rebel·len contra els seus pares per no comprar una parella de televisió. I tot això està farcit de situacions còmiques. Per exemple, l'obsessió dels protagonistes i els seus amics per dominar l'art de tirar-se pets a voluntat. La pel·lícula és una delícia jovenera, encantadora, que els permetrà veure els costums de les famílies japoneses. I potser també els permetrà entendre els dilemes que experimentem els pares davant l'arribada de nous dispositius tecnològics que tenen el poder de transformar el nostre dia a dia.
Ens faltava una Pixar, i de Pixar hem triat Toy Story, tot i que hi havia moltíssimes opcions memorables, però clar, és que la història de les joguines que aprenen vida té alguna cosa especial, i ens quedem particularment en aquesta edat amb Toy Story 3, que és la més completa de tota la trilogia, perquè per mi continua sent una trilogia. És la pel·lícula en què l'Andy és a punt de marxar a la universitat i dubta sobre si deixar les joguines de la infantesa enrere. Una pel·lícula que aborda el creixement, els canvis, els comiats, i la dificultat de deixar enrere una etapa de la vida.
La història reprèn les aventures de Woody, Buzz Lightyear, Jesse i tota la resta de joguines. La pel·lícula comença, com bé dius, quan Andy, que ja s'ha fet gran, està fent neteja de les coses de la seva habitació perquè marxa a la universitat. Per un cúmul de confusions, els joguets acaben en una escola a bressol i quan arriben allà s'entusiasmen perquè els sembla que són al paradís. Però, en canvi, aviat descobriran que no tot és tan meravellós com sembla i que l'ocet de peluix Lotso, d'aparença tendra i que desprèn una agradable olor de maduixa, amaga la personalitat d'un autèntic cap mafiós que governa la guarderia amb mà de ferro. Una de les coses que més m'agrada d'aquesta pel·lícula, i per això m'agrada que estigui en aquesta llista, és que dialoga amb grans films clàssics. El cinema de fugues i presons, el western clàssic, els films de ciència-ficció i superherois, el cinema d'aventures, i també recupera mecanismes fonamentals de la comèdia física i de la tradició de l'eslàpstic i de l'escrubol comedy, especialment a través de les escenes de Kenny Barbie. A través de les joguines, Pixar construeix una història sobre fer-se gran, els canvis i la dificultat d'acceptar que les relacions i les etapes de la vida es transformen.
Se'ns acaba el temps de programa i ens falten encara moltes pel·lícules. Ens falta acabar aquesta franja i ens falta també fer la franja acabar dels 12 anys fins als 15 anys, que a mi és una de les franges més sol·licitades per pares i mares. Què li puc posar en aquesta edat? És una de les grans preguntes. Per sort, avui dia, això té fàcil solució. Nosaltres ens acomiadem aquí, però. L'última part d'aquest especial la gravarem igualment i acabarem la tria sencera. Demà la podreu trobar íntegra en format digital al web del programa, recordeu catradio.cat barra finestra i també a l'app de Catalunya Ràdio. Ens queden moltes pel·lícules per comentar, com el Club dels Poetes Morts, per exemple, o els 400 cops. Demà les teniu totes. Gràcies, com sempre, per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.