"Aquesta guerra no ens representa": veïns de París no volen que el vandalisme eclipsi la seva lluita

Confusió i desconcert. És la sensació que es vivia als voltants de la plaça de la República, a París, aquest diumenge. Durant bona part de la tarda i de la nit, les sirenes policials no van parar de sonar i les corredisses de persones amb la cara tapada també van ser constants. 

Mentre als carrers continuaven els actes vandàlics i pillatges, alguns veïns es passejaven entre les destrosses i els cotxes cremats, incrèduls davant del nivell de descontrol a què havien arribat les protestes. 

Els aldarulls que van començar dissabte a la capital francesa es van mantenir, tot i que amb menys intensitat, durant bona part de diumenge. Ha estat un dels episodis de violència urbana més importants que s'han viscut a la ciutat els darrers anys. Només a París s'han detingut prop d'un miler de persones durant el cap de setmana. A tot França, la xifra supera les 2.000. 

S'han saquejat botigues, s'han cremat contenidors i mobiliari urbà i s'han destrossat aparadors i fanals. 

Mentre documentàvem algunes d'aquestes destrosses, com ara una botiga de tabac que també feia de bar i que ha quedat totalment calcinada i buida, alguns veïns se'ns acostaven per demanar-nos que no ens fixéssim només en els actes vandàlics.

"Això que veieu és una mica la guerra", ens explicava la Rose. "Però no representa gens tot el que està passant a París. De debò", afegia.

La Rose, estudiant d'un lycée, l'equivalent al batxillerat, segueix les protestes estudiantils des que van començar, fa pràcticament un mes. Aquest diumenge caminava pels carrers de París amb un cartell a les mans on es podia llegir "La ràbia del poble". 

Quan parlàvem amb ella, una ambulància es va aturar just darrere nostre. En va baixar l'Omar, que era qui la conduïa, i ell també va voler compartir la seva visió del que estava passant. 

"És cert que hi ha persones que fan destrosses, però la base del moviment és pacífic", afirmava. "Els joves tenen dret a rebel·lar-se pel seu futur i avui no els ho podem impedir." 

Contundent i indignat per la situació, afegia: 

La violència més gran és la que vivim cada dia. A la benzinera, amb la gasolina a més de dos euros el litre. Amb la inflació. Amb salaris que no pugen. Aquesta és la veritable violència. La veritable violència és no poder menjar." 

Tant l'Omar com la Rose van participar en les manifestacions del 17 d'octubre, en què centenars de milers de persones van sortir als carrers arreu de França per denunciar l'encariment del cost de la vida i l'erosió de l'estat del benestar. 

També hi van ser en Gaspar i la Sofia, que insistien en la mateixa idea: "Són reivindicacions totalment legítimes. Esperem que siguin aquestes les que facin eco i arribin a altres llocs".

Hi ha malestar per l'encariment dels preus, per la precarietat i per unes perspectives de futur que molts consideren cada vegada més complicades. Però bona part dels manifestants rebutgen que aquestes mobilitzacions acabin sent recordades només per la violència. 

El joc del gat i el ratolí 

Quan l'Omar ha marxat, les sirenes policials s'han tornat a sentir. Aquesta vegada venien directament cap a la zona on érem. 

Una unitat dels CRS, el cos antidisturbis francès, ha aparcat a pocs metres d'on érem i, en qüestió de segons, ha identificat un grup de persones que estaven saquejant un comerç. L'actuació ha estat ràpida. Al cap de poc, els agents han tornat a pujar als furgons i han marxat cap a un altre punt de la ciutat. 

Alguns mitjans francesos descriuen la situació com el joc del "chat et la souris", el gat i el ratolí. I la sensació sobre el terreny era precisament aquesta. Els grups més violents buscaven qualsevol oportunitat per actuar i la policia intentava localitzar-los i dispersar-los abans que poguessin provocar més destrosses. No sempre ho aconseguien.

Més enllà d'aquestes actuacions puntuals, aquest diumenge també s'han repetit les escenes de gasos lacrimògens, granades atordidores i càrregues policials en diversos punts de la capital.

Crítiques a l'actuació policial 

La gestió policial de les protestes ha estat objecte de crítiques tant per part de manifestants com d'alguns partits i organitzacions. 

La mateixa Rose assegura que va resultar ferida durant una de les intervencions policials:

Tinc blaus per tot arreu. Però sobretot són els gasos lacrimògens. En llancen per qualsevol cosa. Nosaltres venim, ballem, cantem i ens manifestem de manera pacífica. Arriben i, sense cap motiu, ens acaben gasejant. I això també és perillós.

Aquestes acusacions conviuen amb el relat de les autoritats, que justifiquen l'actuació policial per respondre als saquejos, les destrosses i els atacs registrats durant les protestes. 

Del caos a la normalitat 

Tot això passava en una zona molt concreta de la ciutat. Diria més: en només uns quants carrers. 

Però només unes illes més enllà, la sensació era completament diferent. Les terrasses continuaven plenes, els bars continuaven oberts i grups de turistes passejaven com si no passés res.

Aquest contrast era, probablement, una de les imatges més reveladores de la jornada. D'una banda, carrers plens de policies, vidres trencats i corredisses. De l'altra, una ciutat que intentava mantenir la normalitat. 

I entremig, veïns com la Rose o l'Omar, que observaven les destrosses amb preocupació i temien que les imatges de violència acabessin eclipsant les raons que els havien fet sortir al carrer.