Quin impacte pot tenir la revolta a França: més espectacle que propostes

L'endemà de la jornada de vandalització del 17 d'octubre la majoria de francesos lamenten la destrucció del campanar de Llemotges, escolten les crítiques dels sindicats de la policia d'haver-se sentit sols i la dels alcaldes de París i Marsella, i Llemotges, criticar la policia per haver-los deixat sols davant el balanç de destrosses que ha deixat la jornada.

I probablement tots tenen raó.

L'anàlisi del perquè d'un final de protesta amb tants "casseurs" –trencadors és la traducció literal, vàndals seria la més descriptiva– amb ganes de "casser" –trencar-ho tot– no és del tot nou. Són moments de fúria juvenil cíclics, a França. No tenen directament a veure amb les reivindicacions de la protesta estudiantil, però segurament sí amb la manera com s'han desenvolupat aquestes protestes.

Resignació i saquejos

Els "casseurs" que saquegen des de botigues de luxe a supermercats van convertir la postmanifestació en un joc de vídeo online.

D'un cantó la policia, armada amb gasos lacrimògens, granades de so i de goma –permeses de nou per l'ocasió– i de l'altra, ells, preparats per enfrontar-s'hi i generar escenes de proeses de valentia per difondre a les xarxes socials.

Una de les que em crida l'atenció és la d'un grup de joves que entra en un supermercat Franprix, probablement al mig d'una gran ciutat, segurament París. Podria ser d'aquest dissabte o d'una altra manifestació. Ja és fosc, la marxa ha acabat, i una noia jove pregunta impotent a un grup de nois que estan buidant les lleixes que "perquè ho fan, això". Mig plorosa, s'adona que aquella dinàmica té força pròpia: uns han començat i els que venen darrere se senten autoritzats a robar el que volen.

S'enduen xocolatines, cerveses i alguns fins i tot alguna joguina que posen curosament dins una bossa i diu: "és per la meva germana petita!". La noia intenta barrar-los el pas i un d'ells l'aparta amb cura i li diu: "no hi pots fer res, no serveix de res". A dins, un encarregat, sol, presencia com el supermercat es va buidant.

"No serveix de res, no hi pots fer res." Molts francesos han adoptat aquesta postura resignada. Ja fa anys que el país encamina una part de la seva joventut cap aquí. No és només la de la perifèria de París, és la dels barris desafavorits i no tan desafavorits de les grans ciutats.

Com afecta cadascuna de les parts

I aquest és un "espectacle" televisiu també. Perquè durant hores els tres canals 24 hores d'informació retransmeten en directe o repetint en bucle, imatges hipnòtiques de destrucció i violència: cotxes cremats, botigues destruïdes, enfrontaments amb gasos lacrimògens...

Són dies en què tots els actors polítics i mediàtics reafirmen el seu rol i la seva ideologia. L'enumerat no és meu, prové d'una analista en semiòtica: és un win-win, ningú hi perd, a curt termini.

El govern confia que aquest desbordament desacrediti el conjunt del moviment de protesta. Ja no es parla de reivindicacions sinó de violència i el debat polític passa a ser un problema d'ordre públic.

Els polítics reforcen el seu relat ideològic habitual amb arguments que el reforcen: la dreta i l'extrema dreta ho aprofita per parlar obertament dels que més menysprea, els joves de tercera o quarta generació d'origen immigrant, el "francès no blanc", que en privat anomena "racaille", la "púrria", la "xusma". Per ells, només són delinqüents i no hi ha diàleg possible.

L'esquerra radical insisteix a desmarcar-se de la violència, però posa el focus a criticar la resta de polítics i mitjans per posar la violència per davant de les reivindicacions legítimes.

Al centre, discursos més moderats on s'intueix un descontentament amb un govern que no ha sabut gestionar una convocatòria de protestes que estava anunciada.

Tothom denuncia la violència, però tothom se l'esperava, com a part d'una profecia/ oracle inevitable.

Els mitjans de comunicació alimenten les seves emissions amb edicions especials carregades d'imatges que fan incrementar en l'espectador la còlera pel que ensenyen: un país en flames, tot i que no és tot el país ni molt menys. Tot és emoció i, en directe, hi ha poca reflexió a fer perquè les destrosses "estan passant i ningú hi fa res".

Els vàndals són protagonistes durant hores d'un esdeveniment que crida l'atenció de tothom i, amb una policia desbordada, en surten vencedors. Continuen passejant-se a la mitjanit per París amb els pantalons robats posats, amb l'etiqueta penjant, encara. No porten pancartes reivindicatives a sobre.

I això en un final de cicle amb un president amb un índex d'acceptació de només el 15% que tarda a aparèixer i on res del que pugui dir ajudarà a reparar la ferida oberta d'un país esquinçat.

D'aquí a 15 dies els estudiants tornaran a classe i ningú recordarà el que ha passat. No hi ha hagut morts, només un manifestant que va patir un atac de cor a París.

Les conseqüències de la jornada del 17 d'octubre del 2026 potser es reflecteixen a les urnes, però no necessàriament.

Els partits polítics estan ancorats en les seves postures ideològiques des de fa temps. I, certament, el relat més repressor de l'extrema dreta, però també de la dreta tradicional, està agafant força.

Però el que no apareix en cap de les reaccions polítiques és la paraula "diàleg", necessitat de comprensió del malestar del jovent, propostes realistes per posar-hi front. És un final de cicle macronista evident. Però França manté ara i mantindrà després els seus mals de sempre.