Keir Starmer es manté en el càrrec tot i les pressions perquè dimiteixi pel fracàs electoral

Keir Starmer no plega. Una decisió que manté malgrat els resultats de les eleccions locals i regionals de dijous passat al Regne Unit, que van ser nefastos per als laboristes, que han aixecat fortes crítiques i que han fet que part del seu govern hagi perdut la confiança en el seu lideratge. 

Aquest dimarts hi havia reunió de gabinet a Downing Street. Poc abans, una viceministra ha presentat la dimissió. Això hauria pogut provocar un efecte cascada i la consegüent implosió del govern.

Si diversos ministres haguessin dimitit, haurien exercit més pressió a Starmer perquè dimitís també. Però això no ha passat i el primer ministre ha evitat la debacle.

Starmer atura una hemorràgia, però encara hi ha ganivets a l'aire

Starmer els ha recordat que el partit té un protocol establert per desafiar el seu líder, i que ningú l'ha activat. I, per tant, es manté en el càrrec tot i que s'aguanta amb pinces.

Es referia al fet que si almenys una cinquena part dels seus diputats ho proposessin –en aquesta legislatura serien 81 membres de la Cambra dels Comuns–, es podrien forçar unes eleccions primàries dins el partit per substituir-lo. 

I ja n'hi ha entre 70 i 80 que li han demanat o bé que dimiteixi o bé que proposi un calendari per fer-ho. Dues ministres, la d'Interior i la d'Exteriors, van firmar una carta que una majoria d'aquests diputats li han fet arribar a Starmer amb aquesta demanda. I una altra viceministra ha dimitit després de la reunió de gabinet.

Starmer diu que tots plegats han d'assumir la seva responsabilitat. Que tant ell com el govern tenen un mandat dels electors per canviar el país i encara estan en el procés de fer-ho. 

Aquest dilluns va proclamar la seva voluntat de "demostrar als escèptics" –per no dir detractors– "que s'equivocaven". Entre els que es mostren contraris que dimiteixi, corre l'argument que el moment no és adequat. Que no hi ha un recanvi clar i que la seva marxa crearia encara més caos en un moment en què, tant a nivell local com internacional, tot ja és prou caòtic. 

El govern vol evitar la inestabilitat que va fer caure els conservadors

S'ha convertit en tradició en la política britànica que molts primers ministres abandonin el 10 de Downing Street forçats per rebel·lions o pressions del seu partit i no pas per perdre les eleccions. 

Ho va comprovar Tony Blair, llastat pel desastre de l'Iraq. Dues dècades abans, Margaret Thatcher havia passat pel mateix tràngol. El Partit Conservador és qui més ha excel·lit en l'art de canibalitzar els seus líders. En vuit anys en va arribar a tenir cinc. 

David Cameron va haver de plegar en perdre el referèndum del Brexit, impulsat per l'ala més antieuropeista, que també va fer caure Theresa May. Els motins els havia liderat Boris Johnson, que, malgrat arrasar en unes eleccions, va acabar tastant la mateixa medecina. La seva substituta, Liz Truss, ostenta el trist rècord de ser la primera ministra amb el mandat més curt de la història: 50 dies. 

L'antropofàgia dels tories es va acabar amb Rishi Sunak, que va perdre les eleccions, i no s'han recuperat des de llavors.

Starmer podrà evitar una rebel·lió que l'acabi fent fora de Downing Street?

Les rebel·lions acostumen a ser per diferències programàtiques i perquè el partit tem que la baixa popularitat del líder de torn acabi arruïnant les perspectives electorals. Prefereixen sacrificar-lo i provar sort amb un de nou, que, en la majoria de casos, tampoc se n'acaba sortint. 

Fins ara, els experts a canibalitzar líders eren els tories, mentre que els laboristes, quan estaven al poder, eren per regla més disciplinats. 

Un tarannà que amb Keir Starmer a Downing Street tenen la temptació de trencar. I això que fa dos anys van aconseguir una supermajoria al Parlament que havia de servir, precisament, per acabar amb el caos del Brexit i dels governs conservadors.