Ja ens havien acostumat a guanyar amb autoritat, amb futbol, amb la possessió indiscutible i amb un ventall de possibilitats de gol per triar i remenar. Aquesta gent no cau a la final, dèiem. No ho saben fer. Són tan superiors, estan tan per sobre de la resta, que, quan toca, no fallen. I així ha estat des de fa molts anys. Des que va començar aquest somni de veure el millor equip del món que, de manera màgica, s'està allargant en el temps mentre ens dediquem a tocar ferro i resar perquè ens quedem com estem.
Però faltava un títol com aquest per acabar de fer mític aquest equip. Faltava una final contra un bon equip -campió de l'Europa League- i contra la sort, l'àrbitre i el món. Faltava saber si aquesta gent que semblen màquines sofisticades acabades d'afinar també serien capaços d'imposar-se després de passar pel fang. Faltava saber si, a força de guanyar, a més d'aprendre a jugar a futbol d'una manera personal i diferent, també s'havien doctorat en autoritat. Faltava saber, en definitiva, si també podien lluitar contra els elements.
I a fe de Déu que han donat una nova lliçó, perquè poques coses més els podien passar.
D'encarar un partit on eren els gran favorits, tenint en compte el desgast del rival només quatre dies abans, s'han trobat amb una expulsió molt important al minut 35 i la lesió del seu golejador tot just començar la segona part. Només un equip amb una personalitat de titani i amb una intel·ligència futbolística superior és capaç de tirar endavant un partit com aquest. Era el títol que els faltava. El de l'agonia, el de saber patir, el de guardar la roba mentre continues nedant a prop de la platja esperant l'error del contrari. Que arribarà. Com ha arribat.
L'exhibició de la final de Copa ha estat exemplar i tanca una temporada magnífica i extraordinària. En futbol, sempre és més difícil repetir que començar. I més quan has jugat i has guanyat un Mundial de clubs el mes de desembre.
Ha estat la final d'Iniesta. Bé, de fet ha estat la temporada d'Iniesta. La seva millor temporada a can Barça. Havia de tancar-la així. I de Piqué, que l'única pilota a la qual no ha arribat ha estat la que ha acabat provocant l'expulsió de Mascherano. Després semblava que jugués amb un germà bessó. Es doblava per ser a tot arreu. Ter Stegen, que difícil és jugar molt de tant en tant i fer-ho perfecte. O Messi, que ha sabut inventar la passada del gol i aguantar mil pilotes i tres defenses en camp contrari.
Ha estat la final i el títol de l'esforç. Mai havia costat tant. I potser també se li hauria d'agrair a l'àrbitre, que, tot i que ha encertat en les dues expulsions, no ha estat gens afortunat en un munt de situacions més. Afavorint la majoria de les vegades el Sevilla. Sense del Cerro Grande l'èpica no hauria estat tan gran. I la final hauria durat 90 minuts.
Per cert, avui no he sentit ningú dient que l'àrbitre s'havia carregat la final per haver expulsat un jugador al minut 35. Potser perquè era Mascherano. Potser perquè l'expulsió era justa. O potser per les dues coses alhora. Perquè, normalment, quan l'expulsat és rival culer acabo sentint allò que l'àrbitre s'ha carregat el partit.
Dels comentaristes i els comentaris, de la realització del partit..., val més que en parli demà. Val més que em refredi una mica. Comptaré fins a deu... mil.