Ho vaig llegir en l'edició d'"El País" d'aquest dimecres. Emma Morano, una italiana que viu al costat del llac Maggiore, a la frontera entre Itàlia i Suïssa, és el ser humà més longeu del planeta. Va néixer el 29 de novembre de 1899, el mateix dia que molt lluny d'on viu, a Verbania, es fundava el FC Barcelona.
No té més. Si ho voleu deixar estar aquí, aquí s'acaba la notícia i l'extraordinària coincidència de dates que m'ha cridat l'atenció i us volia fer arribar.
De fet, ni vull ni crec que es pugui fer cap paral·lelisme entre els dos naixements. Ni crec que el Barça l'hagi de fer sòcia honorària ni res per l'estil. És una coincidència. Però m'ha fet rumiar.
La pobre dona viu sola. Bé, acompanyada de dues assistents sud-americanes que se'n cuiden i que aquests dies han estat atenent la premsa, segons la crònica de Pablo Ordaz a "El País". Té un humor que li va i li ve, no se l'entén quan parla -o molt poc- i se l'ha de tractar amb paciència bíblica. Imagino que la mateixa que ha de tenir ella per aguantar l'allau de periodistes i científics -sí, científics- que l'han visitat. Es veu que a Harvard ja estan estudiant el seu ADN i que el seu secret -al marge d'aquesta paciència que li ha permès aguantar el pas dels anys- és fer una vida raonablement sana, dormir molt, menjar dos rovells d'ou al dia, una mica de carn, una mica de fruita i una copeta de grapa quan té alguna cosa per celebrar.
Ha viscut en tres segles diferents. Ho fa en un pis alt sense ascensor. No té diners. Ni bany, però encara es renta sola. Per pudor, per vergonya. I per no fer passar una mala estona a les seves cuidadores.
L'Emma va ser la gran de vuit germans, va tenir un amor que va perdre a la guerra -o això creu ella-, però que la va tornar a buscar anys després i no la va trobar.
Es va casar amb un home que li pegava, va perdre un fill als sis mesos de néixer i va treballar com una burra en una fàbrica de sacs fins que es va jubilar.
Ha viscut dues guerres, la Itàlia d'Umberto I, de Mussolini i de Berlusconi, dues guerres i totes les misèries i alegries d'un segle, el XX, que ha estat el més convuls de la història. Del que explica Ordaz que li diuen les seves cuidadores, sobta que l'Emma no parla mai de la mort. Mai. Potser no té previst morir-se. O està molt distreta comptant -com fa de tant en tant- els bitllets que guarda en una cartera sota el coixí.
Té l'edat del Barça, que també ha viscut les seves històries i els seus moments de crisi i d'alegria. Ella és l'única persona del planeta Terra que va néixer el mateix dia que el club. L'única. I segurament no sabria ni de què li parlem si li anomenem Messi, Neymar o fins i tot el mateix club.
No té més. És una coincidència que volia fer-vos arribar. Una persona que ha viscut des del primer dia els mateixos minuts que aquest club que sembla que hagi existit tota la vida o, de vegades, que l'haguessin fundat abans-d'ahir.
No, no vull anar a parar enlloc. Només volia que coneguéssiu l'Emma. I la coincidència.
De la final i les estelades ja en parlaré demà.