Al final sempre acabes parlant de Messi. Hi ha partits que a can Barça duren setmanes, en funció del rival. Si ve carregat de morbo, com aquest contra el City -amb la presència de Guardiola i Bravo-, la setmana prèvia s'estira entre comparances, crítiques, suposicions, estadístiques i reflexions saberudes que acaben, indefectiblement, quan a l'argentí li dóna la gana.
Cada vegada que Guardiola torna a Barcelona amb el seu equip de torn, comença una mena de guerra entre els pros i els "antis" que només Messi pot tancar amb el seu futbol.
Ningú no pot discutir res a aquest jugador menut que ja ha passat a la història, però s'entesta a continuar escrivint pàgines no imaginades, perquè encara disfruta jugant a futbol.
O sigui que, com que això ja ho tenim descomptat -que Messi serà el protagonista quan li doni la gana-, deixeu-me parar atenció en dos dels altres protagonistes del partit: Guardiola i Bravo.
Quin collons -i ja em perdonareu- de manera de ser tenim, que necessitem viure contra algú? Per què se'ns fa impossible disfrutar d'un personatge com Guardiola, admirat arreu del món, i no sabem adjudicar-nos la seva vàlua com a pròpia?
Ja no és un problema de "cruyffistes" i "nuñistes", un reduccionisme que fins ara ha funcionat per explicar per què els uns l'adoren i els altres l'odien. Crec que va mes enllà. És un problema del nostre tarannà, que ens fa impossible mirar la part bona de les coses i gaudir del dret de treure pit davant les qualitats, els avenços o l'excel·lència d'un català que coneixen arreu i presumeix de ser-ho.
No vull fer una llista del que ha fet aquest noi per al Barça, el futbol i aquest país. Necessitaria deu blogs com aquest, i provocaria tantes úlceres que col·lapsaria les urgències catalanes un mes. I tampoc no és la meva intenció. No crec que faci falta. Però de veritat és necessari que cada cop que vingui es visqui una mena de croada larvada que s'acaba transformant en acusacions de tot tipus?
Estic convençut que el City serà un equip molt més perillós d'aquí a mig any. I que farem sort si, en el supòsit que tots dos continuïn en la Champions, no ens toca en els últims encreuaments.
Ahir, el City va demostrar que ja no és aquell equip que només té diners i es dedica a passejar el seu compte corrent per Europa fins que arriba l'hora de jugar a futbol. Ara tenen un objectiu, un pla i un home que els dirigeix, i comencen a ser perillosos. Trigaran sis mesos. O un any, però han arribat per quedar-se entre els grans.
El quatre a zero d'ahir, que vaig disfrutar com ningú, no diu tot el que va passar al camp. I, en canvi, alguns dels comentaris que vaig poder sentir o llegir -ahir i avui- als diaris, o les xarxes o entre el públic, sí que expliquen negre sobre blanc aquesta mena de misèria que acompanya la nostra manera de ser.
Va passar el mateix amb Bravo. "Hem triat el bo!", fins que Ter Stegen, com passarà i ha de passar per jugar amb risc, i ho ha de fer, torni a fallar com a Vigo.
Podríem pensar en totes les aturades dels dos porters. En el recital que tots dos van fer sobre el camp. Que tots dos han jugat aquí i amb la samarreta del Barça. Ens és més fàcil bavejar llegint que a Anglaterra qualifiquen Bravo de pallasso. "Que no hagués marxat!", diran alguns. Potser sí. Jo m'estimo més pensar que vaig poder disfrutar d'aquest porter dos anys, que va ser un professional extraordinari i que ho va guanyar tot per a aquest equip. I deixar que els anglesos, que l'últim porter bo que van tenir va ser el d'una discoteca de prestigi de Londres, continuïn pensant que Bravo és un pallasso i Hart, la reencarnació de Yashin.