Ja torna a ser aquí la Champions i aquest cop amb un partit de luxe i un rival que tot i haver-se de guanyar encara el qualificatiu de "gran" ve acompanyat d'un tècnic de prestigi; un amic de la casa.
Hauria de ser un orgull per a tots plegats que un entrenador fet a la casa sigui avui el màxim exponent del millor futbol del planeta. Ens hauria de fer feliços que fos considerat com un dels millors, si no el millor entrenador del planeta. Ens hauria de fer treure pit que el capital l'hagi anat a buscar per fer que un dels seus equips més representatius sigui, per fi, un dels grans. Però aquí som tan així que és probable que molts no hi estiguin d'acord i fins i tot que esperi un el City, però especialment Guardiola, amb més acarnissament que d'altres.
Serà, en qualsevol cas, un gran partit de futbol, amb molts detalls que ens faran badar i segurament patir abans que comenci a jugar-se.
Parlarem i no ens cansarem del canvi de porters, de la lluita entre dos amics a la banqueta, de qui imposa més que el seu estil, els seus detalls i les seves peculiaritats dins d'una mateixa manera de veure el futbol.
I no ho farem d'un fet que estic segur que es repetirà -ja fa molts partits que passa- i que costa al club uns diners i portar malament una situació que no sap governar.
Parlo dels xiulets a l'himne de la Champions, de l'enfrontament d'una afició que se sent insultada i vexada pel màxim organisme del futbol europeu d'ençà la multa que va rebre pel seu extraordinari comportament en la final de la Champions de Berlín. I segurament també parlo de la tebior amb què el club ha defensat els seus interessos davant d'aquest organisme que ha actuat interessadament davant del govern espanyol i les seves denúncies més o menys matusseres cada vegada que veu una senyera o una estelada. Tothom recorda què va passar a Berlín. A qui van enviar i per què amb un informe infecte que parlava de política i no de comportament, civilitat, esportivitat.
I ningú no em farà pensar diferent. Especialment quan veig i llegeixo -com fa quatre dies vaig fer a "El País" de dimecres passat- que en un partit de classificació per a la fase final del mundial 2018 a l'Iran van imposar el silenci, els precs i dues pancartes negres de sis-cents metres quadrats cadascuna amb el nom de Hussein.
Jugaven el partit la nit de l'Ashura -segons ens explica a la seva magnífica crònica Ali Falahi- una de les dates més sagrades per als musulmans xiïtes. El silenci es va imposar a l'estadi fins al punt que no van arribar ni a celebrar l'únic gol del partit, que els donava la victòria. Fins i tot el tècnic de l'Iran, el portuguès Carlos Queiroz, va reclamar sense sort el suport del públic. I quan van començar a animar, ja arrencada la segona part, la televisió estatal va interrompre la retransmissió en directe.
A l'estadi, per descomptat, cap dona. Hi tenen prohibida l'entrada.
No vull escriure contra els costums i la cultura iraniana -encara que crec que n'hi hauria d'haver prou amb aquesta prohibició d'entrar a les dones perquè no poguessin competir internacionalment-. I sé que estic parlant de la FIFA i que, en el cas de la Champions, qui mana és la UEFA. Per mi, dues arrels d'una mateixa mala herba. Però que ningú no s'estranyi dels xiulets a l'himne de la Champions. Poques coses couen més que l'absència de justícia. I tractar el personal en funció de la seva cultura, sexe, procedència o símbols és tan injust com quan la justícia agafa vacances.
O sigui que sentirem xiulets. I després, si déu vol, veurem un gran partit de futbol.