Han passat gairebé tretze anys des que Jan Laporta, Sandro Rosell, Ferran Soriano i Marc Ingla van guanyar les eleccions a la presidència del Barça. Tretze des que el club va tancar una de les etapes esportives més tristes de la seva història.
Ningú no creia en aquell grup de joves que parlava d'un cercle virtuós que havia de resoldre el desgavell en què estava instal·lat el Barça, havia de portar-lo a fites desconegudes. No ho feien ni alguns dels personatges que pocs anys més tard es van afegir a la història i van fer possible el que semblava un somni.
Malauradament aquell grup es va dissoldre com un sucret en un cafè. Víctima -i això és una opinió personal- d'una lluita d'egos tan poc original com lamentable.
El cas és que ja fa tretze anys que aquest equip, amb aquelles persones o amb unes altres, ha aconseguit una fita de la qual no trobo precedents en el món del futbol.
Ha guanyat totes les competicions possibles, ha sumat més títols que ningú i ho ha fet amb una personalitat i un gust pel futbol que han meravellat el món. Ni els antagonismes més accentuats ni els punts de vista més allunyats a l'hora de programar el futur han pogut tombar un equip que ja ha passat a la història, però que encara es resisteix a ser definitivament històric, perquè continua escrivint-la.
Suposo que deu ser aquesta divisió permanent en què viu el club. Imagino que deu ser aquesta tonteria vírica que ens van inocular de petits. Potser és aquesta tendència tribal que ens il·lumina, però el cas és que ni els uns ni els altres, només units pels jugadors, semblem disposats a reconèixer que el mèrit d'aquesta pervivència històrica és de tots plegats. Del cercle virtuós de Laporta, del Power Point de Soriano, de l'àlbum de cromos de Rosell, del màrqueting d'Ingla i del tarannà cautelós i tranquil de Bartomeu, que està fent possible -semblava que contra tot pronòstic- que el somni continuï.
Diuen que és molt difícil arribar dalt de tot. A l'excel·lència. Ningú no parla del que suposa mantenir-se tant de temps quan es tracta de futbol. Suposo que perquè tothom ho considera impossible. Repeteixo, no hi ha precedents. És tan difícil mantenir les ganes de guanyar! És tan difícil negociar amb els egos canviants dels protagonistes! És tan difícil millorar el que sembla immillorable! Incorporar nous valors a un futbol que no es juga enlloc més.
Tot això té molt valor. Tant, que paral·lelament has d'anar fent mans i mànigues per aconseguir ingressos que aguantin la caixa cada vegada més exigida.
De vegades som molt injustos a l'hora de valorar. Ens agrada posar-nos d'un costat o de l'altre. Ho sabem tot de com s'han de fer les coses. Tenim la solució màgica per resoldre qualsevol problema. I no disposem del minut que es necessita per fer un pas enrere, agafar perspectiva i reconèixer que potser tothom l'ha encertat en algun moment d'aquests últims tretze anys.
Sí, ja ho sé. Hi ha Messi. Però ni Messi, el millor jugador de la història, hauria aconseguit que tot això fos possible si els que van començar a escriure el conte plegats no l'haguessin anat encertant de tant en tant.
Ara toca escriure un nou capítol. El de la temporada que ve. Potser tots hauríem de convenir a desitjar-li sort.