Tot i que, en realitat, podríem anomenar "classicisme" qualsevol moviment artístic que suposi una mirada nostàlgica a l'antiguitat clàssica, solem referir-nos amb aquest terme al període situat cronològicament entre el barroc i el Romanticisme. En música, es tracta d'un període relativament curt, a penes un segle de durada ─els límits temporals, com gairebé sempre, són mòbils─, però fonamental pel seu contingut i per entendre l'evolució de la història de l'art des d'una perspectiva llunyana.
La versió musical d'aquest nou retorn als clàssics, després del que ja s'havia viscut en el Renaixement, passa ara per l'estabilització definitiva dels gèneres, el triomf de l'harmonia sobre el contrapunt i la recuperació de tradicions com la música vocal a cappella, molt relegada darrere l'auge de l'acompanyament i de la música instrumental pura.
De fet, un dels trets característics del classicisme és la gran producció de música coral, en la qual té molt a veure l'aparició dels primers cors professionals, que actuen en sales de concert més que no pas en determinades esglésies, on el pontífex, de fet, ha prohibit la interpretació de música amb orquestra per por de la influència operística. I és també en l'òpera, precisament, on el cor s'incorpora definitivament, i supera el rol molt secundari que hi havia tingut fins ara.
Les restriccions eclesiàstiques, però, no coarten les possibilitats expressives de molts compositors que produeixen en aquesta època un bon nombre de les grans obres del repertori simfonicocoral de tots els temps, com els oratoris de Haydn, les misses de Mozart i la "Novena simfonia" de Beethoven, aportació determinant que canviarà la història del gènere. És també d'aquesta manera que queda fixada la composició de la plantilla de l'orquestra com a formació que acompanyarà sovint, d'ara endavant, les veus.
Si voleu accedir a l'arxiu complet d'àudios del "Cicle Coral", feu clic aquí.
