La cançó de la setmana: "El que es perd es queda per sempre", d'Iglú
En una banda del ring la ràbia punk, a l'altra el pop mainstream, i al centre el hip-hop? No. El jove pop català viu dels uns i dels altres. És melòdic, romàntic o macarra, festiu o introspectiu, trapeja o guitarreja, o tot alhora. Iglú comencen a escriure en aquesta clau la seva trajectòria. Marc Gelabert i Marc Hampshire venen de l'indie, però no de l'indie emboirat dels 90, sinó d'aquest més lluminós i dúctil de bandes com Paunezz o Galgo Lento. Al llarg de la seva curta carrera, han compartit estudi amb Roserona, Lluc, Gerard Aledo, Pau Roget i Guineu. Després del llarg "IO" (2021), preparen la sortida del segon, a l'abril, amb una cançó sobre la pèrdua i l'esperança que fa un pas subtil cap a les eines de l'urban i funciona com una píndola balsàmica per als mals moments: res no es perd, podem guardar-ho al cor. La frase del títol, paraula amunt, paraula avall, la va parir el dramaturg Henrik Ibsen, l'autor de "Casa de nines".
