Per finançar-se, la Mancomunitat va haver de recórrer pràcticament als emprèstits perquè no tenia recursos propis fins que no li van ser delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de l'assemblea general, es va acordar demanar al govern espanyol la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar a l'administració provincial en molts àmbits.
Pel setembre del 1918, les diputacions van traspassar a la Mancomunitat els serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es va produir, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències. La fórmula, però, era interessant per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis.
