Cartas a Yves
Hi ha històries humanes de tanta intensitat que fins i tot arriben a ultrapassar les fronteres marcades de la vida i aquesta que segueix, sens dubte, en seria una. L'any 1958, amb 28 anys, Pierre Bergé coneix Yves Saint Laurent
Hi ha històries humanes de tanta intensitat que fins i tot arriben a ultrapassar les fronteres marcades de la vida i aquesta que segueix, sens dubte, en seria una.
L'any 1958, amb 28 anys, Pierre Bergé coneix Yves Saint Laurent. Dos anys després funden la casa d'alta costura que ha passejat el nom del creador arreu del món. Ja no es separarien mai més. De fet, Bergé va ser president de la companyia fins que es va tancar l'any 2002 i es va convertir també en un mecenes i en un guia del dissenyador.
L'any 2008, Saint Laurent moria i s'apagava un dels genis més creatius i torturats del segle XX. Bergé prenia una decisió radical i insòlita, treia a subhasta l'esplèndida col·lecció d'art que havien anat acumulant tots dos a la residència de la rue de Babylone de París. Era un homenatge especial i bastit en comú, un projecte de tots dos que amb la desaparició d'un perdia tot el sentit i no tenia raó de continuïtat.
Bergé, que presideix la Fundació Pierre Bergé-Yves Saint Laurent, va començar a escriure cartes dirigides al creador durant l'any que va seguir a la seva mort. El resultat és aquest Cartas a Yves, editat a Gallimard i que es publica en castellà a Elba Editorial gràcies a la traducció de Milena Busquets.
El llibre és insòlit, culte, tendre i tintat d'aquesta malenconia erudita i un punt decadent que resta quan s'apaguen els llums de les grans mansions. Bergé mostra enyor, fidelitat, saviesa, cultura i una profunda capacitat per anar reflectint els sentiments, analitzant-los i verbalitzant-los d'una manera pulcra i descarnada a la vegada.
Aquest curiós epistolari arrenca el dia 5 de juny de 2008, com potser no podia ser d'altra manera, recordant el moment en que Pierre va conèixer Yves, quan les cendres del dissenyador emprenien el seu darrer viatge a Marràqueix i es tanca el 14 d'agost de 2009 amb la presència dels Assajos de Montaigne, llibres d'Stendhal, versos de Whitman i un comiat de Víctor Hugo, a més de confessions com : ¿Por qué escribo todo esto? Porque es mi última carta. Sabes, Yves, podría continuar durante largo tiempo, pero ¿para qué? Pensé que escribir aplacaría mi pena, pero sólo la ha desviado. En el fondo, estas cartas tenían un único objetivo: hacer un balance, el de nuestra vida. Explicarles a los que las leen quién eras, quiénes éramos. Poner al dia mis recuerdos, decirte, a fin de cuentas, lo feliz que fui contigo, gracias a ti: quería mostrar, y espero haberlo logrado, tu talento, tu gusto, tu inteligencia, tu amabilidad, tu ternura, tu fuerza, tu valor, tu ingenuidad, tu belleza, tu mirada, tu integridad, tu honestidad, tu intransigencia y tu exigencia. Esas "alas de gigante" que te impidieron caminar.
Ja ho veieu, aquesta declaració final justifica per ella mateixa la lectura d'un llibre fantàstic i captivador.
L'any 1958, amb 28 anys, Pierre Bergé coneix Yves Saint Laurent. Dos anys després funden la casa d'alta costura que ha passejat el nom del creador arreu del món. Ja no es separarien mai més. De fet, Bergé va ser president de la companyia fins que es va tancar l'any 2002 i es va convertir també en un mecenes i en un guia del dissenyador.
L'any 2008, Saint Laurent moria i s'apagava un dels genis més creatius i torturats del segle XX. Bergé prenia una decisió radical i insòlita, treia a subhasta l'esplèndida col·lecció d'art que havien anat acumulant tots dos a la residència de la rue de Babylone de París. Era un homenatge especial i bastit en comú, un projecte de tots dos que amb la desaparició d'un perdia tot el sentit i no tenia raó de continuïtat.
Bergé, que presideix la Fundació Pierre Bergé-Yves Saint Laurent, va començar a escriure cartes dirigides al creador durant l'any que va seguir a la seva mort. El resultat és aquest Cartas a Yves, editat a Gallimard i que es publica en castellà a Elba Editorial gràcies a la traducció de Milena Busquets.
El llibre és insòlit, culte, tendre i tintat d'aquesta malenconia erudita i un punt decadent que resta quan s'apaguen els llums de les grans mansions. Bergé mostra enyor, fidelitat, saviesa, cultura i una profunda capacitat per anar reflectint els sentiments, analitzant-los i verbalitzant-los d'una manera pulcra i descarnada a la vegada.
Aquest curiós epistolari arrenca el dia 5 de juny de 2008, com potser no podia ser d'altra manera, recordant el moment en que Pierre va conèixer Yves, quan les cendres del dissenyador emprenien el seu darrer viatge a Marràqueix i es tanca el 14 d'agost de 2009 amb la presència dels Assajos de Montaigne, llibres d'Stendhal, versos de Whitman i un comiat de Víctor Hugo, a més de confessions com : ¿Por qué escribo todo esto? Porque es mi última carta. Sabes, Yves, podría continuar durante largo tiempo, pero ¿para qué? Pensé que escribir aplacaría mi pena, pero sólo la ha desviado. En el fondo, estas cartas tenían un único objetivo: hacer un balance, el de nuestra vida. Explicarles a los que las leen quién eras, quiénes éramos. Poner al dia mis recuerdos, decirte, a fin de cuentas, lo feliz que fui contigo, gracias a ti: quería mostrar, y espero haberlo logrado, tu talento, tu gusto, tu inteligencia, tu amabilidad, tu ternura, tu fuerza, tu valor, tu ingenuidad, tu belleza, tu mirada, tu integridad, tu honestidad, tu intransigencia y tu exigencia. Esas "alas de gigante" que te impidieron caminar.
Ja ho veieu, aquesta declaració final justifica per ella mateixa la lectura d'un llibre fantàstic i captivador.
