La extraña historia de Maurice Lyon - Oriol Nolis
El periodista barceloní Oriol Nolis, una cara prou coneguda dels informatius de TVE, ha fet el salt a la literatura i s'ha estrenat amb una primera novel·la,
El periodista barceloní Oriol Nolis, una cara prou coneguda dels informatius de TVE, ha fet el salt a la literatura i s'ha estrenat amb una primera novel·la, "La extraña historia de Maurice Lyon", publicada a Suma de Letras.
El protagonista del llibre és l'hereu caigut en desgràcia (més moral i social que econòmica) d'una família de col·leccionistes d'art francesos que s'autoexilia a Barcelona. Un personatge singular que tot i voler, en certa manera, venjar-se de la seva família, manté també una peculiar relació d'amor-odi amb el seu passat i tot el que representa i tampoc no es pot deslliurar de tot de l'estigma i de la força dels valors familiars.
L'eix bàsic és una gran col·lecció d'art d'aquelles que es transmeten de generació en generació i que, a més d'orgull també es converteixen en una manera de viure, en un autèntic motor vital, amb tot el que això suposa d'estatus, de segell familiar i de condicionants a l'hora d'escollir com viure el present i el futur, com avaluar el passat i com conservar, mantenir i engrandir l'esplendor de les peces que la conformen.
L'hereu dels Lyon, tot i la distància, no es pot deslliurar d'aquesta marca familiar, d'aquesta necessitat, d'aquesta addicció al plaer de col·leccionar, de rastrejar, obtenir i posseir la peça desitjada i per això, quan comença a planejar la seva venjança, una venjança molt personal i singular, no es pot deslliurar de les marques que la història ha deixat en la seva ànima.
L'Oriol Nolis va teixint una història absorbent, magnètica, elegant, en ocasions càlida i en ocasions ferotge que ens acosta la personalitat extrema de Maurice i a les seves intencions que, de fet, anem descobrint pas a pas, amb unes dosis d'intriga que ens condueixen cap el desenllaç, sorprenent i molt d'acord amb l'esperit íntim de la història. Aquest desig d'art, la necessitat de posseir-lo, acaba emmascarant i quasi pervertint la vida, donant pas a un peculiar i radical joc de miralls que ens porta de sorpresa en sorpresa
Un dels grans i més interessants mèrits de la narració és precisament l'aproximació a l'art, a la seva concepció, als canvis de paradigma. El coneixement que mostra l'autor de l'evolució artística, des dels clàssics cap a les avantguardes per acabar en instal·lacions, performances i noves tendències més conceptuals resulta clau a l'hora d'anar dibuixant el camí que segueix la trama (i fins i tot el final). L'habilitat per incorporar de manera interessant aquest camí evolutiu de l'art en la psicologia i en els comportaments i actuacions del personatge fa que la solidesa de fons sigui un element clau a l'hora de sentir-se captivat per aquesta història de venjança, ambició i d'addicció a l'art, al col·leccionisme i a tot el que envolta aquest món de luxe, passió i erudició.
I si s'ha de posar un però a "La extraña historia de Maurice Lyon" seria precisament això i és més aviat un elogi que una crítica, una certa por iniciàtica a no passar-se, una discreció i potser un desig de sintetitzar per no arribar a cansar. Per contra, crec sincerament que com a lector s'haurien agraït 100 o 200 pàgines més, explorant la psicologia del personatge, recreant-se en el detall. Una bona història com aquesta, amb moltes ramificacions interiors i una magnifica profusió d'imatges poderoses, hauria guanyat encara molt més amb la riquesa del detall.
Ara bé, que quedi clar que més enllà d'aquest desig particular de més lectura, el cert és que la que hi ha és intensa i interessant, una història peculiar, original i molt ben conduïda cap a un final inesperat i força "artístic".
El mateix Oriol ens acosta les bambolines íntimes d'aquest llibre:
Dos hiverns, una novel·la
El 2010, el Francesc i jo vam vendre el pis a tocar de la Sagrada Família que fins aleshores havia estat casa nostra i ens en vam anar a viure provisionalment a la casa que els meus pares tenen a Sant Cugat. És a dir que vam deixar el brogit de la ciutat i ens vam instal·lar a una tranquil·la zona residencial de la perifèria d'aquesta ciutat del Vallès Occidental a l'espera que acabessin les obres del nou habitatge que havíem comprat. Era hivern. Els primers dies, la casa ens queia a sobre i ens matava l'avorriment. Tampoc hi ajudava gens tenir totes les nostres coses guardades en caixes. Fèiem una vida gairebé monacal i, malgrat tot, a poc a poc ens hi vam anar trobat a gust. Gaudíem de llargues tardes de lectura que, en el meu cas, un dia van donar pas a llargues tardes de recerca, de documentació i, finalment, d'escriptura. Allà va néixer "La extraña historia de Maurice Lyon". Bé, de fet, seria més precís dir que allà va ser concebuda.
Unes setmanes després, quan ja despuntava la primavera, finalment es van acabar les obres del nou pis, així que vam tornar a Barcelona i aquella primera versió de la novel·la va acabar desada al calaix de sota del vell escriptori que havíem comprat a un antiquari del barri. Podríem dir que va acabar congelada. Sí, una mica com els embrions que les famoses de Hollywood es fan congelar quan encara són joves per si anys a venir es decideixen a ser mares.
En el meu cas, van haver de passar quatre anys abans no em vaig decidir a reprendre l'escriptura d'aquella novel·la que havia deixat mig embastada. Em trobava a Madrid, on m'havia traslladat per presentar el Telediario Fin de Semana de TVE. De nou, era fora de casa, lluny de la gent que estimo, dels meus escenaris quotidians i de les meves coses. De nou, era hivern i a Madrid l'hivern és molt hivern... O sigui que tancat al meu petit estudi madrileny vaig lliurar-me en cos i ànima a fer d'aquella història a penes esbossada anys enrere a Sant Cugat una novel·la digna de ser publicada, de ser llegida.
Espero que us agradi.
Moltes gràcies Oriol.
El protagonista del llibre és l'hereu caigut en desgràcia (més moral i social que econòmica) d'una família de col·leccionistes d'art francesos que s'autoexilia a Barcelona. Un personatge singular que tot i voler, en certa manera, venjar-se de la seva família, manté també una peculiar relació d'amor-odi amb el seu passat i tot el que representa i tampoc no es pot deslliurar de tot de l'estigma i de la força dels valors familiars.
L'eix bàsic és una gran col·lecció d'art d'aquelles que es transmeten de generació en generació i que, a més d'orgull també es converteixen en una manera de viure, en un autèntic motor vital, amb tot el que això suposa d'estatus, de segell familiar i de condicionants a l'hora d'escollir com viure el present i el futur, com avaluar el passat i com conservar, mantenir i engrandir l'esplendor de les peces que la conformen.
L'hereu dels Lyon, tot i la distància, no es pot deslliurar d'aquesta marca familiar, d'aquesta necessitat, d'aquesta addicció al plaer de col·leccionar, de rastrejar, obtenir i posseir la peça desitjada i per això, quan comença a planejar la seva venjança, una venjança molt personal i singular, no es pot deslliurar de les marques que la història ha deixat en la seva ànima.
L'Oriol Nolis va teixint una història absorbent, magnètica, elegant, en ocasions càlida i en ocasions ferotge que ens acosta la personalitat extrema de Maurice i a les seves intencions que, de fet, anem descobrint pas a pas, amb unes dosis d'intriga que ens condueixen cap el desenllaç, sorprenent i molt d'acord amb l'esperit íntim de la història. Aquest desig d'art, la necessitat de posseir-lo, acaba emmascarant i quasi pervertint la vida, donant pas a un peculiar i radical joc de miralls que ens porta de sorpresa en sorpresa
Un dels grans i més interessants mèrits de la narració és precisament l'aproximació a l'art, a la seva concepció, als canvis de paradigma. El coneixement que mostra l'autor de l'evolució artística, des dels clàssics cap a les avantguardes per acabar en instal·lacions, performances i noves tendències més conceptuals resulta clau a l'hora d'anar dibuixant el camí que segueix la trama (i fins i tot el final). L'habilitat per incorporar de manera interessant aquest camí evolutiu de l'art en la psicologia i en els comportaments i actuacions del personatge fa que la solidesa de fons sigui un element clau a l'hora de sentir-se captivat per aquesta història de venjança, ambició i d'addicció a l'art, al col·leccionisme i a tot el que envolta aquest món de luxe, passió i erudició.
I si s'ha de posar un però a "La extraña historia de Maurice Lyon" seria precisament això i és més aviat un elogi que una crítica, una certa por iniciàtica a no passar-se, una discreció i potser un desig de sintetitzar per no arribar a cansar. Per contra, crec sincerament que com a lector s'haurien agraït 100 o 200 pàgines més, explorant la psicologia del personatge, recreant-se en el detall. Una bona història com aquesta, amb moltes ramificacions interiors i una magnifica profusió d'imatges poderoses, hauria guanyat encara molt més amb la riquesa del detall.
Ara bé, que quedi clar que més enllà d'aquest desig particular de més lectura, el cert és que la que hi ha és intensa i interessant, una història peculiar, original i molt ben conduïda cap a un final inesperat i força "artístic".
El mateix Oriol ens acosta les bambolines íntimes d'aquest llibre:
Dos hiverns, una novel·la
El 2010, el Francesc i jo vam vendre el pis a tocar de la Sagrada Família que fins aleshores havia estat casa nostra i ens en vam anar a viure provisionalment a la casa que els meus pares tenen a Sant Cugat. És a dir que vam deixar el brogit de la ciutat i ens vam instal·lar a una tranquil·la zona residencial de la perifèria d'aquesta ciutat del Vallès Occidental a l'espera que acabessin les obres del nou habitatge que havíem comprat. Era hivern. Els primers dies, la casa ens queia a sobre i ens matava l'avorriment. Tampoc hi ajudava gens tenir totes les nostres coses guardades en caixes. Fèiem una vida gairebé monacal i, malgrat tot, a poc a poc ens hi vam anar trobat a gust. Gaudíem de llargues tardes de lectura que, en el meu cas, un dia van donar pas a llargues tardes de recerca, de documentació i, finalment, d'escriptura. Allà va néixer "La extraña historia de Maurice Lyon". Bé, de fet, seria més precís dir que allà va ser concebuda.
Unes setmanes després, quan ja despuntava la primavera, finalment es van acabar les obres del nou pis, així que vam tornar a Barcelona i aquella primera versió de la novel·la va acabar desada al calaix de sota del vell escriptori que havíem comprat a un antiquari del barri. Podríem dir que va acabar congelada. Sí, una mica com els embrions que les famoses de Hollywood es fan congelar quan encara són joves per si anys a venir es decideixen a ser mares.
En el meu cas, van haver de passar quatre anys abans no em vaig decidir a reprendre l'escriptura d'aquella novel·la que havia deixat mig embastada. Em trobava a Madrid, on m'havia traslladat per presentar el Telediario Fin de Semana de TVE. De nou, era fora de casa, lluny de la gent que estimo, dels meus escenaris quotidians i de les meves coses. De nou, era hivern i a Madrid l'hivern és molt hivern... O sigui que tancat al meu petit estudi madrileny vaig lliurar-me en cos i ànima a fer d'aquella història a penes esbossada anys enrere a Sant Cugat una novel·la digna de ser publicada, de ser llegida.
Espero que us agradi.
Moltes gràcies Oriol.
