La nova Gramàtica catalana
L'Institut d'Estudis Catalans ha publicat la "Gramàtica de la Llengua Catalana", una obra col·lectiva, consensuada per la Comissió de Gramàtica i per la
L'Institut d'Estudis Catalans ha publicat la "Gramàtica de la Llengua Catalana", una obra col·lectiva, consensuada per la Comissió de Gramàtica i per la Secció Filològica i treballada per diferents experts, anant doncs, més enllà de la dinàmica de treball individual de Pompeu Fabra.
En aquest sentit, el que fa és incorporar matisos, més flexibilitat sense introduir canvis fonamentals amb la idea de donar resposta a qüestions que apuntava Fabra, incorporant, a més, solucions que tenen molt a veure amb la dinàmica d'usos.
Però més enllà d'aquesta idea bàsica, el cert és que la publicació ha generat polèmica i cal dir que poques vegades abans d'ara l'IEC s'havia convertit en centre d'atenció, en portada de diaris, en arrencada de molts informatius i en eix dels debats més encesos. Els accents diacrítics s'han convertit en la punta de llança, en el catalitzador les discussions i, de fet, fins i tot els humoristes hi han posat cullerada.
La nova Gramàtica busca la norma tenint en compte la diversitat geogràfica i això fa que qüestions que la gent del carrer consideraven com un tret diferencial del català, els peculiars i inimitables "dos quarts de quatre" puguin admetre altres variables i acceptar que es pugui dir "les tres i mitja" sense que calgui esquinçar-se les vestidures i reivindicar la puresa d'una idea arrelada. Doncs això, la nomenclatura de les hores és un altre dels aspectes que ha aixecat polseguera tot i que la mateixa gramàtica apunta que aquestes consideracions d'àmbit territorial no s'aplica fora dels territoris de referència.
En aquest sentit, la nova Gramàtica no modifica de manera substancial la norma, tot i que sí que és cert que introdueix més matisos i acaba aportant una major flexibilitat que també s'ha convertit en matèria de debat. Així doncs, dóna resposta a qüestions que Fabra va apuntar però que no va arribar a desenvolupar, incorpora solucions que venen amb l'aval de la tradició però que no tenien el reconeixement normatiu, té en compte aportacions més modernes que han protagonitzat estudiosos com Joan Solà, Francesc de Borja Moll, Antoni Maria Badia i Margarit, Manuel Sanchis Guarner, Albert Jané o Josep Ruaix.
Presenta la normativa a partir de la descripció gramatical i aporta algunes varietats força curioses, ja que té en compte les singularitats orals i escrites i no empra la tradició de les qualificacions "correcte i incorrecte" perquè es considera que no sempre es poden aplicar de manera rigorosa a la realitat dels parlants i als diferents registres. Així doncs, el que es fa es posar en conjunció les diferents formes però donant preferència a les més generals però sense obviar les particulars a més de tenir en compte la fonètica i la morfologia, però aprofundint molt més en la sintaxi.
Una feina que va començar l'any 1996 i que, més enllà d'aquestes polèmiques inicials, aspira a convertir-se, en paraules de Maria Teresa Cabré, la presidenta de la Secció Filològica de l'IEC en "una gramàtica nacional en el sentit més literalment fabrià" que s'ha pensat per atendre les necessitats de les noves generacions que, per força, representen el futur de la llengua.
En aquest sentit, el que fa és incorporar matisos, més flexibilitat sense introduir canvis fonamentals amb la idea de donar resposta a qüestions que apuntava Fabra, incorporant, a més, solucions que tenen molt a veure amb la dinàmica d'usos.
Però més enllà d'aquesta idea bàsica, el cert és que la publicació ha generat polèmica i cal dir que poques vegades abans d'ara l'IEC s'havia convertit en centre d'atenció, en portada de diaris, en arrencada de molts informatius i en eix dels debats més encesos. Els accents diacrítics s'han convertit en la punta de llança, en el catalitzador les discussions i, de fet, fins i tot els humoristes hi han posat cullerada.
La nova Gramàtica busca la norma tenint en compte la diversitat geogràfica i això fa que qüestions que la gent del carrer consideraven com un tret diferencial del català, els peculiars i inimitables "dos quarts de quatre" puguin admetre altres variables i acceptar que es pugui dir "les tres i mitja" sense que calgui esquinçar-se les vestidures i reivindicar la puresa d'una idea arrelada. Doncs això, la nomenclatura de les hores és un altre dels aspectes que ha aixecat polseguera tot i que la mateixa gramàtica apunta que aquestes consideracions d'àmbit territorial no s'aplica fora dels territoris de referència.
En aquest sentit, la nova Gramàtica no modifica de manera substancial la norma, tot i que sí que és cert que introdueix més matisos i acaba aportant una major flexibilitat que també s'ha convertit en matèria de debat. Així doncs, dóna resposta a qüestions que Fabra va apuntar però que no va arribar a desenvolupar, incorpora solucions que venen amb l'aval de la tradició però que no tenien el reconeixement normatiu, té en compte aportacions més modernes que han protagonitzat estudiosos com Joan Solà, Francesc de Borja Moll, Antoni Maria Badia i Margarit, Manuel Sanchis Guarner, Albert Jané o Josep Ruaix.
Presenta la normativa a partir de la descripció gramatical i aporta algunes varietats força curioses, ja que té en compte les singularitats orals i escrites i no empra la tradició de les qualificacions "correcte i incorrecte" perquè es considera que no sempre es poden aplicar de manera rigorosa a la realitat dels parlants i als diferents registres. Així doncs, el que es fa es posar en conjunció les diferents formes però donant preferència a les més generals però sense obviar les particulars a més de tenir en compte la fonètica i la morfologia, però aprofundint molt més en la sintaxi.
Una feina que va començar l'any 1996 i que, més enllà d'aquestes polèmiques inicials, aspira a convertir-se, en paraules de Maria Teresa Cabré, la presidenta de la Secció Filològica de l'IEC en "una gramàtica nacional en el sentit més literalment fabrià" que s'ha pensat per atendre les necessitats de les noves generacions que, per força, representen el futur de la llengua.
