Laura Borràs
La doctora Laura Borràs va acceptar compartir, juntament amb Anna Sahun i Toni Puntí, la presentació del meu llibre A Laura, potser, després de deixar
La doctora Laura Borràs va acceptar compartir, juntament amb Anna Sahun i Toni Puntí, la presentació del meu llibre A Laura, potser, després de deixar clar que no tenia cap lligam ni amb el títol ni amb el contingut.
Com que les paraules de la Laura són sempre una meravella que val la pena no deixar perdre, aquí teniu el text íntegre de la seva intervenció.
A Laura, potser de Jordi Cervera
Recordeu el famós gat que a l'obra de Lewis Carrol, Alícia en terra de meravelles, somriu, però comença a desaparèixer per la cua i aviat, a mida que es va esvanint en l'aire, de la seva imatge només en queda el cap i, finalment, el mateix somriure queda flotant uns instants en l'aire, sense el gat, ni el seu cos, ni la seva cua que ja han desaparegut? Sense la seva realitat, la seva essència de
gat d'abans de desaparèixer? Aquesta imatge és utilitzada per Roger Caillois a Les impostures de la poesie per expressar la precarietat de qualsevol intent de definir la poesia, una tasca potser tan inútil
com fer-li una radiografia a un fantasma. Però també és una imatge que Agustí Bartra aprofita per intentar explicar per a què serveix la poesia, que és precisament el subtítol d'una conferència que no
en va porta per títol: "El somriure del gat".
Sumant-me a la tradició d'aquests noms il·lustres i probablement per circumstàncies distintes, és a dir, perquè el que se suposa que he de fer jo en el decurs d'aquesta presentació-taula rodona els semblarà en el moment d'acabar una silueta evanescent la figura de la qual probablement no arribaré ni a fer-los entrellucar; jo també he volgut començar fent al·lusió al gat invisible de Carroll i al seu somriure maliciós que perdura uns instants abans d'esvanir-se per complet, per tal de referir-me a la poesia que acull aquest petit gran títol A Laura, potser. Però, no faré com Callois i, per tant, no em dedicaré a definir com és aquesta poesia, ni tampoc faré com Bartra i intentaré
explicar per a què serveix. Ells parlen en genèric i jo me les haig amb un text ben concret. El text que conformen els 43 poemes i 7 il·lustracions d'aquest llibre.
Un poemari de títol misteriós -i títols que ens fan pensar són ja, sens dubte, bons títols- però de referents diàfans. Jordi Cervera s'afegeix a la llista il·lustrement encetada per Petrarca de triar com a musa una Laura. Laura de Noves (1308-1348) va ser la musa de Petrarca, l'alè de la seva poesia, la inspiració de la seva vida. Diuen que és el de la Laura un nom bellíssim i evocador.
Òbviament no hi entraré perquè per raons òbvies no sóc objectiva (jo estic encantada amb el meu nom). Un nom que, per la seva identitat proteïforme que incorpora l'etimologia i la literatura,
concilia inspiració i força curativa, triomf i passió. Amb A Laura, potser una nova baula permet fer créixer la cadena i aquí, també, un Jordi Cervera reciclat a Petrarca contemporani permet continuar
afirmant que el nom de Laura conté tot l'amor dels grans poetes. Vegem-ho.
Borges afirmava que els poetes no tenen més de tres o quatre obsessions. En aquest cas i a jutjar per aquest llibre, podríem dir que les obsessions d'aquest poeta giren al voltant de Laura, òbviament, però molt especialment, del que Laura significa: el motor de l'escriptura, el motor del desig, la poesia i l'amor.
Una Laura (literària) que avui i aquí es veu sotjada per una altra Laura (crítica) que es capbussa en aquesta mena de constrasenya, de senhal trobadoresc que és LAURA i en les cinc lletres d'aquest nom que conforma tot un món, metafòric i real. Una Laura que comença essent una presència distant, "Ressegueixo les lletres del teu nom / i m'ataca la fiblada ombrosa / del desconsol, d'aquest maleït / sentiment de distància infranquejable / que s'escampa pels camins del cor" (1, "A Laura, potser", p. 21), una Laura que és "princesa de fum" que s'esvaneix amb la darrera campanada (1, p. 21); que fa que el jo poètic se senti ignorant ("la meva ignorància supina /
és la font corsecada de l'angúnia" 1, p. 24) i l'aboca a "l'abisme frondós de la desconeixença" (1, p.23). Així, convertit, en un "perdiguer capaç, ensinistrat, difel" (1, p. 21) o un "bandit desesperat" (1, p. 22), en un "nòmada", "un guerriller erràtic i badoc / a la recerca d'un somni / de nom irreal" té la
certesa de la seva presència. Una certesa que evoluciona de "boirosa", "dèbil", "neulida", "marrada", "adolorida", "insolent" i "esllomada" i que es creua amb la certitud "leprosa, present,
perpètua i sostinguda" de no tenir-la.
Així ho formulen els darrers versos del primer poema, el poema clau i que jo he llegit com a myse en abîme de tot el llibre. La certesa: "que hi ets / i que jo no et puc tenir encara" (1, p. 26).
Però per damunt de tot, la certesa del quefer poètic que es va bastint de manera paral·lela a aquest procés d'aproximació: "existeixes perquè t'invento". Aquesta és la màxima cerveriana que es condensa de bell inici en el poema que dóna nom al llibre i on hi és continguda l'essència del seu ars amandi: "en un penitent esbalaït / dels efluvis esborrifats / de la membrança irrecusable de tu" (1, p. 24). Analitzem aquesta cadena de conceptes: visió, re-membrança, imaginació i passió, perquè -tot i l'explícita al·lusió a Petrarca del llibre, aquí Jordi Cervera fa un salt endarrera i ens remet al que Andreas Capellanus explicava a la societat del nord de França en ple segle XII per a que comprenguessin els misteris de l'amor. Els adoctrinava tot dient-los que l'amor és una passió desestabilitzadora que neix de la contemplacio de la bellesa i de la meditació obsessiva d'aquesta bellesa. Heus ací el vell secret dels trobadors i -ara sí- també el de Petrarca que beneeix l'hora i el dia i el moment en què va veure la seva Laura per primera vegada, a Avinyó, un divendres sant, que el poeta de Vaucluse va immortalitzar a 'Benedetto sia il giorno'.
Benedetto sia 'l giorno, e 'l mese, e l'anno,
e la stagione, e 'l tempo, e l'ora, e 'l punto,
e 'l bel paese, e 'l loco ov'io fui giunto
da' duo begli occhi, che legato m'hanno;
e benedetto il primo dolce affanno ch'i' ebbi
ad esser con Amor congiunto,
e l'arco, e le saette ond'i' fui punto,
e le piaghe che 'n fin al cor mi vanno.
Benedette le voci tante ch'io
chiamando il nome de mia donna ho sparte,
e i sospiri, e le lagrime, e 'l desio;
e benedette sian tutte le carte
ov'io fama l'acquisto, e 'l pensier mio,
ch'è sol di lei, sì ch'altra non v'ha parte.
Heus ací l'essència poètica de la qual es nodreix Jordi Cervera que, com un modern "trobador cibernètic" (5, "la lírica", p. 35), embruta quaderns "amb els preludis clandestins / que et retraten sense veure't, / que escriuen corxeres, / les fuses i les semifuses, / tot el catàleg desordenat / de la simfonia sorollosa / que t'hauria d'acomboiar / cadda vegada que et penso" (2, pp. 27-28).
Lletra i música, un modern tropare al qual el Jordi Cervera hi afegeix un nou recurs expressiu: la imatge. Tal vegada per això el primer poema esdevé tota una explicatio del que serà el poemari. A la
imatge de Tomasa Martín que ocupa les pàgines 22 i 23 del primer poema "A Laura, potser", hi llegim: "Welcome to the desert. The rest is up to you". No els sembla una esplèndida transmutació
iconogràfica del "existeixes perquè t'invento" (de l'invenire trobadoresc, l'imaginar) que marca el basso continuo d'aquest llibre? Analitzem la imatge de manera superficial, llegim-la: un solitari
ciclista que s'endinsa en el desert, metàfora d'un jo poètic que enceta també el seu viatge poètic, això sí, amb el sarró ben carregat i sabedor de la dosi de coneixement literari que es destil·la dels
trobadors i de la gran poesia amatòria de tots els temps, si més no des de Bernart de Ventador de la lauzeta fins el Baudelaire de la charrogne: que l'amor és una construcció d'un mateix.
Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or'en sai
que·m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi·m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon. (Lauzeta, III)
Una construcció que perdura i va més enllà de l'amor físic precisament per la força de la paraula poètic que preserva aquests sentiments del pas del temps, de la corrupció, de la
descomposició: "Llavors, digues als cucs que a petons et devoraran, que jo vaig guardar la divina essència dels nostres descompostos amors", Baudelaire que es reconfigura, a la inversa en el
"Posseït" de Gabriel Ferrater: "Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu".
Jordi Cervera s'empara en Petrarca per confegir-nos un mester d'amor que gira entorn d'un centre, Laura, que és la seva dama a la qual dedica tots els ritmes de l'amor en forma de la clàssica sextina, on hi introdueix modificacions en la rima de la tornada, escapant-se dels models, que aquí ja no és Petrarca, sinó Arnaut Daniel, Andreu Febrer, Dante Alighieri i Jordi de Sant Jordi, però a la qual també consagra recursos estròfics com el plany, l'haikú, la tanka, divises, poemes en prosa, etc.
Un llibre que és compendi d'amor i història iniciàtica que porta la tensió amorosa de desig a desig, en l'etern viatge que va des de l'anhel de conquesta, al "desig fervent de no perdre't" (43, "Talment
com Petrarca" p. 87).
De cap a cap, d'alfa a omega. Ja som al cap del camí. Laurus és la paraula llatina de la que procedeix el nom de Laura. Com bé sabem, "laurus" és el llorer, és la corona del triomf, és la victòria... Però des de Petrarca, Laura, és, també, el nom de la passió. Laura, un nom que combina la bellesa femenina al valor simbòlic del llorer- símbol de la inspiració i de la victòria- des de temps remots. Per això s'han coronat amb llorer a poetes i vencedors. Petrarca somniava amb la glòria, anhelava els llorers, i es va enamorar d'uns altres llorers, el llorer, l'aura.
L'aura che'l verde Lauro e l'aureo crine
soavemente sospirando move,
fa con sue viste leggiadrette e nove
l'anime da lor corpi pellegrine.
Candida rosa nata in dure spine,
quando fia chi sua pari al mondo trove,
gloria di nostre etade? O vivo Giove,
manda, prego, il mio in prima che'l suo fine.
Sì ch'io non veggia il gran pubblico danno
e 'l mondo rimaner senz'il suo sole,
né gl'occhi miei, che luce altra non hanno,
né l'alma, che pensar d'altro non vole,
né l'orecchi, ch'udir d'altro non sanno
senza l'oneste sue dolci parole.
També això persegueix Jordi Cervera amb la seva Laura: Laura, àura i llorer a jutjar per la desiderata final amb què es tanca el llibre: "M'agradaria, posat a demanar, / conservar els llorers de
la victòria" (43, p. 86). Confiem que els déus li concedeixin aquest o algun altre dels desigs que formula abans d'acomiadar-se de nosaltres lectors. Deixant-nos aquest dietari de passió, que dibuixa amb imatges, mots i sons un univers volcànic de passió que comença consumant-se i, tanmateix, roman i es clou amb el prec que l'amor no es perdi en l'obscuritat funcional de la seva pròpia existència que, com el gat d'Alícia en terra de meravelles en el qual m'he emparat des del començament, tots els amants sabem que no es deixa atrapar fàcilment. Però jo crec en els poetes, en el Jordi Cervera, en l'amor i en el somriure del gat de Carroll que, cansat ja de tanta xerrameca, s'espera flotant aquí, des del començament de les meves paraules, i que ara, potser, s'esvanirà definitivament, com el signe de l'inefable.
Dra. Laura Borràs Castanyer
Llibreria Bertrand, 18 de maig de 2010
Moltes gràcies, Laura
Com que les paraules de la Laura són sempre una meravella que val la pena no deixar perdre, aquí teniu el text íntegre de la seva intervenció.
A Laura, potser de Jordi Cervera
Recordeu el famós gat que a l'obra de Lewis Carrol, Alícia en terra de meravelles, somriu, però comença a desaparèixer per la cua i aviat, a mida que es va esvanint en l'aire, de la seva imatge només en queda el cap i, finalment, el mateix somriure queda flotant uns instants en l'aire, sense el gat, ni el seu cos, ni la seva cua que ja han desaparegut? Sense la seva realitat, la seva essència de
gat d'abans de desaparèixer? Aquesta imatge és utilitzada per Roger Caillois a Les impostures de la poesie per expressar la precarietat de qualsevol intent de definir la poesia, una tasca potser tan inútil
com fer-li una radiografia a un fantasma. Però també és una imatge que Agustí Bartra aprofita per intentar explicar per a què serveix la poesia, que és precisament el subtítol d'una conferència que no
en va porta per títol: "El somriure del gat".
Sumant-me a la tradició d'aquests noms il·lustres i probablement per circumstàncies distintes, és a dir, perquè el que se suposa que he de fer jo en el decurs d'aquesta presentació-taula rodona els semblarà en el moment d'acabar una silueta evanescent la figura de la qual probablement no arribaré ni a fer-los entrellucar; jo també he volgut començar fent al·lusió al gat invisible de Carroll i al seu somriure maliciós que perdura uns instants abans d'esvanir-se per complet, per tal de referir-me a la poesia que acull aquest petit gran títol A Laura, potser. Però, no faré com Callois i, per tant, no em dedicaré a definir com és aquesta poesia, ni tampoc faré com Bartra i intentaré
explicar per a què serveix. Ells parlen en genèric i jo me les haig amb un text ben concret. El text que conformen els 43 poemes i 7 il·lustracions d'aquest llibre.
Un poemari de títol misteriós -i títols que ens fan pensar són ja, sens dubte, bons títols- però de referents diàfans. Jordi Cervera s'afegeix a la llista il·lustrement encetada per Petrarca de triar com a musa una Laura. Laura de Noves (1308-1348) va ser la musa de Petrarca, l'alè de la seva poesia, la inspiració de la seva vida. Diuen que és el de la Laura un nom bellíssim i evocador.
Òbviament no hi entraré perquè per raons òbvies no sóc objectiva (jo estic encantada amb el meu nom). Un nom que, per la seva identitat proteïforme que incorpora l'etimologia i la literatura,
concilia inspiració i força curativa, triomf i passió. Amb A Laura, potser una nova baula permet fer créixer la cadena i aquí, també, un Jordi Cervera reciclat a Petrarca contemporani permet continuar
afirmant que el nom de Laura conté tot l'amor dels grans poetes. Vegem-ho.
Borges afirmava que els poetes no tenen més de tres o quatre obsessions. En aquest cas i a jutjar per aquest llibre, podríem dir que les obsessions d'aquest poeta giren al voltant de Laura, òbviament, però molt especialment, del que Laura significa: el motor de l'escriptura, el motor del desig, la poesia i l'amor.
Una Laura (literària) que avui i aquí es veu sotjada per una altra Laura (crítica) que es capbussa en aquesta mena de constrasenya, de senhal trobadoresc que és LAURA i en les cinc lletres d'aquest nom que conforma tot un món, metafòric i real. Una Laura que comença essent una presència distant, "Ressegueixo les lletres del teu nom / i m'ataca la fiblada ombrosa / del desconsol, d'aquest maleït / sentiment de distància infranquejable / que s'escampa pels camins del cor" (1, "A Laura, potser", p. 21), una Laura que és "princesa de fum" que s'esvaneix amb la darrera campanada (1, p. 21); que fa que el jo poètic se senti ignorant ("la meva ignorància supina /
és la font corsecada de l'angúnia" 1, p. 24) i l'aboca a "l'abisme frondós de la desconeixença" (1, p.23). Així, convertit, en un "perdiguer capaç, ensinistrat, difel" (1, p. 21) o un "bandit desesperat" (1, p. 22), en un "nòmada", "un guerriller erràtic i badoc / a la recerca d'un somni / de nom irreal" té la
certesa de la seva presència. Una certesa que evoluciona de "boirosa", "dèbil", "neulida", "marrada", "adolorida", "insolent" i "esllomada" i que es creua amb la certitud "leprosa, present,
perpètua i sostinguda" de no tenir-la.
Així ho formulen els darrers versos del primer poema, el poema clau i que jo he llegit com a myse en abîme de tot el llibre. La certesa: "que hi ets / i que jo no et puc tenir encara" (1, p. 26).
Però per damunt de tot, la certesa del quefer poètic que es va bastint de manera paral·lela a aquest procés d'aproximació: "existeixes perquè t'invento". Aquesta és la màxima cerveriana que es condensa de bell inici en el poema que dóna nom al llibre i on hi és continguda l'essència del seu ars amandi: "en un penitent esbalaït / dels efluvis esborrifats / de la membrança irrecusable de tu" (1, p. 24). Analitzem aquesta cadena de conceptes: visió, re-membrança, imaginació i passió, perquè -tot i l'explícita al·lusió a Petrarca del llibre, aquí Jordi Cervera fa un salt endarrera i ens remet al que Andreas Capellanus explicava a la societat del nord de França en ple segle XII per a que comprenguessin els misteris de l'amor. Els adoctrinava tot dient-los que l'amor és una passió desestabilitzadora que neix de la contemplacio de la bellesa i de la meditació obsessiva d'aquesta bellesa. Heus ací el vell secret dels trobadors i -ara sí- també el de Petrarca que beneeix l'hora i el dia i el moment en què va veure la seva Laura per primera vegada, a Avinyó, un divendres sant, que el poeta de Vaucluse va immortalitzar a 'Benedetto sia il giorno'.
Benedetto sia 'l giorno, e 'l mese, e l'anno,
e la stagione, e 'l tempo, e l'ora, e 'l punto,
e 'l bel paese, e 'l loco ov'io fui giunto
da' duo begli occhi, che legato m'hanno;
e benedetto il primo dolce affanno ch'i' ebbi
ad esser con Amor congiunto,
e l'arco, e le saette ond'i' fui punto,
e le piaghe che 'n fin al cor mi vanno.
Benedette le voci tante ch'io
chiamando il nome de mia donna ho sparte,
e i sospiri, e le lagrime, e 'l desio;
e benedette sian tutte le carte
ov'io fama l'acquisto, e 'l pensier mio,
ch'è sol di lei, sì ch'altra non v'ha parte.
Heus ací l'essència poètica de la qual es nodreix Jordi Cervera que, com un modern "trobador cibernètic" (5, "la lírica", p. 35), embruta quaderns "amb els preludis clandestins / que et retraten sense veure't, / que escriuen corxeres, / les fuses i les semifuses, / tot el catàleg desordenat / de la simfonia sorollosa / que t'hauria d'acomboiar / cadda vegada que et penso" (2, pp. 27-28).
Lletra i música, un modern tropare al qual el Jordi Cervera hi afegeix un nou recurs expressiu: la imatge. Tal vegada per això el primer poema esdevé tota una explicatio del que serà el poemari. A la
imatge de Tomasa Martín que ocupa les pàgines 22 i 23 del primer poema "A Laura, potser", hi llegim: "Welcome to the desert. The rest is up to you". No els sembla una esplèndida transmutació
iconogràfica del "existeixes perquè t'invento" (de l'invenire trobadoresc, l'imaginar) que marca el basso continuo d'aquest llibre? Analitzem la imatge de manera superficial, llegim-la: un solitari
ciclista que s'endinsa en el desert, metàfora d'un jo poètic que enceta també el seu viatge poètic, això sí, amb el sarró ben carregat i sabedor de la dosi de coneixement literari que es destil·la dels
trobadors i de la gran poesia amatòria de tots els temps, si més no des de Bernart de Ventador de la lauzeta fins el Baudelaire de la charrogne: que l'amor és una construcció d'un mateix.
Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or'en sai
que·m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi·m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon. (Lauzeta, III)
Una construcció que perdura i va més enllà de l'amor físic precisament per la força de la paraula poètic que preserva aquests sentiments del pas del temps, de la corrupció, de la
descomposició: "Llavors, digues als cucs que a petons et devoraran, que jo vaig guardar la divina essència dels nostres descompostos amors", Baudelaire que es reconfigura, a la inversa en el
"Posseït" de Gabriel Ferrater: "Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu".
Jordi Cervera s'empara en Petrarca per confegir-nos un mester d'amor que gira entorn d'un centre, Laura, que és la seva dama a la qual dedica tots els ritmes de l'amor en forma de la clàssica sextina, on hi introdueix modificacions en la rima de la tornada, escapant-se dels models, que aquí ja no és Petrarca, sinó Arnaut Daniel, Andreu Febrer, Dante Alighieri i Jordi de Sant Jordi, però a la qual també consagra recursos estròfics com el plany, l'haikú, la tanka, divises, poemes en prosa, etc.
Un llibre que és compendi d'amor i història iniciàtica que porta la tensió amorosa de desig a desig, en l'etern viatge que va des de l'anhel de conquesta, al "desig fervent de no perdre't" (43, "Talment
com Petrarca" p. 87).
De cap a cap, d'alfa a omega. Ja som al cap del camí. Laurus és la paraula llatina de la que procedeix el nom de Laura. Com bé sabem, "laurus" és el llorer, és la corona del triomf, és la victòria... Però des de Petrarca, Laura, és, també, el nom de la passió. Laura, un nom que combina la bellesa femenina al valor simbòlic del llorer- símbol de la inspiració i de la victòria- des de temps remots. Per això s'han coronat amb llorer a poetes i vencedors. Petrarca somniava amb la glòria, anhelava els llorers, i es va enamorar d'uns altres llorers, el llorer, l'aura.
L'aura che'l verde Lauro e l'aureo crine
soavemente sospirando move,
fa con sue viste leggiadrette e nove
l'anime da lor corpi pellegrine.
Candida rosa nata in dure spine,
quando fia chi sua pari al mondo trove,
gloria di nostre etade? O vivo Giove,
manda, prego, il mio in prima che'l suo fine.
Sì ch'io non veggia il gran pubblico danno
e 'l mondo rimaner senz'il suo sole,
né gl'occhi miei, che luce altra non hanno,
né l'alma, che pensar d'altro non vole,
né l'orecchi, ch'udir d'altro non sanno
senza l'oneste sue dolci parole.
També això persegueix Jordi Cervera amb la seva Laura: Laura, àura i llorer a jutjar per la desiderata final amb què es tanca el llibre: "M'agradaria, posat a demanar, / conservar els llorers de
la victòria" (43, p. 86). Confiem que els déus li concedeixin aquest o algun altre dels desigs que formula abans d'acomiadar-se de nosaltres lectors. Deixant-nos aquest dietari de passió, que dibuixa amb imatges, mots i sons un univers volcànic de passió que comença consumant-se i, tanmateix, roman i es clou amb el prec que l'amor no es perdi en l'obscuritat funcional de la seva pròpia existència que, com el gat d'Alícia en terra de meravelles en el qual m'he emparat des del començament, tots els amants sabem que no es deixa atrapar fàcilment. Però jo crec en els poetes, en el Jordi Cervera, en l'amor i en el somriure del gat de Carroll que, cansat ja de tanta xerrameca, s'espera flotant aquí, des del començament de les meves paraules, i que ara, potser, s'esvanirà definitivament, com el signe de l'inefable.
Dra. Laura Borràs Castanyer
Llibreria Bertrand, 18 de maig de 2010
Moltes gràcies, Laura
