Una copeta de Calisay?
Hi ha llibres que només es poden fer una vegada a la vida i, fins i tot una vegada en diverses vides. Aquest seria el cas d'una ambiciosa i magnífica que
Hi ha llibres que només es poden fer una vegada a la vida i, fins i tot una vegada en diverses vides. Aquest seria el cas d'una ambiciosa i magnífica que ha comptat amb variades complicitats que recull la història intensa i necessària d'un grapat de generacions, d'una idea, d'un somni i d'un símbol. Es tracta de "Gran licor Calisay. Memòria del bon gust (1895-1995)", de Joan Celdran Danés que acaba d'editar magníficament Angle.
Es un d'aquells llibres que cal mirar amb la mateixa delicadesa, amor, passió i dedicació amb que han estat construïts, qualitats que faciliten el fet de convertir-se en peces cobejades en qualsevol biblioteca, de guanyar-se un espai d'or en la tradició, en el record, en la memòria col·lectiva d'una iniciativa que el pas del temps i el fervor popular acaben convertint en simbòlica.
El poeta Salvador Espriu va convertir Arenys de Mar en la mítica i poètica Sinera, però força abans d'això, la fama de la vila li venia per un licor, creat, treballat i escampat amb cura i dedicació per diferents generacions de la família Mollfulleda, el lligam entre un licor i un territori que podria tenir alguns paral·lelismes amb Tarragona i el Chartreuse o Badalona i l'Anís del Mono, per citar-ne només un parell.
El cert és que el Calisay era una barreja de 120 plantes diferents entre les que destacava la que li dóna nom, la calissaia, una escorça molt rica en quinina. La fórmula, secreta i ben guardada, com tots els licors de l'època, va convertir el licor arenyenc ( tot i que la primera patent es va registrar a Malgrat de Mar abans de passar a mans de Magí Mollfulleda) en un referent internacional. A la fàbrica hi van arribar a treballar més de 150 persones i les exportacions eren una part important del negoci, tant que fins i tot van protagonitzar anècdotes com el fet que a Alemanys ni es podia importar ja que hi havia un producte amb el mateix nom i van decidir batejar-lo com Yalisac (el nom al revés) mantenint la mateixa estètica del producte.
El llibre és una joia en molts sentit. D'entrada permet situar la història i l'evolució d'un producte molt lligat a l'imaginari d'una època, i no només a Arenys; qui no recorda el "ay, ay, ay que me sabe a Calisay" amb la veu d'Alfredo Landa, que es va convertir en una cantarella popular arreu, la copeta de licor després de dinar, els cotxes de competició patrocinats per la marca, els anuncis en premsa o els grans lluminosos al sostre dels edificis. Calisay es va convertir en una marca omnipresent i els seus gestors van saber jugar amb la publicitat per convertir-la en un referent arrelat.
No és d'estranyar, doncs, que Joan Celdran s'hagi dedicat a recopilar una fabulosa quantitat d'informació (fotografies, cartells, ampolles, objectes, documents, dades) que fan que aquest llibre, a més d'un objecte preciós sigui també una font de coneixement de primera.
A més de molta i rigorosa informació trobarem un grapat de coses que ens faran somriure, que ens emocionaran, que ens portaran bons records i que ens ajudaran a entendre una realitat sociològica concreta i l'evolució d'un país i d'una manera de fer, lligades a la història, a l'economia i a la realitat quotidiana.
La figura d'un Patufet amb una de les inconfusibles ampolles de Calisay, una batalla ferotge als tribunals entre Mollfulleda i la família Martí (primers creadors del producte que el van vendre a l'industrial que el va fer famós); l'èxit del producte, la nova fàbrica, altres licors que sorgeixen a l'ombra del germà gran com ginebres, curaçaos, brandys, cremes de cacau, mentes, estomacals, anís, etc; el famós lacre que segellava les ampolles, la promoció publicitària, els licors que li feien la competència com el licor Calisaya, el Gran Licor Arenys, el licor Domènech o el Gran Licor Bach-Quina, entre d'altres; fins arribar als anys setanta, quan els licors dolços comencen a perdre el favoritisme del públic en benefici de begudes més seques i comença una lenta devalalda que acaba amb la societat Mollfulleda a mans de la Rumasa de Ruiz-Mateos. Un temps més tard l'expropiació fa que Calisay vagi a mans de Bodegas Pedro Rovira S.A. per passar a convertir-se en una beguda d'essències i deixar de ser un destil·lat. Mor una realitat i neix una llegenda.
Joan Celdran ens acosta la seva idea d'aquest ambiciós i magnífic projecte:
Sóc d'Arenys, com el Calisay. Si no fos per un retall de diari vell potser mai hauria escrit aquest llibre. Fràgil i esgrogueït, El Diluvio del primer de setembre de 1922 proclamava: "Los caldos de González Byas hicieron famoso a Jerez; la manzanilla, a Sanlúcar; las sobrasadas, a Mallorca; la mantequilla, a Soria; los cigarrillos, a la Habana; y el Calisay a Arenys de Mar. (¿) Ved en cafés, bares, cabarets, en el hotel como en la casa particular: hombres, mujeres, niños, las clases distinguidas como las modestas¿ ¡todo el mundo toma Calisay!".
Aviat farà vint anys que el Calisay ja no es fa a Arenys. El que es ven ara es fabrica a Andalusia i té poc a veure amb l'original. Però l'olor de les herbes amb què es va destil·lar al llarg de gairebé cent anys és en el record de molts arenyencs i sembla banyar encara la Riera i els carrerons que envolten l'antiga fàbrica. Ara que malauradament ja no tenim Calisay fet aquí, com a mínim en conservem la memòria. I aquest era un patrimoni que calia preservar.
Més encara si tenim en compte que enguany commemorem el centenari de la mort de Magí Mollfulleda i Jas, fundador d'aquell negoci. Emprenedor incansable, després de fer fortuna a Puerto Rico va posar en marxa a Catalunya una destil·leria seguint el model de les que havia vist prosperar al Carib. Des del 1897, tres generacions de la família Mollfulleda van fer del Calisay una de les empreses més importants del país en el seu sector.
El licor d'Arenys va ser conegut i apreciat arreu del món. L'any 1900 l'empresa ja havia obtingut la medalla d'or a l'Exposició Internacional de París i en els primers anys del nou segle va rebre també guardons a les Exposicions de Londres, Berlín, Viena i Florència. En conseqüència, l'expansió del producte va ser molt ràpida. Als anys trenta, el Calisay ja tenia consumidors a tota Europa, des de França fins a Islàndia. A més, la marca disposava en aquelles dates d'una extensa xarxa d'agents comercials que cobrien els Estats Units, Mèxic, Perú, Brasil, Argentina, Cuba, Puerto Rico, Argèlia, Guinea...
El llibre recull per primer cop aquesta història apassionant. Per fer-lo han calgut dos anys de recerca i el testimoni de més d'un centenar de persones vinculades, per un motiu o un altre, amb l'antiga destil·leria. S'han consultat també una trentena d'arxius i hemeroteques a Catalunya, Espanya, Puerto Rico i els Estats Units d'Amèrica així com els fons documentals privats més importants del país. El volum s'ha il·lustrat amb més de tres-centes fotografies, en bona part documents fins ara inèdits, que permeten fer un exhaustiu recorregut per cent anys d'història de la fàbrica i dels prohoms que la van fer possible.
El magnífic estudi de Celdran es complementa amb la contextualització històrica d'Agustí Espriu, amb l'anàlisi de l'evolució constructiva de les destil·leries (actual centre cultural de la vila) obra de la historiadora Raquel Lacuesta i s'arrodoneix amb el treball fotogràfic de David Castañeda i el disseny de Txeni Gil per bastir una obra d'una qualitat, d'un rigor i d'una emoció gens corrents, un llibre imprescindible i necessari que, si no fos perquè ja costa de trobar en el seu estat original i perquè es paguen a preu d'or, caldria celebrar amb una bona copeta de Calisay original.
Gràcies Joan
Es un d'aquells llibres que cal mirar amb la mateixa delicadesa, amor, passió i dedicació amb que han estat construïts, qualitats que faciliten el fet de convertir-se en peces cobejades en qualsevol biblioteca, de guanyar-se un espai d'or en la tradició, en el record, en la memòria col·lectiva d'una iniciativa que el pas del temps i el fervor popular acaben convertint en simbòlica.
El poeta Salvador Espriu va convertir Arenys de Mar en la mítica i poètica Sinera, però força abans d'això, la fama de la vila li venia per un licor, creat, treballat i escampat amb cura i dedicació per diferents generacions de la família Mollfulleda, el lligam entre un licor i un territori que podria tenir alguns paral·lelismes amb Tarragona i el Chartreuse o Badalona i l'Anís del Mono, per citar-ne només un parell.
El cert és que el Calisay era una barreja de 120 plantes diferents entre les que destacava la que li dóna nom, la calissaia, una escorça molt rica en quinina. La fórmula, secreta i ben guardada, com tots els licors de l'època, va convertir el licor arenyenc ( tot i que la primera patent es va registrar a Malgrat de Mar abans de passar a mans de Magí Mollfulleda) en un referent internacional. A la fàbrica hi van arribar a treballar més de 150 persones i les exportacions eren una part important del negoci, tant que fins i tot van protagonitzar anècdotes com el fet que a Alemanys ni es podia importar ja que hi havia un producte amb el mateix nom i van decidir batejar-lo com Yalisac (el nom al revés) mantenint la mateixa estètica del producte.
El llibre és una joia en molts sentit. D'entrada permet situar la història i l'evolució d'un producte molt lligat a l'imaginari d'una època, i no només a Arenys; qui no recorda el "ay, ay, ay que me sabe a Calisay" amb la veu d'Alfredo Landa, que es va convertir en una cantarella popular arreu, la copeta de licor després de dinar, els cotxes de competició patrocinats per la marca, els anuncis en premsa o els grans lluminosos al sostre dels edificis. Calisay es va convertir en una marca omnipresent i els seus gestors van saber jugar amb la publicitat per convertir-la en un referent arrelat.
No és d'estranyar, doncs, que Joan Celdran s'hagi dedicat a recopilar una fabulosa quantitat d'informació (fotografies, cartells, ampolles, objectes, documents, dades) que fan que aquest llibre, a més d'un objecte preciós sigui també una font de coneixement de primera.
A més de molta i rigorosa informació trobarem un grapat de coses que ens faran somriure, que ens emocionaran, que ens portaran bons records i que ens ajudaran a entendre una realitat sociològica concreta i l'evolució d'un país i d'una manera de fer, lligades a la història, a l'economia i a la realitat quotidiana.
La figura d'un Patufet amb una de les inconfusibles ampolles de Calisay, una batalla ferotge als tribunals entre Mollfulleda i la família Martí (primers creadors del producte que el van vendre a l'industrial que el va fer famós); l'èxit del producte, la nova fàbrica, altres licors que sorgeixen a l'ombra del germà gran com ginebres, curaçaos, brandys, cremes de cacau, mentes, estomacals, anís, etc; el famós lacre que segellava les ampolles, la promoció publicitària, els licors que li feien la competència com el licor Calisaya, el Gran Licor Arenys, el licor Domènech o el Gran Licor Bach-Quina, entre d'altres; fins arribar als anys setanta, quan els licors dolços comencen a perdre el favoritisme del públic en benefici de begudes més seques i comença una lenta devalalda que acaba amb la societat Mollfulleda a mans de la Rumasa de Ruiz-Mateos. Un temps més tard l'expropiació fa que Calisay vagi a mans de Bodegas Pedro Rovira S.A. per passar a convertir-se en una beguda d'essències i deixar de ser un destil·lat. Mor una realitat i neix una llegenda.
Joan Celdran ens acosta la seva idea d'aquest ambiciós i magnífic projecte:
Sóc d'Arenys, com el Calisay. Si no fos per un retall de diari vell potser mai hauria escrit aquest llibre. Fràgil i esgrogueït, El Diluvio del primer de setembre de 1922 proclamava: "Los caldos de González Byas hicieron famoso a Jerez; la manzanilla, a Sanlúcar; las sobrasadas, a Mallorca; la mantequilla, a Soria; los cigarrillos, a la Habana; y el Calisay a Arenys de Mar. (¿) Ved en cafés, bares, cabarets, en el hotel como en la casa particular: hombres, mujeres, niños, las clases distinguidas como las modestas¿ ¡todo el mundo toma Calisay!".
Aviat farà vint anys que el Calisay ja no es fa a Arenys. El que es ven ara es fabrica a Andalusia i té poc a veure amb l'original. Però l'olor de les herbes amb què es va destil·lar al llarg de gairebé cent anys és en el record de molts arenyencs i sembla banyar encara la Riera i els carrerons que envolten l'antiga fàbrica. Ara que malauradament ja no tenim Calisay fet aquí, com a mínim en conservem la memòria. I aquest era un patrimoni que calia preservar.
Més encara si tenim en compte que enguany commemorem el centenari de la mort de Magí Mollfulleda i Jas, fundador d'aquell negoci. Emprenedor incansable, després de fer fortuna a Puerto Rico va posar en marxa a Catalunya una destil·leria seguint el model de les que havia vist prosperar al Carib. Des del 1897, tres generacions de la família Mollfulleda van fer del Calisay una de les empreses més importants del país en el seu sector.
El licor d'Arenys va ser conegut i apreciat arreu del món. L'any 1900 l'empresa ja havia obtingut la medalla d'or a l'Exposició Internacional de París i en els primers anys del nou segle va rebre també guardons a les Exposicions de Londres, Berlín, Viena i Florència. En conseqüència, l'expansió del producte va ser molt ràpida. Als anys trenta, el Calisay ja tenia consumidors a tota Europa, des de França fins a Islàndia. A més, la marca disposava en aquelles dates d'una extensa xarxa d'agents comercials que cobrien els Estats Units, Mèxic, Perú, Brasil, Argentina, Cuba, Puerto Rico, Argèlia, Guinea...
El llibre recull per primer cop aquesta història apassionant. Per fer-lo han calgut dos anys de recerca i el testimoni de més d'un centenar de persones vinculades, per un motiu o un altre, amb l'antiga destil·leria. S'han consultat també una trentena d'arxius i hemeroteques a Catalunya, Espanya, Puerto Rico i els Estats Units d'Amèrica així com els fons documentals privats més importants del país. El volum s'ha il·lustrat amb més de tres-centes fotografies, en bona part documents fins ara inèdits, que permeten fer un exhaustiu recorregut per cent anys d'història de la fàbrica i dels prohoms que la van fer possible.
El magnífic estudi de Celdran es complementa amb la contextualització històrica d'Agustí Espriu, amb l'anàlisi de l'evolució constructiva de les destil·leries (actual centre cultural de la vila) obra de la historiadora Raquel Lacuesta i s'arrodoneix amb el treball fotogràfic de David Castañeda i el disseny de Txeni Gil per bastir una obra d'una qualitat, d'un rigor i d'una emoció gens corrents, un llibre imprescindible i necessari que, si no fos perquè ja costa de trobar en el seu estat original i perquè es paguen a preu d'or, caldria celebrar amb una bona copeta de Calisay original.
Gràcies Joan
