El femení de la Pera és la repera
A la Pera, al Baix Empordà, fa 25 anys ininterromputs que tenen equip femení. Amb il·lusió i companyonia converteixen en punts forts hipotètics inconvenients, com jugar en un dels pocs camps de terra que queden al futbol català
Has de sortir de la Pera per arribar al camp de futbol de la Pera. De la plaça de l'església al recinte esportiu, un quilòmetre i mig. Aquesta és la primera pista que aquí tot és diferent. La segona, el bosc que t'envolta mentre el navegador et diu que estàs a punt d'arribar-hi. La tercera, el camp de terra on des de fa 25 anys juguen equips femenins. Ens situa la Montse, jugadora del club del 1999 al 2020.
Aquest club té una màgia especial, en el teu dia a dia estàs treballant o estudiant i arribes aquí per jugar a futbol i desconnectar en aquest entorn, és meravellós.
Tot va començar l'any 1998. Quatre nenes van anar a buscar Josep Pi, el president del club, per dir-li que volien jugar com ho feien els seus germans.
Vam passar-nos l'estiu buscant, casa per casa, anar parlant amb els pares aviam si les deixaven jugar. En la majoria de casos els hi estranyava però 17 van dir que sí.
Una d'aquelles nenes és la Gemma. Després de 25 anys a l'equip ha decidit plegar. Però té el relleu assegurat en noies com la Maria, que després de més de deu anys al club sent la responsabilitat de mantenir aquest fil ininterromput fins que el pugui passar a altres com ella en un futur.
Jo vaig començar amb 14 anys i en tinc 25. Llavors hi havia jugadores molt més grans que jo i es van convertir per a mi en una segona família.
Un dels únics camps de terra de Catalunya
Es miren l'èxit del Barça femení amb alegria. Per fi les nenes tenen els referents que els van faltar a elles. Això sí, no els falta un punt d'orgull per reivindicar aquest altre futbol femení de genolls pelats i cotxes compartits per anar als desplaçaments.
Coincidint amb l'efemèride el club ha buscat fitxes antigues per saber quantes jugadores s'han posat la samarreta de la Pera. Estan orgullosos de la xifra, 210 nenes i noies han jugat un any o un altre en aquest viatge compartit, aquest petit miracle que és que un club d'un poble de menys de 500 habitants hagi trobat jugadores per formar equips durant 25 anys consecutius. Com resumeix la Gemma:
És el meu poble, és el meu club, tothom ha passat per aquí, per a mi això és casa meva.
