Gurrutxaga, el jugador que no volia ser campió
L'exfutbolista de la Reial relata el seu martiri amb un TOC en plena lluita per la Lliga
Temporada 2002-2003. La Reial Societat es proclama campiona d'hivern. Passen les jornades i l'equip de Raynald Denoueix resisteix al capdamunt de la taula. Un jove Xabi Alonso es destapa al costat de Nihat i del golejador Darko Kovacevic. Tot Guipúscoa sospira pel títol, feliç. Excepte una persona. De fet, és un futbolista d'aquell equip: el jove central Zuhaitz Gurrutxaga. Amb 23 anys, no pot més. L'ha superat la pressió: l'expectativa de la gent, les qualificacions de la premsa...
"Tinc el primer atac d'ansietat. Després caic en la depressió i acabo tenint un trastorn obsessiu compulsiu (TOC) molt greu, que m'incapacita. Per exemple, tenia por d'agafar virus, bacteris, malalties... Imagina't com podia jugar de marcador a Primera, si tenia por de tocar la suor dels altres..."
El Gurru es torna un addicte al gel de bany: per por. Té tots els símptomes del TOC: repeteix rituals com supervisar fins a cinc cops els llums de casa, el forn, la vitroceràmica, l'aigua...
També es torna un maniàtic de l'ordre al mil·límetre: mentre s'entrena, no pot deixar de pensar si ha deixat les xancletes en perfecta simetria. Però no ho explica a ningú. Al vestidor ha de dissimular: els problemes mentals encara són tabú al futbol: "Recordes Benito Floro? En aquella època la gent se'n fotia: 'Però què és això? Com que psicòlegs...? Fot-li pebrots i avall!'"
Però el seu cap segueix al laberint. I sorgeix una complicació més: no pot travessar cap línia del camp si no ho fa amb el peu dret: missió impossible, segons la jugada. És gairebé normal que només disputi 91 minuts d'aquella Lliga. Però quan ho fa, a Riazor, encara té sort: el bloqueig mental davant una línia de l'àrea rival fa que es llanci a terra quan el perseguia Scaloni. L'àrbitre va assenyalar penal, tot i que Kovacevic el va enviar al travesser.
"El nostre entrenador em deia: 'Zuhaitz! Puja a rematar, que tu vas molt bé de cap!' I jo pensava: 'Buf, si sabés com el tinc...!'"
La Reial va perdre per només dos punts aquella Lliga, que es va endur el Madrid. Tot el món "txuri urdin" plorava. Menys el Zuhaitz. Va ser qui menys ho va lamentar, i així ho confessa:
"Em fa molta vergonya haver tingut aquell sentiment, però jo no volia guanyar la Lliga. Ja veus quina paradoxa, venint de Zubieta i sent el que havia desitjat tota la vida. Però no podia suportar que la felicitat de tota la província em deixés encara més sol, quan jo només em volia tancar a l'habitació i plorar."
La millora es produeix fora de 1a divisió
La seva carrera va trobar el lloc a Segona B, després d'anys de teràpia, per fi amb especialistes. A la Copa, encara va viure una gesta eliminant el Madrid de Schuster amb el Reial Unió d'Irun. I ara ho ha explicat tot en un llibre hilarant, farcit d'anècdotes al·lucinants que ha escrit amb el periodista Ander Izagirre: "Subcampeón". Molts futbolistes ja hi han contactat:
"Em diuen: 'Zuhaitz! M'hi sento identificat. Jo també m'he amagat rere un rival perquè no me la passin. Jo també he fingit una lesió per por.' S'ha millorat molt en salut mental, al futbol. Però ara encara ho tenen més difícil, amb les xarxes socials: és una crítica constant de gestió complicada, no t'hi preparen prou. La gent entén que paris si tens un esquinç al turmell, però li costa entendre que tinguis un esquinç mental. I n'hi ha... Ja ho crec, que n'hi ha."
