La nova feina al Palau Blaugrana de l'excapità del Barça d'handbol Víctor Tomàs
L'esclat de la pandèmia va impedir que es pogués acomiadar de l'afició del Palau Blaugrana, tal com li hauria agradat
El vuit de març aixecava el títol de campions de Copa del Rei.
"I sense saber-ho, sense adonar-me'n, aquell és el meu últim partit com a jugador professional. No porto bé el fet que no he pogut dir adeu. No ho porto bé, i fins que no pugui dir adeu, que no sé quan serà ni en quines condicions, això és una espina que portaré clavada."
Una setmana després arriba el confinament i s'acaben les competicions. Va passar de la pista gairebé directe al teletreball. Segueix a la disciplina del Barça. Treballa a l'àrea de gestió d'esports professionals, tot i que confessa que li agradaria estar una mica més a prop de l'equip, de l'àrea esportiva.
"Ara estic amb el calendari del Palau Blaugrana, sobretot de partits de les quatre seccions. Intentant encaixar tots els partits dintre del calendari de la instal·lació. Faig diverses coses de comunicació interna. I ara també he començat a formar part d'un projecte dintre del club, sobre la protecció del menor, del jugador de base."
S'entrenava i jugava amb normalitat, sense sentir molèsties. Però, a principis de la temporada passada, el metge li va comunicar que el seu cor no podia aguantar més l'exigència de l'alta competició.
"M'explica el que tinc. Quina ha sigut l'evolució d'aquest bloqueig auriculoventricular des de fa tres anys, que ha anat empitjorant. Que si tot continua igual m'hauré de retirar a final de temporada. Inclús se'm posa la pell de gallina, ara. Per mi va ser una plantofada a la cara en tota regla."
La dolència cardíaca, sumada a l'arribada de la pandèmia Covid posen punt final sobtat a 18 anys al primer equip del Barça. Al febrer, amb llàgrimes als ulls, en una roda de premsa emotiva i multitudinària, explicava els motius de la seva retirada forçada.
Té un palmarès de vertigen. 69 títols com a blaugrana, amb 12 lligues, 5 mundials de clubs, 3 copes d'Europa, més de 700 gols a la Lliga de Campions. Amb la selecció espanyola és campió mundial i bronze olímpic. Un final tan sobtat que costa d'assimilar a tota la família, no només al Víctor.
"Em toca sortir, podria estar allà baix. És complicat. El meu fill tampoc ho porta gaire bé. De tant en tant li agafa la tristor del papa ja no jugarà més i quan estarà bé el papa del cor, la veritat és que quan m'ho pregunta m'emociona."
El club i el mateix Víctor estan pendents de com evoluciona la situació arran de la pandèmia per organitzar-li un comiat amb l'afició i penjar la samarreta amb el número 8 al sostre del Palau Blaugrana.
