L'àrdua batalla per quedar l'últim del Tour de França

Si no pots arribar de groc a París, queda l'últim. No són pocs els ciclistes que apliquen aquesta màxima i es posen l'objectiu d'entrar al palmarès dels últims del Tour de França. Res de nou: ser el darrer classificat de la ronda francesa compta amb un cert "prestigi" des que l'organització feia constar els noms dels ciclistes que ho havien aconseguit a la seva guia històrica, com recordava aquesta setmana Jon Rivas a El País.

Al contrari del que es pugui pensar, ser l'últim d'una carrera ciclista no és senzill, i encara menys del Tour. Els corredors han d'anar despenjant-se, però vigilant sempre de no quedar fora de control i veure's fora de competició. Qui ho aconsegueix, té premi. No rep cap cullera de fusta, però sí que veu com se li obre la porta a participar en alguns critèriums.

Qui més ha excel·lit en aquesta tasca, l'Indurain del rànquing vist de l'inrevés, ha estat el corredor Win Vansevenant. El belga es va guanyar aquest "honor" tres anys consecutius (2006, 2007, 2008), una fita fins ara mai igualada. Una altra història singular és la de Lawson Craddock, que el 2018 va arribar l'últim als Camps Elisis malgrat haver tingut una greu caiguda el primer dia. El nord-americà es va proposar la missió de donar 100 dòlars per cada etapa que pogués acabar, i animava d'altres a afegir-s'hi. En va recaptar més de 200.000.

En aquesta 108a edició el favorit per tancar la general és el dorsal 161 del Lotto, Caleb Ewan, que té un desavantatge de més de 12 minuts respecte al penúltim (es troba a 4 hores i mitja de Jonas Vinegaard), el seu company d'equip Janse Van Rensburg. De totes maneres, l'australià no pot badar perquè encara queden dues etapes plàcides en què, com a bon esprinter, haurà de competir. I és que ja ho va dir l'especialista Vansevenant quan va confessar el seu secret: "El temps s'ha de perdre a les etapes planes, no en les de muntanya en què molts col·legues es queden enrere".