30 MINUTS

"30 minuts" emet aquest diumenge "Futbol en negre"

Diumenge "30 minuts" s'endinsa en la realitat dels milers de joves africans que somien a triomfar en el futbol europeu, com l'Emmanuel "Sheyi" Adebayor, jugador de l'Arsenal.

"30 minuts" aborda aquest diumenge la història dels africans que busquen triomfar en el futbol europeu.

Als 22 anys, Emmanuel "Sheyi" Adebayor és la perla togolesa de l'Arsenal, el famós club de futbol londinenc. Aquest jove jugador, arribat a Europa a través del Metz francès als 16 anys, simbolitza el triomf que ambicionen milions de nois africans.

Però per cada Adebayor, quants jugadors acaben als carrers de les ciutats europees abandonats pels seus representants i sense possibilitats econòmiques ni anímiques de tornar al seu país? És el cas, per exemple, de Tata, un jove futbolista que va arribar a Europa amb Adebayor. Lesionat en el moment de passar una prova decisiva, el que "Sheyi" considera un jugador de molta classe viu avui com un indigent a França. És la realitat amb què es troben centenars d'africans que vénen a intentar fer fortuna al Vell Continent.

Els productors d'aquest documental han explorat la veta togolesa, des dels camps polsosos de Lomé, la capital del Togo, fins als camps de gespa europeus i, sobretot, fins a Suïssa i fins a Robert Zeiser, un exvenedor de mobles, avui representant de futbolistes, per les mans del qual han passat gairebé tots els jugadors togolesos que han arribat al país alpí. Zeiser va portar, per exemple, Sadik Coubageat al Young Boys. Però ara que el seu protegit està sense club i amenaçat de deportació, l'exvenedor de mobles ja no es preocupa gaire per la seva sort.

"Futbol en negre" denuncia un negoci en què representants sense escrúpols sovint contracten, vénen i abandonen futbolistes molt joves en un tres i no res. És una situació injusta i preocupant que ha portat la UEFA a sol·licitar a la FIFA que es prengui aquest problema molt seriosament. N'hi haurà prou amb aquesta mesura?

És un reportatge de: Jean Bernard Menoud et Jean-Philippe Ceppi, Temps Présent.
Anar al contingut