Dilluns, "Segle XX" emet el segon capítol d'"A la caça dels creuers del kàiser"
Dilluns, "Segle XX" emet el segon capítol d'un doble documental alemany produït l'any 2006, que ens dóna a conèixer l'episodi potser més èpic i més romàntic d'allò que els coetanis van anomenar la Gran Guerra.
Dilluns, "Segle XX" emet el segon capítol d'un doble documental alemany produït l'any 2006 que ens dóna a conèixer, a partir d'avui, l'episodi potser més èpic i més romàntic d'allò que els coetanis van anomenar la Gran Guerra.
Capítol 2: L'últim vaixell
La segona part del doble documental alemany "A la caça dels creuers del kàiser" ens permet, avui, conèixer la sort del gruix de la flota alemanya de l'Àsia oriental que, a les ordres de l'almirall comte Von Spee va sortir l'agost del 1914 del mar del Japó per endinsar-se en la immensitat de l'oceà Pacífic.
Després de diverses escales i incursions pel Pacífic sud (a Tahití, a Samoa, etcètera), l'1 de novembre del 1914 els vaixells de Von Spee van topar amb un destacament de la Royal Navy davant el port xilè de Coronel, en van enfonsar dos creuers i van causar 1.700 baixes. Era la primera derrota naval britànica des del segle XVIII i, en un Londres commocionmat, el Primer Lord de l'Almirallat, l'impetuós Winston Churchill, va convertir la destrucció de les naus de Von Spee en una prioritat absoluta.
La venjança no va trigar més de cinc setmanes. Aquell 7 de desembre, els dos cuirassats (Gneisenau i Scharnhorst) i els tres creuers lleugers alemanys (Leipzig, Nürnberg i Dresden) van ser sorpresos en aigües de les Malvines per una força britànica superior, encapçalada per dos nous i poderosos creuers de batalla, l'Inflexible i l'Invincible. Només el Dresden va poder sortir-ne sa i estalvi per refugiar-se al port xilè de Punta Arenas i, després, amagar-se durant mesos a les laberíntiques costes, illes i canals de la Patagònia xilena. Allà, en condicions pròpies d'una novel·la de Jules Verne, va ser reaprovisionat secretament i, el febrer del 1915, va entrar de nou a la mar, esquivant la vigilància de les naus aliades.
Per a la Royal Navy, però, la cacera del Dresden havia esdevingut una qüestió d'honor i de prestigi, de manera que quan, a mitjan març, el creuer alemany ja havia decidit lliurar-se a les autoritats neutrals xilenes en aigües de l'arxipèlag de Juan Fernández, els britànics el van enfonsar sense combat. Els nombrosos supervivents van ser internats a Xile, on molts s'hi quedarien per sempre. Tanmateix, un jove alferes de 28 anys va decidir fugir i tornar a Alemanya sense esperar la fi de la guerra. Es deia Wilhelm Canaris i va aconseguir arribar a casa l'octubre del 1915. Tenia al davant una brillant carrera que li donaria el grau d'almirall i, sobretot, la direcció de l'Abwehr, el contraespionatge militar alemany. Reticent des del 1933 davant l'aventurerisme bèl·lic de Hitler, però insubstituïble en la seva funció, l'antic oficial del Dresden es va anar distanciant del règim nazi fins a participar en el complot contra el Führer de l'estiu del 1944. El fracàs del cop li costaria la vida.
Capítol 2: L'últim vaixell
La segona part del doble documental alemany "A la caça dels creuers del kàiser" ens permet, avui, conèixer la sort del gruix de la flota alemanya de l'Àsia oriental que, a les ordres de l'almirall comte Von Spee va sortir l'agost del 1914 del mar del Japó per endinsar-se en la immensitat de l'oceà Pacífic.
Després de diverses escales i incursions pel Pacífic sud (a Tahití, a Samoa, etcètera), l'1 de novembre del 1914 els vaixells de Von Spee van topar amb un destacament de la Royal Navy davant el port xilè de Coronel, en van enfonsar dos creuers i van causar 1.700 baixes. Era la primera derrota naval britànica des del segle XVIII i, en un Londres commocionmat, el Primer Lord de l'Almirallat, l'impetuós Winston Churchill, va convertir la destrucció de les naus de Von Spee en una prioritat absoluta.
La venjança no va trigar més de cinc setmanes. Aquell 7 de desembre, els dos cuirassats (Gneisenau i Scharnhorst) i els tres creuers lleugers alemanys (Leipzig, Nürnberg i Dresden) van ser sorpresos en aigües de les Malvines per una força britànica superior, encapçalada per dos nous i poderosos creuers de batalla, l'Inflexible i l'Invincible. Només el Dresden va poder sortir-ne sa i estalvi per refugiar-se al port xilè de Punta Arenas i, després, amagar-se durant mesos a les laberíntiques costes, illes i canals de la Patagònia xilena. Allà, en condicions pròpies d'una novel·la de Jules Verne, va ser reaprovisionat secretament i, el febrer del 1915, va entrar de nou a la mar, esquivant la vigilància de les naus aliades.
Per a la Royal Navy, però, la cacera del Dresden havia esdevingut una qüestió d'honor i de prestigi, de manera que quan, a mitjan març, el creuer alemany ja havia decidit lliurar-se a les autoritats neutrals xilenes en aigües de l'arxipèlag de Juan Fernández, els britànics el van enfonsar sense combat. Els nombrosos supervivents van ser internats a Xile, on molts s'hi quedarien per sempre. Tanmateix, un jove alferes de 28 anys va decidir fugir i tornar a Alemanya sense esperar la fi de la guerra. Es deia Wilhelm Canaris i va aconseguir arribar a casa l'octubre del 1915. Tenia al davant una brillant carrera que li donaria el grau d'almirall i, sobretot, la direcció de l'Abwehr, el contraespionatge militar alemany. Reticent des del 1933 davant l'aventurerisme bèl·lic de Hitler, però insubstituïble en la seva funció, l'antic oficial del Dresden es va anar distanciant del règim nazi fins a participar en el complot contra el Führer de l'estiu del 1944. El fracàs del cop li costaria la vida.
