Dissabte, l'òpera "Manon" de Jules Massenet, a "Una nit al Liceu"
Dissabte, "Una nit al Liceu" presenta "Manon", l'òpera més coneguda i estimada de Massenet. Es tracta de la història de dos adolescents que fugen a París, on la crua realitat posa al descobert els seus veritables caràcters.
Dissabte, "Una nit al Liceu" presenta "Manon".
L'òpera més coneguda i estimada de Massenet, veritable paradigma de l'òpera francesa, es basa en "L'histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut de l'abbé Prévost" (Amsterdam, 1731) i és una de les més fidels a l'original entre les del mateix tema. Es tracta de la història de dos adolescents -una atractiva jove destinada al convent i un noble de províncies que se n'enamora follament- que fugen a París, on la crua realitat posa al descobert els seus veritables caràcters: Manon, dona ambiciosa que aspira per damunt de tot al luxe i a la comoditat, fins a arribar a la traïció i la prostitució, mentre que Des Grieux, ingenu i feble, cau en el joc dels tafurs i la violència. El que en la novel·la és la deportació a la Louisiana de Manon, on mor en braços del seu amant penedit, aquí es limita a l'intent del noble d'alliberar la noia al moll de l'Havre, on ella expira de fatiga.
Són moltes i diverses les raons que fan de la seva protagonista, Manon -un personatge sorgit del món llibertí del segle XVIII-, un mite literari i musical que esclata amb força el XIX. D'una banda, el seu amor apassionat per Des Grieux sembla redimir els aspectes més negatius de la seva personalitat -instintiva, imprevisible, mancada de sentit moral-, alhora que el seu destí infeliç i la mort tràgica tenyeixen de romanticisme sentimental la seva vida. D'altra banda, el personatge té la força literària d'una sèrie de dones que han encarnat en l'imaginari occidental el mal i la perdició, com Cleopatra, Salomé, Carmen o Lulú.
Massenet aconsegueix donar realitat musical i color adequat als diversos grups socials i als variats ambients de Manon. La forma de l'"opéra comique" li permet una multiplicitat d'estils i maneres que la fragmenten i li donen un atractiu singular, des del pas del parlat al cantat, del recitatiu a l'"arioso", i de l'estil neoclàssic a l'expressió romàntica. Són moments memorables les àries de Manon "Je suis encor tout étourdie", "Adieu notre petite table" o "Je marche sur tous les chemins"; les de Des Grieux, el somni "En fermant les yeux, je vois là-bas", "Ah fuyez douce image" o "Manon, sphinx étonnant", a més dels duos "Nous vivrons a Paris, tous les deux" o l'evocador "Manon! Tu pleures!"
Direcció d'escena: David Mc Vicar
Escenografia/Vestuari/Direcció d'escena: Tanya McCallin
Il·luminació: Paule Constable
Coreografia: Michael Keegan-Dolan
Direcció musical: Víctor Pablo Pérez
Intèrprets:
Chévalier Des Grieux: Rolando Villazón
Le Comte des Grieux: Samuel Ramey
Manon: Natalie Dessay
Lescaut: Manuel Lanza
Guillot de Morontaine: Francisco Vas
De Brétigny: Didier Henry
Pousette: Cristina Obregón
Javotte: Marisa Martins
Rosette: Anna Tobella
Servante: Claudia Schneider
Hotelier: Lluís Sintes
L'òpera més coneguda i estimada de Massenet, veritable paradigma de l'òpera francesa, es basa en "L'histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut de l'abbé Prévost" (Amsterdam, 1731) i és una de les més fidels a l'original entre les del mateix tema. Es tracta de la història de dos adolescents -una atractiva jove destinada al convent i un noble de províncies que se n'enamora follament- que fugen a París, on la crua realitat posa al descobert els seus veritables caràcters: Manon, dona ambiciosa que aspira per damunt de tot al luxe i a la comoditat, fins a arribar a la traïció i la prostitució, mentre que Des Grieux, ingenu i feble, cau en el joc dels tafurs i la violència. El que en la novel·la és la deportació a la Louisiana de Manon, on mor en braços del seu amant penedit, aquí es limita a l'intent del noble d'alliberar la noia al moll de l'Havre, on ella expira de fatiga.
Són moltes i diverses les raons que fan de la seva protagonista, Manon -un personatge sorgit del món llibertí del segle XVIII-, un mite literari i musical que esclata amb força el XIX. D'una banda, el seu amor apassionat per Des Grieux sembla redimir els aspectes més negatius de la seva personalitat -instintiva, imprevisible, mancada de sentit moral-, alhora que el seu destí infeliç i la mort tràgica tenyeixen de romanticisme sentimental la seva vida. D'altra banda, el personatge té la força literària d'una sèrie de dones que han encarnat en l'imaginari occidental el mal i la perdició, com Cleopatra, Salomé, Carmen o Lulú.
Massenet aconsegueix donar realitat musical i color adequat als diversos grups socials i als variats ambients de Manon. La forma de l'"opéra comique" li permet una multiplicitat d'estils i maneres que la fragmenten i li donen un atractiu singular, des del pas del parlat al cantat, del recitatiu a l'"arioso", i de l'estil neoclàssic a l'expressió romàntica. Són moments memorables les àries de Manon "Je suis encor tout étourdie", "Adieu notre petite table" o "Je marche sur tous les chemins"; les de Des Grieux, el somni "En fermant les yeux, je vois là-bas", "Ah fuyez douce image" o "Manon, sphinx étonnant", a més dels duos "Nous vivrons a Paris, tous les deux" o l'evocador "Manon! Tu pleures!"
Direcció d'escena: David Mc Vicar
Escenografia/Vestuari/Direcció d'escena: Tanya McCallin
Il·luminació: Paule Constable
Coreografia: Michael Keegan-Dolan
Direcció musical: Víctor Pablo Pérez
Intèrprets:
Chévalier Des Grieux: Rolando Villazón
Le Comte des Grieux: Samuel Ramey
Manon: Natalie Dessay
Lescaut: Manuel Lanza
Guillot de Morontaine: Francisco Vas
De Brétigny: Didier Henry
Pousette: Cristina Obregón
Javotte: Marisa Martins
Rosette: Anna Tobella
Servante: Claudia Schneider
Hotelier: Lluís Sintes
