"Heinrich Himmler: anatomia d'un assassí de masses", a "Segle XX"
Un documental sobre qui va esdevenir cap de tots els cossos policials del Reich, gestor del sistema concentracionari i, ja el 1943, ministre de l'Interior i braç dret del Führer.
Aquesta setmana, "Segle XX" presenta "Heinrich Himmler: anatomia d'un assassí de masses".
Es tracta d'una interessant semblança del jerarca nazi, enriquida amb les anàlisis d'una reneboda seva i amb un grapat de potentíssims testimonis de supervivents de l'Holocaust.
Heinrich Luitpold Himmler havia nascut l'any 1900 a Munic, en el si d'una família bavaresa de classe mitjana, catòlica i conservadora. Frustrat en el seu somni de ser oficial professional de l'exèrcit, a la fi de la Gran Guerra es va integrar en els cercles Völkisch -és a dir, en els ambients de l'extrema dreta nacionalista-, el 1924 s'afilià al partit nazi i l'any següent ja formava part del nucli fundacional de les SS, de les quals esdevindria el líder màxim.
Bon organitzador, seriós i discret, al llarg dels anys 20 va substituir el catolicisme familiar per un neopaganisme germànic i racista, adobat de fascinació per les creences esotèriques i certes filosofies orientals, un credo que més tard convertiria en la pseudoreligió de les SS. Amb l'arribada dels nazis al poder, Himmler va anar acumulant responsabilitats en els àmbits de la policia, la seguretat i la repressió, fins a esdevenir Reichführer SS, és a dir, cap de tots els cossos policials del Reich, gestor del sistema concentracionari i, ja el 1943, ministre de l'Interior.
De tota manera, la joia de la corona de Himmler eren les SS, aquella mena de versió modernitzada d'un orde de cavalleria medieval, aquell imperi a la vegada policíac, econòmic i militar que va trobar en la invasió de la Unió Soviètica, en l'inici de la guerra racial a l'est, l'ocasió de desenvolupar les polítiques exterminadores que el mateix Himmler expressà en el tristament cèlebre discurs de Posen, el 4 d'octubre del 1943: "No ens interessa el més mínim allò que els pugui passar als russos o als txecs. El fet que deu mil dones russes caiguin mortes d'esgotament mentre excaven una rasa antitanc només m'interessa en la mesura que pugui obstaculitzar la construcció de la rasa, perquè Alemanya hi sortiria perdent".
Esdevingut, després de l'atemptat contra Hitler del juliol del 1944, el braç dret del Führer, tanmateix durant els darrers mesos de la guerra Himmler el va trair i intentà negociar amb els aliats per mitjà del comte suec Folke Bernadotte. Havent fracassat, i ja en la desbandada final, va voler camuflar-se, però el 22 de maig del 1945 va ser capturat per tropes britàniques, i se suïcidà amb cianur en veure's identificat. No va ser un final gaire èpic per a qui es creia la reencarnació de l'emperador alemany medieval Enric I.
Es tracta d'una interessant semblança del jerarca nazi, enriquida amb les anàlisis d'una reneboda seva i amb un grapat de potentíssims testimonis de supervivents de l'Holocaust.
Heinrich Luitpold Himmler havia nascut l'any 1900 a Munic, en el si d'una família bavaresa de classe mitjana, catòlica i conservadora. Frustrat en el seu somni de ser oficial professional de l'exèrcit, a la fi de la Gran Guerra es va integrar en els cercles Völkisch -és a dir, en els ambients de l'extrema dreta nacionalista-, el 1924 s'afilià al partit nazi i l'any següent ja formava part del nucli fundacional de les SS, de les quals esdevindria el líder màxim.
Bon organitzador, seriós i discret, al llarg dels anys 20 va substituir el catolicisme familiar per un neopaganisme germànic i racista, adobat de fascinació per les creences esotèriques i certes filosofies orientals, un credo que més tard convertiria en la pseudoreligió de les SS. Amb l'arribada dels nazis al poder, Himmler va anar acumulant responsabilitats en els àmbits de la policia, la seguretat i la repressió, fins a esdevenir Reichführer SS, és a dir, cap de tots els cossos policials del Reich, gestor del sistema concentracionari i, ja el 1943, ministre de l'Interior.
De tota manera, la joia de la corona de Himmler eren les SS, aquella mena de versió modernitzada d'un orde de cavalleria medieval, aquell imperi a la vegada policíac, econòmic i militar que va trobar en la invasió de la Unió Soviètica, en l'inici de la guerra racial a l'est, l'ocasió de desenvolupar les polítiques exterminadores que el mateix Himmler expressà en el tristament cèlebre discurs de Posen, el 4 d'octubre del 1943: "No ens interessa el més mínim allò que els pugui passar als russos o als txecs. El fet que deu mil dones russes caiguin mortes d'esgotament mentre excaven una rasa antitanc només m'interessa en la mesura que pugui obstaculitzar la construcció de la rasa, perquè Alemanya hi sortiria perdent".
Esdevingut, després de l'atemptat contra Hitler del juliol del 1944, el braç dret del Führer, tanmateix durant els darrers mesos de la guerra Himmler el va trair i intentà negociar amb els aliats per mitjà del comte suec Folke Bernadotte. Havent fracassat, i ja en la desbandada final, va voler camuflar-se, però el 22 de maig del 1945 va ser capturat per tropes britàniques, i se suïcidà amb cianur en veure's identificat. No va ser un final gaire èpic per a qui es creia la reencarnació de l'emperador alemany medieval Enric I.
