Jorge Font: "Després de l'accident, vaig haver de tornar a aprendre a viure"
"Quan tu et trenques també es trenquen els que més t'estimen, fins i tot ells es poden trencar més que tu", explica aquest esportista que va patir un accident que el va deixar paraplègic i que va haver de tornar a començar.
Jorge Font és llicenciat en Administració d'Empreses. Va ser esportista d'elit practicant esquí aquàtic i va arribar a representar el seu país, Mèxic, als Campionats mundials del 1987. L'any 1988, mentre esquiava, va tenir un accident que el va deixar tetraplègic. Ha estat vuit vegades campió del món en esquí aquàtic en la modalitat de discapacitats. És autor d'"Ensanchar la vida".
Aquest dimecres ha passat pel plató de "Singulars". Aquestes són les seves millors reflexions:
"La vida pregunta i, de vegades, pregunta molt fort. Quan ho fa, la resposta no es pot donar en la primera persona del singular, sinó en el plural, en 'nosaltres'. Això fa comunitat i t'ajuda a ser persona".
"Després de l'accident, vaig haver de tornar a aprendre a viure. És un procés dur. No obstant això, el més important és el que no es veu a simple vista, és allò que se sent".
"Hi ha dos tipus de solituds: la solitud blanca és la relacionada amb el físic, la solitud de les rutines, la que posa en ordre els arxius de la ment i el cor. És aquell espai que t'ajuda a identificar què és important a la vida, el que t'ajuda a créixer i a veure què t'atrapa i què et paralitza. Però la solitud negra és aquella que ningú comprèn. És la solitud que es dóna tot i estar envoltat d'altra gent".
"La pregunta 'per què jo?' és una pregunta idiota que no té resposta. Però és una pregunta útil perquè t'acompanya en la teva solitud i t'ajuda a visitar racons de la teva ànima i el teu cor on pots descobrir coses que tenies oblidades i arxivades. T'ajuda a conèixer les teves ombres i és en aquelles pàgines fosques on es veu la llum. Com diu Serrat, 'benaventurats els que proven el fracàs perquè reconeixeran els seus amics'."
"Els meus amics em comprenien quan feien el més important de la vida, que és alhora el més difícil; estaven en silenci i m'escoltaven. El silenci és la catedral més bonica perquè és on es reconstrueixen les persones".
"Quan tu et trenques també es trenquen els que més t'estimen, fins i tot ells es poden trencar més que tu. La sensació de culpabilitat arriba pel fet de trencar el cor als altres, i això no es veu a simple vista".
"L'amor no és cec, l'amor és el visionari més gran. Permet mirar els altres no únicament en el que són, sinó en el que poden arribar a ser, en el seu potencial".
"Costa acceptar que hi ha persones que saben mirar més enllà del que és evident. Hi ha persones que saben acceptar coses de tu fins i tot abans que tu mateix, i aquesta és una gran lliçó que dóna la vida".
"Les situacions límit et deixen en una muntanya russa d'emocions, però de sobte te'n surts i saps que pots seguir".
"Un amic em va preguntar on em vaig aferrar quan vaig caure. Jo no em vaig agafar a ningú, a mi em van agafar. No sóc fort, per això parlo de la fortalesa de la fragilitat. Vaig caure com un equilibrista que cau de la corda fluixa, però va aparèixer una xarxa que em va atrapar i em va dir: 'No et deixarem caure fins al fons de l'abisme'. I aquesta xarxa és la meva família i els meus amics. Cada dia construïm xarxes en la nostra vida que sabem que no et deixaran caure cap a l'abisme".
"Sóc una mica com una tortuga, que al terra és lenta però a l'aigua és ràpida i lliure. Això demostra que la capacitat és relativa, no és de cap manera absoluta".
"Les pàgines més fosques de la vida es pinten de colors quan les pots posar al servei dels altres. Aquesta utilitat és el que més rehabilita".
"Els bons mestres no són els que arriben amb grans respostes, sinó els que arriben amb grans preguntes. Hi ha professors estranys i útils; afirmen que de vegades cal tenir menys raó i més cor. Qui vol tenir sempre la raó s'acaba quedant sol amb la raó".
"Vivim en un món estrany i inequitatiu. Els joves han de ser crítics i no 'criticons'. La formació no ha de portar-los a acomodar-se, sinó a incomodar el món, perquè les xifres de desigualtat i injustícia deixen clar que està mal acomodat. És la utopia de crear un món més just el que eixampla la vida, perquè, com més ampla és, més colors hi entren i menys en queden al marge".
"La qualitat educativa comença per la capacitat d'autocrítica amb el sistema educatiu. Cal adonar-nos de quines barreres depenen de la discapacitat i quines són problemes estructurals. La barrera arquitectònica acaba sent una manifestació física de barreres mentals. La discapacitat no es pot eliminar; el que sí que es poden eliminar són les minusvalideses".
"Una societat és humana si és capaç d'incorporar qui és diferent. Cal que ens posem en les sabates d'algú altre, i també en la cadira de rodes d'algú altre. Aquest és el diàleg de la verdadera inclusió. Mirar és mirar-se i sovint no ens agrada el que descobrim quan ens mirem en els altres".
Aquest dimecres ha passat pel plató de "Singulars". Aquestes són les seves millors reflexions:
"La vida pregunta i, de vegades, pregunta molt fort. Quan ho fa, la resposta no es pot donar en la primera persona del singular, sinó en el plural, en 'nosaltres'. Això fa comunitat i t'ajuda a ser persona".
"Després de l'accident, vaig haver de tornar a aprendre a viure. És un procés dur. No obstant això, el més important és el que no es veu a simple vista, és allò que se sent".
"Hi ha dos tipus de solituds: la solitud blanca és la relacionada amb el físic, la solitud de les rutines, la que posa en ordre els arxius de la ment i el cor. És aquell espai que t'ajuda a identificar què és important a la vida, el que t'ajuda a créixer i a veure què t'atrapa i què et paralitza. Però la solitud negra és aquella que ningú comprèn. És la solitud que es dóna tot i estar envoltat d'altra gent".
"La pregunta 'per què jo?' és una pregunta idiota que no té resposta. Però és una pregunta útil perquè t'acompanya en la teva solitud i t'ajuda a visitar racons de la teva ànima i el teu cor on pots descobrir coses que tenies oblidades i arxivades. T'ajuda a conèixer les teves ombres i és en aquelles pàgines fosques on es veu la llum. Com diu Serrat, 'benaventurats els que proven el fracàs perquè reconeixeran els seus amics'."
"Els meus amics em comprenien quan feien el més important de la vida, que és alhora el més difícil; estaven en silenci i m'escoltaven. El silenci és la catedral més bonica perquè és on es reconstrueixen les persones".
"Quan tu et trenques també es trenquen els que més t'estimen, fins i tot ells es poden trencar més que tu. La sensació de culpabilitat arriba pel fet de trencar el cor als altres, i això no es veu a simple vista".
"L'amor no és cec, l'amor és el visionari més gran. Permet mirar els altres no únicament en el que són, sinó en el que poden arribar a ser, en el seu potencial".
"Costa acceptar que hi ha persones que saben mirar més enllà del que és evident. Hi ha persones que saben acceptar coses de tu fins i tot abans que tu mateix, i aquesta és una gran lliçó que dóna la vida".
"Les situacions límit et deixen en una muntanya russa d'emocions, però de sobte te'n surts i saps que pots seguir".
"Un amic em va preguntar on em vaig aferrar quan vaig caure. Jo no em vaig agafar a ningú, a mi em van agafar. No sóc fort, per això parlo de la fortalesa de la fragilitat. Vaig caure com un equilibrista que cau de la corda fluixa, però va aparèixer una xarxa que em va atrapar i em va dir: 'No et deixarem caure fins al fons de l'abisme'. I aquesta xarxa és la meva família i els meus amics. Cada dia construïm xarxes en la nostra vida que sabem que no et deixaran caure cap a l'abisme".
"Sóc una mica com una tortuga, que al terra és lenta però a l'aigua és ràpida i lliure. Això demostra que la capacitat és relativa, no és de cap manera absoluta".
"Les pàgines més fosques de la vida es pinten de colors quan les pots posar al servei dels altres. Aquesta utilitat és el que més rehabilita".
"Els bons mestres no són els que arriben amb grans respostes, sinó els que arriben amb grans preguntes. Hi ha professors estranys i útils; afirmen que de vegades cal tenir menys raó i més cor. Qui vol tenir sempre la raó s'acaba quedant sol amb la raó".
"Vivim en un món estrany i inequitatiu. Els joves han de ser crítics i no 'criticons'. La formació no ha de portar-los a acomodar-se, sinó a incomodar el món, perquè les xifres de desigualtat i injustícia deixen clar que està mal acomodat. És la utopia de crear un món més just el que eixampla la vida, perquè, com més ampla és, més colors hi entren i menys en queden al marge".
"La qualitat educativa comença per la capacitat d'autocrítica amb el sistema educatiu. Cal adonar-nos de quines barreres depenen de la discapacitat i quines són problemes estructurals. La barrera arquitectònica acaba sent una manifestació física de barreres mentals. La discapacitat no es pot eliminar; el que sí que es poden eliminar són les minusvalideses".
"Una societat és humana si és capaç d'incorporar qui és diferent. Cal que ens posem en les sabates d'algú altre, i també en la cadira de rodes d'algú altre. Aquest és el diàleg de la verdadera inclusió. Mirar és mirar-se i sovint no ens agrada el que descobrim quan ens mirem en els altres".
