Josep Carreras: "Voldria una Catalunya independent amb una magnífica relació amb Espanya"
Josep Carreras, un dels tenors més reconeguts arreu del món, repassa la seva vida, la lluita contra la leucèmia, el seu catalanisme i la passió per la música: "A l'escenari, com diria Guardiola, jo era el puto amo".
Albert Om va conviure en aquesta ocasió amb una de les veus més admirades del món, la del tenor català Josep Carreras. El cantant passa "més de 250 nits l'any dormint en hotels" i per això el programa l'acompanya a Zuric per a un recital solidari en benefici de la seva fundació contra la leucèmia, tot just quan fa 25 anys que va començar la seva lluita contra aquesta malaltia.
Carreras admet que estar molt de temps lluny de la família és "un peatge que m'ha posat la vida per tot el que m'ha donat", tot i que confessa que compensa "quan l'endemà tens una estrena a La Scala de Milà". De fet, el tenor defineix la seva feina com "un bon refugi que mai m'ha decebut sabent que a l'escenari, com diria el Guardiola, jo era el puto amo".
Pel que fa a la leucèmia, recorda perfectament el seu diagnòstic perquè li sembla que "va ser ahir, em queda molt a prop", tot i que ja ha passat un quart de segle: "Era a París el 13 de juliol de 1987 gravant una pel·lícula i feia dies que no em trobava bé; vaig anar a l'hospital i l'endemà, el de la festa nacional francesa, em va venir a visitar un dels doctors més prominents de la medicina francesa i vaig pensar que un home amb tant prestigi em vingués a visitar aquell dia de festa volia dir que alguna cosa no funcionava i allà mateix em van comunicar que patia una leucèmia aguda".
En Josep reconeix que amb 40 anys "va ser un cop fort, difícil de digerir", però després va saber que "a la meva família li van dir que tenia un 10% de possibilitats de sobreviure, així que sóc un home molt afortunat". I, a dia d'avui, amb 65 anys, "estic estupendament bé, fora de tractaments, teràpia i sense cap problema greu de salut", tranquil·litza Carreras.
La leucèmia segueix molt vinculada a la seva vida, tot i que només gràcies a la Fundació Josep Carreras", un motiu més d'orgull per al cantant: "El binomi d'ajudar cantant i donar esperança a altres persones que pateixen el que jo vaig patir és per a mi un regal extraordinari".
Pel que fa als seus inicis com a cantant, Carreras assenyala que "amb 9 anys ja cantava per casa a les clientes de la perruqueria de la meva mare, que em donaven propina".
UN CATALANISME DE SOCA-REL
Quan surt a l'escenari, Carreras sempre porta una petita senyera prop del seu cor i allà on va "sempre dic que sóc català. Al Japó, hi he anat 30 anys seguits i els últims 10 al final dels concerts em treuen senyeres i és un moment molt emocionant. Són molt conscients que sóc català perquè jo també he intentat emfatitzar-ho".
El tenor considera que les arrels catalanistes tenen el seu origen en la família: "Aquest sentiment de país t'arriba mitjançant el que sents a casa del teu pare i el teu avi. Administrativament sóc espanyol, com diu el meu passaport, i no hi tinc res en contra, però jo em sento català abans que res".
En aquesta línia, Josep Carreras no té problemes per explicar la seva posició independentista: "Sí, sóc sobiranista. No em fa vergonya dir-ho. Voldria una Catalunya independent amb una magnífica relació amb l'estat espanyol, perquè crec que el necessitem, no en tinc cap dubte, però crec que nosaltres tenim el dret de ser independents".
Finalment, Carreras, emocionat, confessa a l'Albert Om que feia 20 anys que no veia un vídeo d'Els Tres Tenors" i que "hi ha dos llocs on no puc controlar les meves emocions: a l'escenari i al camp del Barça".
Carreras admet que estar molt de temps lluny de la família és "un peatge que m'ha posat la vida per tot el que m'ha donat", tot i que confessa que compensa "quan l'endemà tens una estrena a La Scala de Milà". De fet, el tenor defineix la seva feina com "un bon refugi que mai m'ha decebut sabent que a l'escenari, com diria el Guardiola, jo era el puto amo".
Pel que fa a la leucèmia, recorda perfectament el seu diagnòstic perquè li sembla que "va ser ahir, em queda molt a prop", tot i que ja ha passat un quart de segle: "Era a París el 13 de juliol de 1987 gravant una pel·lícula i feia dies que no em trobava bé; vaig anar a l'hospital i l'endemà, el de la festa nacional francesa, em va venir a visitar un dels doctors més prominents de la medicina francesa i vaig pensar que un home amb tant prestigi em vingués a visitar aquell dia de festa volia dir que alguna cosa no funcionava i allà mateix em van comunicar que patia una leucèmia aguda".
En Josep reconeix que amb 40 anys "va ser un cop fort, difícil de digerir", però després va saber que "a la meva família li van dir que tenia un 10% de possibilitats de sobreviure, així que sóc un home molt afortunat". I, a dia d'avui, amb 65 anys, "estic estupendament bé, fora de tractaments, teràpia i sense cap problema greu de salut", tranquil·litza Carreras.
La leucèmia segueix molt vinculada a la seva vida, tot i que només gràcies a la Fundació Josep Carreras", un motiu més d'orgull per al cantant: "El binomi d'ajudar cantant i donar esperança a altres persones que pateixen el que jo vaig patir és per a mi un regal extraordinari".
Pel que fa als seus inicis com a cantant, Carreras assenyala que "amb 9 anys ja cantava per casa a les clientes de la perruqueria de la meva mare, que em donaven propina".
UN CATALANISME DE SOCA-REL
Quan surt a l'escenari, Carreras sempre porta una petita senyera prop del seu cor i allà on va "sempre dic que sóc català. Al Japó, hi he anat 30 anys seguits i els últims 10 al final dels concerts em treuen senyeres i és un moment molt emocionant. Són molt conscients que sóc català perquè jo també he intentat emfatitzar-ho".
El tenor considera que les arrels catalanistes tenen el seu origen en la família: "Aquest sentiment de país t'arriba mitjançant el que sents a casa del teu pare i el teu avi. Administrativament sóc espanyol, com diu el meu passaport, i no hi tinc res en contra, però jo em sento català abans que res".
En aquesta línia, Josep Carreras no té problemes per explicar la seva posició independentista: "Sí, sóc sobiranista. No em fa vergonya dir-ho. Voldria una Catalunya independent amb una magnífica relació amb l'estat espanyol, perquè crec que el necessitem, no en tinc cap dubte, però crec que nosaltres tenim el dret de ser independents".
Finalment, Carreras, emocionat, confessa a l'Albert Om que feia 20 anys que no veia un vídeo d'Els Tres Tenors" i que "hi ha dos llocs on no puc controlar les meves emocions: a l'escenari i al camp del Barça".
