La crònica del Tercer Reich, al 33
Dotze anys, tres mesos i nou dies: aquest és el temps transcorregut entre l'arribada dels nazis alemanys al poder i la seva rendició incondicional.
Aquest dimecres, 15 de gener, el canal 33 emete els dos primers capítols de la sèrie documental alemanya "Crònica del Tercer Reich".
"Crònica del Tercer Reich" - capítol 1:
Arribats al govern aprofitant les febleses de la democràcia de Weimar, explotant l'impacte de la crisi econòmica mundial, beneficiant-se de la ceguesa de les esquerres i de l'autosuficència de les dretes, els nazis de Hitler no van desaprofitar l'ocasió que se'ls presentava l'hivern de 1933. En pocs mesos, i a través d'una paradoxalment anomenada "revolució legal", van liquidar el sistema parlamentari, van suprimir els partits, els sindicats, els diaris i les associacions hostils, van sotmetre les esglésies, van substituir el federalisme per una rigorosa centralització, van instaurar un estat d'excepció permanent. A principis del 1934, havien desplegat un règim totalitari de partit únic aparentment irrevocable.
A partir d'aleshores, es va entrar en la fase de consolidació i perfeccionament de la dictadura. La Nit dels Ganivets Llargs del juny de 1934 significà la fi de l'autonomia del Partit Nazi i, al mateix temps, la instauració de l'assassinat com una eina de la política d'Estat. La mort del mariscal Hindenburg va permetre a Hitler acumular un poder absolut i ser objecte d'una lleialtat i una glorificació pseudo-religioses, però també intensificar la seducció i la nazificació de les Forces Armades. I la promulgació, el setembre de 1935, de les Lleis de Nuremberg va formalitzar l'exclusió dels jueus alemanys de la comunitat nacional.
Paral·lelament, el nazisme donava, encara amb cautela, els seus primers passos en política exterior: la reincorporació al Reich de la regió del Sarre, el restabliment del servei militar obligatori i la reactivació de la indústria d'armament, contra les clàusules del tractat de Versalles. Dos anys i mig després del seu triomf, la fórmula de l'Alemanya nazi estava clara: opressió cap endins, i expansió cap enfora.
"Crònica del Tercer Reich" - capítol 2:
El segon dels quatre capítols de la sèrie comprèn el trienni de 1936 a 1939.
Podríem dir que l'any 1936, el dels Jocs Olímpics d'hivern a Garmisch i d'estiu a Berlín, és aquell en què el règim nazi assoleix la seva imatge més amable i la màxima respectabilitat internacional: Adolf Hitler sembla haver tret Alemanya de la crisi econòmica i social per catapultar-la de nou al rang de gran potència, al lideratge tecnològic i a l'èxit esportiu. Però darrere d'aquests triomfs hi ha l'endeutament massiu del Reich i l'expropiació dels patrimonis dels jueus, mentre la política exterior dibuixada pel Führer una dècada abans en el llibre Mein Kampf comença a fer-se realitat.
Tenint com a aperitiu la remilitarització de Renània el març de 1936, i després d'haver constatat la manca de reacció de França i Gran Bretanya, la diplomàcia nazi es mostra cada cop més agosarada. Aquell agost, mentre a Berlín es reparteixen medalles d'or, plata i bronze, Hitler brinda un suport crucial a l'aixecament dels militars espanyols contra la República. La guerra d'Espanya serà per al Tercer Reich un immens camp d'entrenament bèl·lic, una ocasió per afeblir les democràcies i una oportunitat de reforçar els interessos comuns amb la Itàlia feixista. A l'alçada de 1937, mentre el primer ministre britànic Neville Chamberlain persisteix en el miratge d'amansir Hitler a base de concessions, l'ordre europeu establert el 1919 a la conferència de Versalles ja s'ha esfondrat.
Després de cinc anys de preparació, Hitler creu doncs que el 1938 és la data per començar l'expansió territorial, la construcció de la Gran Alemanya. El primer pas serà l'Anschluss, la incorporació d'Àustria al Reich el març de 1938 enmig de l'entusiasme de la gran majoria dels austríacs. Sis mesos més tard és el torn de reivindicar els Sudets, les regions txeques de població germanòfona, que França i Gran Bretanya cediran en la ignominiosa conferència de Munich.
Però, tot i que cada annexió va seguida de solemnes promeses de pau, la cursa dels nazis cap a la guerra ja és imparable. Ho demostren dos fets diferents: en la política interna, la Nit dels Vidres Trencats del novembre de 1938, que evidencia fins a quin punt la persecució dels jueus ha pres la direcció de l'assassinat de masses; i, en la política exterior, la invasió del que quedava de Txecoslovàquia el març de 1939, per convertir aquell país no alemany en una colònia, sota el nom de Protectorat de Bohèmia i Moràvia.
"Crònica del Tercer Reich" - capítol 1:
Arribats al govern aprofitant les febleses de la democràcia de Weimar, explotant l'impacte de la crisi econòmica mundial, beneficiant-se de la ceguesa de les esquerres i de l'autosuficència de les dretes, els nazis de Hitler no van desaprofitar l'ocasió que se'ls presentava l'hivern de 1933. En pocs mesos, i a través d'una paradoxalment anomenada "revolució legal", van liquidar el sistema parlamentari, van suprimir els partits, els sindicats, els diaris i les associacions hostils, van sotmetre les esglésies, van substituir el federalisme per una rigorosa centralització, van instaurar un estat d'excepció permanent. A principis del 1934, havien desplegat un règim totalitari de partit únic aparentment irrevocable.
A partir d'aleshores, es va entrar en la fase de consolidació i perfeccionament de la dictadura. La Nit dels Ganivets Llargs del juny de 1934 significà la fi de l'autonomia del Partit Nazi i, al mateix temps, la instauració de l'assassinat com una eina de la política d'Estat. La mort del mariscal Hindenburg va permetre a Hitler acumular un poder absolut i ser objecte d'una lleialtat i una glorificació pseudo-religioses, però també intensificar la seducció i la nazificació de les Forces Armades. I la promulgació, el setembre de 1935, de les Lleis de Nuremberg va formalitzar l'exclusió dels jueus alemanys de la comunitat nacional.
Paral·lelament, el nazisme donava, encara amb cautela, els seus primers passos en política exterior: la reincorporació al Reich de la regió del Sarre, el restabliment del servei militar obligatori i la reactivació de la indústria d'armament, contra les clàusules del tractat de Versalles. Dos anys i mig després del seu triomf, la fórmula de l'Alemanya nazi estava clara: opressió cap endins, i expansió cap enfora.
"Crònica del Tercer Reich" - capítol 2:
El segon dels quatre capítols de la sèrie comprèn el trienni de 1936 a 1939.
Podríem dir que l'any 1936, el dels Jocs Olímpics d'hivern a Garmisch i d'estiu a Berlín, és aquell en què el règim nazi assoleix la seva imatge més amable i la màxima respectabilitat internacional: Adolf Hitler sembla haver tret Alemanya de la crisi econòmica i social per catapultar-la de nou al rang de gran potència, al lideratge tecnològic i a l'èxit esportiu. Però darrere d'aquests triomfs hi ha l'endeutament massiu del Reich i l'expropiació dels patrimonis dels jueus, mentre la política exterior dibuixada pel Führer una dècada abans en el llibre Mein Kampf comença a fer-se realitat.
Tenint com a aperitiu la remilitarització de Renània el març de 1936, i després d'haver constatat la manca de reacció de França i Gran Bretanya, la diplomàcia nazi es mostra cada cop més agosarada. Aquell agost, mentre a Berlín es reparteixen medalles d'or, plata i bronze, Hitler brinda un suport crucial a l'aixecament dels militars espanyols contra la República. La guerra d'Espanya serà per al Tercer Reich un immens camp d'entrenament bèl·lic, una ocasió per afeblir les democràcies i una oportunitat de reforçar els interessos comuns amb la Itàlia feixista. A l'alçada de 1937, mentre el primer ministre britànic Neville Chamberlain persisteix en el miratge d'amansir Hitler a base de concessions, l'ordre europeu establert el 1919 a la conferència de Versalles ja s'ha esfondrat.
Després de cinc anys de preparació, Hitler creu doncs que el 1938 és la data per començar l'expansió territorial, la construcció de la Gran Alemanya. El primer pas serà l'Anschluss, la incorporació d'Àustria al Reich el març de 1938 enmig de l'entusiasme de la gran majoria dels austríacs. Sis mesos més tard és el torn de reivindicar els Sudets, les regions txeques de població germanòfona, que França i Gran Bretanya cediran en la ignominiosa conferència de Munich.
Però, tot i que cada annexió va seguida de solemnes promeses de pau, la cursa dels nazis cap a la guerra ja és imparable. Ho demostren dos fets diferents: en la política interna, la Nit dels Vidres Trencats del novembre de 1938, que evidencia fins a quin punt la persecució dels jueus ha pres la direcció de l'assassinat de masses; i, en la política exterior, la invasió del que quedava de Txecoslovàquia el març de 1939, per convertir aquell país no alemany en una colònia, sota el nom de Protectorat de Bohèmia i Moràvia.
