La història de l'Exèrcit Roig, a "Segle XX"
El programa estrena una producció francesa del 1999 que ens explicarà al llarg de tres capítols la història de l'Exèrcit Roig, i també una bona part de la història soviètica. Aquesta setmana, el primer capítol: "Les guerres civils".
El programa "Segle XX" estrena aquest dissabte la primera entrega de la sèrie documental "L'exèrcit roig", un documental de factura clàssica enriquit amb excel·lents imatges d'arxiu i valuosos testimonis.
Capítol 1: Les guerres civils
L'aparell militar de la Rússia tsarista, l'enorme exèrcit imperial, s'havia anat descomponent en el curs de la guerra mundial iniciada el 1914, i el març de 1917 va deixar de respondre a les ordres del poder polític, i es va fer possible així la revolució democràtica. Vuit mesos després, el novembre, els bolxevics en van tenir prou amb uns milers de guàrdies rojos per executar el seu cop d'Estat a Petrograd quasi sense resistència.
Però quan, al cap de poques setmanes, la resistència va sorgir a la perifèria de l'imperi en forma de guerra civil, el flamant poder soviètic va haver de crear, el gener de 1918, l'Exèrcit Roig dels Obrers i els Camperols, un exèrcit ideològic, inicialment de voluntaris, que ben aviat el comissari del poble per a la Guerra, Lev Trostki, va convertir en una potent màquina militar fonamentada en la lleva obligatòria i en la recuperació de milers d'oficials tsaristes, controlats -això sí- pels corresponents comissaris polítics. La primavera del 1919, els seus rengles ja aplegaven 1.800.000 homes.
Victoriós sobre els blancs en la guerra civil, però vençut pels polonesos quan intentava expandir la revolució cap al centre d'Europa, l'Exèrcit Roig va seguir sent una força ideològica, el braç armat de la dictadura bolxevic per esclafar els mariners de Kronstadt o els milers de revoltes camperoles contra la col·lectivització. Al mateix temps, aquest braç armat procurava modernitzar-se (durant els anys 20, en col·laboració secreta amb l'Alemanya de Weimar), es mecanitzava i instruïa les primeres forces paracaigudistes del món, mentre enginyers com Polikarpov o Tupolev dissenyaven avions tecnològicament avançats. A mitjan anys 30, l'Exèrcit Roig tenia al seu darrere un sòlid complex militar-industrial.
Tanmateix, la paranoia de Stalin va decapitar aquest brillant desenvolupament. Entre el juny de 1937 i el juliol de 1938, Tujachevski i quatre mariscals més, 200 generals i entre 20.000 i 30.000 oficials superiors de l'Exèrcit Roig, els de mentalitat més moderna, van ser executats perquè l'amo del Kremlin no hi confiava prou. A banda de la immensa pèrdua de talent professional, de capital humà, la purga estalinista va estendre per tot l'Exèrcit Roig una por paralitzadora de qualsevol iniciativa, de qualsevol innovació, de qualsevol idea pròpia. Per conservar la pell, els militars supervivents van entendre que calia obeir i callar. Una recepta suïcida de cara al futur immediat.
Capítol 1: Les guerres civils
L'aparell militar de la Rússia tsarista, l'enorme exèrcit imperial, s'havia anat descomponent en el curs de la guerra mundial iniciada el 1914, i el març de 1917 va deixar de respondre a les ordres del poder polític, i es va fer possible així la revolució democràtica. Vuit mesos després, el novembre, els bolxevics en van tenir prou amb uns milers de guàrdies rojos per executar el seu cop d'Estat a Petrograd quasi sense resistència.
Però quan, al cap de poques setmanes, la resistència va sorgir a la perifèria de l'imperi en forma de guerra civil, el flamant poder soviètic va haver de crear, el gener de 1918, l'Exèrcit Roig dels Obrers i els Camperols, un exèrcit ideològic, inicialment de voluntaris, que ben aviat el comissari del poble per a la Guerra, Lev Trostki, va convertir en una potent màquina militar fonamentada en la lleva obligatòria i en la recuperació de milers d'oficials tsaristes, controlats -això sí- pels corresponents comissaris polítics. La primavera del 1919, els seus rengles ja aplegaven 1.800.000 homes.
Victoriós sobre els blancs en la guerra civil, però vençut pels polonesos quan intentava expandir la revolució cap al centre d'Europa, l'Exèrcit Roig va seguir sent una força ideològica, el braç armat de la dictadura bolxevic per esclafar els mariners de Kronstadt o els milers de revoltes camperoles contra la col·lectivització. Al mateix temps, aquest braç armat procurava modernitzar-se (durant els anys 20, en col·laboració secreta amb l'Alemanya de Weimar), es mecanitzava i instruïa les primeres forces paracaigudistes del món, mentre enginyers com Polikarpov o Tupolev dissenyaven avions tecnològicament avançats. A mitjan anys 30, l'Exèrcit Roig tenia al seu darrere un sòlid complex militar-industrial.
Tanmateix, la paranoia de Stalin va decapitar aquest brillant desenvolupament. Entre el juny de 1937 i el juliol de 1938, Tujachevski i quatre mariscals més, 200 generals i entre 20.000 i 30.000 oficials superiors de l'Exèrcit Roig, els de mentalitat més moderna, van ser executats perquè l'amo del Kremlin no hi confiava prou. A banda de la immensa pèrdua de talent professional, de capital humà, la purga estalinista va estendre per tot l'Exèrcit Roig una por paralitzadora de qualsevol iniciativa, de qualsevol innovació, de qualsevol idea pròpia. Per conservar la pell, els militars supervivents van entendre que calia obeir i callar. Una recepta suïcida de cara al futur immediat.
