L'assassinat d'Indira Gandhi, a "Segle XX"
"Segle XX" emet un documental dedicat a repassar la vida i la figura política de la dona que va exercir el govern sobre més persones el segle passat: Indira Gandhi.
Dilluns a la nit, "Segle XX" emet el documental "Indira Gandhi: l'assassinat de la mare índia":
Va ser una de les dones polítiques més rellevants del segle XX i, sens dubte, la que va exercir el govern sobre més persones durant l'última centúria. Ens referim a Indira Gandhi, sobre la qual els oferim un documental produït per la BBC el 2004, una rigorosa biografia farcida de valuosos testimonis de col·laboradors, observadors i adversaris.
Indira havia nascut el 19 de novembre de 1917 a Allahabad, filla única del líder nacionalista indi Jawaharlal Nehru. Això vol dir que, a manca de germans, es va veure submergida des de l'adolescència en un ambient molt polititzat, a la vora del Mahatma Gandhi i de la cúpula del Partit del Congrés, al qual ella mateixa es va afiliar el 1938. Després d'haver cursat estudis superiors a l'Índia i a Oxford, el 1942 es va casar amb l'advocat Feroce Gandhi i tots dos van conèixer la presó abans que, l'estiu del 1947, els britànics es retiressin i Nehru esdevingués primer ministre de la flamant Índia independent.
Des d'aquell moment, Indira va ser la consellera més influent del seu pare i, a la mort de Nehru, el 1964, ocupà el Ministeri d'Informació amb el nou primer ministre, Lal Bahadur Shastri. Desaparegut també aquest el gener del 1966, ja res no va impedir que accedís al càrrec de primera ministra de la democràcia més poblada del món. Després d'haver-se imposat als "mandarins" del Partit del Congrés, va anar construint un lideratge personal i carismàtic sostingut sobre les masses pobres, a les quals afalagà amb polítiques antioligàrquiques (la nacionalització de la gran banca, una certa reforma agrària, lleis contra els monopolis...) que li valgueren el suport dels comunistes i l'aplaudiment de Moscou.
La victòria sobre el Pakistan en la guerra llampec del desembre del 1971 va marcar, tal vegada, el cim de la seva popularitat. Després van venir una recessió econòmica, el creixent autoritarisme del règim, l'ascens de les protestes socials i l'estat d'emergència del juny del 1975, que arrossegà Indira a la derrota electoral del març del 1977, a la presó i, des d'aquí, a recuperar un bon tros del carisma perdut. Per això el gener del 1980 tornà a guanyar les eleccions i, amb elles, el poder. Aquella etapa, però, va estar marcada per la tragèdia: la mort en accident del fill i hereu polític, Sanjai Gandhi; l'escalada de tensió amb el separatisme sikh al Panjab; l'ordre d'assaltar el santuari d'aquesta religió, el Temple Daurat d'Amritsar; i, finalment, la venjança dels sikhs, que assassinaren la primera ministra a Nova Delhi el 31 d'octubre del 1984. La convulsió subsegüent al magnicidi provocà, aquella tardor, milers de morts a tota l'Índia.
Va ser una de les dones polítiques més rellevants del segle XX i, sens dubte, la que va exercir el govern sobre més persones durant l'última centúria. Ens referim a Indira Gandhi, sobre la qual els oferim un documental produït per la BBC el 2004, una rigorosa biografia farcida de valuosos testimonis de col·laboradors, observadors i adversaris.
Indira havia nascut el 19 de novembre de 1917 a Allahabad, filla única del líder nacionalista indi Jawaharlal Nehru. Això vol dir que, a manca de germans, es va veure submergida des de l'adolescència en un ambient molt polititzat, a la vora del Mahatma Gandhi i de la cúpula del Partit del Congrés, al qual ella mateixa es va afiliar el 1938. Després d'haver cursat estudis superiors a l'Índia i a Oxford, el 1942 es va casar amb l'advocat Feroce Gandhi i tots dos van conèixer la presó abans que, l'estiu del 1947, els britànics es retiressin i Nehru esdevingués primer ministre de la flamant Índia independent.
Des d'aquell moment, Indira va ser la consellera més influent del seu pare i, a la mort de Nehru, el 1964, ocupà el Ministeri d'Informació amb el nou primer ministre, Lal Bahadur Shastri. Desaparegut també aquest el gener del 1966, ja res no va impedir que accedís al càrrec de primera ministra de la democràcia més poblada del món. Després d'haver-se imposat als "mandarins" del Partit del Congrés, va anar construint un lideratge personal i carismàtic sostingut sobre les masses pobres, a les quals afalagà amb polítiques antioligàrquiques (la nacionalització de la gran banca, una certa reforma agrària, lleis contra els monopolis...) que li valgueren el suport dels comunistes i l'aplaudiment de Moscou.
La victòria sobre el Pakistan en la guerra llampec del desembre del 1971 va marcar, tal vegada, el cim de la seva popularitat. Després van venir una recessió econòmica, el creixent autoritarisme del règim, l'ascens de les protestes socials i l'estat d'emergència del juny del 1975, que arrossegà Indira a la derrota electoral del març del 1977, a la presó i, des d'aquí, a recuperar un bon tros del carisma perdut. Per això el gener del 1980 tornà a guanyar les eleccions i, amb elles, el poder. Aquella etapa, però, va estar marcada per la tragèdia: la mort en accident del fill i hereu polític, Sanjai Gandhi; l'escalada de tensió amb el separatisme sikh al Panjab; l'ordre d'assaltar el santuari d'aquesta religió, el Temple Daurat d'Amritsar; i, finalment, la venjança dels sikhs, que assassinaren la primera ministra a Nova Delhi el 31 d'octubre del 1984. La convulsió subsegüent al magnicidi provocà, aquella tardor, milers de morts a tota l'Índia.
