Maria Victòria Molins: "La dona ha avançat bastant en la societat i molt poc en l'Església"
La religiosa, autora del llibre que va inspirar la pel·lícula "Camino", demana comprensió amb els més desfavorits i creu que les directrius de l'Església canviarien tenint més contacte amb les persones.
La darrera entrega d'"El convidat" va estar més a peu de carrer que mai. I és que aquest cop la protagonista era Maria Victòria Molins, la monja teresiana que va saltar a la fama amb el llibre que va inspirar la pel·lícula "Camino", molt crítica amb l'Opus Dei. Però lluny d'aquell rebombori, la "Victòria o Vicky" -com se la coneix- es deixa dia rere dia l'ànima al Raval de Barcelona per ajudar les persones amb més dificultats.
La Victòria, de 76 anys, als 20 va fer els vots al seu orde, tot i que poca gent diria que és monja: "S'ha de ser monja, no cal semblar-ho". Pel que fa a la vocació, la religiosa admet que "jo vaig tenir una vida fàcil en la meva infantesa, però un dia determinat vaig decidir que havia d'estar amb tota aquesta gent".
D'aquell dia clau per al seu futur, Maria Victòria Molins recorda que va ser "l'any 1956. Em vaig enamorar de la figura de Jesús el dia que vaig començar a llegir els Evangelis: un home que s'entregava a tothom; i jo voldria entregar-me als altres també, així que vaig entrar a les teresianes", una decisió que va comportar certs sacrificis. "Els homes m'agradaven moltíssim i hi havia en Narcís, que ens agradàvem mútuament i havíem parlat d'un futur junts, però va arribar el moment que jo vaig veure clara la meva dedicació a Déu i als altres, i quan l'hi vaig dir ja no va voler parlar de res més", confessa.
Al marge de la renúncia per Déu al sexe, que considera que "no ha de ser tan terrible", hi ha un altre buit a la seva vida: "A Déu li dic que ho he fet per ell, però una de les coses que m'ha sabut més greu ha estat no tenir un fill, perquè mira que ha de ser maco". Però fins i tot aquí troba compensació la Maria Victòria Molins: "D'altra banda, he pogut tenir molts fills als quals ajudar i per aquí sí que és maca la virginitat i el celibat".
Tot i les seves creences i la seva pertinença a un orde, la monja del Raval també critica l'Església, com per exemple pel paper de la dona: "Hauria de ser semblant al de l'home. Per què ha de ser diferent? En la societat s'ha avançat bastant i en l'Església, molt poc. Va quedar molt clar en la visita del papa a la Sagrada Família, on el paper de la dona va ser netejar el que havia embrutat el pontífex", a qui també retreu la prohibició de l'ús del preservatiu: "Si el papa hagués parlat amb alguna de les dones amb qui jo he parlat, li hauria dit: 'Dona, posa't el condó o fes el que calgui'".
En els seus inicis a l'Església, va ser professora a col·legis religiosos, però va tenir una segona conversió: "Als inicis dels 80, a Nicaragua, vaig conèixer un tipus de pobresa que em va impressionar molt i un tipus d'Església que em va agradar molt i d'una religió intimista vaig passar a una vida d'interessos per la persona humana".
Lluny dels estereotips d'una monja –demana ajuda a la Mare de Déu perquè guanyi el Barça- i sense vestir l'hàbit, la Victòria es considera una persona més: "Ajudar els altres no em fa sentir superior, de debò, em fa sentir agraïda; em sento privilegiada, però no superior".
Pel que fa a la crisi, la religiosa admet "impotència de no poder arreglar més coses i em dol moltíssim la nova pobresa", i envia un missatge molt clar: "La marginació està formada per persones i no són invisibles: un noi em va dir que 'els pobres moltes vegades som invisibles i només demanaria que em miressin'; i des d'aquell moment mai he passat pel costat d'un captaire sense mirar-lo, encara que no li doni res. El miro, el saludo, li pregunto el nom..."
Finalment, del balanç de la seva vida entregada a l'orde de Santa Teresa de Jesús, la Maria Victòria conclou que "encara que no hi hagués res a l'altre món, que no ho sé, i en aquest sentit sóc agnòstica, estimar ja m'ha fet molt feliç".
La Victòria, de 76 anys, als 20 va fer els vots al seu orde, tot i que poca gent diria que és monja: "S'ha de ser monja, no cal semblar-ho". Pel que fa a la vocació, la religiosa admet que "jo vaig tenir una vida fàcil en la meva infantesa, però un dia determinat vaig decidir que havia d'estar amb tota aquesta gent".
D'aquell dia clau per al seu futur, Maria Victòria Molins recorda que va ser "l'any 1956. Em vaig enamorar de la figura de Jesús el dia que vaig començar a llegir els Evangelis: un home que s'entregava a tothom; i jo voldria entregar-me als altres també, així que vaig entrar a les teresianes", una decisió que va comportar certs sacrificis. "Els homes m'agradaven moltíssim i hi havia en Narcís, que ens agradàvem mútuament i havíem parlat d'un futur junts, però va arribar el moment que jo vaig veure clara la meva dedicació a Déu i als altres, i quan l'hi vaig dir ja no va voler parlar de res més", confessa.
Al marge de la renúncia per Déu al sexe, que considera que "no ha de ser tan terrible", hi ha un altre buit a la seva vida: "A Déu li dic que ho he fet per ell, però una de les coses que m'ha sabut més greu ha estat no tenir un fill, perquè mira que ha de ser maco". Però fins i tot aquí troba compensació la Maria Victòria Molins: "D'altra banda, he pogut tenir molts fills als quals ajudar i per aquí sí que és maca la virginitat i el celibat".
Tot i les seves creences i la seva pertinença a un orde, la monja del Raval també critica l'Església, com per exemple pel paper de la dona: "Hauria de ser semblant al de l'home. Per què ha de ser diferent? En la societat s'ha avançat bastant i en l'Església, molt poc. Va quedar molt clar en la visita del papa a la Sagrada Família, on el paper de la dona va ser netejar el que havia embrutat el pontífex", a qui també retreu la prohibició de l'ús del preservatiu: "Si el papa hagués parlat amb alguna de les dones amb qui jo he parlat, li hauria dit: 'Dona, posa't el condó o fes el que calgui'".
En els seus inicis a l'Església, va ser professora a col·legis religiosos, però va tenir una segona conversió: "Als inicis dels 80, a Nicaragua, vaig conèixer un tipus de pobresa que em va impressionar molt i un tipus d'Església que em va agradar molt i d'una religió intimista vaig passar a una vida d'interessos per la persona humana".
Lluny dels estereotips d'una monja –demana ajuda a la Mare de Déu perquè guanyi el Barça- i sense vestir l'hàbit, la Victòria es considera una persona més: "Ajudar els altres no em fa sentir superior, de debò, em fa sentir agraïda; em sento privilegiada, però no superior".
Pel que fa a la crisi, la religiosa admet "impotència de no poder arreglar més coses i em dol moltíssim la nova pobresa", i envia un missatge molt clar: "La marginació està formada per persones i no són invisibles: un noi em va dir que 'els pobres moltes vegades som invisibles i només demanaria que em miressin'; i des d'aquell moment mai he passat pel costat d'un captaire sense mirar-lo, encara que no li doni res. El miro, el saludo, li pregunto el nom..."
Finalment, del balanç de la seva vida entregada a l'orde de Santa Teresa de Jesús, la Maria Victòria conclou que "encara que no hi hagués res a l'altre món, que no ho sé, i en aquest sentit sóc agnòstica, estimar ja m'ha fet molt feliç".
