Lluís Llach a París
Lluís Llach, després de 6 anys de no haver actuat a la capital francesa, torna a París per oferir dos recitals del seu espectacle "Poetes".
I ho fa acompanyat de músics francesos d'estils i orígens diversos, amb qui interpreta versions molt especials d'algunes de les seves cançons: "A força de nits" amb el músic Pascal Comelade i els seus instruments de joguina; "L'estaca" amb Mouss i Hakim, cantants d'origen algerià i fundadors de l'aclamat grup compromès Zebda; "Lluna", al costat de la diva magrebina d'origen jueu Sapho; i "El cant de l'enyor" junt amb els germans Bernardini del grup cors I muvrini, probablement el grup que no canta en francès més seguit a França.
Amb la música d'aquests dos concerts com a teló de fons, configurant una espècie de banda sonora, Llach ens explica la relació especial que manté amb la ciutat de París, on va arribar amb tan sols 22 anys fugint de la dictadura franquista. El cantantautor català ens revela la nostàlgia que sentia al ser lluny de casa i les dificultats d'obrir-se camí en una ciutat estrangera. Però també la descoberta de la llibertat d'expressió, la generositat dels republicans que el van acollir i li van fer d'escola, i l'oportunitat de fer-se conèixer a tota Europa. Durant els quasi cinc anys que va estar prohibit a Espanya, Llach va passar de ser un artista completament desconegut fora de les nostres fronteres a convertir-se en un referent cultural en diversos països europeus, fent gires per França, Alemanya, Suècia o Anglaterra. Personatges com el cantant George Moustaki; l'antic director artístic del Teatre Olympia, Jean Michel Boris; o el representant de Llach fins l'any 1991, Joan Moles, parlen sobre els inicis de la carrera del cantautor i de la seva relació amb França.
Així doncs, la música actual de Lluís Llach i els records del París dels anys 70 es barregen per a ajudar a comprendre millor una època i un personatge.
Amb la música d'aquests dos concerts com a teló de fons, configurant una espècie de banda sonora, Llach ens explica la relació especial que manté amb la ciutat de París, on va arribar amb tan sols 22 anys fugint de la dictadura franquista. El cantantautor català ens revela la nostàlgia que sentia al ser lluny de casa i les dificultats d'obrir-se camí en una ciutat estrangera. Però també la descoberta de la llibertat d'expressió, la generositat dels republicans que el van acollir i li van fer d'escola, i l'oportunitat de fer-se conèixer a tota Europa. Durant els quasi cinc anys que va estar prohibit a Espanya, Llach va passar de ser un artista completament desconegut fora de les nostres fronteres a convertir-se en un referent cultural en diversos països europeus, fent gires per França, Alemanya, Suècia o Anglaterra. Personatges com el cantant George Moustaki; l'antic director artístic del Teatre Olympia, Jean Michel Boris; o el representant de Llach fins l'any 1991, Joan Moles, parlen sobre els inicis de la carrera del cantautor i de la seva relació amb França.
Així doncs, la música actual de Lluís Llach i els records del París dels anys 70 es barregen per a ajudar a comprendre millor una època i un personatge.
