"Autoretrat", testament vital i literari de Mercè Rodoreda
En plena commemoració del centenari del naixement de Mercè Rodoreda, els filòlegs Mònica Miró i Abraham Mohino han presentat l'assaig "Autoretrat", una mena de testament vital i literari de l'autora de "La plaça del Diamant" a partir de material molt divers i heterogeni. Publicat per Angle Editorial, els autors de l'obra, que conté textos inèdits de Rodoreda, l'han considerat com la més important de les que es donaran a conèixer en aquest "Any Rodoreda", perquè "per primera vegada l'escriptora parla amb veu pròpia sobre ella i la seva literatura".
3 min
Dividida en cinc parts, destaca el tercer capítol titulat "En el mirall", on els dos autors han elaborat un llarg monòleg -que creuen que pot representar-se teatralment- a partir de 38 entrevistes concedides per Rodoreda entre els anys 1966 i 1983, en què expressa tant la seva manera de veure la vida com la seva obra. Miró ha explicat que han recollit totes les paraules dites per la narradora i les han "cosit, evitant repeticions, per acabar oferint un discurs molt dens, en què Rodoreda ens parla en primera persona".
En aquest llarg monòleg, que comença amb el record del seu naixement al carrer París de Barcelona, l'escriptora, acompanyada de la mà de Miró i Mohino, repassa tota la seva vida, des de la infància al barri de Sant Gervasi fins als inicis com a periodista, les vivències durant la guerra civil o durant el llarg exili. Tampoc s'oblida dels amors, dels morts que hi ha hagut en la seva vida i de la seva manera de veure el món, seguint un fil cronològic, centrat "en aquells aspectes en els quals ella posava més èmfasi". Per Mònica Miró, es tracta d'un "testament vital i literari, amb el qual el gran públic podrà conèixer com concebia l'art de narrar, com entenia la literatura, la importància que li atorgava a aquesta activitat i també ofereix pistes fonamentals per comprendre la seva obra".
El llibre s'inicia amb textos "molt bells", elaborats per Mercè Rodoreda sobre la infància des del "record", cosa que per ella sempre va ser fonamental. En aquest sentit, l'escriptora va construir un "imaginari íntim personal des de la maduresa, amb records passats pel tamís del temps".
També s'inclouen, en un altre capítol, alguns dels seus treballs, quan amb prou feines tenia vint anys, i va decidir ser escriptora, a partir del periodisme, en un ambient familiar i professional gens favorable. D'aquesta part de la seva vida, Abraham Mohino ha volgut destacar el seu humor, sempre àcid, irònic, sarcàstic i un punt descarnat.
En la quarta part de l'obra s'editen els seus discursos, alguns d'ells inèdits, com el que va pronunciar quan va rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes o el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona de l'any 1980.
Conclou el llibre amb els pròlegs que va preparar Rodoreda per a "Mirall trencat", "La plaça del Diamant" i "Quanta, quanta guerra", que són, en opinió, de Miró i Mohino, un "llegat fonamental" i "autèntics tractats de novel·lística, imprescindibles per als estudiosos de la seva obra".
En aquest llarg monòleg, que comença amb el record del seu naixement al carrer París de Barcelona, l'escriptora, acompanyada de la mà de Miró i Mohino, repassa tota la seva vida, des de la infància al barri de Sant Gervasi fins als inicis com a periodista, les vivències durant la guerra civil o durant el llarg exili. Tampoc s'oblida dels amors, dels morts que hi ha hagut en la seva vida i de la seva manera de veure el món, seguint un fil cronològic, centrat "en aquells aspectes en els quals ella posava més èmfasi". Per Mònica Miró, es tracta d'un "testament vital i literari, amb el qual el gran públic podrà conèixer com concebia l'art de narrar, com entenia la literatura, la importància que li atorgava a aquesta activitat i també ofereix pistes fonamentals per comprendre la seva obra".
El llibre s'inicia amb textos "molt bells", elaborats per Mercè Rodoreda sobre la infància des del "record", cosa que per ella sempre va ser fonamental. En aquest sentit, l'escriptora va construir un "imaginari íntim personal des de la maduresa, amb records passats pel tamís del temps".
També s'inclouen, en un altre capítol, alguns dels seus treballs, quan amb prou feines tenia vint anys, i va decidir ser escriptora, a partir del periodisme, en un ambient familiar i professional gens favorable. D'aquesta part de la seva vida, Abraham Mohino ha volgut destacar el seu humor, sempre àcid, irònic, sarcàstic i un punt descarnat.
En la quarta part de l'obra s'editen els seus discursos, alguns d'ells inèdits, com el que va pronunciar quan va rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes o el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona de l'any 1980.
Conclou el llibre amb els pròlegs que va preparar Rodoreda per a "Mirall trencat", "La plaça del Diamant" i "Quanta, quanta guerra", que són, en opinió, de Miró i Mohino, un "llegat fonamental" i "autèntics tractats de novel·lística, imprescindibles per als estudiosos de la seva obra".
