"Desapareixerem com a poble": la tribu del delta del Mississipí que s'enfonsa en l'oceà

Si el canvi climàtic ha atrapat fatalment un poble als Estats Units és Pointe-au-Chien, a Louisiana. És al delta del riu Mississipí, té uns 800 habitants i la majoria són membres d'una tribu indígena. No saben si el lloc on han viscut durant generacions existirà d'aquí 10 o 15 anys o si les aigües càlides del golf de Mèxic l'hauran engolit totalment.

Té el trist honor de ser a la zona costanera nord-americana que està patint una erosió més ràpida i l'oceà s'ha menjat ja el 95% de la terra que tenien.

Chuckie Verdin és el cap de la comunitat i amb la seva llanxa ràpida ens porta a uns sis quilòmetres al sud del poble. A simple vista, veiem unes maresmes de vegetació semiinundades solcades per molts canals i llacs. El que no veiem és com era això fa unes dècades. "Quan era jove -- ens diu en Chuckie -- podia venir caminant per aquests paisatges. Hi havia molts arbres i era terra ferma, cases, poblats, pastures, conreus i també boscos frondosos".

Els terrenys formaven part del territori ancestral dels membres de la seva tribu que per una concatenació de factors climàtics i humans s'estan quedant sense res.

El negoci de les petrolieres

La primera causa de l'erosió és culpa de les companyies petrolieres que han operat des de principis del segle XX en aquest delta, sigui per extreure-hi petroli o per tenir-hi refineries. Per arribar fins a les seves instal·lacions des d'alta mar, van obrir centenars de petits canals. No van falcar les vores ni el fons i, amb el temps, l'aigua els ha anat fent cada cop més amples i profunds; el que en un origen era un canal de 5 metres d'amplada ara en fa 20 o 30.

Al mateix temps, per evitar els desbordaments anuals del riu Mississipí al voltant de Nova Orleans, durant dècades es van aixecar dics als seus marges i, de facto, es va acabar canalitzant el tram final del seu curs. Això va frenar l'arribada de sediments i aigua dolça que l'ecosistema del delta havia rebut durant mil·lennis i que era vital per a la seva supervivència.

A tot això s'hi suma que el canvi climàtic està fent pujar el nivell de l'aigua dels oceans. Ara les inundacions arriben molt més endins i provoquen molts més estralls.

30 centímetres els separen de ser engolits

Pointe-au-Chien, com quasi tot el delta, és a una alçada d'uns 30 centímetres sobre el nivell del mar. De fet, el dia que visitem el poble, fa vent de mar, la marea està molt alta i el pàrquing del port està sent engolit, literalment, per l'aigua, un fet rar fins ara.

La marea es cola entre els cotxes, alguns ja han quedat aïllats i algunes autocaravanes que porten temps aquí acampades tenen el líquid a tocar. I cada onada que arriba, ens diu la professora de biologia de la Universitat de Tulane, Jelagat Cheruiyot, va erosionant la terra, la va enfonsant i la següent ho tindrà més fàcil.

Per tant, si els canals petrolífers s'han ampliat i fet més profunds, si arriba menys aigua dolça i sediments del nord i si el nivell del mar cada cop puja més, la conseqüència de tot plegat és que les muralles naturals que protegien aquest ecosistema estan desapareixent i l'aigua que rega Pointe-au-Chien és cada cop més salada.

La nova salinitat és la que està matant l'hàbitat del delta. Només la vegetació que pot sobreviure amb una aigua més salada aguanta, però la resta, la majoria de plantes i arbres, acaben morint i el paisatge de la zona ja no és l'heterogeni que veia en Chuckie de petit sinó un de molt més homogeni que es va enfonsant.

I el problema és que estem davant d'un fet fonamentalment irreversible, ja que l'aigua salada cada cop més serà més abundant i destructiva. El delta del Mississipí perd cada hora una extensió de terra equivalent a un camp de futbol.

La lluita per aturar l'inexorable

Què fer davant de tot això? Primer, mirar de salvar el carrer principal del poble on hi ha totes les cases i que corre paral·lel a un canal ple de barques de pescadors amarrades. Com? Doncs ja fa uns anys van construir unes comportes al canal a l'entrada de la població que s'obren i es tanquen quan l'aigua es torna amenaçadora per una marea o una tempesta.

També van rodejar el poble amb dos dics de tres metres d'alçada al llarg de tot el seu perímetre.

Bàsicament, han emmurallat la població perquè quedi protegida de les envestides de l'aigua i eventualment quedi per sota el nivell del mar, semblant al que es veu als Països Baixos.

Però una cosa és el poble i l'altra els terrenys que queden fora dels dics i que eren extensíssims. Són aquests els que s'estan ofegant.

Els veïns volen que tapin algun dels canals petroliers i que es construeixin més dics perquè arribi menys aigua del mar, però la tasca és tan gran que ni així tenen garantit el futur. Quan preguntem a en Chuckie com creu que estaran les seves maresmes l'any 2035 ho té clar: del tot sota les aigües.

Si la supervivència ja era crítica per a aquesta comunitat, l'agost del 2021 els va passar per sobre l'huracà Ida amb vents de 230 quilòmetres per hora. Al seu pas, va arrasar bona part de les maresmes i quasi tota la població. De 150 cases, només 14 van quedar dempeus. Avui, encara es veuen molts habitatges rebentats i abandonats i moltes caravanes temporals.

La mort d'un poble

L'huracà va ser un cop demolidor per a la tribu de Pointe-au-Chien que havia viscut durant segles en aquestes terres i forjat una identitat, cultura i llenguatge propi amb moltes paraules i expressions franceses i criolles. Sense cases ni negocis, alguns veïns han començat a emigrar cap a zones més altes o a altres punts de Louisiana, però per a molts en aquesta tribu, si deixen la seva terra, perden la seva identitat.

"No volem que ens recol·loquin", ens diu la Christine Verdin, cosina del Chuckie i activista pels drets de Pointe-au-Chien. "Això és el nostre lloc, és únic i volem quedar-nos-hi. Els nostres homes encara volen pescar ostres, crancs i llagostes com sempre han fet. Si marxem, de què treballarem, a on ho trobaran? No podem anar enlloc més perquè som d'aquí i aquí tenim la nostra vida", comenta.

El mateix li passa a Grace Baserol a qui trobem asseguda davant d'una caravana. Darrere, hi té la casa on la seva família de pescadors havia residit durant dècades. Ja estava construïda sobre palafits de tres metres d'alçada per salvar-se d'inundacions, però no va resistir uns vents tan forts i s'ha quedat sense sostres i amb les parets molt danyades.

El govern per ara només li ha facilitat la caravana temporal i fa mesos que es baralla amb l'administració d'Emergències per aconseguir alguna subvenció que li permeti arreglar una mica els desperfectes. Viure tres persones durant mesos i mesos en una rulot, ens diu, és molt incòmode.

Hi ha molt poca intimitat, el seu fill ha de fer els deures a la cuina, han hagut de comprar un matalàs més gran perquè el seu marit que és molt alt no cabia en l'original... I no es plantegen marxar com ja han fet alguns altres veïns? "Només pensar que hagi de marxar de l'indret on he nascut, on he passat els meus 39 anys, on tinc enterrats els pares i els avis, no crec que sigui possible. Seria massa dur, això és tot el que tenim", diu.

La Grace també reconeix que no sap com estarà Pointe-au-Chien d'aquí uns anys. Les companyies d'assegurances, per exemple, quasi ja no treballen en aquesta zona perquè els surt massa car cobrir unes propietats que poden quedar negades per les aigües o destruïdes per uns huracans cada cop més freqüents. I si ningú assegura la teva propietat, aquesta val molt poc i a la llarga està condemnada a desaparèixer.

Així, la tribu dels Point-au-Chien s'ha convertit en la primera comunitat de refugiats climàtics dels Estats Units, un país immens on els incendis a la costa oest, les onades de calor al sud, les inundacions al mitjà oest o els huracans i l'augment del nivell del mar a la costa est estan obligant molta gent a pensar-se dos cops si poden seguir vivint on ho han viscut tota la vida.

En el cas dels indígenes, és un fet especialment dolorós, ja que estan molt més arrelats a la terra que els blancs. També són dels que menys han contribuït al canvi climàtic i els que per ara més en paguen les conseqüències.