"El 23-F vaig pensar: Tant que ha costat i que duri tan poc..."
Com és natural tothom estava molt emocionat perquè es tractava de la recuperació del Parlament de Catalunya després de la llarga dictadura franquista. Ser diputada era un gran honor i una gran responsabilitat. Hi havia uns quants diputats que ho havien estat al Congrés a Madrid però per a la majoria era una experiència totalment nova.
1 min
No es notava d'una manera especial la presència de poques dones al Parlament. La feina que fèiem era independent de si érem dones o homes. Jo vaig ser nomenada vicepresidenta de la Comissió de Política Cultural i això no té res a veure amb la meva condició de dona. No es parlava de la igualtat entre homes i dones.
Jo només vaig ser a la primera legislatura. Els parlamentaris no eren gaire coneguts, encara. Els partits van buscar gent coneguda en el seu àmbit professional que portés un gruix de vots al darrere. Jo era degana del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Estava tot per fer. No hi havia res. Es van engegar lleis fonamentals. Una de les més importants d'aleshores va ser la llei de normalització lingüística, on jo vaig intervenir.
Recordo el 23-F. Va ser un trasbals. Pensava: "Tant que ha costat i que duri tan poc..."
Jo només vaig ser a la primera legislatura. Els parlamentaris no eren gaire coneguts, encara. Els partits van buscar gent coneguda en el seu àmbit professional que portés un gruix de vots al darrere. Jo era degana del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Estava tot per fer. No hi havia res. Es van engegar lleis fonamentals. Una de les més importants d'aleshores va ser la llei de normalització lingüística, on jo vaig intervenir.
Recordo el 23-F. Va ser un trasbals. Pensava: "Tant que ha costat i que duri tan poc..."
