El comentari de Josep Cuní: "Cercle viciós"
Josep Cuní, director d'"Els Matins" de TV3
2 min
Les protestes a la Gran Bretanya per les noves polítiques de David Cameron posen de manifest la profunditat de la crisi. Econòmica i política. I no perquè no hi pogués passar el que ja ha succeït a França o Itàlia, Espanya o Grècia, sinó perquè aquell govern és tan jove que encara no ha tingut temps de començar a circular a velocitat de creuer.
Però com que governar és prendre decisions i la situació és tan complexa, agafar les tisores i començar els retalls s'ha convertit en la manera de demostrar que el canvi era inevitable, encara que sigui aplicant mesures que no s'havien anunciat per impopulars o fent-les més contundents del que s'havia promès. I augmentar considerablement el preu de les matrícules universitàries forma part d'aquest darrer capítol. Les trencadisses d'aparadors i el tancament en seus de partits en són les conseqüències.
Una mirada més àmplia, però, ens fa veure que la delicadesa del moment no distingeix entre vells i nous governants. Perquè si la situació econòmica i la seva pèssima gestió van fer caure Gordon Brown, el seu substitut no sembla tenir les respostes adequades com per sobreviure tranquil·lament. I allà on es mantenen els que ja hi eren, veiem com la confiança que generen és mínima mentre que l'oposició, de qui s'esperaria esperança, tampoc se'n surt.
A França, perquè mentre els socialistes es continuïn barallant entre ells, Sarkozy superarà tots els esculls malgrat la contesta popular. A Itàlia, perquè sembla un cromo repetit amb l'esquerra en front d'un desdibuixat Berlusconi, caricatura de si mateix. I a Espanya... Bé, només cal llegir les enquestes. Si ara hi haguessin eleccions generals les guanyaria el PP, però sense cap entusiasme ni per les seves polítiques ni pel seu líder.
Catalunya s'enfrontarà amb aquest dilema d'aquí a quinze dies. Si no hi ha canvi la decepció d'una part del país pot ser històrica. I si n'hi ha, amb la caixa buida tampoc es podrà fer gran cosa. Heus aquí com a tot Europa, doncs, la crisi econòmica provoca un enrenou polític i la sensació de fugir del foc i caure a les brases. Mala peça al teler.
Però com que governar és prendre decisions i la situació és tan complexa, agafar les tisores i començar els retalls s'ha convertit en la manera de demostrar que el canvi era inevitable, encara que sigui aplicant mesures que no s'havien anunciat per impopulars o fent-les més contundents del que s'havia promès. I augmentar considerablement el preu de les matrícules universitàries forma part d'aquest darrer capítol. Les trencadisses d'aparadors i el tancament en seus de partits en són les conseqüències.
Una mirada més àmplia, però, ens fa veure que la delicadesa del moment no distingeix entre vells i nous governants. Perquè si la situació econòmica i la seva pèssima gestió van fer caure Gordon Brown, el seu substitut no sembla tenir les respostes adequades com per sobreviure tranquil·lament. I allà on es mantenen els que ja hi eren, veiem com la confiança que generen és mínima mentre que l'oposició, de qui s'esperaria esperança, tampoc se'n surt.
A França, perquè mentre els socialistes es continuïn barallant entre ells, Sarkozy superarà tots els esculls malgrat la contesta popular. A Itàlia, perquè sembla un cromo repetit amb l'esquerra en front d'un desdibuixat Berlusconi, caricatura de si mateix. I a Espanya... Bé, només cal llegir les enquestes. Si ara hi haguessin eleccions generals les guanyaria el PP, però sense cap entusiasme ni per les seves polítiques ni pel seu líder.
Catalunya s'enfrontarà amb aquest dilema d'aquí a quinze dies. Si no hi ha canvi la decepció d'una part del país pot ser històrica. I si n'hi ha, amb la caixa buida tampoc es podrà fer gran cosa. Heus aquí com a tot Europa, doncs, la crisi econòmica provoca un enrenou polític i la sensació de fugir del foc i caure a les brases. Mala peça al teler.
