"Hi ha un orgull de ploma 'marimacho'": reinterpretar la masculinitat fent de drag-king
Si hi ha drag-queens, ¿per què no hi pot haver drag-kings? És un moviment més recent i desconegut, però amb practicants decidits a demostrar que existeix.
Per drag-queen s'entén aquella persona que actua amb estereotips exagerats amb voluntat histriònica i que es burla de les nocions tradicionals de la identitat i dels rols de gènere. Aquesta idea pot funcionar amb estereotips masculins, femenins i de tot l'espectre del gènere.
"Es pot 'performar' la masculinitat hegemònica a través de la paròdia i la crítica", assegura el drag-king Faraonix. És el nom artístic de Marta Aran, actriu, directora i dramaturga guanyadora d'un premi Max. "Hi ha un orgull de ploma 'marimacho' i un orgull de ploma masculina", afegeix.
Ella va descobrir aquest món arran de la investigació per a una adaptació queer de la comèdia "Nit de reis" per a la companyia Parking Shakespeare. És autodidacta, gairebé per obligació.
Ara, sota el paraigua del Col·legi de Teatre de Barcelona, ha decidit impulsar el primer curs de formació drag-king a Catalunya, on també participarà, entre altres, Marcus Massalami, de Madrid, el drag-king més conegut d'Espanya.
Es tracta d'un curs obert a tothom que vulgui experimentar i jugar amb el gènere, on es tractaran qüestions que van des del maquillatge i el vestuari fins a com construir la dramatúrgia d'un xou.
"Portem a l'extrem el caminar, el parlar... tota la masculinitat", explica una de les alumnes, Gemma Serra.
L'objectiu és situar el drag com una art escènica més, "art total", com diu Marta Aran, que ho defensa perquè té tot el que li agrada: "s'hi ajunta el feminisme, el maquillatge, el vestuari, la dramatúrgia, la interpretació, la lluita activista, la fluïdesa de gènere..."
I afegeix: "aquests jocs ajuden molt a qüestionar-se coses que no t'hauries qüestionat si no haguessis vist mai un drag-king".
