Josep Vilarasau deixa la presidència de "la Caixa" després de 27 anys en el càrrec
Josep Vilarasau ha deixat oficialment la presidència de la Caixa de Pensions. Vilarasau ha estat al capdavant de l'entitat durant 27 anys, primer com a director general i més tard com a president. Ricard Fornesa, actual president del Grup Aigües de Barcelona, ha assumit la presidència de "la Caixa". El nou president probablement proposarà que Vilarasau sigui nomenat president honorífic de l'entitat, càrrec que compartiria amb Josep Maria Samaranch.
2 min
El primer escenari de la carrera professional de Josep Vilarasau és Madrid. Eren els últims anys del franquisme, en què va ocupar la direcció general del Tresor i càrrecs en consells d'administració. El segon arrenca el 1976 a Barcelona, com a director general de la Caixa de Pensions i d'Estalvis. El salt arriba a finals dels 80. Situa el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, com a president de "la Caixa". I fa tot just quatre anys, el 1999, l'obliga a allunyar-se de l'entitat. Vilarasau es queda de president d'una entitat bancària en què durant 23 anys havia fet i desfet amb rigor de gestor. Una de les operacions més complicades va ser la de la fusió amb Caixa de Barcelona. Això va significar un gran pas, més oficines, més treballadors i un nom nou. Aquells també són anys de declarar a l'Audiència Nacional. Hisenda el culpa de no haver fet les retencions en les anomenades primes úniques i li imposa una multa molt dura. També hi ha problemes en el grup industrial. El govern socialista el força a traspassar Catalana de Gas a Repsol. Malgrat la pèrdua d'equilibri inicial, Vilarasau redreça la situació i entra amb força a Repsol, Telefònica, autopistes, immobiliàries i fins i tot a Port Aventura, on ajuda la Generalitat a portar a terme el projecte, però mantenint-hi la independència. Potser l'amistat més conreada per aquest gestor, que ha portat "la Caixa" als llocs més importants d'Europa, ha estat la del rei. Treballador i reservat, ha limitat les aparicions públiques i socials. Incòmode sempre davant de les càmeres i micròfons, només entre polítics, economistes i empresaris deixava veure un caràcter més obert.
