Representació de Giotto del papa Innocenci III en un dels concilis del Laterà
Representació de Giotto del papa Innocenci III en un dels concilis del Laterà

La història del celibat a l'Església en ple escàndol pels abusos sexuals

Toni Cruanyes
5 min

El celibat, una regla de l'Església amb un miler d'anys. L'editor del "Telenotícies Vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen cada diumenge sobre temes d'actualitat amb una mirada pròpia.

Roger Escapa: Aquesta setmana, Toni, marxem fins al Vaticà. És on el papa ha convocat els presidents de les conferències episcopals per sentir testimonis d'abusos sexuals a menors per part de capellans

Toni Cruanyes: Són paraules molt dures, d'una realitat tant amagada oficialment com patida per milers i milers de menors de moltes generacions i d'arreu del món.

Els abusos a menors són una xacra de l'Església catòlica...

Dels abusos a menors, no se n'escapa cap estament social, polític o religiós. Els nens i les nenes han estat víctimes silencioses -o silenciades- dins de les famílies, a les escoles i també n'hem vist casos en el món de l'espectacle. És especialment dur ser traït -abusat- per part d'aquell a qui dones la confiança. Mestres, familiars...

Fa tres anys també hi va haver un escàndol d'abusos majúscul. Hi havia implicats els cascos blaus de les Nacions Unides...

Eren cascos blaus enviats a la República Centreafricana per salvar població civil i van resultar ser depredadors sexuals. Segons dades d'estudis sociològics, només un 3% dels abusos a menors són perpetrats per capellans o monjos.

Recordem que els capellans tenen un vot de castedat, el celibat. Que tinguin prohibides les relacions sexuals influeix en el fet puguin tenir (diguem-ne) desitjos insatisfets?

Mira, no sabria què dir-te. La castedat -o la virginitat- ha format part durant la història de les condicions dels sacrificis humans en religions antigues i dels actuals monjos budistes. Les verges vestals -que adoraven la deessa Vesta a l'Antiga Roma- tenien la vocació del celibat per donar-se més a Déu. La renúncia a la vida sexual activa se suposa que les convertia en més pures i, sense una activitat sexual activa, podien canalitzar la seva energia en relació amb la divinitat.

En el cas del cristianisme, els primers apòstols de Jesús eren casats. Eren pescadors, com Sant Pere, que ja tenien una família...

Exacte! Queda clar que el celibat no és una qüestió de fe per als cristians. Els pastors protestants o anglicans es casen. O els anomenats catòlics del ritus oriental -els ortodoxos- també tenen algunes branques en què es permet que es casin...

I per què els catòlics apostòlics (els que coneixem) no?

La principal característica dels catòlics respecte a la resta de cristians és que se sotmeten a una autoritat jeràrquica, que és el papa de Roma, i cada bisbe a cada diòcesi. Tots segueixen unes ordres i un catecisme comú. I si bé les primeres esglésies tenien sacerdots casats, els papes Lleó IX i Gregori VII, al segle XI, temien per la "degradació moral" del clergat. De fet, ja des dels segles III i IV, hi havia moviments dins del catolicisme que proposaven el celibat. I l'Església va canviar diverses vegades d'opinió. I fins i tot països diferents van optar per pràctiques també diferents.

Els papes de l'edat mitjana relacionaven el sexe amb aquesta "degradació moral"...

Creien que, en qüestions relacionades amb la divinitat, el sexe era una cosa bruta, que responia a les passions baixes, mentre que Déu representava l'esperit, per tant, les pulsions més altes de l'ànima. Amb això vull dir que ja hi ha documentats, des dels primers segles, un debat de fons. Per exemple, al Concili d'Elvira, prop de Granada, l'any 306, els cristians de la península Ibèrica aproven que els sacerdots que dormin amb la seva dona la nit abans d'oficiar missa, perdran la seva feina. Uns anys després, el Concili de Niça decreta que els sacerdots, un cop ordenats, no es puguin casar. O fins i tot, després, el papa Sirici decreta que els sacerdots no puguin dormir amb les seves esposes. I és que hi ha un pòsit moral de fons. Sant Agustí, al segle V, escriu: "No hi ha res tan poderós per fer vil l'esperit d'un home com les carícies d'una dona".

Això té a veure amb allò que la luxúria és pecat?

Bé, és que no era només el sexe amb la pròpia dona, sinó amb prostitutes o amb moltes dones. Alguns papes -un dels més famosos seria el papa Borja, Alexandre VI- van tenir diversos fills i diverses dones, tot i proclamar-se cèlibes davant la jerarquia de l'Església. Per tant, la lluita pel celibat també va adquirir característiques de lluita contra la luxúria, la corrupció i l'abús de poder...

Vaja, que la "degradació moral" no només tenia a veure amb el sexe, sinó amb altres coses. Per això es va acabar imposant el celibat...

Sí, clar. El celibat es va imposar en els concilis del Laterà del 1123 i el 1139, en què s'especifica que els clergues no es poden casar ni relacionar-se amb concubines. I, bé, també hi ha un altre element important patrimonial inherent al celibat: els capellans ja no tenen hereus a qui deixar el seu patrimoni, per tant, l'Església aconsegueix enriquir-se gràcies als nobles i famílies riques que donen dots generosos als que trien la carrera eclesiàstica.

Representació de Giotto del papa Innocenci III en un dels concilis del Laterà

Resar i treballar, però sobretot res de sexe...

"Ora et labora"... i prou! Els ordes religiosos, des de l'edat mitjana, han imposat als seus membres vots de d'obediència -els benedictins en són pioners-, de pobresa -en el cas dels franciscans- i de castedat...

Són bastant durs, aquests vots...

Sobretot perquè impliquen un control absolut sobre el comportament dels monjos. De fet, el Concili de Trento del 1545 estableix que el celibat i la virginitat són superiors al matrimoni, són més purs. I aquest criteri de superioritat dels sagraments de l'ordenació sacerdotal per sobre del matrimoni es manté fins al segle XX, quan el 1930 el papa Pius XI estableix que el sexe pot ser bo i sant, dins del matrimoni.

El papa Francesc ha recordat en alguna ocasió que el celibat no és un dogma de fe, sinó que és una regla vida que ha decidit l'organització de l'Església. Per això, diu que algun dia aquesta norma pot canviar, encara que ell creu que ara no és el moment.

Temes relacionats

Avui és notícia

Més sobre Església

Mostra-ho tot