La història oblidada de Guillem de Berguedà: 40 anys del primer videojoc en català
L'any 1985, quan Internet encara era una quimera llunyana, va aparèixer a Catalunya un videojoc que es deia Guillem de Berguedà. La gran novetat era que es podia jugar en català.
Amb una distribució de 5.000 còpies, el videojoc es va programar per a alguns ordinadors que hi havia a les llars en aquella època, els Commodore, Spectrum, MSX i Amstrad. Es va fer des del Centre Divulgador de la Informàtica.
El videojoc no es venia, es repartia, i no era fàcil de classificar. No hi havia acció trepidant ni enemics a l'estil clàssic, però hi havia una narrativa potent, una voluntat pedagògica i una missió ben concreta.
El joc estava inspirat en Guillem de Berguedà, el trobador català del segle XII. Un poeta que no es mossegava la llengua i que escrivia versos directes i punyents contra els nobles i senyors feudals.
M'agrada el temps alegre de la primavera,
quan els ocells canten i el món reverdeix,
però encara més m'agrada veure patir
aquells que mereixen escarni i desgràcia.
I em plau quan veig caure els dolents,
com aquell porc brut del vescomte d'Urgell,
traïdor, fals i sense honor,
que val menys que un gos sense llengua.
L'autor del videojoc, Joan Argemí, es va basar en "Les poesies del trobador Guillem de Berguedà", el llibre del medievalista Martí de Riquer, que n'havia fet la traducció al català modern.
Així, el joc prenia forma d'aventura textual amb trams de reflexió i preguntes, en què el jugador avançava tot responent qüestions plantejades per personatges com un monjo, una noia, un soldat o un poeta.
Aquestes preguntes no eren gratuïtes: "Saps informàtica?", "En què treballes?", "Quins estudis tens?"... En realitat, tenien un propòsit ocult: recollir dades.
Al final del joc es creava un codi codificat amb totes les respostes i la darrera pantalla t'animava a enviar aquest codi per correu al Centre Divulgador de la Informàtica. Una manera enginyosa de conèixer millor el perfil dels primers usuaris d'ordinadors a Catalunya, desconegut en aquella època.
La presentació oficial del videojoc va ser tota una declaració d'intencions. Es va fer a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb els ordinadors col·locats a les taules com si fossin llibres antics, fet que va crear incredulitat als acadèmics de la institució. El mateix Martí de Riquer va presentar l'acte i va declarar:
Jo he intentat explicar la vida de Guillem de Berguedà tota la meva vida i potser he arribat a 300 persones. Amb aquest videojoc, vosaltres en poques setmanes heu arribat a 5.000.
Qui era Joan Argemí?
Era advocat, tot i que no exercia, i també va estudiar Geografia i Antropologia. Tenia molts interessos i una gran passió pel joc com a eina d'aprenentatge.
Abans de programar Guillem de Berguedà, ja feia jocs de taula per a marques comercials i institucions. Com un d'anomenat 11 de Setembre, editat per Alta Fulla, i on es podia canviar el rumb de la història.
Va aprendre a programar pel seu compte, en les estones mortes. Va col·laborar amb programes de TV3 per crear una part lúdica als anys vuitanta, va fer projectes per a la Generalitat i va deixar un rastre que avui s'hauria de reivindicar.
Argemí no només creia en els videojocs com a entreteniment, sinó com a eina de transformació. Avui, quan el tornem a carregar en un emulador, ens adonem que hi havia molt més del que semblava.
Francesc Xavier Blasco, treballador a ENTI i col·laborador del programa "Generació digital" de Catalunya Ràdio, ens deia que tornar-lo a jugar havia canviat completament la seva mirada sobre aquell títol. No era només una peça d'arqueologia digital; era un manifest que demanava una acció lògica molt ben trenada.
En un moment en què la llengua catalana encara lluitava per guanyar espais a la televisió o la premsa, Guillem de Berguedà es colava en forma de casset dins dels ordinadors de milers de joves. I els feia preguntes. I els posava a jugar amb un trobador que, possiblement, no van conèixer fins aquell moment.
El videojoc català va començar així: amb poemes d'un personatge incòmode del segle XII que tornava a parlar ara fa 40 anys i amb un creador que creia que jugar era, també, una manera de canviar les coses.
