Mor Antoni Dalmau, polític i escriptor, als 70 anys
L'escriptor i expresident de la Diputació de Barcelona, institució que ha fet pública la notícia, Antoni Dalmau ha mort aquest dimecres als 70 anys, després de tenir un accident a casa seva.
Nascut a Igualada el 13 de març de 1951, la seva trajectòria política va començar com a membre fundador de Convergència Socialista de Catalunya a la seva ciutat a mitjans dels setanta. Posteriorment va ser membre de la comissió executiva del PSC, de 1978 al 1992.
Va ser escollit regidor a la capital de l'Anoia durant el primer mandat democràtic i de Barcelona entre 1983-1987. Des dels càrrecs municipals va ser nomenat diputat provincial a la Diputació de Barcelona, institució que va presidir entre 1982 i 1987. Sota el seu mandat es va comprar l'edifici modernista de Can Serra i es va construir i inaugurar la nova seu de la corporació.
També va ser diputat i vicepresident del Parlament de Catalunya entre 1988 i 1995. L'agost de 2013 va abandonar el PSC, davant del canvi de rumb dels socialistes davant del creixent moviment independentista.
Dalmau també va presidir la Fundació Teatre Lliure durant un quart de segle (1988-2013) i va exercir de professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull.
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i el primer secretari del PSC, Salvador Illa, han expressat el condol a les xarxes en assabentar-se de la notícia.
Escriptor prolífic
Com a escriptor va publicar les novel·les "El cor de l'espiral. Diari íntim d'un conseller d'Agricultura" (1994); "Capsa de records" (1995); "Terra d'oblit. El vell camí dels càtars" (Premi Néstor Luján de novel·la històrica el 1997); "Naufragis quotidians" (1999), escrita conjuntament amb Anna Vila; "L'amor de lluny" (2001), "Primavera d'hivern" (2005), i "El testament de l'últim càtar" (2006).
També va publicar els assajos: "Materials d'obra" (1987); "Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país" (2000); "Les festes tradicionals que no hem de perdre" (2005); "Jocs, cançons i costums que no hem de perdre (2008)", i "Les tradicions que no hem de perdre" (2010).
En la faceta de divulgació històrica va esdevenir un gran especialista en l'estudi de l'obrerisme i la violència social en el canvi de segle XIX-XX i també de la Guerra Civil. Va iniciar-se en el relat de la crònica de la seva ciutat natal amb "Pels camins de la història d'Igualada" (1985, Premi de la Crítica Serra d'Or).
Més tard va publicar "Una escapada al país dels càtars. Guia de viatge" (2002); "Els càtars" (2002); "Petita història d'Enric Prat de la Riba" (2007), i "Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909)" (2009), així com les monografies "El cas Rull. Viure del terror a la Ciutat de les Bombes (1901-1908)" i "El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX" (2010, Premi Agustí Duran i Sanpere d'Història de Barcelona).
