Primera retrospectiva pòstuma de Ramon Gaya, l'últim pintor de la Generació del 27
Ramon Gaya, mort l'octubre passat a València, se'l considera l'últim pintor de la Generació del 27. Va treballar fonamentalment a l'exili i molta de la seva obra no s'ha vist mai a Espanya. Pintor creient, fidel a la tradició, es va moure sempre contra corrent de les avantguardes del segle XX però va marcar l'hora de la pintura. Ara algunes d'aquestes pintures inèdites formen part de la primera retrospectiva pòstuma de l'artista que es pot veure a Barcelona, a l'edifici de la Pedrera.
2 min
Els quadres de Ramon Gaya recorren una vida dedicada intensament a la pintura, creient, fidel a la tradició. El pintor murcià de pares catalans, nascut el 1910, també intel·lectual, teòric i poeta es va moure sempre al marge de les etiquetes i contra corrent de les avantguardes del segle XX, però va marcar l'hora de la pintura.
"L'art no és una religió, sinó una fe", frase de Ticià, un dels seus referents pictòrics, va quedar recollida en els seus escrits i ara és el títol a Barcelona per a la seva primera antològica pòstuma.
Un centenar de pintures que marquen també tots els seus moments. Des del mateix naixement a la pintura, als 10 anys, sempre va preferir beure dels clàssics de la "roca espanyola", com ell va batejar el Museu del Prado i els seus pintors. Des de l'exili mexicà, on es va refugiar després de la Guerra Civil, els recordava creant el seu museu imaginari, quadres homenatge a Velázquez, Rembrand, Murillo o Van Gogh.
En contraposició i rebuig a l'explosió de la modernitat artística del París per on va passar, va escriure'n crítiques ferotges. Va ser a Itàlia, i molt particularment a Venècia, on Gaya va retrobar les seves arrels artístiques. Ponts, places, cafès, que també va deixar filmats i comentats, en un film que ara també es pot veure envoltat del seu llegat creatiu i pictòricament creient a la Pedrera gaudiniana.
"L'art no és una religió, sinó una fe", frase de Ticià, un dels seus referents pictòrics, va quedar recollida en els seus escrits i ara és el títol a Barcelona per a la seva primera antològica pòstuma.
Un centenar de pintures que marquen també tots els seus moments. Des del mateix naixement a la pintura, als 10 anys, sempre va preferir beure dels clàssics de la "roca espanyola", com ell va batejar el Museu del Prado i els seus pintors. Des de l'exili mexicà, on es va refugiar després de la Guerra Civil, els recordava creant el seu museu imaginari, quadres homenatge a Velázquez, Rembrand, Murillo o Van Gogh.
En contraposició i rebuig a l'explosió de la modernitat artística del París per on va passar, va escriure'n crítiques ferotges. Va ser a Itàlia, i molt particularment a Venècia, on Gaya va retrobar les seves arrels artístiques. Ponts, places, cafès, que també va deixar filmats i comentats, en un film que ara també es pot veure envoltat del seu llegat creatiu i pictòricament creient a la Pedrera gaudiniana.
