Un capítol diferent amb el mateix final
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
3 min
L'últim capítol dels clàssics entre el Barça de Guardiola i el Madrid de Mourinho va ser impactant, sorprenent i captivador. No va respectar els guions dels anteriors, potser perquè el Madrid venia d'una depressió profunda que alimentava les possibilitats de trobar una llum en la foscor i el Barça tenia dificultats per centrar el seu objectiu a passar l'eliminatòria perquè la inèrcia podia convidar a pensar en alguna cosa més.
La diferència entre poder perdre alguna cosa que ja tens mig guanyada i de guanyar alguna cosa que ja tens mig perduda va condicionar mentalment el desenvolupament del capítol. El Madrid va ser millor que el Barça ahir, fins i tot en alguna fase del joc com la primera mitja hora, molt millor. Va ser valent, orgullós i va dignificar la història d'un club guanyador fins a l'últim minut de joc perquè una altra cosa va ser la reincidència en la protesta, la frustració i la sensació malaltissa de conspiració quan la pilota està aturada. Va pressionar a dalt, va injectar al partit un ritme molt alt i va arrossegar el Barça a un partit d'anada i tornada pels riscos que prenia al darrere. La presència de Pepe i Ramos a la defensa els va estimular a avançar les línies, a ofegar la sortida de la pilota blaugrana, a proposar al Barça atacs ràpids quan eliminaven la primera línia de pressió perquè veien opcions d'encarar a la defensa i a instal·lar-se en el camp blaugrana per obligar l'equip de Guardiola a defensar-se com no en sap.
Els blaugranes necessiten cuinar a foc lent per sentir-se còmodes, per elaborar els millors plats, per reconèixer la seva personalitat i no van suportar la temptació d'atacar el Madrid ràpidament perquè veien molts espais verges a l'esquena de la seva defensa. Necessiten cuinar a foc lent i la impaciència els va apuntar a cuinar a foc ràpid, fet que socarrimava la seva personalitat. Pinto tampoc no hi va ajudar perquè es va convertir en una capsa de sorpreses, impossible de preveure. Tant regalava una pilota a Higuaín a l'àrea com corregia l'errada amb una aturada encadenada; tant demostrava haver aprovat l'assignatura suspesa al Bernabéu en un xut de Cristiano per sota les cames com feia vista a una rematada llunyana d'Ozil al pal, tant sortia en curt amb personalitat com oferia al Madrid l'opció del primer gol en una puntada llarga al mig amb l'equip ben obert. Això també va condicionar la seguretat habitual blaugrana en el seu pla de detectar la superioritat numèrica des del darrere.
El Barça va resistir la gran primera mitja hora del Madrid sense saber com, va fer dos gols en els dos primers xuts per anar al descans amb 2-0, va millorar en el control del partit en la segona part, però va rebre dos gols consecutius en dues pèrdues i va entrar en una crisi de supervivència davant la pressió blanca. Tot això va ser així, com no ho havia estat mai. I és que no es pot guanyar sempre... O potser sí, perquè fins i tot en aquest escenari, el Barça va tornar a eliminar el Madrid. El Barça va guanyar i el Madrid va plorar amb queixes arbitrals sobredimensionades, en lloc d'enorgullir-se amb l'inevitable lament del perdedor que havia estat millor que el seu rival. El Barça jugarà una altra semifinal, el Madrid s'ho tornarà a mirar des de casa. El Barça farà autocrítica per créixer, fa la sensació que el Madrid continuarà còmode amb coartada. El Barça ha perdut Iniesta i Alexis durant algunes setmanes, el Madrid es podrà centrar en la Lliga. Continuarà...
La diferència entre poder perdre alguna cosa que ja tens mig guanyada i de guanyar alguna cosa que ja tens mig perduda va condicionar mentalment el desenvolupament del capítol. El Madrid va ser millor que el Barça ahir, fins i tot en alguna fase del joc com la primera mitja hora, molt millor. Va ser valent, orgullós i va dignificar la història d'un club guanyador fins a l'últim minut de joc perquè una altra cosa va ser la reincidència en la protesta, la frustració i la sensació malaltissa de conspiració quan la pilota està aturada. Va pressionar a dalt, va injectar al partit un ritme molt alt i va arrossegar el Barça a un partit d'anada i tornada pels riscos que prenia al darrere. La presència de Pepe i Ramos a la defensa els va estimular a avançar les línies, a ofegar la sortida de la pilota blaugrana, a proposar al Barça atacs ràpids quan eliminaven la primera línia de pressió perquè veien opcions d'encarar a la defensa i a instal·lar-se en el camp blaugrana per obligar l'equip de Guardiola a defensar-se com no en sap.
Els blaugranes necessiten cuinar a foc lent per sentir-se còmodes, per elaborar els millors plats, per reconèixer la seva personalitat i no van suportar la temptació d'atacar el Madrid ràpidament perquè veien molts espais verges a l'esquena de la seva defensa. Necessiten cuinar a foc lent i la impaciència els va apuntar a cuinar a foc ràpid, fet que socarrimava la seva personalitat. Pinto tampoc no hi va ajudar perquè es va convertir en una capsa de sorpreses, impossible de preveure. Tant regalava una pilota a Higuaín a l'àrea com corregia l'errada amb una aturada encadenada; tant demostrava haver aprovat l'assignatura suspesa al Bernabéu en un xut de Cristiano per sota les cames com feia vista a una rematada llunyana d'Ozil al pal, tant sortia en curt amb personalitat com oferia al Madrid l'opció del primer gol en una puntada llarga al mig amb l'equip ben obert. Això també va condicionar la seguretat habitual blaugrana en el seu pla de detectar la superioritat numèrica des del darrere.
El Barça va resistir la gran primera mitja hora del Madrid sense saber com, va fer dos gols en els dos primers xuts per anar al descans amb 2-0, va millorar en el control del partit en la segona part, però va rebre dos gols consecutius en dues pèrdues i va entrar en una crisi de supervivència davant la pressió blanca. Tot això va ser així, com no ho havia estat mai. I és que no es pot guanyar sempre... O potser sí, perquè fins i tot en aquest escenari, el Barça va tornar a eliminar el Madrid. El Barça va guanyar i el Madrid va plorar amb queixes arbitrals sobredimensionades, en lloc d'enorgullir-se amb l'inevitable lament del perdedor que havia estat millor que el seu rival. El Barça jugarà una altra semifinal, el Madrid s'ho tornarà a mirar des de casa. El Barça farà autocrítica per créixer, fa la sensació que el Madrid continuarà còmode amb coartada. El Barça ha perdut Iniesta i Alexis durant algunes setmanes, el Madrid es podrà centrar en la Lliga. Continuarà...
