50 anys de Puyal en català: "Ens ha inculcat la cura de la llengua i l'obsessió per l'excel·lència"

El suplement, amb Roger Escapa.

L'estil Barça no s'entendria sense l'herència d'un tal Johan Cruyff, i si el neerlandès ens va ensenyar a mirar el futbol amb els seus ulls, qui ens va ensenyar a escoltar-lo va ser un tal Joaquim Maria Pujol.

Amics oients de futbol a Catalunya Ràdio, el xampany a punt, amics oients de Catalunya Ràdio, el pastís, el xampany, el cava, el vi, l'alegria, la celebració a Catalunya serà d'aquí 5, 4, 3 segons, d'aquí un moment, el Barça. Està entretenint la pilota, ho està fent, goicochea com Carrasco ho feia Basilea, com Carrasco ho feia Basilea en aquella inoblidable final davant el Fortuna.

Això era Wembley 1992, però el 5 de setembre de 1976, uns quants anys abans, el Barça va guanyar 4-0 contra el Les Palmes. Era un partit històric, no per allò que va passar damunt la gespa, no per cap jugador escapolint-se de l'escomesa, ni per cap ursai justet, sinó perquè aquell dia el Puyol va narrar, per primera vegada, un partit de futbol en català.

50 anys de futbol en català, primer a Ràdio Barcelona, des del 85 en aquesta casa, Catalunya Ràdio, mig segle de frases per la història.

De victòries que no ens deixaran de posar la pell de gallina.

I de frases que han fet

la volta al món. Assistència de Xavi, més capraeta per Messi, Messi, Messi, Messi, Messi, Messi, Messi. Immens Messi, encara Messi, encara Messi, encara Messi, encara Messi. ¡Gol, gol, gol, gol!

Avui és el dia. Ara al suplement celebrem 50 anys de futbol en català. Comencem amb el Jordi Borda, que és director de Catalunya Ràdio i un dels alumnes avantatjats de l'escola Pujol. Jordi, què tal? Bon dia. Benvingut al suplement.

La enhorabona per la part que toca. Ben tornats. Molt bé l'estiu. Sí, sí, és un dia molt emocionant. Jo porto des d'ahir amb la portada del Ricard tots els programes d'esports, l'hora que va fer el Garriga a la tarda de 4-5 i ara escoltant l'exclusió digital que posen totes aquestes transmissions i ara aquesta conversa i ara quan poses això. Crec que, clar, això és la nostra vida. Hi ha una generació que vam començar escoltant la ràdio, jo en el meu cas en el meu avi, una ràdio Larvis, escoltant els Gampers amb el Puyol, i després hem tingut la fortuna i el privilegi de treballar-hi, aprendre-hi i mirar de transmetre els coneixements i aquest estil. Tu formes part de Catalunya Ràdio des de ben jovenet. Des del 97.

I això que els anys no són el teu fort? No. Tu recordes el dia que el vas conèixer, el Puyol?

Qui no? Recordo un dia que em va trucar, jo estava al final dels 90, a la redacció d'Esports de Catalunya Ràdio, el tercer pis d'aquest edifici, on jo estava fent Catalunya Informació, en aquell moment els blocs d'Esports de Catalunya Informació, i hi havia una tenista valenciana, que es deia Cristina Torrent, que havia participat en un torneig, i jo, a la part de breus, en l'últim minut del bloc d'Esports, parlava de la Cristina Torrent, i reba una trucada, el fixa, sona, hola, soc el Quim, em quedo així perdona que em diguis, sóc el Jordi Bortel i em diu, escolta, és que has parlat d'una tenista valenciana Cristina Torrent, és cert que és torrent, és valenciana però és que aquí hem de dir en català oriental toca dir torrent, hauríeu de dir torrent aleshores no ens coneixem, li diuen jo sóc de Ponencia ah, entesos, així està bé, endavant i deu ser, aquesta va ser la meva primera la primera trucada ja va ser per corregir-te. No tant per corregir, sinó per recordar la importància de tractar la llengua fins i tot en el més mínim dels detalls. I això ho tenim incrustat en l'ADN tots els de Catalunya Ràdio i especialment tots els que han treballat amb ell.

Ja imposava tant des de sempre? Ha tingut aquesta presència, no? Sí, però després suposo que quan l'has tingut la

sort de tractar-lo. Sí, és clar, quan totes les converses t'estan vendent sempre dels detalls, al principi és com, ostres, no el vull cagar, perquè aquesta obsessió per l'excel·lència i per cuidar el detall, també en les converses privades i en les reunions de feina. El Campos i jo anàvem a jugar amb ell i una altra companya a un esport que es diu racquetball, poc conegut, i també allà no podies baixar la guàrdia. Era competitiu allà també. Sí, sí, i ens guanyava.

És una sort aquests dies poder fer hemeroteca i anar sentint fragments, i de fet, si connectem amb l'antena digital de Catalunya Ràdio, l'exclusió digital, ara hi passa això.

Això és París, no?

París 2006, la Champions de Ronaldinho, perquè ens entenguem, i el Barça va començar perdent, Oleguer va pujar, pujar.

Perquè crec que va sortir Van Bommel

de titular i allò no va sortir gaire bé. Tu hi eres a París? Sí, era a París, al costat de la cabina de transmissions de Catalunya Ràdio i estava fent connexions per Catalunya Informació. Sí, sí, aquella primera part no va bé. Després a la segona hi ha entre Larsson, entre Iniesta es corregeix tot això. També hi ha canvis a la defensa entre Belletti, crec. Marc Aitó primer. Marc Aitó i després expulsen el porter de l'Arsenal i tot va bé.

Des de les 8 del matí fins a les 12 de la nit, les grans transmissions del Puyall a l'exclusiu digital. Anirem fent zapping radiofònic i anirem connectant, perquè clar, és un exercici meravellós. No poder sentir només el fragment del gol, sinó la transmissió sencera. Ara bé, París, hem començat per Wembley, però n'hi ha més, eh? Hi ha el moment del Getafe, l'Encara Messi, que segurament, jo crec que aquest document. Deu ser el més viral de la història de la TDP i on Catalunya Ràdio ha sonat més arreu del món.

Encara ara rebem trucades demanant-nos permís per fer servir aquest vídeo, aquest so, aquest àudio, en algun vídeo documental, sèrie, perquè va transcendir, va rebentar totes les fronteres en català, una de les jugades més virals de Messi, les que recordarà tothom, té l'habilitat per fer-ho, ho explicava el Josep Maria Déu, que va pujant el to. I només dient això, dues paraules. Ja veus que n'està fent una de grossa. Sí, sí, sí.

Va, 26 d'agost del 2007.

Jordi Borda, sabem alguna cosa del penal, ja?

És justíssim el penal que ha assenyalat l'àrbitre, una entrada claríssima del central del Llevant que, a més a més,

ha acabat amb targeta groga. Arbitre, el senyor Ramírez Domínguez, si no m'equivoco, a Mallorca. Això és correcte.

Ara t'he fet posar nerviós. Sí, sí, sí. I em notava nerviós en aquesta. Sí, sí. Devia ser dels primers partits amb el centre de dades.

Tu vas formar per un munt de temps de la TDP dins del centre de dades, que també és una cosa

que es devia inventar ell, suposo? Sí, hi havia el Batllori, allà hi havia el Batllori, que era la moda del centre de dades, que sempre tenia en una orella un auricular amb alguna altra ràdio d'àmbit estatal que escoltava tots els partits, perquè això venia de l'època en què tots els partits es jugaven més o menys a la mateixa hora, per tant, havies d'estar pendent d'això, i el Puyol es va inventar el concepte de centre de dades, que clar, a l'Ollant li generava una imatge. Com si fos Minority Report, i era el Josep Maria Batllori que estava escoltant una altra emissora i trasllada tota la informació on time.

Clar, passen els anys i tu t'adones que aquest model s'ha reproduït en moltes altres transmissions, en català i en altres idiomes.

La patent la té una mica al puyal. Sí, és que avui venia pensant que si hi ha gent que té ganes de qüestionar l'existència dels mitjans públics i de la ràdio pública, i si tu pares de pensar i reflexiones en dies com avui aquest país no seria el mateix si no hagués existit el Puyall si no hagués existit la gent que va fer possible el seu fitxatge si no hagués existit una emissora com aquesta que fa 40 anys que està fent no només les transmissions del Puyall sinó altres coses i això t'afecta en l'univers simbòlic en l'autoestima en l'autoestima de la llengua també en nomar s'hauria pogut fer una transmissió molt exòtica com que és en català. Clar, ho fem una cosa antropològica. Hi ha alguna comunitat autonoma de l'Estat on l'emissora autonòmica fa aquest tipus de transmissions perquè les estatals ja fan la cosa excel·lent. I aquí no, aquí hi havia excel·lència, mirada global, grandesa. Recordo les reunions amb les creatives, algunes en què he pogut assistir, plantejava coses que semblaven impossibles, però que després es feien. Però primer les has de pensar en gran i després anar-hi. I crec que això és un llegat que tenim, no només a la ràdio, a tot el conjunt de la corporació i que es trasllada

ara també en l'àmbit digital. Són 50 anys de futbol en català, 50 anys des que el Puyol va arrencar el 76, que bona part d'aquests anys són a Catalunya Ràdio, però n'hi ha uns de molt importants i l'inici és a

Ràdio Barcelona. Sí, sí, allò, clar. Tu aquests dies recuperes, i ho recomano moltíssim, el podcast Records que ha fet el Bernat Soler, que ha viatjat en aquell moment per si, de quan es decideix i es cuina, a fer això. Clar, tot estava per fer, era el 76. El dictador Franco acabava de morir, feia un any, i allà s'havien de prendre decisions que han estat rellevants per al futur, com. Ahir parlàvem de si ursai o fora de joc, perquè aquí agafes la referència en castellà o agafes la referència en anglès, i és veritat que als camps de futbol del país es cridava ursai, o jo he sentit al camp del Castellcerà cridar refri, i acompanyat d'algun insult, no? Doncs es tracta de recollir això, pensar cada detall per què, i traslladar-ho amb convenciment. Jo tinc a casa dos nens, que deuen ser els únics de Catalunya, però que diuen, de 10 i 7 anys, que parlen d'Estencin per referir-se al que tothom al segon porter del Barça. El porter polac, polonès. Però clar, perquè han viscut en això. Aleshores, aquest desacomplexament i aquesta convicció en som hereus. Va, un altre document.

Recupera l'interior de l'àrea, top, pilota morta per Messi, dintre l'àrea Messi, toca cap endarrere, juga per Don Andrés, pica Don Andrés

i gol, ha marcat Don Andrés, Don Andrés, Don Andrés, Don Andrés, Don Andrés, Don Andrés, Don Andrés, Don Andrés, Don Andrés, Don Andrés.

Aquí perdent la veu, però és que, clar, és una meravella. I el Torquemada al darrere perdent els papers, també.

Hòstia, hi ha hagut comptadíssimes ocasions en què es perden els papers. Els papers, vull dir, no està plenament en guàrdia en aquesta exigència professional. Aquello va ser a la cabina de transmissions a Stamford Bridge i va ser a l'estudi 5 on estàvem tots fent l'entrada de dades, tothom va perdre el cap, però és que era un moment de tanta emoció, tan bèstia, que no podies fer una altra cosa, no podies quedar-te allà de manera acadèmica i formal a cantar un gol com si fos un altre qualsevol.

Com ho celebrarem també conjuntament això, no només Catalunya Ràdio, sinó amb Ràdio Barcelona? I amb el Barça.

Estem preparant una sèrie d'actes que de seguida comunicarem, però sí que farem accions conjuntes amb Ràdio Barcelona, perquè allà va començar la figura del Puyol, la idea, i aquí es va multiplicar i hem creat un patró, un model de transmissions esportives en català, hem normalitzat el país, la llengua, I per tant, en els pròxims dies, segurament el primer partit de Lliga del Barça al Camp Nou, perquè hi ha un partit de Champions contra el Feyenoord, que governa la UEFA i és més difícil. El primer partit és el dia 16, crec, contra el Racing de Santander, i allà farem coses conjuntes. Pot ser, pot ser, que el Puyol ara mateix ens estigui sentint.

Pot ser, pot ser. Aleshores, estem parlant molt d'aquests dies del Puyol, però amb ell no l'hem sentit. Per què és tan difícil, Jordi?

Mira, ho deia la Marta Carreras i ho deien el Josep Maria Déu amb el Garriga, si parles amb el Quim, diu que el Puyol està retirat i que ara viu el Quim, i em sembla una de les decisions més intel·ligents que es poden prendre. I si tu vols saber el que. El que ha volgut transmetre el Puyol. Hi ha tants documents per veure que no cal. Crec que és un altre de les lliçons.

El Puyol, com expliquem, va ser un pioner que va apostar per micròfons autònoms a tot el camp amb un immens desplegament tècnic que de vegades superava allò que la tecnologia permetia als anys 90. Atenció a aquest document perquè és una meravella i hem de parar bé l'orella. Valladolid Barça, 1991.

Atenció, Jean-Marie Valldori, perdem completament el senyal de retorn. Podem indicar si la. Sí, Joaquim Maria, arribes perfectament.

Una vegada més,

la incompetència d'alguns professionals ens està impedint aquí poder estar en la connexió que en tenim prevista. Por favor, no toquen el cajetín, estamos transmitiendo en directo. Muchas gracias. Endavant, Joaquim Maria Vallori, centre de les resultats definitius del programa de la travessa d'avui. A València, jugat ahir. València 2-Sevilla 1. Algun altre resultat definitiu. Cap més.

L'exigència i després el repte tècnic a nivell d'emissora de totes les persones humanes que van participar i que van treballar amb ells i que també a través dels vídeos aquests que està fent Sensacional la TDT amb el Torquemada i companyia de la gent que ha format part de la TDT, el Cotillas, tota la part també tècnica de com els tècnics havien d'entrar abans als estadis per poder preparar les comunicacions.

Sí, perquè el compromís amb l'audiència, amb la innovació i amb el producte també té a veure amb la qüestió tècnica, que això s'escolti bé i s'escolti en les condicions. I aquí les figures del Gelabert, del Jesús López, després del Jordi Just, ara el Dani Batxiller, tota aquesta gent fa que això soni en aquest nivell de qualitat. I això ho han viscut tots, això és pràcticament una obsessió en aquesta casa. El so ha de sonar bé.

Pinja Guardiola, Dallui, ensalta un munt de jugadors, toca Bernardo, ha sabat el porter, ha matat, gol, gol, gol, gol, gol, gol,

gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol. ¡Qué bueno que llegaste, Pichi! ¡Pichi! ¡Qué bueno que llegaste! ¡Pichi! ¡Pichi! ¡Sos macanudo! ¡Pichi! ¡Pichi! ¡Pichi! Y això és el que sona

a l'exclusió digital. Puja, puja, puja.

En aquest partit hi va

haver una dona que a l'hora d'anunciar les alineacions va dir això.

Recordem, Ruth Vilar, ja l'heu avançat abans, quina és la formació prevista pel Barça pel partit d'avui.

A la porteria, el dorsal 1, Valdés, 23, Olaguer, 4, Marques, 5, Cuyol, 12, Gio. A la defensa, el mig camp, 15, Edmilson, els escortes, 17, Fambom, el 20, Deco. I al davant, 8, Juli, 9, Eto'o i 10, Rolaldinho. Recordem, Ruth Vilar, aquí queda la banqueta.

Ruth Vila, micròfon autònom de la TDP entre el 1998 i el 2008, una dècada amb el Puyol, una d'aquelles veus que van trencar barreres i que va deixar clar que les dones també parlen de futbol i van marcar precedents. Ruth, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. Com estàs? Com et trobes, Ruth?

Estic bé, estic bé. Mira, m'ha fet gràcia que he trucat i que el central m'ha rebut el Xavi Valls, també tècnic de les transmissions, i que diu, sento un fregit. Quin fregit, Xavi? Dic, ah, és que m'estic fent un te. L'exigència que ara deia el Borda, doncs que encara tenim a Catalunya Ràdio i, evidentment, amb el Xavi Valls, que era un dels tècnics també de la transmissió.

Ruth, de seguida entrem també en tota la teva etapa puyal. Explicaves fa uns dies a les xarxes que no pots començar la temporada a la ràdio perquè ets a casa, deies, barallant-te amb els efectes secundaris de la quimioteràpia. Com et trobes?

Ara em trobo bé, ara continuo tenint efectes secundaris, però aquests que tinc que m'impossibilita la vida més o menys normal, però ara estic ja en negació, perquè la setmana que ve em toca la segona químio i no hi vull anar.

Parles de la importància de la prevenció, en el teu cas crec que ha estat importantíssim.

Sí, sí, de fet, jo ho he explicat i a la ràdio vaig explicar. A mi em van diagnosticar i em van operar abans de vacances, al maig, i no havia fet pública en aquest sentit d'explicar-ho a gent que no conec. Però ho vaig voler fer perquè jo crec que a mi la prevenció m'ha salvat. Jo vaig anar a una revisió ordinària perquè a una de les meves millors amigues li acabaven de diagnosticar un càncer de pit i vaig dir, ostres, a mi em deu tocar ja fer la revisió, i sí, feia un mes potser que allà ja hauria d'haver anat, i vaig anar molt ràpid. I em van trobar un tumor que encara no era ni un tumor, que era una calcificació i per tant una cosa molt petita que em van poder treure quan em van operar, ja m'ho van poder treure tot. I tot i que pel tipus de tumor que és, que és un tipus de tumor que es reprodueix molt ràpid, el fet igualment que sigui petit fa que el meu diagnòstic sigui un bon diagnòstic i que tot i que he de fer aquest tractament de quimioterapia, després radioterapia i el que toqui, doncs no tinc la part aquesta de patir. Al meu fill em deia, mama, tens càncer? Li vaig dir sí, i em va dir, et moriràs? Li vaig dir, jo crec que d'aquest càncer no. Doncs això, que la prevenció ha fet que jo no pensi que et moriré d'aquest càncer, a més a més de com evolucionaran la ciència i els tractaments que hi ha, i això és gràcies a la prevenció i a aquests programes de cribatge que es fan a partir de les dones de 50 anys, de manera regular, i jo crec que s'haurien d'avançar perquè cada vegada hi ha més diagnòstics més aviat, però que són clau, que si algú, oi, quina mandra, ho faré després de vacances, no. S'han de fer quan toquen perquè si jo hagués decidit fer-ho després de vacances perquè em feia mandra, segurament el meu pronòstic no seria tan bo com és ara.

Ruth, celebrem sentir-te, pren-t'ho amb tota la calma que necessitis i torna tan bon punt estigui recuperada, però celebrem sentir-te també amb aquest optimisme i amb aquest missatge, és importantíssim. Sí, sí,

jo sempre veig l'ampolla migplena, l'he vista durant tot aquest procés. És veritat que la Quim va llançar l'ampolla a terra i em va deixar fet a pols amb tota l'aigua per allà, però ara que em trobo millor continuo intentant veure l'ampolla migplena i, vaja, pensant que això és un temps que estaré, que no em trobaré bé, però que després tot passarà. Va, un document de la Ruth que segur,

segur, segur que ens fa somriure a tots.

El segon canvi del Barça a marxa d'eco. Entra en el seu lloc Messi, un jove argentí de 17 anys. Va arribar amb 13 al Barça, procedent de Newell's. Segurament no s'ha fet tanta publicitat com en el cas de l'Eric Lamela.

És un jugador finíssim, amb molt bona tècnica, escarrà, potser no gaire alt. No, és més, havia patit.

Per cert, que va venir a Barcelona perquè havia de fer un tractament, tenia problemes de creixement i li havien de fer un tractament amb hormones.

Sensació de moment històric que en aquell moment no teníeu, Ruth, eh? Éric Lamela, eh?

Era més conegut, Éric Lamela, que Messi.

I tu ja apuntaves al tractament d'hormones, que després en va parlar tantíssim, i el Puyol diu jugador finíssim.

Sí, sí, sí. Clar, jo he tingut la sort de fer el debut de Messi, que menja part, però jo he debutat la transmissió el dia que ha debutat Xavi Hernández, a Mallorca, en una Supercopa, i d'una generació fantàstica. El debut de Puyol, el debut de Valdés, el debut d'Iniesta, el del propi Messi, el debut de molts jugadors que han marcat història al Barça, sí, sí.

I si ara recuperes aquests dies, la Ruth, el fragment aquest en què fa el gol Ronaldinho, que el Bernabéu comença a cridar gaúcho, gaúcho, gaúcho, la Ruth mostra el que és un micròfon autònom, que és, ei, el Bernabéu aplaudeix i li crida atenció al Quim perquè es fixi en el Bernabéu que s'aixecava en aquella imatge. Això li dèiem, Jordi, rebelions responsables. Rebelions responsables. A veure, explica'ns, què vol dir això?

No, el Quim O sigui, hi ha moments que tu saps. No, un gol, tu no el pots tallar i no el pots interrompre, no? I un gol com el del Ronaldinho al Bernabéu, menys. Però el Quim. Mostrava aquesta confiança cap al seu equip de permetre aquestes rebelions responsables. I en aquest gol, ara que l'he sentit més, també el Ricard fa una rebel·lió responsable. Jo al Bernabéu, en aquella època, ja no em deixaven anar a la gespa perquè jo soc dels últims autònoms que ha fet gespa, perquè la resta ja degradaria. El Bernabéu no em deixava anar a la gespa, jo m'asseia entre el públic, em treia la caputxa de Catalunya Ràdio perquè em creava problemes d'urla, i jo m'asseia al costat de la gent, al públic, a la tribuna. I aleshores, clar, jo visc amb aquella gent, amb el senyor del bigot i al costat, gairebé, que el Bernabéu es posa dret. I, en canvi, les cabines estaven molt amunt el Bernabéu. I clar, jo en aquell moment, el Quim narra el gol, però jo he vist com la gent es posa, del meu costat, els madridistes, els merengues, es posen drets d'aplaudir. I jo ja feia un temps que feia transmissions i jo això no ho havia vist mai. I aleshores hi ha una, és evidentment una entrada molt curta, per no tacar el gol, la narració del gol, però sí per dir que ja estava passant una cosa extraordinària i tan extraordinària que permet aquesta rebel·lió responsable que en el d'encara Messi també la fem el Ricard i jo, perquè en el del Messi contra el Getafe, el Quim està molt centrat en explicar el gol com l'explica, que és extraordinari i genial, i el Ricard i jo que tenim una mica més de zoom out perquè no estem narrant el gol, diem és Maradona perquè allà veiem el gol de Maradona. I també és un altre gol icònic en què hi ha una petita rebel·lió responsable que també ens trepitgem el Ricardillo dient és Maradona.

Ha marcat el Gaúcho, Gaúcho, Gaúcho, Gaúcho, Gaúcho, Gaúcho i el Bernabéu que aplaudeix. I el Bernabéu que es posa l'ampeu i aplaudeix. Aquesta petita rebel·lió, eh? Sí, sí, sí.

Ell també parlava, o parla, de desautomatitzar, no?

Sempre, sempre. Jo això és el que més em queda de la feina amb el Quim, de no donar les coses perfectes, de que tot i que una transmissió enrere una altra, evidentment, algunes coses són gairebé automàtiques, però sempre repensar les coses. I jo crec que la millor mostra d'això, per exemple, és amb el tema dels noms dels jugadors que venien de l'Amèrica Llatina. Ara estava sentint el partit de París. I al Márquez, evidentment li diem Márquez. I és perquè desautomatitzem i pensem, si a aquest noi a Mèxic li diuen Márquez, a Catalunya no tenim el so de la Z, que sí que tenen aquí a Espanya en el castellà, però que només tenen aquí a Espanya en el castellà, per què li hem de dir Márquez? Com li diuen a Espanya si a Mèxic li diuen Márquez i a Catalunya li dirien Márquez, no? I això és pensar les coses perquè les fas, perquè a Espanya a tothom li diu Márquez. Doncs no, si a menys li diuen Márquez i a Catalunya li diuen Márquez, doncs a aquest tio li direm Márquez. I és d'una lògica, d'un sentit comú, però que t'has d'aturar perquè la potència de la cultura espanyola fa que de vegades no pensis les coses com les fas. O Ronaldinho Gaguxo o Rivaldo. Veig a front de Urfa Rivaldo i gol! Gol! Gol!

Aquesta és la Xilena. La Xilena que aquí Joan Gaspar embugint a la llotja i celebrant una classificació a la Lliga per la Champions, crec. O UEFA, crec que era UEFA. Imagina't. Quina memòria que teniu els que us dediqueu a això dels esports, eh? El que us heu dedicat, si més no, eh? I el que hem viscut, eh?

Classificacions per la UEFA, eh? Exacte. No vull t'explicar unes coses.

Aquí hi havia el risc que el Barça es quedés per primera vegada en la història, o de la història moderna, fora de les competicions europees i el Premi de Concelació era aquesta Copa de la UEFA.

Va, anem al llegat i també a l'actualitat, tot i que per entendre on som cal també recordar d'on venim.

Des de la teva posició, Enric Artur Camada, alguna novetat d'última hora?

Que la llotja passa el mateix que a l'estadi, una mica fred. Potser és el primer partit que es juga a la temporada a les 5 aquí a l'estadi i la gent no està acabada d'acostumar. Però bastant fred l'ambient, no trobes? Sí, sí, sí.

50 anys de futbol en català amb el Jordi Borda, el director de Catalunya Ràdio, amb la Rub Vilà i amb el Ricard Torquemada, director de la TDT, des del 2000 a la TDP i des del 2018 al capdavant, quan són dos quarts de dotze del migdia, de la transmissió del Torquemada. Ricard, bon dia.

Bon dia, Roger. Com estàs? Doncs molt content de sentir la Ruti al borda, al borda aquí vestit de periodista, que no ha deixat de ser encara que ho sembli, i d'aquesta edat tan especial. Són hores i dies molt emocionants, molt macos, i. I em fa especial il·lusió retrobar-nos com a família quan després tothom ha anat cap al seu camí i ha anat fent via.

L'enhorabona per la part que et toca, que és molta, Torque, perquè realment són molts anys i els que som d'una generació anterior tenim aquest record del Puyol, amb el Torquema del costat sempre, inventat-se aquesta figura de l'analista, que ara la veiem a tot arreu, però això tampoc existia ben bé, d'un analista de futbol.

Bé, a Catalunya no, la veritat és que rellegint aquests dies el Puyall, entrevistes, va parlar, li deien, em sembla que era l'Espinàs que li parlava que ell era història de la ràdio en català, no? I el Quim deia, permet-me que no em tregui mèrits, però és que la història de la ràdio en català encara és petita, i per tant qualsevol persona que tingui una miqueta de. De rigor o de ganes de créixer a l'àmbit de la ràdio en català ho té relativament fàcil. I amb el tema de l'analista passava el mateix. A altres països sí que existia, però a Catalunya no existia. Tot i això, t'he de dir que això són com les qüestions que. Que arriben de manera espontània. Mai el Quim i jo ens vam seure en una cadira a traçar el dibuix d'un analista, sinó que simplement va ser que quan jo vaig heredar el micròfon del Bassas i el Déu, que era el de la llotja, cosa per la qual no estava gens preparat, però jo ho intentava, doncs al moment que tanquen la llotja hem de reinventar el personatge, perquè quedava una mica despullat. I gairebé sense comentar-ho, vaig haver de buscar un espai. El Quim sempre em va donar ales, mai em va dir, escolta'm, de què estàs parlant? I aleshores es va anar construint un personatge de manera espontània, que és una cosa molt dolça de viure-la, perquè després l'evolució de la transmissió ha anat generant, diríem, espais diversos. Com deia la Ruth, les coses han evolucionat, el micròfon autònom ja no és a la gespa, I va aparèixer un analista que, com dius ara, ja ha fet fortuna i que em trobo molts joves que volen ser, que venen a parlar amb mi, que volen ser analistes. I dic, no, no comença per aquí. Primer heu de començar per ser periodistes. Ja veurem cap a un esport a la vida, perquè jo de petit m'agradava molt la ràdio i el futbol, però com que no hi era la figura, jo no me l'havia imaginada.

La classificació davant del PSG, el que passa és que després aquella Champions va acabar com va acabar. Aquí també hi ha alguna rebel·lió responsable, potser, amb algun crit fora de to. Sí, sí. Micrófons oberts. Micrófons oberts. Ricard, a tu et toca una cosa que és molt delicada, no només per tu, sinó també a nivell d'emissora, que és quan el Puyal plega, substituir-lo amb aquell buit enorme, amb el record de tantíssima gent, tantíssims anys, i posar-se a ocupar la seva cadira, doncs, molt difícil.

Si t'he de dir la veritat, en aquell moment vaig ser bastant irresponsable perquè jo ja havia fet 18 anys de transmissió, havia viscut els millors anys de la meva vida. És a dir, aquella aventura ja havia tingut, diríem, un camí llarg i aleshores quan el Quim diu prou. Jo em replantejo una mica la situació. I clar, el fet de no haver esperat mai aquest moment, perquè no me l'havia plantejat mai, doncs feia que jo estigués com molt ple professionalment, de dir, mira, escolta'm, ho provem i ja veurem com funciona, i ja veurem com va. Però no era com aquell somni que tens de, ostres, he estat tants anys esperant, no, no, el meu somni ja l'havia complert, i allò era una oportunitat que arribava, que és veritat que en converses internes de l'equip i amb el Quim, doncs hi havia la possibilitat de, com et diria, com vaig, em sembla que vaig dir a una de les primeres reunions, el que el pare ha cuidat i que ens deixa en herència professional, ho intentem tirar endavant. Vull dir, és com aquell negoci familiar, que el pare hi ha un dia que es retira. I que té molts vincles emocionals, personals, i que diem, ho provem de tirar endavant, i per tant era una qüestió de tots, no era meva, l'equip va ser el mateix, va haver-hi alguna incorporació, però era evident que érem nosaltres els que havíem de remar, els que coneixíem el model, els que sabíem què volíem, com sentíem la ràdio, com ens l'havia ensenyat el Quim, i per tant havíem de buscar algunes figures concretes, com va ser la del Bernat Soler, perquè jo narrar no havia narrat mai, i crec que era una manera d'espellar-ho molt ràpidament, i en canvi la meva figura com a analista, ja la coneixia, ja ho havia fet, com dic, durant 18 anys, era major d'edat professionalment com a analista, i és el que ens vam plantejar, aquest repte de. De poder avançar amb allò que el Quim ens havia ensenyat, ella ens havia marcat les vies i ara era qüestió de caminar per elles.

Avui hem volgut retratar aquests 50 anys de futbol en català a l'antena també del suplement de Catalunya Ràdio. Demà la TDT partida a les 3 amb aquest València-Barça des de Mestalla, on segur també, Ricard, que en prepareu alguna de grossa, oi?

Algunes sorpresetes sense oblidar el futbol i el partit, que és per allò que ens dediquem a la ràdio i això que complim ara i l'aniversari, segur que hi ha molts colers pendents del que fa el Barça a València i intentarem fer conviure l'aniversari amb el amb el joc. La enhorabona per la part que toca. Una abraçada, Ricard Torquemada. Moltes gràcies, Roger. Adéu, Ruth. Adéu, Borda.

Adéu. Adéu, Ricard. I gràcies a la Ruth Vilà, que t'esperem aviat de tornada, i al Jordi Borda. Una abraçada, Ruth. Una abraçada molt forta. Gràcies. Gràcies a tots dos. Que tingueu un bon cap de setmana. I abraçada també pel Quim si és que és a l'altre costat de les zones.

El suplement, amb Roger Escapa.